Quan vaig informar per primera vegada sobre la pobresa infantil a Gran Bretanya, em van cridar l’atenció els rostres dels nens amb els qui vaig parlar, especialment els ulls. Eren diferents: vigilants, temorosos.

A Hackney, el 1975, vaig filmar la família d’Irene Brunsden. L’Irene em va dir que li acabava de donar al seu fill de dos anys un plat de cereals. “No em diu que té gana, només es queixa. Quan gemega, sé que alguna cosa va malament.”

“Quants diners tens a casa?, vaig preguntar.

“Cinc penics”, va respondre.

L’Irene va dir que podria haver d’exercir la prostitució, “pel bé del nen”. El seu marit Jim, un camioner que no podia treballar per malaltia, estava al seu costat. Era com si compartissin una pena privada.

Això és el que fa la pobresa. En la meva experiència, el seu mal és com el de la guerra; pot durar tota la vida, estendre’s als éssers estimats i contaminar la següent generació. Atordeix els nens, provoca una gran quantitat de malalties i, com em va dir l’aturat Harry Hopwood a Liverpool, “és com estar a la presó”.

Aquesta presó té parets invisibles. Quan li vaig preguntar a la filla de Harry si mai havia pensat que algun dia viuria una vida com els nens més acomodats, em va dir sense dubtar-ho: “No”.

Què ha canviat 45 anys després? És probable que almenys un membre d’una família empobrida tingui una feina, una feina que li negui un salari digne. Increïblement, encara que la pobresa és més dissimulada, innombrables nens britànics segueixen anant a dormir amb gana i se’ls neguen despietadament les oportunitats.

El que no ha canviat és que la pobresa és el resultat d’una malaltia que segueix sent virulenta però de la que poques vegades se’n parla: la classe.

Estudi rere estudi mostra que les persones que pateixen i moren prematurament per les malalties de la pobresa –provocades per una dieta deficient, habitatges de mala qualitat, i les prioritats de l’elit política i els seus hostils funcionaris de “benestar”– són gent treballadora. El 2020, un de cada tres nens britànics en edat preescolar pateix d’aquesta manera.

Fent la meva recent pel·lícula, “La guerra bruta contra el Servei Nacional de Salut” (The Dirty War on the NHS), em va quedar clar que les salvatges retallades al Servei Nacional de Salut (NHS) i la seva privatització per part dels governs de Blair, Cameron, May i Johnson havien devastat els més vulnerables, inclosos molts treballadors de l’NHS i les seves famílies. Vaig entrevistar una treballadora de l’NHS mal pagada que no podia pagar el lloguer i es veia obligada a dormir a les esglésies o al carrer.

En un banc d’aliments al centre de Londres, vaig veure mares joves mirant nerviosament al seu voltant mentre s’afanyaven a sortir amb velles bosses de menjar de Tesco, i detergent en pols i tampons que ja no podien pagar, amb els seus fills petits aferrant-se a elles. No és exagerat que de vegades sentia que estava caminant sobre les petjades de Dickens.

Boris Johnson ha afirmat que 400.000 nens menys viuen en la pobresa des del 2010 quan els conservadors van arribar al poder. Això és una mentida, com ha confirmat el Comissionat de Nens. De fet, més de 600.000 nens han caigut en la pobresa des del 2012; s’espera que el total superi els 5 milions. Això, pocs s’atreveixen a dir-ho, és una guerra de classes contra els nens.

L’ex-etonià Johnson és potser una personificació de la classe dels nascuts per governar, però la seva “elit” no és l’única. Tots els partits del Parlament, en particular o especialment els Laboristes –com gran part de la burocràcia i la majoria dels mitjans de comunicació– tenen poca o cap connexió amb els “carrers”, amb el món dels pobres, de l’economia de les petites feines, de la lluita contra un sistema de Crèdit Universal que pot deixar-te sense un cèntim i en la desesperació.

La setmana passada, el primer ministre i la seva “elit” van mostrar on eren les seves prioritats. Davant la major crisi sanitària que es recorda, quan Gran Bretanya té el major nombre de morts per Covid-19 a Europa, i la pobresa s’accelera com a resultat d’una política punitiva d'”austeritat”, va anunciar 16.500 milions de lliures esterlines per “defensa”. Això fa que Gran Bretanya, les bases militars de la qual cobreixen el món, sigui el país d’Europa amb la despesa militar més alta.

I l’enemic? El veritable és la pobresa i aquells que la imposen i la perpetuen.

La pel.lícula de John Pilger de 1975, “Destrossant els nens” (Smashing Kids), es por veure aquí. Seguiu John Pilger a twitter @johnpilger

Fotografia de John Garrett: Una família britànica de la pel·lícula Smashing Kids, 1975.

Font: John Pilger