Només comprenent i prenent-se seriosament les advertències nuclears russes podrem excloure el risc que les armes nuclears entrin en joc.

El G7 i la posterior “Conferència de Bürgenstock” a Suïssa es poden entendre, en retrospectiva, com una preparació per a una guerra perllongada a Ucraïna. Els tres anuncis principals del G7 –el pacte de seguretat de 10 anys amb Ucraïna, el préstec de 50.000 milions de dòlars a Ucraïna i la confiscació dels interessos dels fons russos congelats– així ho demostren. La guerra és a punt d’intensificar-se.

Aquestes postures pretenien preparar l’opinió pública occidental abans dels esdeveniments. I, per si en quedava algun dubte, l’ampulosa bel·ligerància envers Rússia que es desprenia dels líders electorals europeus era prou clara: pretenien transmetre la clara impressió que Europa es prepara per a la guerra.

Què ens espera llavors? Segons el portaveu de la Casa Blanca, John Kirby: “La posició de Washington sobre Kíev és ‘absolutament clara'”:

“Primer han de guanyar la guerra”.

“Primer han de guanyar la guerra. Així que, número u: Estem fent tot el possible per assegurar-nos que puguin fer-ho. Després, quan la guerra s’acabi… Washington ajudarà a construir la base industrial militar d’Ucraïna”.

Per si això no quedés clar, la intenció dels Estats Units de prolongar i portar la guerra fins a l’interior de Rússia ha estat subratllada pel conseller de Seguretat Nacional, Jake Sullivan: “L’autorització perquè Ucraïna utilitzi armes estatunidenques en atacs transfronterers s’estén a qualsevol lloc [des del qual] les forces russes estiguin creuant la frontera”. També ha afirmat que Ucraïna pot utilitzar F-16 per atacar Rússia i utilitzar sistemes de defensa antiaèria subministrats pels Estats Units “per abatre avions russos –encara que es trobin en espai aeri rus– si estan a punt de disparar contra l’espai aeri ucraïnès”.

Els pilots ucraïnesos tenen  capacitat per jutjar “la intenció” dels avions de combat russos? Cal esperar que els paràmetres d’aquesta “autorització” s’ampliïn ràpidament, fins a assolir les bases aèries des de les quals s’enlairen els caçabombarders russos.

Comprenent que la guerra està a punt de transformar-se radicalment –i de manera extremadament perillosa– el president Putin (en el seu discurs davant la Junta del Ministeri d’Afers Estrangers) va detallar com el món havia arribat a aquesta conjuntura crucial, que es podria estendre a intercanvis nuclears.

La mateixa gravetat de la situació exigia fer una oferta d'”última oportunitat” a Occident, que Putin va dir emfàticament que “no era un alto el foc temporal perquè Kíev preparés una nova ofensiva; tampoc es tractava de congelar el conflicte”, sinó que les seves propostes es referien a la finalització definitiva de la guerra.

“Si, com abans, Kíev i les capitals occidentals ho rebutgen, al final és assumpte seu”, va dir Putin.

Perquè quedi clar, és gairebé segur que Putin no ha esperat mai que les propostes fossin rebudes a Occident d’una altra manera que no fos amb el menyspreu i la burla amb què, de fet, han estat rebudes. Putin tampoc confiaria –ni per un moment– que Occident no renegués d’un acord, en cas que s’arribés a algun arranjament en aquest sentit.

Si és així, per què el president Putin va fer aquesta proposta el cap de setmana passat, si no es pot confiar en Occident i la seva reacció era tan previsible?

Potser cal cercar la nina Matryoshka interior, en lloc de fixar-se en la carcassa exterior: És probable que la “culminació final” de Putin no s’assoleixi de manera creïble a través d’algun mediador de pau itinerant. En el seu discurs davant el Ministeri d’Afers Estrangers, Putin descarta artificis com l'”alto el foc” o la “congelació”. Cerca una cosa permanent: un acord que tingui “potes sòlides”, que sigui durador.

Una solució d’aquesta mena –com ja havia insinuat Putin abans– requereix la creació d’una nova arquitectura de seguretat mundial; i si això passés, una solució completa per a Ucraïna formaria part implícita d’un nou ordre mundial. És a dir, amb el microcosmos d’una solució per a Ucraïna que flueixi implícitament del macrocosmos de l’acord entre els Estats Units i les potències del “Heartland”, fixant les fronteres segons els seus interessos de seguretat respectius.

Això és clarament impossible ara, amb la mentalitat psicològica dels Estats Units ancorada en l’època de la Guerra Freda dels anys setanta i vuitanta. El final d’aquesta guerra –l’aparent victòria estatunidenca– va establir les bases de la Doctrina Wolfowitz del 1992, que subratllava la supremacia estatunidenca tant sí com no en un món postsoviètic, juntament amb l'”erradicació dels rivals, allà on sorgeixin”.

“Juntament amb això, la Doctrina Wolfowitz estipulava que els Estats Units… [inaugurarien] un sistema de seguretat col·lectiva dirigit pels Estats Units i la creació d’una zona democràtica de pau. Rússia, per altra banda, va ser tractada de manera diferent: el país va desaparèixer del radar. Es va convertir en un competidor geopolític insignificant als ulls d’Occident, ja que els gestos d’oferiment pacífic van ser rebutjats, i es van perdre les garanties que se li havien donat respecte a l’expansió de l’OTAN.

Moscou no podia fer res per impedir aquest afany. L’Estat successor de la poderosa Unió Soviètica no era el seu igual i, per tant, no es considerava prou important per participar en la presa de decisions a escala mundial. Tot i això, malgrat la seva reduïda grandària i esfera d’influència, Rússia ha persistit a ser considerada un actor clau en els assumptes internacionals.”

Rússia és avui un actor global preeminent tant en l’esfera econòmica com en la política. Tanmateix, per als estrats dirigents dels Estats Units, la igualtat de condicions entre Moscou i Washington està fora de tota discussió. La mentalitat de la Guerra Freda segueix infonent al cercle de poder la confiança injustificada que el conflicte d’Ucraïna podria provocar d’alguna manera el col·lapse i el desmembrament de Rússia.

Al seu discurs, Putin, per contra, ha anticipat el col·lapse del sistema de seguretat euroatlàntic i l’aparició d’una nova arquitectura. “El món no tornarà mai a ser el mateix”, ha dit Putin.

Implícitament, insinua que un canvi tan radical seria l’única manera creïble de posar fi a la guerra d’Ucraïna. Un acord que sorgís d’un marc més ampli de consens sobre la divisió d’interessos entre el Rimland i el Heartland (en el llenguatge de Mackinder) reflectiria els interessos de seguretat de cada part, i no s’aconseguiria a costa de la seguretat dels altres.

I perquè quedi clar: si aquesta anàlisi és correcta, potser Rússia no tingui tanta pressa per concloure els assumptes a Ucraïna. La perspectiva d’una negociació “global” d’aquest tipus entre Rússia-Xina i els Estats Units encara és molt lluny.

La qüestió aquí és que la psique col·lectiva occidental no s’ha transformat prou. Tractar Moscou amb la mateixa estima continua estant fora de lloc per a Washington.

La nova narrativa estatunidenca és que ara no hi ha negociacions amb Moscou, però potser són possibles a principis del nou any, després de les eleccions estatunidenques.

Doncs bé, Putin podria tornar a sorprendre, no llançant-se a aquesta possibilitat, sinó rebutjant-la, en considerar que els estatunidencs encara no estan preparats per negociar un “final complet” de la guerra, sobretot perquè aquesta nova narrativa coincideix amb les converses sobre una nova ofensiva contra Ucraïna que es perfila per al 2025. Per descomptat, és probable que moltes coses canviïn durant el proper any.

Tanmateix, els documents que esbossen un suposat nou ordre de seguretat ja van ser redactats per Rússia el 2021, i degudament ignorats a Occident. Potser Rússia es pot permetre esperar que es produeixin esdeveniments militars a Ucraïna, a Israel i a l’esfera financera.

En qualsevol cas, tots ells tendeixen cap a Putin. Tots estan interconnectats i tenen potencial per a una àmplia metamorfosi.

Dit clarament: Putin està esperant que es formi el “zeitgeist” (esperit de l’època) estatunidenc. Semblava molt confiat tant a Sant Petersburg com la setmana passada al Ministeri d’Afers Estrangers.

El teló de fons de la preocupació del G7 per Ucraïna semblava estar més relacionat amb les eleccions dels Estats Units que amb la realitat: Això implica que la prioritat a Itàlia era l’òptica electoral, més que el desig d’iniciar una guerra calenta en tota regla. Però això pot ser erroni.

Els oradors russos durant aquestes reunions recents –en particular Serguei Lavrov– van insinuar àmpliament que ja s’havia donat l’ordre d’iniciar una guerra amb Rússia. Europa sembla, per improbable que sembli, estar preparant-se per a la guerra, amb molts rumors sobre el reclutament militar.

S’esvairà tot amb el pas d’un calorós estiu electoral? Potser.

Sembla probable que la fase futura impliqui una escalada occidental, amb provocacions dins de Rússia. Aquesta última reaccionarà enèrgicament davant de qualsevol creuament de línies vermelles (reals) per part de l’OTAN, o qualsevol provocació de falsa bandera (ara àmpliament esperada pels bloguers militars russos).

I aquí resideix el perill més gran: en el context de l’escalada, el menyspreu estatunidenc cap a Rússia representa el perill més gran. Occident diu ara que considera les nocions d’un hipotètic intercanvi nuclear com una “fanfarronada” de Putin. El Financial Times ens diu que els advertiments nuclears de Rússia s’estan “esgotant” a Occident.

Si això és cert, els funcionaris occidentals no tenen ni idea de la realitat. Només si comprenem i ens prenem seriosament les advertències nuclears russes podrem excloure el risc que entrin en joc armes nuclears, a mesura que ascendim en l’escala de l’escalada amb mesures d’ull per ull.

Encara que diguin que creuen que són una fanfarronada, les xifres estatunidenques no deixen d’exagerar el risc d’un intercanvi nuclear. Si creuen que és una fanfarronada, sembla que es basen en la presumpció que Rússia té poques opcions.

Això seria erroni: hi ha diversos passos d’escalada que Rússia pot fer abans d’arribar a la fase de l’arma nuclear tàctica: Contraatac comercial i financer; subministrament simètric d’armament avançat a adversaris occidentals (corresponent als subministraments estatunidencs a Ucraïna); tall de la distribució de la xarxa elèctrica procedent de Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania; atacs als passos fronterers de munició; i seguir l’exemple dels huthis, que han abatut diversos drons estatunidencs sofisticats i costosos, inutilitzant la infraestructura d’intel·ligència, vigilància i reconeixement (ISR) dels Estats Units.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: Putin davant la Junta del Ministeri d’Afers Estrangers el 14 de juny d’enguany

Putin proposa com posar fi realment al conflicte d'Ucraïna en el seu discurs davant la Junta del Ministeri d'Afers Estrangers del 14 de juny d'enguany