Com vaig prometre, prosseguim el nostre estudi de la comunicació de guerra i de la seva lectura intel·ligent, que ens permet extreure lliçons que d’una altra manera serien inaccessibles.

Continuem fent servir com a prototips experimentals dos conflictes molt allunyats en el temps i l’espai, però que presenten ambdós innegables similituds pel que fa a la comunicació bèl·lica.

Es tracta, com vam indicar a la 1ª part, de l’actual conflicte d’Ucraïna, que va començar el febrer del 2022, i de la guerra de conquesta de Rwanda per part dels elements tutsis de l’exèrcit regular d’Uganda entre el 1990 i el 1994.

En aquesta 2ª part, seguirem la mateixa metodologia utilitzada a la 1ª, a saber:

– Exposar les fórmules generals utilitzades en la comunicació de guerra per un dels bel·ligerants sobre un tema determinat triat sobre la marxa.

– Il·lustrar aquesta pràctica assenyalant casos en el conflicte d’Ucraïna, on Rússia duu a terme una operació militar especial des del febrer del 2022.

– Il·lustrar aquesta pràctica assenyalant com es va fer servir durant la guerra de conquesta de Rwanda pels elements tutsis de l’exèrcit regular d’Uganda del 1990 al 1994.

En aquesta segona part de l’estudi abordarem només tres punts:

1) La qualificació d’actors externs a la guerra.

2) La diferent terminologia utilitzada per referir-se a un mateix territori, segons qui el controli.

3) La reivindicació o no dels actes de guerra.

Com vam anunciar al començament d’aquest exercici, es tracta d’un exercici purament intel·lectual que no pretén prendre posició sobre quin dels bel·ligerants lliura o no una guerra justa. Però ens limitem a assenyalar les lliçons per permetre a les ments crítiques romandre vigilants quan llegeixin o escoltin els comunicats de guerra difosos pels mitjans de comunicació o pels mateixos bel·ligerants. Finalment, aquest enfocament permet als ruandesos en particular comprendre actituds i fenòmens que els resultaven incomprensibles per semblar-los tan surrealistes i il·lògics durant la guerra de conquesta de Rwanda pels elements tutsis de l’exèrcit regular ugandès entre el 1990 i el 1994.

Qualificació dels altres participants

Les altres parts implicades juntament amb els bel·ligerants declarats es qualifiquen de manera diferent segons que els mitjans de comunicació que informen sobre ells pertanyin o no als aliats dels uns o dels altres.

En general, quan els mitjans occidentals parlen de civils armats pel govern que recolzen, parlen de “forces d’autodefensa”. Però quan els civils estan armats per l’altre bàndol, els mateixos mitjans parlen de “milícies del règim”.

A l’actual conflicte d’Ucraïna

– Les forces estrangeres no oficials que combaten a Ucraïna al costat de l’exèrcit regular són descrites pels mitjans de comunicació occidentals com a “voluntaris de les brigades internacionals”. A l’altre bàndol del conflicte, però, aquestes forces són descrites com a “mercenaris”.

– Quan Rússia permet que un grup armat reclutat, entrenat i equipat per una empresa privada lluiti al seu costat al front (Grup Wagner), els mitjans de comunicació occidentals s’hi refereixen com a “mercenaris”, tot i que són russos i , per tant, tenen el deure de lluitar pel seu país en guerra. I quan això no funciona, els mateixos mitjans parlen de “terroristes” i cauen sobre ells les sancions i les condemnes de les potències occidentals a aquests combatents.

Durant la guerra de conquesta de Rwanda pel Front Patriòtic Ruandès (FPR) (1990-1994)

Quan, el 1991, les Forces Armades Ruandeses (FAR), que no podien col·locar un soldat a cada metre de la frontera amb Uganda, que té més de 300 km de llarg (per la qual cosa farien falta 300.000 homes!), van considerar la possibilitat d’armar alguns dels habitants d’aquestes zones perquè espiessin i alertessin de les infiltracions de l’enemic procedent d’Uganda que eludia les posicions de les FAR, els mitjans de comunicació occidentals i algunes ONG internacionals van posar el crit al cel i la mesura va ser ràpidament abandonada. Tot i això, les pràctiques d’autodefensa o defensa civil són habituals arreu del món i a tots els conflictes. Però la part que les utilitza ha d’estar aliada o recolzada per les potències que dominen el món perquè els seus mitjans de comunicació les presentin com a autodefensa legítima. En cas contrari, es consideraran part de la planificació d’un “genocidi”, com es va decretar pel que fa a la guerra de conquesta de Rwanda pels elements tutsis de l’exèrcit regular ugandès el 1990-1994.

Terminologia variable per descriure un territori controlat per l’un o l’altre dels bel·ligerants

En general, els aliats d’un dels bel·ligerants parlaran de “territori alliberat” quan els amics l’ocupin, i de “territori ocupat” quan estigui controlat per l’altre bàndol.

Al conflicte d’Ucraïna

  – Les províncies russoparlants de Donetsk formen part actualment de la Federació Russa després d’un referèndum en què la majoria dels seus habitants va votar a favor de tornar-se a unir a Rússia. Igual que Crimea, que va ser tornada a Rússia el 2014, posant fi a la seva administració per part d’Ucraïna com a part de l’extinta URSS. Però els mitjans de comunicació dels països de l’OTAN parlen ara emfàticament de “territoris ocupats”. Però per a Rússia, aquests mateixos territoris es descriuen ara com a “territoris alliberats” del jou dels neonazis que van instal·lar al poder a Kíev un còmic de professió, Zelenski.

Qui diu la veritat?

I quan es tracta de les autoritats administratives d’aquestes províncies, els mitjans occidentals parlen invariablement de “governadors o batlles nomenats pels ocupants russos”, fins i tot quan han estat elegits regularment i democràticament per la població.

Pel que fa a la guerra de conquesta de Rwanda per l’FPR (1990-1994)

– Després de la desfeta del que van voler anomenar una “guerra llampec” l’octubre de 1990 (prenent Kigali en menys de tres dies!), els elements tutsis de l’exèrcit ugandès es van aferrar a algunes parcel·les de terra a la zona fronterera amb Uganda. Des d’allà, van esperar reforços i suport de foc de Museveni per poder conquerir uns quants turons dels quals, almenys, en poguessin presumir davant els mitjans de comunicació d’arreu del món per demostrar que estaven ben assentats a Rwanda i que, per tant, no atacaven des d’Uganda.

Aquest objectiu es va aconseguir el juliol del 1992 després d’una ofensiva fortament recolzada per l’artilleria pesada ugandesa desplegada a l’altra banda de la frontera. L’FPR va poder ocupar així la fàbrica de te de Mulindi, situada a 5 km d’Uganda, i utilitzar-la com a caserna general fins a la conquesta total de Rwanda el juliol de 1994.

A partir de llavors (1992), els mitjans de comunicació occidentals es van referir a aquesta zona (Mulindi i els seus voltants) com a “territori alliberat”, mentre que, com van reconèixer les FAR, es tractava en realitat de “territori ocupat” pels invasors tutsi de l’exèrcit ugandès.

Extrapolant, podem dir que aquesta terminologia variable continua sent utilitzada pels mateixos actors per descriure la situació a la Rwanda posterior a 1994. De fet, el règim instal·lat a Rwanda pels conqueridors tutsis procedents de l’exèrcit regular ugandès, que va imposar la seva organització FPR com a “partit-Estat”, ensenya que des de juliol de 1994 “Rwanda ha estat alliberada”. Aquest missatge ha estat retransmès durant 3 dècades pels mitjans de comunicació de les mateixes potències que van encoratjar i recolzar aquests rebels per conquerir Rwanda. Però qualsevol ruandès amb sentit comú sap perfectament que el seu país ha estat “ocupat i sota el jou dels invasors d’Uganda” des del juliol del 1994.

Reivindicacions o no dels actes de guerra

En general, en qualsevol guerra, cada bel·ligerant proporciona informació i informes sobre les operacions, no només per donar a conèixer la veritable situació, sinó sobretot per aixecar la moral de la seva població, que pot estar desanimada, però també per minar la moral del enemic i sobretot dels qui li donen suport. Finalment, refutar els actes contraris al dret internacional humanitari que se li poguessin atribuir i, si és possible, imputar-los a l’enemic de l’altre bàndol.

En aquest exercici, el ciutadà corrent que segueix aquesta guerra a través dels mitjans de comunicació es troba sovint desorientat perquè la informació difosa sobre això és contradictòria i acolorida segons el bàndol en què se situïn els propietaris d’aquests mitjans en relació amb els bel·ligerants.

Al conflicte d’Ucraïna

Sabotatge dels gasoductes russos de GazProm

Els sabotatges als gasoductes Nord Stream al mar Bàltic, provocant importants fuites de gas, han estat freqüents des de l’inici del conflicte el febrer del 2022. La primera, al Nord Stream 2, es va descobrir al sud-est de l’illa danesa de Bornholm. Diverses hores després, es van descobrir dues fugues més al Nord Stream 1, al nord-est de l’illa. Fins i tot el maig-juny del 2023 es va descobrir un sabotatge a l’oleoducte d’amoníac de Rússia a Europa Occidental.

Fins i tot si els qui tenen interès en impedir que Rússia exporti alguna cosa són lògicament identificables (Ucraïna, OTAN, etc.), no es pot dir que els seus serveis reclamin responsabilitats. Al contrari, mantindran el suspens mentre destil·len astutament la idea que és Rússia la que se saboteja a si mateixa, abans d’evacuar aquesta qüestió remetent-la a una “comissió internacional independent” a la qual se li imposarà la conclusió abans fins i tot que l’objecte de la investigació que se li demana que dugui a terme!

Atac amb drons sobre el Kremlin a Moscou

A principis de juny del 2023, míssils i avions no tripulats armats van atacar Moscou, la capital de Rússia, tot i que es troba a més de 700 km de Kíev, la capital d’Ucraïna. Com que l’OTAN havia donat instruccions a Zelenski de no atacar territori rus amb les armes que subministrava, però van ser precisament aquests llançamíssils de llarg abast de l’OTAN els que es van utilitzar, ni Ucraïna ni l’OTAN van poder reivindicar l’autoria d’aquests atacs, que tanmateix van ser impactants tant en termes mediàtics com psicològics. Però l’OTAN, que afirma que no està obertament en guerra amb Rússia, s’ha de continuar burlant de l’opinió pública, quan en realitat (l’OTAN) està en guerra amb Rússia. Entrenant caces, subministrant-los armes i municions, enviant al capdavant carros de combat, avions de combat i els sistemes estatunidencs Patriot de foc antiaeri, els més eficaços del món, i entrenant els seus pilots i servents ucraïnesos a casa, és difícil veure com es podria entrar a la guerra d’una altra manera.

Explosió de la presa de Nova Kakhovka

El 7 de juny del 2023, es va produir un esdeveniment a l’actual conflicte d’Ucraïna que il·lustra el que estem parlant aquí. Aquest succés va ser la destrucció d’una presa al riu Dniéper, que va acabar inundant gran part del sud del país. A Kakhovka, on hi ha la presa, a les noves províncies russes i russoparlants, el nivell de l’aigua ha pujat deu metres, mentre que a Kherson ha pujat 3,5 metres. Les cases estan completament submergides, un desastre del qual es culpen mútuament els governs de Kíev i Moscou.

Però els mitjans de comunicació occidentals en general, i els de l’OTAN en guerra amb Rússia en particular, segueixen afirmant que Rússia és la culpable, malgrat que Rússia, que suporta la pitjor part de les conseqüències, ho ha negat repetidament i, si cal, ha exigit una investigació independent. És evident que aquesta destrucció va ser comesa per Ucraïna. Però com que aquest acte es pot qualificar de “crim de guerra o crim contra la humanitat”, no en pot reclamar la seva responsabilitat.

Pel que fa a la guerra de conquesta de Rwanda per l’FPR (1990-1994)

Sabotatge de la presa de Ntaruka

La presa de Ntaruka va ser la primera que es va construir a Rwanda abans de la independència el 1962. Situada al nord de Rwanda, a Ruhengeri, a uns trenta quilòmetres de la frontera amb Uganda, entre els llacs Burera i Ruhondo, un dels quals desemboca en l’altre a causa de la diferència d’altitud. Ntaruka subministrava electricitat a tot Rwanda. Posteriorment es va connectar a la xarxa elèctrica després de la construcció de la presa de Mururu a Cyangugu, sobre el riu Rusizi. Per tant, Ntaruka no només era una obra simbòlica, sinó també vital per a una Rwanda independent i republicana.

Tot i això, després de la seva invasió, els elements tutsis de l’exèrcit regular ugandès, agrupats a l’FPR, van volar la presa de Ntaruka (de fet, una de les turbines) el 1992. Immediatament després d’aquest acte, els combatents de Paul Kagame van començar a cantar que havien infligit un cop dur a la Rwanda republicana en volar la presa. Però davant de la indignació i el clam de l’opinió nacional i internacional, que considerava l’acte un crim de guerra i fins i tot un crim contra la humanitat, Paul Kagame va ordenar als seus subordinats que deixessin de reivindicar l’acte.

El 1991, invasors tutsis de l’exèrcit ugandès sota el comandament de Paul Kagame, que s’havien atrinxerat al Parc dels Volcans de Ruhengeri, van disparar contra un avió de la societat civil zairesa Scibe Zaire, propietat de l’acabalat Bemba Saolona, pare de Jean Pierre Bemba, ex-vicepresident de la República Democràtica del Congo (RDC) i actual ministre de Defensa d’aquest país. L’avió, que es dirigia a Kampala des de Goma, sobrevolava l’espai aeri del Zaire, a la regió de Jomba i Bunagana, dominada pels volcans Sabyinyo, Bisoke i Muhabura, on estaven atrinxerades les tropes de Kagame. Afortunadament, l’avió va poder aterrar sense problemes a Kampala. Però atesa la gravetat d’aquest acte terrorista, es va demanar a Scibe Zaire que no presentés càrrecs i a l’FPR de Kagame que no en reivindiqués l’autoria.

Explosions de mines a estacions i altres llocs públics

Al llarg d’aquesta guerra de conquesta de Rwanda, una nova forma de criminalitat, desconeguda fins aleshores a Rwanda, va començar a aparèixer el febrer del 1991 en forma d’atemptats amb explosius. Es van registrar més de seixanta explosius, mines i bombes al país. El seu objectiu eren vehicles de transport de persones i mercaderies, edificis públics i grans concentracions com ara mercats, estacions d’autobusos i bars-restaurants.

Aquests atemptats van colpir indiscriminadament la població civil i els dos grups ètnics. Van crear un clima de desconfiança i van alimentar l’odi contra l’FPR i contra els qui se suposava que el recolzaven. Aquests atacs, atribuïts a les autoritats ruandeses, van ser de vegades utilitzats pels inkotanyis com a pretext per llançar nous atacs.

Pel que fa als instigadors, es tractava efectivament de combatents de l’FPR o de còmplices que van dur a terme aquests atacs. S’han identificat algunes proves materials. L’examen del material utilitzat, del seu origen i de la posada en pràctica suggereix que aquests crims van ser obra d’una mateixa organització. Els explosius utilitzats als atemptats eren de la mateixa marca i del mateix lot. Sovint es tractava de mines ATK (antitanc o anticarro) i mines ATM (antipersona).

De la mateixa manera, les mines antitanc utilitzades eren del mateix tipus. Una mina ATK M3 va ser detectada a Kanzenze, Kigali, el 17.12.1992; una altra va ser trobada a Rubona, Gisenyi, el 23.08.1991; 2 mines de la mateixa marca que les anteriors van ser descobertes a la frontera entre Rwanda i Tanzània el 12.12.1992; una mina del mateix calibre va ser confiscada el 10.11.1992 a Aphrodis Murera a Gafunzo, a la prefectura de Cyangugu.

A més, el 1993, el govern de coalició llavors al poder a Rwanda va ordenar una investigació sobre els orígens d’aquesta inseguretat, sense precedents en la història de Rwanda. Una comissió interministerial dirigida per Augustin Iyamuremye, aleshores cap dels Serveis d’Intel·ligència, però en realitat agent i partidari de l’FPR, va posar fil a l’agulla. En el seu informe de 23 de setembre de 1993, titulat “L’estat actual de la seguretat a Rwanda”, va tenir cura de no assenyalar clarament l’FPR com a instigador d’aquests covards atemptats terroristes, tot i que les proves eren molt clares.

Assassinat de polítics hutus com Félicien Gatabazi i Emmanuel Gapyisi

Félicien Gatabazi era ministre d’Obres Públiques i secretari executiu del Partit Socialdemòcrata (PSD). El ministre Gatabazi sempre s’havia oposat a la proposta de l’FPR de donar als joves del PSD formació militar per contrarestar les Forces Armades Ruandeses. Per ell, això anava en contra dels principis mateixos de la democràcia. Aquesta postura li va valdre la mort. Va ser tirotejat a l’entrada de la seva residència el 21 de febrer de 1994. El seu assassinat va ser objecte de moltes especulacions. Part de l’oposició nacional va voler culpar del crim el president Habyarimana i el Moviment Nacional Democràtic de Rwanda (MRND).

El dia del seu assassinat, Gatabazi acabava d’arribar d’una reunió amb els seus aliats polítics, inclòs l’FPR, en què havia expressat el desacord amb un pla “criminal” que volien que recolzés. En arribar a casa, cap a les 9 de la nit, va rebre una trucada telefònica demanant-li que tornés a la reunió per trobar un compromís. Va tornar i va arribar cap a les 21.30 hores. Quinze minuts més tard, va tornar a casa sense haver arribat a un acord amb els amics polítics. Els assassins l’esperaven a l’entrada del recinte i van acabar amb la seva vida i la de l’escorta.

Uns dies abans de morir, havia confiat a membres de la seva família la seva preocupació per la intenció de l’FPR de liquidar-lo. Però va dir que no sabia com escapar-se.

Uns mesos abans, Emmanuel Gapyisi, membre d’alt rang del partit Moviment Democràtic Republicà (MDR), però que s’oposava al seu cunyat Faustin Twagiramungu, que presidia el partit MDR, en el desig de sotmetre’s a l’FPR per, segons ell, tenir més possibilitats de derrocar el president Habyarimana, acabava de ser assassinat en les mateixes circumstàncies.

En lloc de reivindicar l’autoria d’aquests actes criminals, l’FPR els va atribuir al president Habyarimana. Alhora, els mitjans de comunicació de les potències que recolzen l’FPR i les ONG al seu sou cridaven alt i clar que Habyarimana estava assassinant els seus oponents.

Assassinats dels presidents Juvénal Habyarimana de Rwanda i Cyprien Ntaryamira de Burundi i les seves conseqüències

En assabentar-se que l’operació per assassinar el president Habyarimana disparant míssils terra-aire contra el seu avió que tornava de Dar-Es Salaam el 6 d’abril de 1994 havia tingut èxit i que tots els passatgers i la tripulació del Falcon 50 havien mort, Paul Kagame va passar la nit del 6 al 7 celebrant-ho a la seva caserna general de Mulindi, a la frontera amb Uganda.

Abordat per la premsa l’endemà per comentar aquest esdeveniment, el mateix Kagame va declarar que en estar en guerra, i que l’avió portava oficials de l’exèrcit enemic a bord, l’avió va ser designat com a “objectiu de guerra útil”.

Va oblidar que l’agost de 1993 ell mateix havia signat l’Acord d’Arusha, el primer article del qual estipulava que: “La guerra ha acabat entre l’FPR i l’exèrcit ruandès”. En aquell moment, es va produir un enrenou a les casernes generals i les cancelleries de les potències que el recolzaven i volien que conquerís Rwanda. Immediatament després, se li va ordenar que no reivindiqués l’acte, qualificat jurídicament d'”atemptat terrorista” perquè l’avió abatut pels míssils era un avió civil, no armat i que transportava civils. Des d’aleshores, no ha tornat a reivindicar l’assassinat dels presidents Habyarimana de Rwanda i Ntaryamira de Burundi, malgrat que el mòbil i les proves materials són evidents.

És més, des de la seva conquesta total del país el 1994, s’ha esforçat per eliminar físicament aquells dels seus combatents que exercien un paper directe (tiradors de míssils, proveïdors) o indirecte (logistes que portaven els míssils de Kampala a Mulindi i de Mulindi al CND a Kigali). Fins i tot va matar les mateixes persones que havia condecorat i ascendit per dur a terme l’atemptat. I fora de Rwanda, les potències occidentals, per congraciar-s’hi, fan tot el possible per eliminar qualsevol testimoni que pugui seguir dient que Paul Kagame va ser el cervell de l’atemptat terrorista del 6 d’abril del 1994. Aquest va ser el cas del jutge Trévidic a la França de Macron pel que fa al testimoni directe restant, que tanmateix estava “protegit”. Es tractava d’Emile Gafirita.

Tot això per dir que en aquest món unipolar, en què els grans i únics mitjans de comunicació que arriben als habitants de la terra pertanyen a les potències de la globalització, cada vegada és més difícil per a un ciutadà mitjà honest distingir la veritat de la falsedat entre els informes i la resta de comunicats de guerra que aquests mitjans ens donen.

Igual que vam trigar més de dues dècades per comprendre el joc dels mitjans de comunicació durant la guerra de conquesta militar de Rwanda el 1990-1994, segurament trigarem el mateix per comprendre el joc dels mateixos mitjans quan informin sobre l’actual conflicte d’Ucraïna, en el que estan implicats.

A la propera part, veurem com tracten els principals mitjans de comunicació del món les “acusacions mirall” que es fan mútuament dos bel·ligerants.

Continuarà.

Font: Echos d’Afrique

Ruzibiza acusa el general Kagame (Ismaïl Mbonigaba)