Hi ha propaganda per comissió i propaganda per omissió, la primera serveix sovint per amagar la segona. La sincronització és crucial.

Que el president dels Estats Units, Joseph Biden, els seus aliats britànics, de l’OTAN i israelians, i els seus portaveus als mitjans corporatius necessiten una gran victòria propagandística és obvi. Estan perdent la guerra a Ucraïna, han estat condemnats a tot el món pel genocidi a Gaza i governen un imperi en desintegració. Les vides polítiques de Biden i Netanyahu corren un perill seriós. I per això acaben de desplegar un esforç propagandístic a tota màquina destinat a cobrir les pèrdues. Hauria d’estar clar com l’aigua per a qualsevol que pugui fer servir la lògica per veure la sincronització implicada.

El gran estudiós francès de la propaganda i la tecnologia, Jacques Ellul, va escriure fa anys que la propaganda “no és el toc d’una vareta màgica. Es basa en una lenta impregnació constant. Crea conviccions i conformitat a través d’influències imperceptibles que només són efectives mitjançant la repetició contínua”.

Tanmateix, una vegada que aquest treball de base s’ha establert al llarg del temps –com ha passat amb la contínua histèria anti-Rússia de Putin i el suport a les polítiques sionistes d’Israel– pot ser intensament aguditzat en circumstàncies exigents quan la narrativa a llarg termini està en perill, com ho està ara.

Un cop anunciada la mort en una presó russa del dissident rus Aleksei Navalni, recolzat per Occident, el divendres 16 de febrer de 2024, va seguir immediatament una cascada de pronunciaments antirussos l’objectiu dels quals no era només continuar la demonització de Rússia i del seu president Vladimir Putin, sinó també servir altres propòsits.

De cop i volta, la tranquil·la lliçó d’història sobre Ucraïna, Rússia i els Estats Units/OTAN que Putin acabava de donar al món a través de Tucker Carlson ha desaparegut pel forat de la memòria, mentre Biden, sense cap prova, declarava que “Putin i els seus pinxos” i la “brutalitat” de Putin són responsables de la mort de Navalni. Això, per descomptat, és una repetició de les falses acusacions sense proves contra Rússia per un enverinament anterior de Navalni, els Skripal (desapareguts des de llavors pel govern britànic), Alexander Litvinenko, i d’altres.

Poc després, Zelenski, fent la seva rutina de titella mentre apareixia coincidentment a la Conferència de Seguretat de Munic –el dissabte 17 de febrer, un dia després que s’anunciés la mort de Navalni– amb la llavors vídua de Navalni, va dir que era “obvi” que Putin havia matat Navalni, mentre Biden pressionava per aconseguir més diners per a la guerra condemnada d’Ucraïna contra Rússia, una guerra creada pels Estats Units i l’OTAN des del principi amb la seva agressiva empenta militar cap a les fronteres de Rússia i el seu cop d’Estat ucraïnès del 2014 que va derrocar el líder prorús, preparant l’escenari per a la incursió de Rússia a Ucraïna el febrer del 2022. Que Putin digués a Carlson aquests fets obvis, mentre esmentava dissimuladament a Carlson que entenia que Carlson una vegada va intentar unir-se a la CIA, és ara per a la majoria de la gent a Occident història perduda darrere dels titulars, si és que alguna vegada va ser alguna cosa més.

Tot això ha passat mentre Rússia travessava les defenses d’Ucraïna i prenia la ciutat d’Avdíivka, que havia estat disputada durant molt de temps. Amb cada dia que passa, és obvi que l’estratègia de guerra de Biden a Ucraïna és la d’un polític desesperat contra les cordes i que Putin ha superat completament els desesperats estatunidencs i els titelles europeus de l’OTAN. Els mitjans de comunicació prefereixen suggerir el contrari, que l’esperança és a tocar si enviem milers de milions de dòlars i armes més, i si amb l’ajuda dels nostres amics britànics portem la guerra més lluny en territori rus i ens arrisquem a una confrontació nuclear. Però estem en una guerra de propaganda per les ments del públic occidental.

Gran part de la resta del món ha vist a través dels titulars risibles MSM utilitzats per enganyar el públic que Rússia és la gran amenaça per a la pau i l’estabilitat mundial. Igual que les mentides anteriors del “Russiagate”, l’actual, que coincideix amb la mort de Navalni, està programada per desviar l’atenció del públic dels assumptes clau en curs.

Demà i dimecres, Julian Assange tindrà la seva darrera apel·lació en un tribunal britànic per evitar la seva extradició als Estats Units. Biden vol que aquest periodista sigui processat per fer la feina que els mitjans de comunicació no han fet: Exposar els fets sobre la despietada màquina de matar estatunidenca. Però l’enrenou sobre Navalni ha convertit en secundària i “inconseqüent” l’absoluta hipocresia sobre la tortura i l’empresonament de l’innocent i valent Assange. Com es pretenia, això s’ha convertit ara en una cosa secundària mentre els titulars obsessionats amb Rússia dels principals mitjans de comunicació flueixen ininterrompudament. El New York Times, l’òrgan de propaganda clau per a l’administració Biden i l’Estat profund, informa avui mateix que “la gravetat de les amenaces del president Putin està arribant a Europa” i “la vídua de Navalni promet continuar la tasca del líder opositor”. Aquests són els típics desvaris del Times. Com ho és el titular del seu article de Magazine d’ahir “Marilyn Robinson [l’escriptora i amiga de Barack Obama] considera Biden un regal de Déu”.

No crec que els palestins hi estiguin d’acord, però llavors també, la seva matança per Israel amb l’ajuda dels Estats Units –més de 29.000 palestins només a Gaza han estat assassinats fins ara– i la propera invasió de Rafah per les FDI també han estat empesos a les darreres pàgines o enlloc per la propaganda sobre Navalni i Rússia.

No esmentaré les eleccions russes a mitjan març que possiblement podrien influir en tot això, ja que a tots se’ns dirà obedientment i oportuna que el malvat assassí Putin és un dictador, ignorant, despietat –afegeixi els seus propis adjectius– i que sens dubte està intentant arreglar les justes eleccions presidencials estatunidenques de novembre –per a algú, tal com ho va fer el 2016.

Ni esmentar l’article del New York Times del 17 de febrer de David Sanger i Julian Barnes que “Estats Units tem que Rússia pugui posar una arma nuclear a l’espai.”

Tothom sap que els russos ens volen atacar, com sempre han volgut. Probablement van matar JFK, oi?

És fàcil seguir aquesta erupció propagandística que circula per Internet com a ponis pintats en una atracció de fira. No hi haurà temps per aturar-se a pensar, fer una pausa, per preguntar-se què diantre està passant. Els ponis es balancejaran i et marejaran.

Per a més corroboració d’aquestes qüestions, llegiu l’astut article de l’analista polític Gilbert Doctorow sobre com es va negar l’emissora turca TRT World a publicar l’entrevista que li van fer. Doctorow afirma que la intel·ligència britànica va matar Navalni. Per alguna raó, això no ha de ser abordat, segons TRT.

Tant si Doctorow té raó com si no, només una persona molt ximple podria pensar que Putin faria matar Navalni. No hi té res a guanyar i tot a perdre amb això. Tanmateix, els mitjans de comunicació i els seus senyors del govern consideren que la majoria de la gent és molt estúpida i per això estan tractant de bombardejar-los amb propaganda òbvia per comissió i omissió. Ja hem sentit aquesta història abans.

 Font: Edward J. Curtin, Jr.

Marcelo Ramírez: Qui era Navalni? El joc de la Intel·ligència (Humo y Espejos, 16.02.2024)