Els darrers tres mesos, dues persones als Estats Units s’han tret o s’han arriscat a treure’s la vida en un intent de canviar les polítiques estatunidenques sobre Palestina i demanar un alto el foc
Fa quatre anys, el 2018, després de tornar d’un viatge de Veterans per la Pau (VFP) al Vietnam, vaig escriure un article titulat “Per què algú se suïcidaria en un intent d’aturar una guerra?”
Ara, quatre anys després, els darrers tres mesos, dues persones als Estats Units s’han tret o s’han arriscat a treure’s la vida en un intent de canviar les polítiques estatunidenques sobre Palestina, demanar un alto el foc i aturar el finançament estatunidenc a l’Estat d’Israel perquè s’utilitzi en el genocidi israelià de Gaza.
Una dona encara no identificada, embolicada amb una bandera palestina, es va calar foc davant del consolat israelià a Atlanta l’1 de desembre del 2023. Tres mesos després, les autoritats encara no han revelat el nom de la dona. A mitjan desembre es desconeixia el seu estat de salut.
Diumenge, Aaron Bushnell, membre de les Forces Aèries estatunidenques en servei actiu, es va calar foc davant l’ambaixada israeliana de Washington DC. mentre declarava: “Allibereu Palestina i atureu el genocidi”. Bushnell va morir a causa de les seves cremades.
Com vaig esmentar a l’article del 2018, molts als Estats Units admiren els homes i dones joves que s’allisten a l’exèrcit i professen estar disposats a lliurar les seves vides pel que sigui que els polítics o el govern dels Estats Units decideixin que és millor per a un altre país: “llibertat i democràcia” per a aquells que no tenen la versió estatunidenca d’això, o derrocar el govern propi que no és compatible amb l’opinió de l’administració estatunidenca.
La seguretat nacional real dels Estats Units poques vegades té a veure amb invasions i ocupacions estatunidenques d’altres països.
Però què hem de dir d’un ciutadà particular que renuncia a la seva vida per intentar impedir que els polítics o el govern decideixin el que és millor per a d’altres països? Un “simple” ciutadà pot estar tan preocupat per les accions dels polítics o del govern que estigui disposat a morir per cridar l’atenció pública sobre aquestes accions?
Una acció molt coneguda i algunes poc conegudes de ciutadans particulars de fa cinc dècades ens proporcionen les respostes.
Durant un viatge de Veterans per la Pau al Vietnam el 2014 i en una altra delegació de VFP el març del 2018, la nostra delegació va veure la icònica foto del monjo budista Thich Quang Duc, que es va calar foc el juny del 1963 en un concorregut carrer de Saigon per protestar contra la repressió del règim de Diem contra els budistes durant els primers dies de la guerra estatunidenca contra el Vietnam. Aquesta foto està gravada a la nostra memòria col·lectiva.
La foto mostra centenars de monjos envoltant la plaça per impedir el pas de la policia i que Quang Duc pogués completar el sacrifici. L’autoimmolació es va convertir en un punt d’inflexió en la crisi budista i un acte fonamental en el col·lapse del règim de Diem els primers dies de la guerra estatunidenca al Vietnam.
Estatunidencs que es van autoimmolar durant la guerra del Vietnam
Però, sabíeu que diversos estatunidencs també es van calar foc per intentar posar fi a les accions militars dels Estats Units durant aquells turbulents anys de guerra la dècada de 1960?
Jo no ho sabia, fins que la nostra delegació de VFP va veure els retrats exposats de cinc estatunidencs que van donar la seva vida per protestar contra la implicació estatunidenca al Vietnam, entre altres persones internacionals venerades a la història vietnamita, a la Societat d’Amistat Vietnam-Estats Units de Hanoi.
Tot i que aquests estatunidencs han caigut en l’oblit a la seva pròpia nació, són màrtirs ben coneguts al Vietnam, 50 anys després.
La nostra delegació del 2014, formada per 17 persones –sis veterans del Vietnam, tres veterans de l’era del Vietnam, un veterà de l’era de l’Iraq i set activistes civils per la pau–, amb quatre membres de Veterans per la Pau que viuen a Vietnam, es va reunir amb membres de la Societat d’Amistat Vietnam-Estats Units a la seva seu de Hanoi.
Vaig tornar al Vietnam el març del 2018 amb una altra delegació de Veterans per la Pau. Després de tornar a veure un retrat en particular, el de Norman Morrison, vaig decidir escriure sobre aquests estatunidencs que estaven disposats a posar fi a les seves vides en un intent d’aturar la guerra estatunidenca contra el poble vietnamita.
El que distingia aquests estatunidencs dels vietnamites era que, mentre els soldats estatunidencs mataven vietnamites, hi havia ciutadans estatunidencs que posaven fi a les seves pròpies vides per intentar fer arribar al públic estatunidenc el terror de la invasió i l’ocupació que patien ciutadans vietnamites a través de l’horror de les seves morts.
La primera persona als Estats Units que va morir autoimmolada en oposició a la guerra del Vietnam va ser Alice Herz, quàquera de 82 anys que vivia a Detroit. Es va calar foc en un carrer de Detroit el 16 de març de 1965. Abans de morir a causa de les cremades 10 dies després, Alice va dir que es va calar foc per protestar contra “la carrera armamentística i un president que utilitza el seu alt càrrec per aniquilar nacions petites”.
Sis mesos després, el 2 de novembre del 1965, Norman Morrison, un quàquer de 31 anys de Baltimore, pare de tres nens petits, va morir autoimmolat al Pentàgon. Morrison considerava que les protestes tradicionals contra la guerra havien fet poc per acabar amb ella i va decidir que calar-se foc al Pentàgon podria mobilitzar prou persones com per obligar el govern dels Estats Units a abandonar la seva implicació al Vietnam.
La decisió de Morrison d’autoimmolar-se va ser especialment simbòlica perquè va seguir a la controvertida decisió del president Lyndon Johnson d’autoritzar l’ús de napalm al Vietnam, un gel ardent que s’adhereix a la pell i fon la carn.
Pel que sembla, sense que Morrison ho sabés, va optar per calar-se foc sota la finestra del Pentàgon del llavors secretari de Defensa Robert McNamara.
Trenta anys després, a les seves memòries de 1995, En retrospectiva: La tragèdia en les lliçons del Vietnam, McNamara recordava la mort de Morrison:
“Les protestes contra la guerra havien estat esporàdiques i limitades fins aquell moment i no havien cridat l’atenció. Aleshores va arribar la tarda del 2 de novembre de 1965. Al crepuscle d’aquell dia, un jove quàquer anomenat Norman R. Morrison, pare de tres fills i directiu de la Stony Run Friends Meeting de Baltimore, es va cremar com un bonzo a menys de 12 metres de la meva finestra del Pentàgon. La mort de Morrison va ser una tragèdia no només per a la seva família, sinó també per a mi i per al país. Va ser una protesta contra la matança que estava destruint les vides de tants joves vietnamites i estatunidencs.
Vaig reaccionar a l’horror de la seva acció reprimint les meves emocions i evitant parlar-ne amb ningú, ni tan sols amb la meva família. Sabia que Marge i els nostres tres fills compartien molts dels sentiments de Morrison sobre la guerra. I jo em pensava entendre i compartir alguns dels seus pensaments. L’episodi va crear una tensió a casa que no va fer més que aprofundir-se a mesura que les crítiques a la guerra seguien creixent.”
Abans que es publiquessin les seves memòries En retrospectiva, en un article publicat el 1992 a Newsweek, McNamara havia enumerat persones o esdeveniments que havien influït en el seu qüestionament de la guerra. Un d’aquests esdeveniments McNamara el va identificar com “la mort d’un jove quàquer”.
Una setmana després de la mort de Morrison, Roger LaPorte, treballador catòlic de 22 anys, es va convertir en el tercer manifestant contra la guerra a treure’s la vida. Va morir a causa de les cremades sofertes en autoimmolar-se el 9 de novembre de 1965 a la Plaça de les Nacions Unides de Nova York [aquesta notícia va ser eclipsada per la Gran Apagada del Nord-est aquella nit]. Va deixar una nota que deia: “Estic en contra de la guerra, de totes les guerres. He fet això com un acte religiós”.
Les tres morts en protesta del 1965 van mobilitzar la comunitat antibel·licista per iniciar vigílies setmanals davant la Casa Blanca i el Congrés. I cada setmana, els quàquers eren detinguts a les escalinates del Capitoli mentre llegien els noms dels morts estatunidencs, segons David Hartsough, un dels delegats del nostre viatge VFP 2014.
Hartsough, que va participar en vetlles contra la guerra 50 anys abans, va descriure com van convèncer alguns membres del Congrés perquè s’unissin a ells. El representant George Brown (demòcrata de Califòrnia) va ser el primer congressista a fer-ho. Després que els quàquers fossin detinguts i empresonats per llegir els noms dels caiguts a la guerra, Brown continuaria llegint els noms, gaudint d’immunitat del Congrés per no ser detingut.
Dos anys més tard, el 15 d’octubre del 1967, Florence Beaumont, una unitarista de 56 anys, mare de dos fills, es va calar foc davant de l’Edifici Federal de Los Angeles. El seu marit George va dir més tard:
“Florence tenia un profund sentiment contra la matança del Vietnam… Era una persona perfectament normal i dedicada, i va sentir que ho havia de fer igual que els qui es van calar foc al Vietnam. El bàrbar napalm que crema els cossos dels nens vietnamites ha abrasat les ànimes de tots els qui, com Florence Beaumont, no tenen aigua gelada per sang, pedres per cor. El llumí que Florence va utilitzar per encendre la seva roba amarada de gasolina ha encès un foc que no s’apagarà mai, un foc sota nosaltres, complaents i envanits gats grossos, tan condemnadament segurs a les nostres torres d’ivori a 9.000 milles de l’explosió del napalm, i AQUEST, n’estem segurs, és el propòsit del seu acte”.
Tres anys després, el 10 de maig de 1970, George Winne, Jr. de 23 anys, fill d’un capità de la Marina i estudiant de la Universitat de Califòrnia a San Diego, es va calar foc a la Revelle Plaza de la universitat al costat d’un cartell que deia “En nom de Déu, acabeu amb aquesta guerra”.
La mort de Winne es va produir tot just sis dies després que la Guàrdia Nacional d’Ohio disparés contra una multitud d’estudiants manifestants de la Universitat Estatal de Kent, matant-ne quatre i ferint-ne nou, durant l’onada més gran de protestes en la història de la educació superior estatunidenca.
A la nostra reunió de 2014 a l’oficina de la Societat d’Amistat Vietnam-Estats Units a Hanoi, David Hartsough va presentar Held in the Light, un llibre escrit per Ann Morrison, vídua de Norman Morrison, a l’ambaixador Chin, ambaixador vietnamita retirat davant les Nacions Unides i ara funcionari de la Societat. Hartsough va llegir també una carta d’Ann Morrison al poble del Vietnam.
L’ambaixador Chin va respondre dient al grup que els actes de Norman Morrison i altres estatunidencs en posar fi a les seves vides són ben recordats pel poble del Vietnam.
Va afegir que tots els escolars vietnamites aprenen una cançó i un poema escrit pel poeta vietnamita To Huu titulat “Emily, la meva nena”, dedicat a la filla petita que Morrison tenia als braços només uns moments abans de calar-se foc al Pentàgon. El poema recorda a Emily que el seu pare va morir perquè va sentir que s’havia d’oposar de la manera més visible a la mort de nens vietnamites a mans del govern dels Estats Units.
Provocant revolucions
A d’altres parts del món, la gent ha acabat amb la seva vida per cridar l’atenció sobre qüestions especials. La Primavera Àrab va començar el 17 de desembre de 2010, quan un venedor ambulant tunisià de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi es va calar foc després que una dona policia li confisqués el seu carret de venda ambulant de menjar. Era l’únic suport de la seva família i havia de subornar amb freqüència la policia per poder vendre el seu carret.
La seva mort va provocar que ciutadans de tot l’Orient Mitjà desafiessin els seus governs repressius. Algunes administracions es van veure obligades a abandonar el poder per la pressió dels ciutadans, inclòs el president tunisià Zine El Abidine Ben Ali, que havia governat amb mà de ferro durant 23 anys.
Ignorats com a actes irracionals
Als Estats Units, actes de consciència com treure’s la vida per un assumpte d’extraordinària importància per a l’individu es consideren irracionals i el govern i els mitjans de comunicació en minimitzen la importància.
Per a aquesta generació, mentre milers de ciutadans estatunidencs són arrestats i molts compleixen condemna en presons de comtat o presons federals per protestar contra les polítiques del govern dels Estats Units, l’abril del 2015, el jove Leo Thornton es va unir a un petit però important nombre de dones i homes que havien decidit posar fi públicament a les seves vides amb l’esperança de cridar l’atenció de l’opinió pública dels Estats Units per canviar polítiques específiques dels Estats Units.
El 13 d’abril del 2015, Leo Thornton, de 22 anys, es va suïcidar amb una pistola al jardí oest del Capitoli dels Estats Units. Portava lligada al canell una pancarta en què es llegia “Impostos a l’1%”. El seu acte de consciència va tenir algun efecte a Washington, a la Casa Blanca o al Congrés? Malauradament, no.
La setmana següent, la Cambra de Representants, liderada pels republicans, va aprovar una llei que eliminaria l’impost de successions que només s’aplicava a l’1% dels patrimonis. I cap esment a Leo Thornton, i a la seva decisió de posar fi a la seva vida per una fiscalitat injusta, va aparèixer als mitjans de comunicació per recordar-nos que va posar fi a la seva vida en oposició a una altra legislació favorable als rics.
L’octubre del 2013, el veterà del Vietnam John Constantino, de 64 anys, es va calar foc al National Mall de Washington DC, un altre cop per alguna cosa en què creia. Un testimoni presencial de la mort de Constantino va dir que Constantino parlava de “drets dels votants” o “drets de vot”. Un altre testimoni va dir que va fer una “salutació brusca” cap al Capitoli abans de calar-se foc. Un veí amb què es va posar en contacte un periodista local va dir que Constantino creia que el govern “no mira per nosaltres i no els importa res més que les seves pròpies butxaques.”
Els mitjans de comunicació no van investigar més a fons els motius que van portar Constantino a treure’s la vida en un lloc públic de la capital del país.
Ann Wright va servir 29 anys a l’Exèrcit dels Estats Units/Reserves de l’Exèrcit i es va retirar com a coronel. Va ser diplomàtica estatunidenca durant 16 anys i va servir a les ambaixades dels Estats Units a Nicaragua, Granada, Somàlia, Uzbekistan, Kirguizistan, Sierra Leone, Micronèsia, Afganistan i Mongòlia. Va dimitir del cos diplomàtic estatunidenc fa 20 anys, el març del 2003, en oposició a la guerra dels Estats Units contra l’Iraq. És coautora de “Dissidència: Veus de la Consciència”.
Font: Common Dreams
Foto: Aaron Bushnell es cala foc davant l’ambaixada israeliana a Washington DC el 25 de febrer de 2024, com a protesta per la matança de palestins a Gaza.