Divendres 13 de febrer de 2004

[Com Rommel], un soldat … la seva mirada era buida, la seva veu reposada.

«Què hem fet per merèixer un destí així? Per què aquesta guerra? Responeu-me, si us plau…»

Mirava Tshala com m’interrogava, les llàgrimes a la veu. Què li podia respondre, què li podia dir si jo mateixa no coneixia els mòbils amagats d’aquesta guerra. Sí, estic convençuda que la guerra que està passant la RD del Congo té un mòbil amagat, que no es gosa dir en veu alta i només coneixen els bel·ligerants. Tot el que sé és que es tracta d’una guerra d’agressió per a uns i una guerra d’alliberament per als altres. També sé que el poble és l’herba sobre la qual lluiten els elefants. L’herba que és trepitjada sota la fúria dels elefants, l’herba que s’aixafa, l’herba que es destrueix. Allà on els elefants lluiten, diu el proverbi, qui en pateix és l’herba. L’herba, el poble…

«Per què aquesta guerra?» em demanava Tshala. Jo també em faig aquesta pregunta, sobretot quan considero els estralls i el desastre que ha causat. Tshala és una dona que frega la trentena. M’he creuat amb ella a Kitule, un poblet prop de Kabalo. El que ha viscut m’ha alterat. També jo vull compartir-ho amb vosaltres.

Un obús … el meu marit i els meus quatre fills

«Vivia a Kalemie, ciutat muntanyenca de l’est de la República Democràtica del Congo, construïda a la vora del llac Tanganyika. En l’enfrontament que oposava l’exèrcit de Kabila al de l’RCD, un obús va caure a casa meva matant el meu marit i els meus quatre fills. No era a casa meva en el moment del drama. Havia anat a buscar menjar per la meva família al camp. A la tornada em vaig trobar amb una escena macabra: tenia davant meu el cos del meu marit desmembrat, tallat a trossos com un bou en una carnisseria. Els meus fills trinxats, triturats per l’enginy de la mort que es va equivocar d’objectiu. Acabava de perdre en un dia, en un minut, els éssers que m’estimava. El dia dels funerals no podia suportar l’emoció; la prova era molt dura, la copa difícil de beure. Vaig caure desmaiada. Quan vaig recuperar el coneixement estava en algun lloc que semblava un hospital, ajaguda en un llit de fortuna sobre el qual una lona bruta i mal plegada servia de matalàs. A partir d’aquest dia vaig començar a detestar el món. La meva vida acabava de perdre el sentit.

Per què aquesta guerra? No parava de demanar-m’ho. No sabia per què es lluitava. No ho entenia. La meva vida era una rutina: a la nit als braços del meu marit, al primer cant del gall les feines de la casa, durant el dia els camps, una mica de repòs i la roda tornava a girar. A la nit estava a mercè del meu marit; de dia al servei de la meva família i de la societat. Era això la meva vida.

La caça de bruixes

Mentre que encara estava sota el xoc de l’emoció, després de la inhumació del meu marit i els meus fills, la família del meu home va decidir fer una reunió extraordinària. Calia trobar la causa d’aquestes morts perquè era inconcebible que tota aquesta gent morís d’una mort sobtada i tan inoportuna. Tots estaven d’acord que era jo qui havia sacrificat el meu marit i els meus fills amb el poder de la bruixeria. Els meus cunyats fins i tot sospitaven des de feia un cert temps que estava ficada al món de la bruixeria. Les meves cunyades em trobaven molt altiva i egoista, característica, segons elles, de les bruixes. I per arrissar el ris, els meus sogres van concloure: ella ha sacrificat els seus per quedar-se amb tots els seus béns i fer créixer el poder de la seva bruixeria. Les tesis se succeïen les unes a les altres… En fi, van decidir convocar-me.

Em van fer seure a terra, al mig del pati. T’hem fet venir, va dir el sogre, perquè ens diguis per què has matat el teu marit, el nostre fill, i els teus nens. Em vaig desfer en plors. Una de les meves cunyades em va mirar de dalt a baix. “Si us plau, no provis de commoure’ns amb les teves llàgrimes de cocodril. Si no, et cremarem, et rostirem. A Kalemie no s’hi juga amb les bruixes.” No sabia què dir, no entenia res.

De fet, a l’Àfrica la mort natural no s’accepta i encara menys la mort accidental. Per als muntu, la gent està feta per viure una eternitat. Fins i tot la mort d’un vell de més de cent anys ha de tenir una causa sobrenatural. Pel que fa a mi, estaven dient-me que era la causa de la mort del meu marit. Jo que no sabia des d’on s’havia llançat l’obús i jo que no hi era quan l’obús va caure. I per donar pes a la tesi, es va remuntar de pressa als meus orígens. Jo era lulua, una tribu del Kasai. I era un secret en veu alta: si una dona lulua no és una prostituta, aleshores és una bruixa. I les bruixes se les troba entre les dones que tenen un color de la cara molt clar. Bé, jo era una dona d’una pell molt clara. Per tant, jo era una bruixa. Vaig estar a punt de ser linxada…

En molts casos quan un home mor abans que la seva dona, és aquesta que l’ha matat. I quan és la dona que mor abans, aleshores és natural. L’home no pot pas ser bruixot. I en aquests casos les primeres a martiritzar les vídues són dones. Intenteu entendre-hi alguna cosa. La família política va decidir arrabassar-me tots els béns, fins i tot els meus vestits, i se’m va expulsar tot seguit del lloc. Era quan es feia fosc…

…més de 1000 km a peu

No tenia família a Kalemie. Era el meu difunt marit qui m’hi havia dut. Feia 8 anys. El vaig conèixer a Kananga. Ens vem estimar, jo l’havia seguit fins a les muntanyes del Tanganyika. I ve’t aquí que havia de fer més de 1000 km a peu per arribar a Kananga. La població de Kalemie creu molt en la bruixeria. Fa més de deu anys havien matat les velles bruixes per lapidació o cremades vives. Era l’època en què Mastaki era comissari de districte. Aquest havia conduït en persona la caça de bruixes.

No sabia on anar perquè tota la ciutat ja parlava de la meva bruixeria. Després d’haver estat colpida per la monstruositat de la guerra, heus-me aquí víctima de la crueltat dels homes. Just en el moment que cercava el consol i la compassió.

Si per una dona un marit és un company, un fill és la seva carn, la meva carn. En el meu cor, què podia substituir als meus fills? L’obús que els va matar també em va matar a mi perquè em va arrencar una part de mi mateixa. Per una mare, res pot igualar els fills. Si era bruixa, com es deia, no podia pas matar tots els meus fills, els meus quatre fills, la meva carn. Jo que estava acostumada al seu soroll, als seus plors, a les seves disputes, a les seves alegries, a la seva rebuda… No, m’hauria estimat més morir en el seu lloc. La meva riquesa eren els meus fills, eren el meu orgull i la meva felicitat. Calia conèixer la meva vida per entendre que les al·legacions de la família del meu home eren falses. A l’edat de sis anys ja era òrfena de mare. Als deu anys també vaig perdre el meu pare. Vaig ser criada per una tia materna que m’estimava, però el marit de la qual em detestava i suportava la meva presència a desgrat. Quan vaig trobar Abasi, el meu marit, va ser per mi un alliberament, el meu alliberament. I quan vaig començar a ser mare, vaig descobrir l’amor estimant els meus fills. Em vaig dedicar amb tot el meu cor a donar-los el que cruelment m’havia faltat: l’amor d’una mare. Estava contenta veient el meu marit escarrassar-se per omplir els nostres fills de la felicitat de tenir un pare. Ningú podia patir tant com jo per la pèrdua d’un home que estimava i que n’era digne. Ningú podia patir en la seva carn com en el seu cor per la mort dels meus fills. No van trobar res millor que considerar-me una bruixa. No em van donar temps per plorar el meu marit i els meus fills. El seu dol l’havia de dur fora de la ciutat, en el meu vagareig…

Vaig marxar de Kalemie i vaig agafar la carretera que porta a Muhela. Vaig caminar tota la nit, no sabent exactament on anava. Al llarg del meu camí tan aviat em castigava la pluja com el fred. Plorava al llarg de tot el camí. No tenia por de les feres, no tenia por dels bandits, no tenia por de la nit. Penso que si la mort m’hagués sorprès en aquells moments, l’hauria abraçada amb un cor desbordant de joia. Només pensava en morir, sí, morir, posar fi al meu suplici, al meu martiri. Només la mort m’hagués alliberat en aquells moments…

Al matí estava molt esgotada. Vaig deixar el camí i em vaig endinsar al bosc. Arribada al peu d’un arbre vaig seure per reposar. No vaig pas saber quan em va arribar el son. El sol ja era al seu punt més culminant quan em vaig despertar. Estava molt cansada però no tenia gana, tot i que feia ben bé dos dies que no havia menjat res. Havia de seguir el meu camí. Em trobava davant una alternativa: o continuar o esperar que s’acabés el dia. Em vaig decidir per la segona solució.

Crec que devia ser pels volts de les vuit del vespre quan vaig tornar a agafar el camí. No volia passar per Muhala. Vaig decidir fer volta per camins que no coneixia. Així em vaig trobar durant quatre dies caminant, evitant els camins principals i fugint de la gent. Feia una setmana que no havia menjat, que bevia l’aigua infestada dels aiguamolls o les rieres. Una setmana que patollava en el fang, que estava xopa per la pluja, que patia el fred i la calor, una setmana que era com una boja a la jungla a mercè dels mosquits i d’altres insectes nocius… Una setmana que portava el dol dels meus, abandonada a la meva trista sort. Em vaig decidir a prendre i seguir el camí que va a parar a la via del tren, que vaig començar a seguir sense saber si me’n tornava a Kalemie o si anava cap a una altra banda. A la llunyania vaig veure l’estació de Niemba. Per tant, em dirigia cap a Nyunzu.

“No t’he pas demanat que ploris… De què serveix, pastor. Jesús serà crucificat!” Després d’ell, la resta de la nit la vaig passar entre els braços de gairebé tots els militars. Gemegava de dolor…

Una veu em va interpel·lar. Em vaig girar. Em vaig trobar cara a cara amb un soldat de morfologia nilòtica. Devia tenir uns vint anys. La seva cara no traïa cap expressió, la seva mirada era buida, la seva veu reposada. Em va mirar de fit a fit apuntant-me la seva arma.

– D’on véns? Em va demanar.
Em vaig posar a plorar.
– No t’he pas demanat que ploris.
– No sé pas per què ploro.
– Segueix-me.

Va agafar un corriol que domina un turó. I vam anar a parar amb un grup de militars. Van cridar quan em van veure, crits de joia, crits de victòria.

Va ser en aquest moment que vaig sentir la fam i el cansament. Sense saber com, vaig demanar menjar als militars. Ets aquí per preparar-nos menjar i no el contrari, em va dir un d’ells. Vaig veure un militar retirar-se del grup sense dir res. Va tornar uns minuts més tard amb un plat on hi havia mandioca i cacauets torrats. Em va allargar el plat. El vaig agafar donant-li les gràcies. Un dels seus amics li va dir: “De què serveix, pastor. Jesús serà crucificat”. Jesús serà crucificat… Em vaig posar a menjar la mandioca.

Quan vaig acabar, el que anomenaven “pastor” em va donar aigua per beure. No deia res, no em va demanar per què era allà, no va intentar saber d’on venia. Però vaig veure que sentia compassió per mi. Havia caminat molt i les cames em feien mal. Estava esgotada. Em vaig ajeure a terra per dormir. Un militar em va prendre i em va portar a una casa de la vora. Em va demanar d’ajaçar-me sobre una màrfega. Va sortir i em vaig adormir.

La nit devia estar molt avançada quan em van despertar. Un militar duia un llum a la mà. “Ve-te-la aquí, Cap”. I el Cap li va demanar de sortir. No hi era quan vaig arribar. Certament que no em volien interrogar abans de la seva arribada. Em va demanar el meu nom. Em vaig aixecar. Va venir a seure sobre la màrfega. Em va demanar si havia menjat. Li vaig dir que no. Va cridar un soldat i li va demanar de donar-me aigua per rentar-me. Cosa que vaig fer. Prendre una dutxa em va anar molt bé i començava a recuperar les forces…

Quan vaig tornar a la casa vaig veure “el cap” (és així com vaig començar a anomenar-lo des d’aquest dia) assegut sobre la màrfega. Em va convidar al llit i em va fer l’amor. No em va demanar pas el meu parer, no em va demanar el nom, no va pas voler saber qui era ni d’on venia… Després d’ell, tota la resta de la nit la vaig passar entre els braços de gairebé tots els militars. Gemegava de dolor, les parts íntimes em feien mal i estava esgotada.

Patir-ho tot… “Ve’t aquí com aquests congolesos donen les gràcies als seus alliberadors…”. Alliberadors…

Des d’aquest dia vaig esdevenir la cosa dels militars. Quan un d’ells tenia necessitat de dormir amb una dona em tirava a l’esquerra, un altre a la dreta. Un altre encara als matolls, un altre a la font. No em donaven cap respir. I fins i tot un dia un soldat que anava begut em volia fer l’amor i com que m’hi oposava va agafar la seva arma i va disparar a l’aire. Li vaig deixar fer el que va voler. Estava tan begut que va vomitar al meu damunt. No tenia pas opció; ho havia de patir tot. Els feia el menjar, rentava els plats, la roba i estava allà per distreure’ls, donar-los plaer. El seu plaer… D’altres em prenien violentament, d’altres em cridaven insultant-me… M’han utilitzat com una concubina, han abusat de mi com una esclava, m’han fet servir com una màquina. I cada vegada que volia rebutjar una demanda, deien: “Ve’t aquí com aquests congolesos donen les gràcies als seus alliberadors…”. Alliberadors…

El meu destí tenia per causa la guerra. Si no hi hagués hagut la guerra, l’obús no hauria caigut a casa meva, els meus no estarien morts, la família del meu home no m’hauria foragitat i jo no estaria vivint aquesta situació. La guerra… »

Tshala estava asseguda davant meu, el cap acotat, sostingut per les seves dues mans i un riu de llàgrimes rajava dels seus ulls. Provava de dir alguna cosa que jo no entenia. Veia tremolar els seus llavis secs de pena, deia alguna cosa que no entenia. La seva tristesa era tan immensa que posant-me en el seu lloc jo no podia suportar el seu suplici. No! El seu destí era horrible i insuportable. Sense fills, sense marit. Sense saber com, em vaig posar a sanglotar. Ella plorava, jo plorava. Estàvem plorant.

Les angoixes de la guerra… la nit del sol

Entre els trofeus de guerra no hi ha només la conquesta o la reconquesta dels territoris, sinó també el plaer que procuren les dones. El difunt president Laurent Désiré Kabila fins i tot es va emocionar quan es va entrevistar amb la comunitat congolesa de Gabon i va dir: “…fins i tot les nostres belles dones són per a ells”. La dona és víctima de la guerra o trofeu de guerra? He vista la pena de les dones, he sentit els seus plors. He conclòs que també el sol tenia la seva nit, i la nit del sol perilla de romandre eterna si no hi ha un amor fort i sincer. Un amor que sàpiga escoltar, escoltar molt, un amor que no només sàpiga consolar sinó també assistir. El sol havia deixat de brillar per aquests milers de dones, nens i avis… He vist dones gairebé nues. És el cas de Tshala, que vaig deixar a Kitule. Només tenia un vestit. Quan el rentava s’havia d’amagar entre les herbes altes esperant que s’eixugués. Estava greument malalta, patint moltes infeccions i, qui sap, potser la sida. Per què es fa la guerra?, m’ha demanat. És per fabricar malaurats? I a propòsit de malaurats, jo n’he vist. I n’he conegut. Com aquesta altra dona que preferint morir abans que ser violada s’ha trobat amb un tros de fusta enfonsada al sexe. I ha mort. Les ONG que poden denunciar i assistir aquesta gent estan concentrades en certs centres. Però qui es preocupa de la sort de les dones de Samba, Kieshe, Kongolo, Kabalo, Nyunzu…? Qui ha denunciat el que hi ha passat? Per a elles, el sol coneixia ja la seva nit. He promès a aquestes dones de tornar-les a veure. I ho faré perquè mantinc el contacte.

Que es jutgi aquests “senyors”

Aquest testimoni és una interpel·lació. Una crida perquè les guerres s’aturin al nostre planeta. Una crida perquè no s’oblidin les víctimes. Una crida perquè es jutgi aquests “senyors” aparentment respectables que gallegen per sobre dels nostres caps, i les mans dels quals estan plenes de sang. Aquest testimoni és el primer. Segurament el mes que ve en llegireu un altre i el fareu llegir als altres. Per les nostres pregàries, estiguem en comunió amb aquests innombrables malaurats…
Christine KAMBA MUKUNDI
tinakamba@yahoo.fr