Imaginem que més de vint anys després del cop militar de 1976 a l’Argentina, un nou papa, senzill i proper a la gent, un jesuïta en el qual milions de cristians havien dipositat la seva esperança, hagués rebut solemnement, amb tots els honors propis d’un cap d’Estat, amb una encaixada de mans i amb un històric somriure a la cara, el general colpista Rafael Videla. Un general que, més de dues dècades després del cop, encara seguia en el poder. Imaginem que, sense haver rebut mai les víctimes de la repressió de la dictadura, el papa hagués implorat aquell dia perdó a Déu pels crims dels Montoneros i de les altres organitzacions guerrilleres d’aquella època. I també, especialment, pels pecats i les culpes de l’Església i de molts dels seus membres, referint-se d’aquesta manera al paper jugat en tot això pels anomenats capellans tercermundistes. De fet, els fundadors de Montoneros eren militants de l’Acció Catòlica Argentina relacionats amb el Moviment de Sacerdots del Tercer Món.

Seguim imaginant que el papa no hagués pronunciat ni una sola paraula sobre els crims, incomparablement més nombrosos, de la dictadura. Ni hagués pronunciat una sola paraula sobre els bisbes i altres eclesiàstics còmplices d’ella. Ni hagués pronunciat una sola paraula sobre els presos de consciència que –en aquesta relat de ficció– encara existien a les presons argentines en el moment de la trobada entre el papa i el general. Ni que tampoc hagués pronunciat una sola paraula sobre els dos bisbes i la gairebé vintena de sacerdots assassinats pels colpistes. És a dir, ni una paraula sobre aquests membres de l’Església que no van ser culpables de res, sinó tot el contrari: víctimes. Unes víctimes absents absolutament en el discurs d’autoculpabilitat de l’Església expressat pel papa davant el general. Seguim imaginant que el papa tampoc hagués pronunciat una sola paraula ni tan sols sobre el pare Carlos Mugica (assassinat pel cap de la Triple A), que era membre del Moviment de Sacerdots per al Tercer Món i que impartia classes de Teologia a la Universitat del Salvador, de la Companyia de Jesús, a l’època en què el futur papa era superior provincial dels jesuïtes a l’Argentina. Com va recordar anys després Mario Eduardo Firmenich, un dels fundadors de Montoneros, a la revista El Peronista, el pare Mugica va ensenyar que el cristianisme era impossible sense l’amor als pobres i als perseguits, així com sense la lluita contra la injustícia. Tot i que, a la vegada, afirmava que estava disposat a què el matessin, però no a matar.

Doncs tot això és precisament el que acaba de succeir amb la recent trobada al Vaticà entre el papa Francesc i Paul Kagame. Si hi ha diferències dignes de consideració entre aquesta trobada real i el que acabem d’imaginar, una trobada figurada però d’una sorprenentment semblança a la de la trobada real, aquestes diferències no es refereixen als elements substancials de tots dos relats. Les diferències serien més aviat aquestes: la magnitud de les xifres (el nombre dels trenta mil desapareguts, víctimes del cop a l’Argentina, es va multiplicar exponencialment a la tragèdia desfermada l’octubre de 1990 per Uganda i el Front Patriòtic Ruandès, l’FPR, dirigit amb mà de ferro per Paul Kagame, es va multiplicar fins a sobrepassar el nombre de deu milions); la gravetat en la tipificació dels crims (els esdeveniments succeïts a Burundi, Rwanda i el Congo constitueixen, pel seu component ètnic, genocidis de gran magnitud); o la indiferència internacional (el món gairebé no és conscient de la dimensió del pillatge al Congo, ni de l’extensió del fenomen de les violacions allà, ni que això segueixi succeint avui, més de vint anys després del genocidi dels tutsis a Rwanda, que sembla ser l’única cosa important que ha passat a la regió durant aquestes dècades). Potser ara, després del relat figurat que acabo d’exposar, s’entengui alguna cosa d’aquesta tragèdia africana (que una propaganda i una distorsió sistemàtiques han fet gairebé impossible de comprendre), així com la profunditat de la ferida que la recent trobada al Vaticà i les declaracions que l’han acompanyada han produït en tants ruandesos.

Des de la versió que l’FPR i els poderosos mitjans anglosaxons han aconseguit imposar sobre els fets a Rwanda, segurament hi haurà qui s’indigni amb una comparació com la que acabo de fer. Hi haurà qui s’indigni que hagi comparat el nombre de trenta mil desapareguts argentins (una xifra fins i tot qüestionada per molts que la consideren excessiva) amb el del milió de víctimes del genocidi dels tutsis. Però, en primer lloc, aquesta elevada xifra, la d’un milió de víctimes mortals, és una de les grans falsedats de l’esmentada versió oficial. I en segon lloc, encara que sigui cert que les víctimes tutsis del genocidi han d’haver superat en, com a mínim, deu vegades la xifra de les víctimes del cop militar a l’Argentina, per què es nega el genocidi dels hutus, gairebé inexistent entre tanta propaganda però amb un nombre de víctimes que al seu torn multiplica almenys per deu el de les víctimes tutsis (com mostraré més endavant)? I segurament hi haurà qui s’indigni igualment que compari un genocidi amb uns crims que no poden tenir una qualificació jurídica de la mateixa gravetat. Però també em referiré més endavant al fet que es pretengui minimitzar, amb la utilització de categories jurídiques, el sofriment i la mort de milions d’hutus i congolesos, considerats secularment com a éssers inferiors per part de l’arrogant elit feudal tutsi.

Com ha estat possible un error tan greu, veritablement històric, per part del papa Francesc, que és –n’estic convençut­– un home de Déu? Com ha pogut caure tan fort en el parany de la doctrina oficial de “el” (únic) genocidi dels tutsis? Com és que no va fer la menor referència als milions d’hutus i congolesos víctimes de l’FPR de Paul Kagame? Ni la menor referència als presos polítics que, com Victoire Ingabire Umuhoza o Déogratias Mushayidi, porten ja més de sis anys a la presó a Rwanda? Ni la menor referència als centenars de sacerdots, religiosos i catequistes assassinats per l’FPR? Com encaixar aquests eclesiàstics assassinats, víctimes de les hordes de Paul Kagame, en el discurs d’autoculpabilitat de l’Església pronunciat pel papa Francesc amb motiu de la seva trobada amb aquest cínic criminal? Com és que no va fer ni la menor referència als tres bisbes hutus o als missioners estrangers assassinats per ordres expresses de Paul Kagame? Com és que no va fer tampoc la menor referència ni tan sols al seu company de congregació i arquebisbe de Bukavu, el jesuïta Christophe Munzihirwa, assassinat per les tropes de l’FPR el 29 d’octubre de 1996, és a dir en el mateix inici de la seva invasió del Congo?

Un assassinat gens casual, com el del pare Mugica. “Demanem als lobbies internacionals dels tutsis que dirigeixen Rwanda i Burundi que parin d’organitzar la desinformació internacional amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública internacional”. Quan més de dues dècades després rellegeixo aquestes profètiques paraules que van costar la vida a l’arquebisbe jesuïta de Bukavu, el monsenyor Romero d’Àfrica, quan les rellegeixo en el marc d’aquesta gran manipulació en la que fins i tot acaba de caure el mateix papa Francesc, el seu company de congregació, no puc evitar un sotrac. Una mica de tot això ho explicava en el meu llibre África, la madre ultrajada:

“Com uns anys abans ja havien fet monsenyor Óscar Romero i els jesuïtes assassinats al Salvador, també monsenyor Christophe Munzihirwa durant els mesos previs al seu assassinat havia posat el dit a la nafra: els grans interessos estatunidencs. Les seves denúncies durant 1996 a l’expresident Jimmy Carter, l’ambaixador dels Estats Units o al secretari general de l’ONU eren inequívoques i deixaven en evidència les veritables claus d’aquesta tragèdia:

Demanem als lobbies internacionals dels tutsis que dirigeixen Rwanda i Burundi que parin d’organitzar la desinformació internacional amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública internacional. Demanem al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que revisi la seva decisió d’aixecar l’embargament d’armes a Rwanda. […] És que no es veu una intenció clara de fer desaparèixer una part del grup hutu, i certament tots els intel·lectuals, que és el que va passar de fet el 1972 a Burundi i s’està fent actualment? 

Després d’expressar la seva estranyesa davant el fet que el Govern dels Estats Units estigués ajudant el de Kigali i que 50 instructors militars estatunidencs estiguessin instruint els soldats de l’Exèrcit ruandès que assassinaven moltíssims agricultors hutus, Christophe Munzihirwa es preguntava: Com jutjar aquesta ajuda estatunidenca emprada en assassinats de poblacions civils innocents? Ja abans, el 15 maig de 1995, en una carta al secretari general de l’ONU, Boutros Boutros Ghali, l’arquebisbe expressava els seus temors, el fonament dels quals han demostrat els fets posteriors:

L’ala dura del règim de Kigali practica una política de despoblament. Innombrables víctimes d’arrestos arbitraris i de venjances s’amunteguen a les presons o altres llocs de detenció. Allà moren o desapareixen a la nit. Així deixen lloc per a  uns altres 1500 o 2000 nous arrestats cada mes. Els actes de genocidi perpetrats a Rwanda per l’ala dura en el poder, i en particular la massacre de Kibeho, han mostrat el veritable rostre del règim de Kigali, i encara es podria témer un enduriment de la postura dels extremistes al poder: la seva voluntat d’eliminar el màxim de població hutu sota la perspectiva de les properes cites electorales.

Davant un testimoni de la veritat tan incòmode, els nous centurions del nou imperi, ara africans, van actuar com els llatinoamericans: assassinant el missatger sense la menor objecció. I de nou el món va mirar cap a una altra banda.”

Si volem analitzar amb més profunditat com es pot haver arribat a una trobada tan penosa i com es pot haver arribat a fer unes declaracions tan tendencioses i lamentables, serà inevitable tractar més endavant detingudament aquelles causes que, des meu punt de vista, poden haver estat les responsables de tan històric error.

En primer lloc hi hauria l’enorme potència de la falsària versió de “el” genocidi contra els tutsis que s’ha aconseguit imposar al món, versió que el Vaticà no sembla haver estat capaç de travessar. M’estic referint al fort i singular impacte que van produir a tot el món les massacres massives dels tutsis (tan mediatitzades, a diferència de les massacres també sistemàtiques i numèricament molt superiors dels hutus). Però sobretot a l’enorme amplificació d’elles al costat de la descarada distorsió del context general, tot gràcies a una aclaparadora propaganda que va aconseguir un extraordinari èxit. El periodista d’investigació Charles Onana va qualificar aquesta doctrina oficial com “una obra mestra de la desinformació, una intoxicació perfecta”. Es tracta d’una propaganda la intensitat de la qual està absolutament relacionada i és directament proporcional a la magnitud dels interessos que estan en joc a l’Àfrica Central, i al Congo especialment. Sense oblidar que es tracta d’una tragèdia que va passar gairebé dues dècades més tard que la tragèdia argentina. I que, per tant, atès que la història la fan els vencedors, caldrà esperar encara l’ensorrament de Paul Kagame i el seu sistema político-militar perquè es doni una veritable difusió, a plena llum pública, de les increïbles, incomptables i ocultades manipulacions i barbàries que alguns ja coneixem.

I en segon lloc hi hauria el fet que el papa Francesc només sembla haver escoltat i tingut en compte en aquest conflicte una de les dues parts de la societat ruandesa. Igual que només sembla haver escoltat i tingut en compte un dels dos sectors de l’Església i de la mateixa Companyia de Jesús en aquella regió. Sectors que tots dos han patit traumes tan profunds com el de la massacre al Centre Christus de Remera, en la qual van ser assassinats tres jesuïtes, vuit laiques consagrades de l’institut Vita et Pax i vuit persones més; o el de la massacre a Gakurazo, en la qual van ser assassinats l’arquebisbe de Kigali, dos bisbes, nou sacerdots, un religiós, un jove i un nen de 7 anys. I quan parlo de “l’altra part” no em refereixo necessàriament només a la majoria hutu, sinó també a un nombre cada vegada més gran de tutsis, molts d’ells d’una gran rellevància, que ja han dit “prou” davant de l’aclaparadora opressió del règim de Paul Kagame.