El passat 29 de març, l’Audiència Nacional Espanyola va condemnar Cassandra Vera, una jove murciana de 21 anys, a un any de presó i 7 anys d’inhabilitació especial. El motiu, la publicació, entre 2013 i 2016 de 13 piulades humorístiques sobre l’atemptat de Carrero Blanco. Qualcú ha establert un paral·lelisme amb l’atemptat islamista que va patir la revista satírica Charlie Hebdo per la publicació d’imatges de Mahoma, fet que prohibeix la religió musulmana. Molts trobàrem de mal gust, i un menyspreu als milions de musulmans, la publicació d’aquelles imatges a la revista, però de cap manera això no justifica l’atemptat mortal que patiren els periodistes a mans de radicals islamistes. Igualment, molts podem trobar de mal gust les piulades de Cassandra Vera, però això tampoc no justifica que es reprimeixin mitjançant la violència judicial. En ambdós casos, el fanatisme intolerant ha actuat contra la llibertat d’expressió.

En el cas espanyol, a més, conflueixen altres circumstàncies. No oblidem que Carrero Blanco era la mà dreta del dictador Franco, autor d’un cop d’Estat que provocà la Guerra civil, un milió de morts i la persecució i la repressió, durant cinquanta anys, dels defensors de la democràcia. I, la realitat és que avui, a Espanya, es persegueix els qui fan befa de la mort dels franquistes mentre s’enalteix els franquistes culpables de la mort de centenars de milers de ciutadans honrats. Honorar i enaltir públicament els dictadors culpables de tants assassinats és legal, fins i tot subvencionat per l’Estat. Fer befa de la mort d’alguns d’ells és condemnat i reprimit amb duresa pels tribunals. És el món a l’inrevés. Qualcú s’imagina que a Alemanya o a Itàlia pugui passar una cosa semblant amb Hitler o Mussolini i els seus seguidors? A aquests països és inversemblant que es condemni algú per fer escarni dels nazis i feixistes, no parlem que encara siguin honorats amb actes, noms de places i carrers i monuments, i amb associacions legals i subvencionades que recorden la memòria del dictador.

La crua realitat és que l’establishment espanyol mai no ha renegat ni condemnat el franquisme. I, quan s’ha vist amenaçat, ja sigui per la fallida del bipartidisme o pel creixement del sobiranisme a Catalunya, ha tornat a mostrar els tics més autoritaris i centralistes que l’han caracteritzat durant segles. Precisament aquests dies les xarxes han tornat a recordar acudits de Carrero Blanco publicats els anys noranta, alguns d’humoristes tan populars i televisius com Tip y Coll. Vint anys després tenim còmics processats i condemnats per les seves sàtires i càrrecs electes inhabilitats o imputats per promoure consultes ciutadanes, fets que deixen en evidència l’escassa qualitat democràtica de les institucions espanyoles i la submissió del poder judicial a una ideologia caduca i nostàlgica d’una Espanya imperial. I és que la Inquisició, l’uniformisme borbònic i el franquisme estan en l’ADN del nacionalisme espanyol.

Per això, la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols i bona part dels partits que s’autoanomenen constitucionalistes, amb tota una coral de columnistes, editorialistes i tertulians donen ales a les actuacions polítiques i judicials que persegueixen la llibertat d’expressió i la dissidència política. Tot plegat fa que l’atmosfera política a Espanya ja sigui irrespirable, sobretot quan cada dia constatam el tracte de favor o la impunitat de què gaudeixen membres de la Casa Reial, ex-ministres, banquers i grans empresaris. I no esperem canvis, el mal és genètic.