Per tercer cop en un any, el 6 de juny, han esclatat les hostilitats a la ciutat de Kisangani, a la República Democràtica del Congo, entre les forces armades de Rwanda i Uganda. En sis dies de combats, els dos exèrcits han arrasat la ciutat congolesa de Kisangani, matant més de 500 civils congolesos. La lluita entre els dos antics aliats és el principal signe, fins ara, que la política de la post-Guerra Freda per a l’Àfrica, dissenyada pels Serveis d’intel.ligència britànics i els interessos aliats americans, està en ruïnes. Des del 1990, quan el president d’Uganda, Yoweri Museveni, va apadrinar la invasió de Rwanda per part del Front Patriòtic Ruandès de Paul Kagame, els exèrcits de Rwanda i Uganda s’han aliat per envair el Congo dues vegades. Primer, el 1996-97, imposant Laurent Kabila com a president, i altra vegada, l’agost de 1998, apoderant-se de l’est del Congo com a zona pròpia d’interès i saquejant-lo dels seus diamants, or i fusta a favor dels padrins financers de la Commonwealth. Aquesta invasió ha sigut secundada per l’anomenada comunitat donant, dirigida diplomàticament pels Estats Units.

A Washington, el cap forçador per aquesta política d’annexió de l’est del Congo a Rwanda i Uganda ha sigut la secretària d’Estat Madeleine Albright, la secretària d’Estat adjunta Susan Rice i el republicà Donald Payne del Subcomitè de l’Àfrica, que és contribuent de Roger Winter de l’US Committee for Refugees.

Ara Museveni i Kagame estan tancant, en una batalla acarnissada, la distribució del botí, lluitant per Kisangani, el dipòsit dels diamants i or de la regió, completament fora de qualsevol control polític. La política de Londres i Washington per a l’Àfrica, centrada en la coalició ugando-ruandesa, és una catàstrofe.

Aquesta catàstrofe ha produït milions de morts congolesos. El 8 de juny, quan els exèrcits ruandès i ugandès treien foc pels queixals a Kisangani, l’International Rescue Committee (IRC), una antiga agència d’ajuda que opera sota contracte del govern dels Estats Units, informava dels resultats d’un estudi sobre mortalitat que havia realitzat a l’est del Congo. L’estudi mostra que hi ha hagut 1.7 milions de morts més del compte a les províncies de l’est del Congo des de l’agost de 1998, quan Rwanda i Uganda van envair el país.

Aquesta estimació moderada no té en compte els milions de congolesos que han sortit de la regió i estan vivint en terribles condicions en camps de refugiats a Tanzània, Zàmbia i la República Centrafricana. L’estudi de l’IRC l’ha dirigit l’epidemiòleg Dr. Les Roberts des del 18 d’abril al 27 de maig d’aquest any, visitant 1.011 famílies que comprenien 7.339 residents, la qual cosa ha reportat 606 morts de membres d’aquestes famílies des de l’1 de gener de 1999. “Vàrem quedar consternats al comprovar que un total d’un 7% de la gent d’aquestes famílies havia mort en els darrers sis mesos”, deia el Dr. Roberts. “La pèrdua de vides al Congo ha sigut esbalaïdora”, deia el president de l’IRC, Reynold Levy. “És com si tota la població de Houston fos esborrada de la faç de la terra en qüestió de mesos”. L’estudi troba que els “desplaçaments i dificultats econòmiques causades pels combatents armats (a la regió) tenen un paper directe o indirecte en l’excedent de morts descrit”.

La informació recollida per l’estudi de l’IRC mostra que:

* La mort d’1.7 milions (excedent) de persones o més, s’ha esdevingut durant els darrers 22 mesos com a resultat dels combats a la RDC. “Això equival a 77.000 morts per mes”.

* Dones i nens constitueixen el 47% de les morts violentes referides.

* La taxa global de mortalitat durant l’any 2000 és més alta que la de 1999.

“Així”, l’estudi de l’IRC conclou, “el nombre mensual de 77.000 víctimes atribuïts a aquesta guerra no mostra cap senyal d’anar a la baixa. Una estimació del 34%, o 26.000, d’aquestes víctimes mortals mensuals són nens de menys de cinc anys. (L’acceptació de l’statu quo a la RDC o la tolerància de lentes solucions diplomàtiques implica una acceptació d’aquestes morts contínues”) [èmfasi afegit].

L’informe de l’IRC ha estat amagat en gran part de la mirada del públic. Un informe va ser arxivat quan s’estava elaborant per l’Associated Press. La manca d’atenció política a aquesta revelació d’un holocaust al Congo és una confirmació més de l’“acceptació d’aquestes morts”, i molts milions més que en vindran sota l’actual línia política provinent del Departament d’Estat.

El parany de Lusaka

En resposta a l’absurda destrucció de Kisangani, el secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, el 13 de juny va demanar al Consell de Seguretat d’imposar sancions a Uganda i Rwanda si no treien les seves tropes fora del Congo immediatament. La demanda d’Annan contravenia els Acords de Lusaka, signats el juliol de 1999. Mitjançant aquests acords, creats sota els auspicis dels diplomàtics dels Estats Units, a Uganda i Rwanda se’ls permetia romandre al Congo fins que les seves “preocupacions de seguretat” fossin tractades. Els acords demanaven a les Nacions Unides una força de pacificació i una Comissió militar paritària composada pels exèrcits d’Uganda, Rwanda, la RDC i aquells exèrcits que estaven defensant el govern de Kabila -Zimbabwe, Angola i Namíbia-, per desarmar militarment tots els insurgents de la regió. Només després que aquests grups haguessin estat militarment neutralitzats, o sigui vençuts, es podria esperar que Rwanda i Uganda traguessin les seves tropes de l’est del Congo. Molts grups a la llista de no-signants que havien de ser desarmats fins i tot no eren al Congo!

En realitat, els Acords de Lusaka posen l’imprimàtur de la comunitat donant en la persistent annexió de l’est del Congo a les mans dels exèrcits d’Uganda, Rwanda i Burundi. El parany de Lusaka continua consumant-se, fins i tot després que les tropes de Rwanda i Uganda comencessin els combats per Kisangani el passat agost, un esdeveniment que posava en evidència el fet que el principal propòsit de la invasió no era la “seguretat”, sinó l’accés a l’or, els diamants i la fusta del Congo!

El darrer vessament de sang a Kisangani anticipa el desplegament de la força de pacificació de les Nacions Unides a la regió, formada en gran part per tropes sudafricanes.

La crida d’Annan per a una immediata retirada de Rwanda i Uganda porta molt endarreriment, però encara topa amb la fugida d’estudi i l’ofuscació de l’ambaixador dels Estats Units a les Nacions Unides, Richard Holbrooke. En les seves observacions al Consell de Seguretat el 15 de juny, Holbrooke, com informa el Departament d’Estat dels Estats Units el 19 de juny, deia que:

– “la retirada de totes les forces estrangeres de la RDC encara és preceptiva;

– “és una necessitat urgent per a totes les parts de deixar de donar suport a tots els no-signants de l’acord de Lusaka, especialment els ex-FAR interahamwe (nom inadeqüat per designar els hutu ruandesos que s’oposen al règim de Kagame);

-“discutir sobre la retirada de les forces de Rwanda i Uganda no disminueix l’obligació de l’RDC de participar en el diàleg nacional;

– “Rwanda i Uganda tenen legítims interessos de seguretat.”

En resum, repeteix el mantra del parany de Lusaka. Així mostra al món que els Estats Units romanen completament al darrere de la persistent ocupació terrorista de l’est del Congo a càrrec de Rwanda, Uganda i Burundi. La seguretat de 20 milions de congolesos vivint en aquesta ocupació no importa.

En el seu discurs, Holbrooke també paga un “tribut” directe a la presidència dels britànics Sir Jeremy Greenstock i l’ambaixador Eldon, el mes de desembre, a l’iniciar-se aquest procés.

D’aquesta manera, els Estats Units i Gran Bretanya han reeixit a l’anticipar-se a les sancions de la crida del secretari general de les Nacions Unides enfront de les notícies que 1.7 milions de congolesos han mort els darrers 22 mesos d’ocupació ruando-ugandesa! La resolució del Consell de Seguretat del 16 de juny per al Congo repeteix el contingut dels acords de Lusaka, demanant la retirada de les forces de Kisangani i declarant que la retirada de les tropes d’Uganda i Rwanda del Congo ha de ser “recíproca per a les altres parts, conforme al programa establert”. El desplegament de la força de pacificació s’ofereix com una opció, però el desplegament immediat s’està frustrant pels combats de Kisangani i pel bloqueig al Congrés dels Estats Units dels fons necessaris.

A no ser que la comunitat internacional forci la retirada dels invasors -Rwanda, Uganda i Burundi- del Congo, la guerra es pot preveure que continuarà.

La guerra ugando-ruandesa contra el poble congolès continua sent finançada per la “comunitat donant” occidental. El 3 de maig, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial van donar el vist i plau a Uganda com la primera nació africana a obtenir la immediata condonació del deute en un paquet que vol donar al país 1.3 bilions de dòlars. El mateix dia, el govern italià anunciava uns altres 99 milions de dòlars condonats en deute per Kampala. Només tres setmanes abans, el president Museveni havia informat per Nairobi (East African), el 24 d’abril, haver comprat llançacoets, tancs i antiaeris a l’antic Estat de Bielorússia. Segons un analista britànic d’armes, Andrew McLean, Gran Bretanya ha estat venent armes a Uganda, algunes de les quals es sospita que són usades al Congo, donat que no hi ha supervisió del certificat britànic d’usuari final.

I a l’interior mateix de l’est del Congo, la Commonwealth finança interessos de Banro Resources, Barrick Gold i Lonrho, que són presents directament en la sortida de riqueses minerals de la vasta regió cap a fora de l’Àfrica a través d’operacions de contraban dels exèrcits de Rwanda i Uganda, sense cap desviació de beneficis al poble congolès!

La nova casta al descobert

Malgrat el desplegament del representant dels Estats Units, Holbrooke, donant suport a la incautació ugando-ruandesa de l’est del Congo, la lluita entre els dos aliats és el toc de difunts per a la política dels Estats Units duta a terme durant la darrera dècada. Aquesta política està centrada en fer accedir al poder i donar suport a l’anomenada “nova casta” de líders africans encapçalats pel president d’Uganda, Yoweri Museveni. La casta inclou Paul Kagame de Rwanda, el president Isaias Afwerki d’Eritrea, el president Meles Zenawi d’Etiòpia i, a l’ombra, el president burundès Pierre Buyoya. Les aptituds de la nova casta estan centrades en la seva arribada al poder per les armes, basada preferentment en insurgències monoètniques, i la seva afició a incrementar el saqueig de les seves economies nacionals a través de la globalització i l’FMI. A l’est de l’Àfrica, aquesta nova casta ha apuntat dos objectius acceptats per tota la comunitat donant: el Zaire del president Mobutu Sese Seko, i el govern del Front Islàmic Nacional del Sudan.

La guerra contra el Sudan, perpetuada per Uganda, Etiòpia i Eritrea no ha aconseguit l’objectiu de la comunitat donant, però ha arribat a la mort per inanició i guerra de centenars de milers de sudanesos. La coalició dels Estats de la “línia de foc” contra el Sudan ha caigut a trossos. Egipte fa el seguiment d’una política de pau per al sud del Sudan, i Etiòpia i Eritrea s’han fet la guerra l’un a l’altre durant el darrer any. Un fracàs, amb les seves pròpies paraules, d’aquesta política, gelosament imposada per Payne, Rice i Albright a Washington, que només ha dut mort i devastació al poble sudanès. Resultat polític net: zero. Nombre de víctimes al Sudan des de 1990: com a mínim un milió de sudanesos.

El 1990, Uganda envaïa Rwanda per derrocar el govern de Juvenal Habyarimana, un aliat de Mobutu a la regió. La finalitat era d’instal.lar el govern monoètnic tutsi del Front Patriòtic Ruandès a Kigali i així consolidar una coalició militar ugando-ruando-burundesa (tutsi) al llarg de la frontera oest del Zaire. Habyarimana, finalment, no va ser derrocat fins que el seu avió va ser abatut el 6 d’abril de 1994. La presa de Rwanda per la nova casta va dur al resultat de la matança de 800.000 ruandesos el 1994, amb estimacions que un altre milió de ruandesos han estat assassinats pel règim de Kigali des de 1994.

El 1993, els poders occidentals van secundar el derrocament del govern que havia estat elegit a Burundi, el juny de 1993, a fi de tornar el poder polític a l’exèrcit tutsi burundès per jugar el seu paper contra el Zaire. Aquest esforç finalment va tenir èxit amb el cop d’Estat de Pierre Buyoya, el juliol de 1996. Nombre de víctimes a Burundi per aquesta operació: 500.000. La permanent guerra civil al país ha dut, d’altra banda, a l’internament forçat de 800.000 burundesos hutu i, almenys, uns altres 200.000 morts.

El 1996, els exèrcits de Rwanda, Uganda i Burundi van iniciar una guerra al Zaire, suposadament en persecució dels refugiats armats i van col.locar Laurent Kabila al poder a Kinshasa. La guerra va portar a matances a gran escala dels refugiats protegits per les Nacions Unides, la meitat d’ells nens. Però un cop al poder, Kabila es va girar contra les companyies de la Commonwealth que havien finançat la seva marxa a través del Zaire, i contra els seus aliats ruandesos i ugandesos, que van refusar de sortir del país. Resultat polític net d’aquesta política: zero. Nombre de víctimes de la guerra de 1996-97: 500.000 refugiats ruandesos i uns altres 500.000 de congolesos.

L’agost de 1998, Uganda, Rwanda i Burundi van envair altra vegada l’est del Congo. Els intents de prendre la capital, Kinshasa, van ser impedits per les tropes d’Angola, Namíbia i Zimbabwe, convidades a defensar el Congo pel govern de Kabila. La guerra continua. Com indica l’estudi de l’IRC, el nombre de víctimes d’aquesta operació (fins ara) és com a mínim d’1.7 milions de congolesos.

Ara hi ha 700.000 ugandesos en camps d’internament per desplaçats interns a dins d’Uganda, 400.000 ruandesos en camps d’internament a dins de Rwanda, 500.000 persones en camps d’internament a Burundi i 2-3 milions de desplaçats congolesos de l’est. Aquesta gent, especialment els nens de menys de cinc anys, es troba en un risc extrem. Les seves necessitats són desateses, les seves veus no han sigut mai escoltades. Ells i milions més en els camps i turons devastats d’Uganda, Burundi, Rwanda i el Congo han sigut silenciosament immolats en nom d’una política de saqueig imperialista a l’est de l’Àfrica.

En la seva rapacitat per la riquesa mineral a expenses de la vida d’éssers humans, la política de post-Guerra Freda de Gran Bretanya, Estats Units i els seus aliats de la “comunitat donant”, rivalitzen amb els imperials assassinats en massa perpetrats pel rei Leopold de Bèlgica. És una política que ha dut un cataclisme a l’Àfrica i, políticament i diplomàticament, la ignomínia als Estats Units. S’ha de descartar en la seva integritat i s’ha de fer un curós treball per reconstruir una política exterior americana envers l’Àfrica basada en principis republicans no colonialistes que volen salvar vides, no destruir-les.

facebook
Twitter
Follow