El dramaturg de l’antiga Grècia, Èsquil, va assenyalar que la primera víctima de la guerra és la Veritat. Avui ho podem veure als mitjans de comunicació hegemònics, que manipulen la informació a través de la mentida i la desinformació, cerquen imposar el pensament únic i el monocultiu de les ments.

La guerra entre Rússia i Ucraïna no és aïllada, hi intervenen protagonistes que diuen voler la pau, però incentiven el conflicte i pretenen apagar l’incendi amb més combustible. Envien armes a Ucraïna i apliquen sancions econòmiques a Rússia. La manipulació informativa és censurar la llibertat de premsa; hem de rescatar periodistes, homes i dones que arriscant les seves vides informen sobre els fets de la guerra, però els responsables dels grans mitjans hegemònics censuren la informació, són part del sistema i responsables de les mentides.

No puc deixar d’esmentar Julian Assange, pres en una presó de Gran Bretanya amb demanda d’extradició als Estats Units per donar a conèixer documents del Departament d’Estat sobre les atrocitats comeses a l’Iraq i al món. Cerquen silenciar Julian, i amagar la Veritat i els assassinats de periodistes al món.

Això que assenyalo no és nou, és una llarga història en la vida de la humanitat, envoltada de mentides, desencontres i oblits intencionats. Necessitem de la memòria que ens il·lumina el present, i saber que la primera víctima de la guerra és la Veritat.

Durant la guerra entre l’Iraq amb els Estats Units i els seus aliats, van difondre les mentides de George Bush, que l’Iraq posseïa “armes de destrucció massiva”, acompanyat per una gran campanya dels mitjans de comunicació hegemònics arreu del món. Avalant la política amb el seu silenci còmplice, van justificar la guerra.

El 12 de febrer de 1991, Mairead Corrigan Maguire, Premi Nobel de la Pau, d’Irlanda del Nord, em va trucar per viatjar a l’Iraq en una missió humanitària; pel bloqueig aeri imposat pels EUA sortiríem per via terrestre des d’Amman, Jordània, fins a Bagdad. Vam viatjar en una camioneta amb un carregament simbòlic d’aigua, que valia més que l’or, ja que l’aigua a Bagdad estava contaminada per les radiacions de les bombes amb urani empobrit. L’objectiu era lliurar el petit carregament a l’Hospital Pediàtric. Teníem informació de la greu situació que estaven passant, els metges i metgesses, per la falta de medicaments i altres productes. En arribar a Bagdad la petita delegació integrada per Mairead, el Pare John, jesuïta, integrant del FOR –Fellowship of Reconcilation– dels EUA, una periodista de la Gran Bretanya i jo, ens van rebre a l’hotel mig destruït, sense res. Vam descansar de l’esgotador viatge i l’endemà una dona musulmana ens va explicar que havia sortit del refugi a rentar la roba dels seus fills, i en tornar després dels bombardejos els seus fills ja no hi eren, se’ls havia emportat la mort.

Segons la informació dels grans mitjans de premsa, dues bombes intel·ligents havien entrat pel tub de ventilació i destruït un búnquer militar. La Veritat és que van destruir i matar més de 500 nens amb les seves mares. Era un refugi, segons Vamveyda, mare de Veyda. La primera bomba va matar moltes persones, la segona va entrar, va fer pujar la temperatura a més de 500 graus i va matar tothom, rebentant les canonades. Només van sobreviure 17 persones. Vam denunciar els fets a nivell internacional, la resposta va ser el silenci. Els Estats Units van justificar el fet com a “danys col·laterals” que es produeixen a totes les guerres.

Vam acompanyar la dona al suposat búnquer, de forma circular, entre les runes i restes del bombardeig. Les famílies van portar fotos dels nens/es, dibuixos, roba, van fer del lloc un oratori. Vam acompanyar el dolor dels presents i de tot el poble de l’Iraq, vam unir les nostres mans i vam pregar al Déu de tots els noms i de cap nom, en idiomes que no coneixíem, però que vam entendre amb la ment i el cor. Vam demanar per l’ànima dels nens als quals els van robar la vida i l’esperança, vam pregar a Déu per la fi de la guerra, estàvem en comunió amb tota la humanitat. Un home em va dir: jo no crec en Déu, no sé com pregar. Li vaig respondre: no et preocupis, Déu creu en tu, només guarda silenci per escoltar el silenci de Déu, què et diu a tu i a la humanitat.

En la situació actual de la guerra entre Rússia i Ucraïna, preguem que aturin la guerra, creiem en la força de la pregària i demanem que totes les religions s’uneixin demanant la fi de la guerra. La Pau no es regala, es construeix i es necessita molt coratge per assolir-la.

No és sancionant Rússia com resoldran el conflicte. Els Estats Units i Europa han de “desarmar la raó armada” que tenen a les seves estructures i les seves ments.

Rússia ha d’aturar la guerra i seure a la taula de negociacions. Ucraïna ha de salvar el seu poble i resoldre la situació, que no passa per formar part de l’OTAN i tenir bases militars i laboratoris biològics i químics sota el Departament d’Estat dels Estats Units, que posa al descobert la seva complicitat; ha de deixar de massacrar les províncies separatistes del Donbass que han patit durant vuit anys la violència d’Ucraïna. A la guerra no hi ha innocents, tots són responsables. La violència porta més violència i no la solució del conflicte.

Els recordo al tribú Pilat, que amb cinisme es va rentar les mans ensangonades per víctimes innocents, i va preguntar: Què és la Veritat?,  tot i els intents de matar la Veritat. Un antic proverbi diu: La nit més fosca és quan comença l’alba. Una vegada i una altra sorgeix la llum i reneix en la pregària i l’esperit. No perdem l’esperança en la vida, un altre món és possible. Déu ens ha donat el do de la llibertat, l’ésser humà és responsable de l’ús i l’abús que en fem.