A finals de febrer de 2020, l’aldea global va començar a tremolar en els seus fonaments. Al món se li va presentar una crisi premonitòria, les conseqüències de la qual eren incalculables. En qüestió de setmanes, tothom es va veure envoltat de la història d’un virus, una història que sens dubte es basava en fets. Però en quins? Vam poder veure per primera vegada “els fets” a través de les imatges de la Xina. Un virus va obligar el govern xinès a prendre les mesures més draconianes. Ciutats senceres van ser posades en quarantena, es van construir precipitadament nous hospitals i persones amb vestits blancs van desinfectar els espais públics. Aquí i allà, van sorgir rumors que el govern totalitari xinès estava exagerant i que el nou virus no era pitjor que la grip. També flotaven opinions contràries: que havia de ser molt pitjor del que semblava, perquè altrament cap govern prendria mesures tan radicals. En aquell moment, tot semblava molt llunyà de les nostres costes i vam assumir que la història no ens permetia calibrar tot l’abast dels fets.
Fins al moment que el virus va arribar a Europa. Aleshores vam començar a registrar les infeccions i les morts per nosaltres mateixos. Vam veure imatges de sales d’urgències atapeïdes a Itàlia, combois de vehicles de l’exèrcit transportant cadàvers, dipòsits de cadàvers plens de taüts. Els prestigiosos científics de l’Imperial College van predir amb seguretat que, sense les mesures més dràstiques, el virus es cobraria desenes de milions de vides. A Bèrgam, les sirenes sonaven dia i nit, silenciant qualsevol veu en un espai públic que gosés dubtar de la narrativa emergent. A partir de llavors, la història i els fets van semblar fondre’s i la incertesa va donar pas a la certesa.
L’inimaginable es va fer realitat: vam assistir al brusc gir de gairebé tots els països del món per seguir l’exemple de la Xina i posar enormes poblacions de persones sota arrest domiciliari de facto, situació per a la qual es va encunyar el terme “confinament”. Un silenci esgarrifós va baixar, dominant i alliberador alhora. El cel sense avions, les artèries de trànsit sense vehicles; la pols s’assentava en la paralització dels afanys i desitjos individuals de milers de milions de persones. A l’Índia, l’aire es va tornar tan pur que, per primer cop en trenta anys, en alguns llocs l’Himàlaia va tornar a ser visible a l’horitzó.
La cosa no va quedar aquí. També vam assistir a una notable transferència de poder. Els experts viròlegs van ser cridats com els porcs d’Orwell –els animals més intel·ligents de la granja– per substituir els poc fiables polítics. Dirigirien la granja d’animals amb informació precisa (científica). Però aquests experts aviat van resultar tenir força defectes humans comuns. A les seves estadístiques i gràfics cometien errors que ni tan sols la gent “normal” cometria fàcilment. Fins al punt que, en un moment donat, van comptar totes les morts com a morts per efecte corona, incloent-hi persones que havien mort, per exemple, d’atacs de cor.
Tampoc no van complir les seves promeses. Aquests experts van prometre que les Portes de la Llibertat es reobririen després de dues dosis del vaccí, però després van inventar la necessitat d’una tercera. Com els porcs d’Orwell, van canviar les regles de la nit al dia. Primer, els animals van haver de complir les mesures perquè el nombre de malalts no podia superar la capacitat del sistema sanitari (aplanar la corba). Però un dia, tothom es va despertar per descobrir un escrit a les parets que deia que les mesures s’ampliaven perquè calia eradicar el virus (aixafar la corba). Amb el temps, les normes van canviar tan sovint que només els porcs semblaven conèixer-les. I fins i tot els porcs no n’estaven tan segurs.
Algunes persones van començar a alimentar les sospites. Com és possible que aquests experts cometin errors que ni tan sols els profans cometrien? No són científics, el tipus de gent que ens va portar a la lluna i ens va donar internet? No poden ser tan estúpids, oi? Quin és el seu objectiu? Les seves recomanacions ens porten pel camí en la mateixa direcció: amb cada nou pas, perdem més llibertats, fins que arribem a un destí final on els éssers humans són reduïts a codis QR en un gran experiment mèdic tecnocràtic.
És així com la majoria de la gent acaba per estar segura. Molt segurs. Però de punts de vista diametralment oposats. Alguns van arribar a estar segurs que era un virus assassí, que mataria milions de persones. Altres van arribar a la certesa que no era més que la grip estacional. Altres van arribar a la certesa que el virus ni tan sols existia i que era una conspiració mundial. I també n’hi va haver alguns que van seguir tolerant la incertesa i es van continuar preguntant: com podem entendre adequadament el que està passant?
***
Al principi de la crisi del coronavirus em vaig veure en la tessitura de prendre una decisió: parlar. Abans de la crisi, impartia sovint classes a la universitat i em presentava en conferències acadèmiques a tot el món. Quan va començar la crisi, vaig decidir intuïtivament que parlaria a l’espai públic, aquesta vegada no dirigint-me al món acadèmic, sinó a la societat en general. Parlaria i tractaria de cridar l’atenció de la gent que hi havia alguna cosa perillosa fora, no “el virus” en si mateix, sinó la por i la dinàmica social tecnocràtica-totalitària que estava provocant.
Estava en una bona posició per advertir dels riscos psicològics de la narrativa corona. Podia recórrer al meu coneixement dels processos psicològics individuals (sóc professor de la Universitat de Gant, Bèlgica); el meu doctorat sobre la dramàtica mala qualitat de la investigació acadèmica, que em va ensenyar que no podem donar mai per feta la “ciència”; el meu mestratge en estadística, que em va permetre veure a través dels enganys i il·lusions estadístiques; el meu coneixement de la psicologia de les masses; les meves exploracions filosòfiques sobre els límits i els efectes psicològics destructius de la visió mecanicista-racionalista sobre l’home i el món; i finalment, però no menys important, les meves investigacions sobre els efectes de la paraula en l’ésser humà i la importància per excel·lència del “discurs de la veritat” en particular.
La primera setmana de la crisi, el març del 2020, vaig publicar un article d’opinió titulat “La por al virus és més perillós que el mateix virus”. Havia analitzat les estadístiques i els models matemàtics en què es basava la narrativa del coronavirus i immediatament vaig veure que tots sobrevaloraven dramàticament la perillositat del virus. Uns mesos més tard, a finals de maig del 2020, aquesta impressió s’havia confirmat sense cap dubte. No hi va haver cap país, inclosos els que no van entrar en confinament, on el virus es cobrés l’enorme nombre de víctimes que els models preveien. Suècia va ser potser el millor exemple. Segons els models, almenys 60.000 persones moririen si el país no entrava en confinament. No ho va fer, i només van morir 6.000 persones.
Per més que jo (i altres) intentéssim cridar l’atenció de la societat, no va tenir gaire efecte. La gent va seguir amb la narrativa. Aquest va ser el moment en què vaig decidir centrar-me en una altra cosa, concretament en els processos psicològics que actuaven a la societat i que podien explicar com la gent es pot tornar tan radicalment cega i continuar creient en una narrativa tan absolutament absurda. Vaig trigar uns mesos a adonar-me que el que estava passant a la societat era un procés mundial de formació de masses.
L’estiu del 2020, vaig escriure un article d’opinió sobre aquest fenomen que aviat es va fer molt conegut a Holanda i Bèlgica. Aproximadament un any més tard (l’estiu del 2021), Reiner Fuellmich em va convidar a Corona Ausschuss, un debat setmanal en directe entre advocats, experts i testimonis sobre la crisi del coronavirus, per explicar la formació de masses. A partir d’aquí, la meva teoria es va estendre per la resta d’Europa i els Estats Units, on va ser recollida per persones com el Dr. Robert Malone, el Dr Peter McCullough, Michael Yeadon, Eric Clapton i Robert Kennedy. Després que Robert Malone parlés de la formació de masses a la Joe Rogan Experience, el terme es va convertir en una paraula de moda i durant uns dies va ser el terme més buscat a Twitter. Des de llavors, la meva teoria ha estat rebuda amb entusiasme però també amb dures crítiques. En aquest Substack, seguiré explorant el concepte de formació de masses, l’aplicaré a fenòmens contemporanis, respondré a les crítiques i el relacionaré amb tota mena de fenòmens psicològics.
Què és en realitat la formació de masses? És un tipus específic de formació de grup que fa que la gent sigui radicalment cega a tot allò que va en contra del que el grup creu. D’aquesta manera, donen per fet les creences més absurdes. Per posar un exemple, durant la revolució iraniana del 1979, va sorgir una formació de masses i la gent va començar a creure que el retrat del seu líder –l’Aiatol·là Khomeini– era visible a la superfície de la lluna. Cada vegada que hi havia lluna plena al cel, la gent al carrer l’assenyalava, mostrant-se els uns als altres on es podia veure exactament el rostre de Khomeini.
Una segona característica d’un individu a les urpes de la formació de masses és que es torna disposat a sacrificar radicalment l’interès individual en nom del col·lectiu. Els líders comunistes que van ser condemnats a mort per Stalin –generalment innocents dels càrrecs que se’ls imputaven– van acceptar les seves sentències, de vegades amb declaracions com: “Si això és el que puc fer pel partit comunista, ho faré de gust”.
En tercer lloc, els individus en formació de masses esdevenen radicalment intolerants amb les veus dissonants. A l’última etapa de la formació de masses, normalment cometran atrocitats contra aquells que no estiguin d’acord amb les masses. I encara més característic: ho faran com si fos el seu deure ètic. Per referir-me de nou a la revolució a l’Iran: vaig parlar amb una dona iraniana que havia vist amb els seus propis ulls com una mare denunciava el seu fill a l’Estat i li penjava la soga al coll amb les seves pròpies mans quan era al cadafal. I després que el matessin, ella va afirmar ser una heroïna per fer el que va fer.
Aquests són els efectes de la formació de masses. Aquests processos poden sorgir de diferents maneres. Pot sorgir de forma espontània (com va passar a l’Alemanya nazi), o pot ser provocat intencionadament mitjançant l’adoctrinament i la propaganda (com va passar a la Unió Soviètica). Però si no està recolzat constantment per l’adoctrinament i la propaganda difosa a través dels mitjans de comunicació, normalment serà de curta durada i no es convertirà en un estat totalitari en tota regla. Ja sigui que hagi sorgit inicialment de forma espontània o que hagi estat provocada intencionadament des del principi, cap formació de masses pot continuar existint durant un temps si no és alimentada constantment per l’adoctrinament i la propaganda difosos a través dels mitjans de comunicació de masses . Si això passa, la formació de masses es converteix en la base d’un tipus d’estat totalment nou que va sorgir per primera vegada a principis del segle XX: l’estat totalitari. Aquest tipus d’estat té un impacte extremadament destructiu sobre la població perquè no sols controla l’espai públic i polític –com fan les dictadures clàssiques– sinó també l’espai privat. Això ho pot fer perquè té a la seva disposició una enorme policia secreta: aquesta part de la població que està en mans de la formació de masses i que creu fanàticament en les narratives distribuïdes per l’elit a través dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el totalitarisme es basa sempre en “un pacte diabòlic entre les masses i l’elit” (vegeu Arendt, Els orígens del totalitarisme).
Secundo una intuïció articulada per Hannah Arendt el 1951: un nou totalitarisme sorgeix a la nostra societat. No pas un totalitarisme comunista o feixista, sinó un totalitarisme tecnocràtic. Un tipus de totalitarisme que no està dirigit per “un líder de la banda” com Stalin o Hitler, sinó per buròcrates i tecnòcrates avorrits. Com sempre, certa part de la població resistirà i no caurà en la formació de masses. Si aquesta part de la població pren les decisions correctes, al final en sortirà victoriosa. Si pren les decisions equivocades, morirà. Per veure quines són les opcions correctes, hem de partir d’una anàlisi profunda i precisa de la naturalesa del fenomen de la formació de masses. Si ho fem, veurem clarament quines són les opcions correctes, tant a nivell estratègic com ètic. Això és el que presenta el meu llibre La psicologia del totalitarisme: una anàlisi historicopsicològica de la formació de les masses al llarg dels darrers dos segles que va conduir al sorgiment del totalitarisme.
***
La crisi del coronavirus no ha sorgit del no-res. Encaixa en una sèrie de respostes socials cada cop més desesperades i autodestructives a objectes de por: terroristes, escalfament global, coronavirus. Cada vegada que sorgeix un nou objecte de por a la societat, només hi ha una resposta: augmentar el control. Mentrestant, els éssers humans només poden tolerar una certa quantitat de control. El control coercitiu condueix a la por i la por condueix a més control coercitiu. D’aquesta manera, la societat és víctima d’un cercle viciós que condueix inevitablement al totalitarisme (és a dir, al control governamental extrem) i acaba en la radical destrucció de la integritat tant psicològica com física dels éssers humans.
Hem de considerar la por i el malestar psicològic actuals com un problema en si mateix, un problema que no es pot reduir a un virus o qualsevol altre “objecte d’amenaça”. La nostra por s’origina en un nivell completament diferent: la del fracàs de la Gran Narrativa de la nostra societat. Aquesta és la narrativa de la ciència mecanicista, on l’home es redueix a un organisme biològic. Una narrativa que ignora les dimensions psicològiques, espirituals i ètiques de l’ésser humà i que, per tant, té un efecte devastador en el pla de les relacions humanes. Alguna cosa en aquesta narrativa fa que l’home s’aïlli dels seus semblants i de la natura. Alguna cosa fa que l’home deixi d’estar en harmonia amb el món que l’envolta. Alguna cosa hi ha que converteix els éssers humans en subjectes atomitzats. És precisament aquest subjecte atomitzat el que segons Hannah Arendt és el bloc de construcció elemental de l’estat totalitari.
A nivell de la població, la ideologia mecanicista ha creat les condicions que fan les persones vulnerables per a la formació de masses. Ha desconnectat la gent del seu entorn natural i social, ha creat experiències d’absència radical de sentit i propòsit a la vida, i ha portat a nivells extremadament alts de l’anomenada ansietat, frustració i agressió “flotants”, és a dir, ansietat, frustració i agressió que no estan connectades amb una representació mental; ansietat, frustració i agressió en què la gent no sap per què se sent ansiosa, frustrada i agressiva. És en aquest estat quan les persones esdevenen vulnerables a la formació de masses.
La ideologia mecanicista també ha tingut un efecte específic a nivell de l’”elit”: n’ha canviat les característiques psicològiques. Abans de la Il·lustració, la societat estava dirigida per la noblesa i el clergat (l’“antic règim”). Aquesta elit imposava la seva voluntat a les masses de manera manifesta a través de la seva autoritat. Aquesta autoritat era atorgada per les Grans Narratives religioses que mantenien un ferm control sobre les ments de la gent. Quan les narratives religioses van perdre el control i va sorgir la ideologia democràtica moderna, això va canviar. Ara els líders havien de ser elegits per les masses. I per ser elegits per les masses, havien d’esbrinar el que les masses volien i, més o menys, dona’ls-hi. Per tant, els líders es van convertir en seguidors.
Aquest problema s’ha resolt d’una manera força previsible però perniciosa. Si les masses no es poden manar, cal manipular-les. Aquí és on va néixer l’adoctrinament i la propaganda moderns, tal com es descriu a les obres de gent com Lippman, Trotter i Bernays. Repassarem l’obra dels pares fundadors de la propaganda per comprendre plenament la funció social i l’impacte de la propaganda en la societat. L’adoctrinament i la propaganda solen associar-se a estats totalitaris com ara la Unió Soviètica, l’Alemanya nazi o la República Popular de la Xina. Però és fàcil demostrar que, des de principis del segle XX, l’adoctrinament i la propaganda també s’han utilitzat constantment a pràcticament tots els estats “democràtics” del món. A més d’aquestes dues, descriurem altres tècniques de manipulació de masses, com ara el rentat de cervell i la guerra psicològica.
Els temps moderns, la proliferació explosiva de la tecnologia de vigilància de masses ha donat lloc a mitjans nous i abans inimaginables per a la manipulació de les masses. I els avenços tecnològics emergents prometen un conjunt completament nou de tècniques de manipulació, on la ment es manipula materialment a través de dispositius tecnològics inserits al cos i al cervell humans. Almenys aquest és el pla. Encara no és clar fins a quin punt la ment hi cooperarà.
***
El totalitarisme no és una coincidència històrica. És la conseqüència lògica del pensament mecanicista i de la creença delirant en l’omnipotència de la racionalitat humana. Com a tal, el totalitarisme és un tret definitori de la tradició de la Il·lustració. Diversos autors ho han postulat, però encara no ha estat sotmès a una anàlisi psicològica. Vaig decidir intentar omplir aquest buit, i per això he escrit La psicología del totalitarisme. Analitza la psicologia del totalitarisme i la situa en el context més ampli dels fenòmens socials de què forma part.
Amb el llibre no pretenc centrar-me en allò que sol associar-se amb el totalitarisme –camps de concentració, adoctrinament, propaganda–, sinó en els processos culturals-històrics més amplis dels que sorgeix el totalitarisme. Aquest enfocament ens permet centrar-nos en allò que més importa: les condicions que ens envolten en la nostra vida quotidiana, a partir de les quals el totalitarisme arrela, creix i prospera.
En definitiva, el meu llibre explora les possibilitats de trobar una sortida a l’actual estancament cultural on semblem estar atrapats. Les crisis socials creixents de principis del segle XXI són la manifestació d’una agitació psicològica i ideològica subjacent, un canvi de les plaques tectòniques sobre les quals descansa una visió del món. Estem vivint el moment en què una vella ideologia s’alça en el poder, una darrera vegada, abans d’esfondrar-se. Cada intent de posar remei als problemes socials actuals, siguin quins siguin, sobre la base de la vella ideologia només empitjorarà les coses. No es pot resoldre un problema fent servir la mateixa mentalitat que el va crear. La solució a la nostra por i la incertesa no rau en l’augment del control (tecnològic). La veritable tasca a què ens enfrontem com a individus i com a societat és concebre una nova visió de la humanitat i del món, trobar un nou fonament per a la nostra identitat, formular nous principis per conviure amb els altres i reclamar una capacitat humana essencial: el discurs de la veritat.
Font: Substack