Tots i cadascun dels occidentals –missioners o humanitaris– assassinats per ordre de Paul Kagame des del 1994 tenien una cosa en comú: per la seva rectitud, generositat i coneixement de la situació eren uns observadors incòmodes. Ara, a mesura que anem coneixent més dades personals de l’ambaixador italià Luca Attanasio, anem comprovant que la seva figura encaixa a la perfecció en aquest perfil. Massa sensibilitat i massa consciència. Massa contactes i massa amistosos, no només amb els Xaverians italians de Goma i Bukavu sinó també amb altres persones incòmodes com Denis Mukwege, el ginecòleg congolès Nobel de la Pau del 2018. Algú que en el seu discurs en la recepció del guardó va clamar: “Els habitants del meu país tenen desesperadament necessitat de pau. Però, com construir la pau sobre fosses comunes? Com construir la pau sense veritat ni reconciliació? Com construir la pau sense justícia i reparació?”

Recordem que James Kabarebe, el segon –immediatament després de Paul Kagame– dels quaranta imputats pel jutge Fernando Andreu, també havia amenaçat de mort públicament el mateix Denis Mukwege, amb l’arrogància i impunitat pròpies de la gran màfia liderada per Paul Kagame, sense inquietar-se per la seva condició de Nobel de la Pau. Recordem que en només un dia, el 24 d’agost de 1998, gairebé mil persones van ser massacrades a Kasika –un poblet de la seva província, Kivu del Sud–, la majoria d’elles nens i dones, que a més van patir violacions. Violacions tan habituals allà que aquest ginecòleg està exclusivament dedicat a tractar les milers de dones congoleses que en són víctimes. Recordem que la seva integritat i la seva no submissió a tanta criminalitat li ha ocasionat greus problemes, fins i tot un intent d’assassinat, el 25 d’octubre de 2012, en què va morir el guardià de casa seva. Recordem que la darrera campanya contra ell ha estat tan virulenta que ha hagut de ser denunciada per personalitats com el nostre amic Adolfo Pérez Esquivel, Nobel de la Pau de 1980. Com ha de ser ser casual o aleatori que, entre milers d’altres, hagi estat assassinat precisament Luca Attanasio, posicionat com a molt pocs blancs en aquesta mateixa línia humanitària del doctor Mukwege i dels missioners Xaverians?

Les amistats i tendències “inconvenients” de l’ambaixador i el seu alt càrrec diplomàtic el convertien en algú excepcionalment incòmode. És a aquesta mena d’observadors de “la comunitat internacional”, com Luca Attanasio o com els nou espanyols assassinats per ordre personal de Paul Kagame, als quals es referia aquest quan escrivia al seu company, el dictador de Burundi Jean-Baptista Bagaza, que ells, sobretot, podrien fer fracassar el seu pla sobre el Zaire. L’ambaixador italià, molt probablement, abans o després li hagués donat problemes. Paul Kagame no es referia, sens dubte, a una altra mena d’observadors de la comunitat internacional. Com, per exemple, les desenes de milers de membres de les successives missions de l’ONU, que sembla ser que mai han observat res, ni de bon tros han estabilitzat ni pacificat res. Només a un conegut nostre congolès li han assassinat 10 familiars les darreres setmanes. Crims massius, violacions massives… any rere any. Inicialment, una primera missió a Rwanda, la UNAMIR, va estar a les ordres de l’amable i col·laborador “camarada” de Paul Kagame, el general canadenc Romeo Dallaire. Actualment la MONUSCO està composta ni més ni menys que per un total de gairebé 20.000 soldats, observadors, etc. De vegades són ells mateixos els involucrats en crims com el de l’explotació sexual. Com va passar amb 140 membres de la MONUC entre el desembre del 2004 i l’agost del 2006.

El valent i lúcid comunicat emès pels missioners Xaverians d’Itàlia[1] en ser també acusats com nosaltres el novembre de 2009 pel grup d’experts de l’ONU –dòcils a les indicacions i instruccions de Rakiya Omaar, agent de Paul Kagame i presidenta de l’ONG African Rights, amb seu a Londres–, mostra amb tota claredat per què el règim ruandès hauria posat en l’objectiu dels seus fusells l’ambaixador Luca Attanasio, tan amic d’aquests herois incòmodes:

“Aquests als quals, amb molta facilitat, anomenem FDLR, en realitat –segons els qui viuen dia a dia sobre el terreny i troben persones concretes en situacions concretes– no són només un grup armat, sinó un poble de dones, homes, vells, nens, que viuen en un país que no és el seu, generalment en el més profund de la selva, sense menjar ni medicines. Una ajuda humanitària per comprar lones plastificades, fàrmacs i material didàctic pot realment considerar-se una font de finançament d’un grup rebel? […] L’ajuda als pobres, l’auxili dels desplaçats i dels refugiats que viuen en condicions desesperades, sovint exposats al fred, la pluja i sense tenir on refugiar-se, és un deure per als missioners que treballen sense fer diferències entre les persones.

Sovint els missioners treballen en situacions dramàtiques en què s’hi barregen violència, injustícia, violacions dels drets humans, misèria, manipulació de la informació, interessos econòmics i polítics. En aquestes situacions al límit de l’exasperació es fa realitat la possibilitat d’eventuals errors. I encara que alguna vegada passés això, el perill està en romandre molt de temps davant el ratolinet caigut al parany i deixar passar, mentrestant, el ramat de dinosaures carregats de milions.

El desig expressat repetidament per les FDLR de tornar a la seva pàtria roman encara sense possibilitats raonables. Que el Govern ruandès no desitja aquest retorn ho demostra l’agressivitat de la repressió interna, parapetada darrere d’una aparença de democràcia i de reconciliació nacional. I també la forma de l’atac de les tropes ruandeses contra les FDLR: cada vegada les estan empenyent més cap a l’interior del Congo, en direcció oposada a les fronteres. La qüestió és que la seva presència a l’est de la RDC serveix al règim ruandès per a justificar la seva ocupació del territori congolès i per a gaudir dels minerals extrets il·legalment ja sigui per les FDLR com pels militars mateixos. De fet, es constaten estranyes col·laboracions entre grups oposats entre ells i ja no se sap qui és qui i a quins interessos obeeixen.

Cal viure en aquesta regió per sentir des de dins aquesta gran impotència davant de situacions que qualsevol senzill habitant de les aldees congoleses pot comprendre més clarament que mil autoritats i experts internacionals. Rwanda és un foc que crema i ningú vol que el llancin allà dins: l’ús de la força no aconseguirà mai empènyer el retorn dels grups armats […].

El document de l’ONU, o el que n’hem pogut llegir, dóna detalls de noms de persones i grups considerats implicats per donar suport a les FDLR i/o en el comerç il·legal de matèries primeres de l’est de la RDC. Les acusacions s’estenen a diversos grups i països, però es focalitzen sobretot en les FDLR. L’efecte final és el de donar, un cop més, la idea que el nus del problema de l’est de la RDC i de tota la Regió són els hutus ruandesos refugiats al Congo.

[…] fins que no s’accepti […] escoltar tota la veritat, considerar tot el que ha passat en aquests anys a Rwanda, des del 1990 fins avui, no hi haurà pau a la regió. La pau no arribarà amb la MONUC, no arribarà amb els experts, no arribarà amb les tropes d’elit o amb l’aparador de la taula de la pau.

Nosaltres, missioners, que som a la regió, demanem a la comunitat internacional el coratge de la veritat. I mentrestant, si donem un cop de mà a un poble que és a la selva, si intentem treballar perquè aparegui la veritat, és perquè actuem segons el que exigeix ​​la nostra consciència. No som perfectes, ni som experts en política, i les nostres intervencions potser puguin, en algun moment, ser criticades: però llavors que la política de veritat exerceixi el seu paper. Nosaltres, missioners, ja no ens sentim capaços de fer el paper d”apagafocs’ sense mirar també les arrels dels mals.”

Per què els hutus de les FDLR havien d’assassinar l’amic dels missioners Xaverians italians, que precisament els han ajudat tant, quan el món sencer els ha abandonat, i que fins i tot s’han arriscat a patir les ferotges represàlies de Paul Kagame? A tot l’Àfrica, només Paul Kagame té l’arrogància, l’atreviment i la protecció assegurada dels més poderosos del món com per atrevir-se a assassinar l’ambaixador d’un gran país europeu. I arreu del món, només alguns grups tan fanatitzats com ell.

Pel que fa a la qüestió del dret dels pobles a la seva legítima defensa, el cinisme dels líders polítics i dels creadors d’opinió occidentals sobrepassa ja tot el que és raonable. Fa tan sols uns dies, un important investigador, especialista en el dossier Rwanda-Congo, que no havia seguit tan de prop com jo l’affaire Rusesabagina, em va demanar que l’ajudés a formular a la revista Jeune Afrique algunes preguntes sobre aquest assumpte. Així ho vaig fer:

– En quin percentatge Paul Kagame és propietari de Jeune Afrique? Quantes accions hi posseeix?

– Per què Jeune Afrique dona tanta credibilitat a Philip Gourevitch?

– Philip Gourevitch és un altre cas que mostra que darrere la suposada imparcialitat i professionalitat asèptiques de certs periodistes hi ha complicitats reals. Com subratlla Robin Plilpot, Philip Gourevitch és el cunyat de Jamie Rubin, adjunt per a la premsa i home per a tot de la secretària d’Estat Madeleine Albright (Ça ne s’est pas passé comme ça à Kigali, pàgina 92). Es poden entendre els seus elogis sobre Paul Kagame, a qui fins i tot va comparar amb Abraham Lincoln: es tracta simplement de “missions” professionals, aquests “serveis” de lobbying ben coneguts i ben pagats que caracteritzen la política estatunidenca”.

– Per què Paul Kagame, acusat per un tribunal amb competència universal dels més greus crims tipificats, és tractat amb tant de respecte per Jeune Afrique?

– Per què Nelson Mandela, empresonat durant gairebé tres dècades per negar-se a signar la seva renúncia a la lluita armada en un simple paper, és considerat un heroi? O, igualment tots aquells que van lluitar contra els nazis?

– Per què, per contra, Paul Rusesabagina és criminalitzat com a “terrorista” per, suposadament, haver donat suport al dret legítim del poble ruandès a lluitar contra una dictadura criminal?

– Per què Jeune Afrique segueix amagant que, com l’ONU ja va exposar, darrere de diversos grups terroristes als Kivus (amb alguns dels quals Paul Rusesabagina és acusat de col·laborar-hi) s’hi troba en realitat el règim de Paul Kagame?

Unes setmanes després de les greus i absurdes acusacions de l’ONU contra nosaltres, el polític belga Alain De Brouwer, molt bon coneixedor de la realitat ruandesa, fins i tot des d’abans del genocidi de la primavera de 1994, publicava un excel·lent document titulat “Lluita contra la impunitat a l’Àfrica Central: la bretxa inesperada de la justícia espanyola”. Per explicar els motius d’aquest atac que patim al costat dels missioners i religiosos que exposen les seves vides per la justícia i la pau en aquella regió, escrivia el següent sobre les FDLR:

– “Aquests últims es presenten pel règim de Kigali i per molts òrgans de premsa a Europa com una milícia de ‘rebels ruandesos sorgits dels genocides’ de 1994.

– […] la plataforma civil de les FDLR conté dos elements facilitadors per a tota mediació: l’obligació per a cada membre de les exFAR[2] de respondre individualment dels seus actes durant la guerra [de 1990 a 1994] i el genocidi, però davant d’una jurisdicció independent del règim de l’FPR; l’obertura d’un autèntic diàleg polític inter-ruandès, a fi d’establir el quadre futur d’una democràcia compartida a Rwanda i facilitar així el retorn de la majoria d’exiliats (2010 serà un any electoral).

– Cal, per tant, que els grans mitjans de comunicació no oblidin la realitat que s’amaga rere les FDLR: la dels supervivents de les massacres massives perpetrades per l’FPR després de les seves dues invasions del Congo. La primera el 1996, amb la destrucció dels camps de refugiats dels dos Kivus, posats en principi sota la protecció de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. La segona a partir del 1998, amb la sèrie d’agressions de l’Exèrcit ruandès que van provocar una autèntica hecatombe en el si de la població congolesa, en la qual les víctimes s’hi compten per milions.

– Els supervivents ruandesos d’aquestes dues invasions han aconseguit sobreviure en condicions inhumanes, amagats a la selva verge, desconnectats del món exterior. Gràcies a l’ajuda dels vilatans i de certs quadres socials i religiosos sorgits de la societat civil congolesa han pogut, després de llargs anys, abandonar les regions perilloses i de vegades arribar a Europa […].

– Per què posar l’accent sobre les FDLR, jutjades com a obstacle principal per a la pacificació de les dues províncies del Kivu? I això quan l’informe del grup d’experts de l’ONU hauria d’apuntar molts altres actors, d’altra banda més perillosos i lligats als circuits il·legals d’exportació de matèries primeres precioses per als àmbits de negocis de l’FPR. No és estrany, en aquest sentit, veure Paul Kagame, president d’un país que no produeix coltan, aparèixer a la City de Londres per discutir el preu d’aquests minerals estratègics?”[3]

Finalment vull referir-me més detingudament a un altre factor que ja he apuntat en la primera part d’aquest article. Un factor que és aparentment secundari, ja que només té a veure amb el petit àmbit del que és personal, però que, tot i en un conflicte de dimensions enormes com és aquest, em sembla molt important. Em sembla fins i tot determinant, tot i que els especialistes no acostumen a dedicar-li gaire atenció: el factor humà, tan decisiu per al bé –segons éssers tan excepcionals com mahatma Gandhi–, com també per al mal. Em refereixo concretament a la personalitat trastornada i perversa de Paul Kagame.

Comencem per recordar dos esdeveniments que segur que li hauran produït una gran irritació. En primer lloc, el ja citat informe de l’ONU del 23 de desembre de 2020, molt crític amb el règim ruandès. I en segon lloc, la Resolució del Parlament Europeu de l’11 de febrer, més crítica encara i aprovada per 659 parlamentaris, amb només 35 abstencions i 1 sol vot en contra. La virulenta reacció del Parlament de Rwanda, submís instrument de Paul Kagame, és una prova evident de tal irritació. Només onze dies després, el dia 22 de febrer, era assassinat Luca Attanasio, ambaixador d’un país europeu, que a més viatjava en un comboi del Programa Mundial d’Aliments (PMA) de l’ONU. Dos ocells d’un tret. A Occident no cal explicar què són les màfies i quins són els seus codis. Tots sabem de les seves venjances, represàlies, advertències i “missatges”.

Molts són conscients del significat d’aquest conjunt d’esdeveniments entrellaçats. Una altra cosa diferent és que vulguin o puguin expressar-ho. Els còmplices d’aquesta criminal màfia ho callen intencionadament, els qui són a l’abast del llarg braç criminal de Paul Kagame –fins i tot a l’exterior de Rwanda– no ho poden expressar tan explícitament com jo ho faig, i d’altres prefereixen ser més prudents en les seves anàlisis del que jo en sóc. Però resulta que no és la primera vegada que nosaltres mateixos hem patit aquest tipus de xantatges mafiosos del règim ruandès. Només cal citar, sense estendre’m en relatar els detalls d’aquest escandalós assumpte, l’empresonament del cònsol honorari espanyol Luis Dueñas a Kigali com a veritable ostatge –seriosament malalt com ara Paul Rusesabagina–, com a veritable represàlia i advertiment al Govern d’Espanya en el cas que seguís endavant amb els mandats d’arrest del jutge Fernando Andreu contra quaranta màxims càrrecs del Govern ruandès. Només va ser alliberat després d’obtenir-ne la promesa de “col·laboració” per a desactivar a l’Audiència Nacional el cas Rwanda-Congo.

Tanmateix, més enllà del que és “mafiós” hi ha alguna cosa molt pitjor. Fins i tot les màfies tenen un cert codi d’honor. A aquesta cosa encara pitjor alguns en diríem “el que és diabòlic”. Però, encara que semblant categoria només fos metafòrica i darrere d’ella no s’hi amagués res real, com molts pensen, hi ha alguna cosa inqüestionable per als professionals del psiquisme humà: hi ha “el que és pervers”. No és que Paul Kagame simplement no senti mai culpa, com passa amb els psicòpates. És una cosa pitjor: són molts els qui testifiquen que gaudeix fent mal, transgredint, desafiant-ho tot i, en especial, el que és més sagrat.

Cal entendre tot això per poder valorar, a títol només d’exemple, el seu acarnissament a Kibeho –el lloc de les aparicions marianes reconegudes com autèntiques per l’Església–, massacrant el 17 d’abril de 1995 uns 6.000 o 8.000 hutus civils indefensos, davant els cascos blaus de l’ONU totalment passius. O aquest mateix acarnissament quan va dir el 5 de juny de 1994 als seus subordinats “Ja us he dit que netegeu aquestes deixalles”, en el moment en què confirmava l’ordre d’assassinar l’arquebisbe de Kigali, dos bisbes més, 10 sacerdots i religiosos, un jove i un nen de 8 anys. O el cruel assassinat ara fa un any de l’entranyable místic cantautor, nascut precisament a Kibeho, Kizito Mihigo.

Un dels testimonis que millor reflecteix la naturalesa de Paul Kagame és el d’algú del seu entorn personal: “Recordo que una vegada, a Mutara, mentre combatíem per prendre Kigali, ell mateix en persona va anar cap a una metralladora de 12.7 mm antiaèria i, a dalt d’un jeep de la seva escorta, va disparar sobre una pacífica multitud de camperols reunits en un mercat. Això succeïa el 1994. Després va ordenar els seus soldats utilitzar totes les armes disponibles per arrasar el mercat. És trist veure un cap, irònic i rient, participar així en la massacre de les persones d’un mercat.” Però no són necessaris testimonis de tercers: ell mateix va mostrar tot el seu odi i crueltat en moltes ocasions. Com en el discurs en què reiterava una i altra vegada que de l’única cosa que es penedeix a la seva vida és de no haver acabat amb tots els refugiats hutus que fugien –en la seva gran majoria gent gran, dones i nens– i amb els francesos que desplegaven l’Operació Turquesa aprovada per l’ONU.

El professor Filip Reyntjens el va qualificar fa ja anys com “el major criminal de guerra en el poder avui”. Potser llavors no fos el major criminal ni ho sigui ara. Ja que res del que va fer i segueix fent hauria estat possible sense el suport dels Clinton, els Blair o els posteriors “líders” d’Occident, que paral·lelament van ser o són responsables de moltes altres guerres d’agressió internacional. Però segurament sí que és el més pervers. Per argumentar la meva atrevida valoració, només he fet referència a alguns dels molts testimonis possibles.

Qui és Paul Kagame? Caldria començar per dir que es tracta d’un descendent de la reialesa tutsi, un exiliat més a Uganda amb la seva família després del referèndum organitzat per l’ONU el 1961, en què la reialesa va ser rebutjada massivament. El jove Paul va créixer en la rancúnia no només cap a la plebs hutu sinó també cap als blancs, que van provocar en la seva “idíl·lica” Rwanda aquella revolució democràtica. Cal destacar especialment la seva rancúnia cap a l’Església, missioners i clergat autòcton, als quals sempre va culpar com a grans responsables d’aquella revolució. Per a ell, el gir donat després del Concili Vaticà II per la jerarquia catòlica a favor de les víctimes i dels més desafavorits era una cosa intolerable i fins i tot incomprensible. Tanta arrogància es remunta segles enrere, amb ideologies sobre la indiscutible superioritat racial dels tutsis. Van desenvolupar fins i tot mitologies sobre el seu origen diví. A més a més, historiadors com Spiridion Shyirambere han mostrat que, entre tots els clans reals, el clan Bega, el de Paul Kagame, destacava per la seva crueltat.

Hi ha una altra mena de crims que, tot i no ser assassinats en sentit estricte, no hauríem de menysprear: Paul Kagame és especialista en acabar amb la dignitat de les persones. A la primera part d’aquest article ja vam veure la seva indissimulada fruïció presumint que tot un primer ministre britànic, Tony Blair, li sortís tan barat. És la mateixa delectació que ha de sentir quan Bill Clinton i tants altres presidents s’ajupen en la seva presència demanant-li perdó pel genocidi, a ell el principal responsable d’aquella enorme tragèdia. I –tot i que sé que el que dic a continuació tornarà a ferir moltes sensibilitats–, és probable que aquest ésser de personalitat pertorbada no hagi tingut en la seva vida una satisfacció sàdica més gran que la de veure el papa Francesc humiliar-se demanant-li perdó per l’odi de molts religiosos i sacerdots hutus. Demanant-li perdó a aquell que és la personificació mateixa de l’odi i que ha provocat l’odi reactiu de tants hutus. Potser després d’aquest trist episodi, molt dolorós per a tants catòlics –especialment per als ruandesos i congolesos–, Paul Kagame se senti interiorment reforçat en la seva condició de fill del mateix Imana, el Creador, segons l’arrogant –i delirant?– creença dels més fanàtics de l’antiga aristocràcia feudal tutsi. Doncs, per què si no s’inclinaria davant seu aquell que és el pare espiritual de 1.300 milions d’éssers humans?

La Unió Europea li tolerarà semblant crim, igual que Espanya no només li va tolerar l’assassinat d’una desena de ciutadans espanyols sinó que el va rebre a Madrid amb tots els honors com a copresident dels Objectius del Mil·lenni i li continua donant importants ajudes econòmiques… a ell, un assassí que resulta ser el cap d’Estat amb el major sou de tot el món! –sense comptar els exorbitants beneficis que li reporta el pillatge del Congo–? Tolerarà semblant barbàrie igual que no només tolera els seus assassinats i violacions massives a Rwanda i el Congo sinó que a més continua any rere any proporcionant-li unes escandaloses ajudes econòmiques? Tolerarà semblant indecència com va tolerar l’assassinat de quinze cascos blaus –sense comptar els 59 ferits– a Beni el 7 de desembre de 2017 (l’informe de l’ONU, dirigit pel rus Dimitri Titov, dorm en els calaixos com tants altres)? I així podríem seguir amb un interrogant darrere l’altre. Sense anar a cercar els crims més antics, que es remunten a la molt greu agressió internacional soferta per Rwanda l’octubre del 1990. Els serveis d’informació occidentals tenen molta informació, segur que, tot i que callin una vegada més, coneixen l’autoria d’aquest greu atemptat contra l’ambaixador d’un gran país europeu.

Notes

[1] Comunicat de la revista Red Paz para el Congo.

[2] Forces Armades Ruandeses, l’Exèrcit regular de la Rwanda que va ser atacada per l’FPR.

[3] Dossiers Encuentros para la Paz.

Entrevista a Hervé Cheuzeville - L'ambaixador d'Itàlia, Luca Attanasio, no podia viatjar sense un visat de seguretat. (05.03.2021)