Som al 2022 i les fórmules de canvi de règim no funcionen, la màgia revolucionària de color que va funcionar durant dècades ja no funciona i fins i tot la implantació d’equipaments militars de la vella escola al voltant de les problemàtiques nacions euroasiàtiques de l’aliança multipolar ja no funciona.

La vella màgia ja no funciona com abans per als vampirs de Washington, Londres i Brussel·les.

Solia ser tan fàcil agitar aquesta vella vareta i veure com a un president problemàtic li volaven el cervell a la televisió en directe o patia un cop d’estat violent.

Hi havia mil i una maneres d’eliminar un molest polític nacionalista que s’havien perfeccionat durant els anys de la Guerra Freda, i semblava que les mil i una havien estat provades… diverses vegades en alguns casos.

Si calia esfondrar dues torres fins a convertir-les en runes o derrocar un govern elegit a nivell nacional (o dotzenes d’ells) per una gentalla convenientment armada, llavors un aparell de govern a l’ombra faria la feina sense massa soroll ni resistència per part de ningú.

El ritme va seguir i seguir com un disc ratllat fins algun moment del 2013… quan alguna cosa va canviar.

Aquest canvi va prendre la forma d’un parell de nacions que es van adonar que sense un nou conjunt de regles i una nova cançó per ballar, aquesta màgia negra portaria el món a una era fosca inevitable. Mentre que alguns dins d’aquestes nacions estaven més que contents adaptant-se a aquest sofre sempre que els prometessin bons seients governant a l’infern, altres amb una mica més de fibra moral van dir que no a aquesta opció.

Potser els intel·lectuals més destacats d’aquestes nacions van veure alguna cosa en les seves antigues civilitzacions que no s’havia de llançar al vàter, o potser simplement no els agradava la idea de sotmetre’s a una degenerada autoproclamada classe superior de l’elit… però fos quin fos el motiu, van començar a destarotar els trucs de màgia i les coses van començar a canviar.

Després de l’11 de setembre, l’Afganistan, l’Iraq i Líbia van esclatar amb força, però no importava quantes vegades es llancessin els vells encanteris, Síria simplement no s’ensorrava.

El que va empitjorar les coses va ser que Veneçuela, rica en petroli, tampoc s’ensorrava malgrat que la gran majoria dels governs sud-americans s’havien coalitzat per donar suport a un nou president autoproclamat que alguns van anomenar Obama 2.0.

Bielorússia no va caure com s’esperava, i Hong Kong no es va independitzar com molts neoconservadors van prometre.

L’Iran va sobreviure a anys de sancions i fins i tot a un parell de guerres gairebé calentes amb els Estats Units i Israel el 2007 i el 2020, però tot i així va prosperar arribant a unir-se a una coalició econòmica i de seguretat euroasiàtica el 2021. Fins i tot el petit Iemen, que se suposava que s’ensorraria a les poques setmanes dels bombardejos liderats per l’Aràbia Saudita, es va mantenir fort després de més de 7 anys de guerra contra probabilitats gairebé impossibles.

Etiòpia (també coneguda com la porta d’entrada més estratègica de la Xina a l’Àfrica) tampoc va caure malgrat els milions de dòlars de finançament estranger gastats i dels terroristes armamentístics reemmarcats com a “lluitadors per la llibertat” per a una audiència internacional.

Molts també es van sorprendre que els talibans de l’Afganistan no només es defensessin de la força militar més gran del món després de 20 anys de combat, sinó que la tan maltractada nació centreasiàtica es trobés en una nova via per convertir-se en una porta activa de la Iniciativa del Cinturó i la Carretera.

Les tècniques militars de la vella escola que funcionaven tan bé a les èpoques prenuclears tampoc estan funcionant gaire bé. Tot i comptar amb més de 800 bases militars internacionals, més de 200 laboratoris biològics internacionals i tractats militars amb dotzenes d’Estats als patis del darrere de Rússia i la Xina, els participants clau en aquesta campanya bèl·lica liderada pels Estats Units tampoc estan seguint el joc com s’esperava.

Després de tot, se suposava que l’Índia formaria part de l’OTAN del Pacífic, però ara està adoptant material militar rus i s’està unint a un pacte de seguretat entre els membres del qual s’hi troben la Xina i el Pakistan… als quals se suposava que l’Índia odiava mortalment. A tot el món àrab, els actius occidentals clau de l’Aràbia Saudita, Turquia, Qatar i els Emirats Àrabs Units estan fent negocis amb la Xina i han seguit l’exemple de l’Índia adoptant material militar de fabricació russa, cosa que fa que l’hegemonia militar dels Estats Units a tota la regió sigui un somni impossible de mantenir.

Enemics mortals com l’Azerbaidjan i Armènia, que estaven enfrontats fa poc més d’un any, estan superant a poc a poc la seva animositat i orientant-se cap a un nou conjunt de relacions definides per l’Iran, Rússia i el creixent Corredor Internacional de Transport Nord-Sud que s’està movent ràpidament a través del Caucas.

Els operatius de la Germandat Musulmana a Egipte, que van prendre el poder després dels estralls de la Primavera Àrab del 2011, aviat van donar pas a una resistència nacionalista sota un líder que fins i tot va començar a finançar infraestructures africanes a gran escala, com l’ampliació del Canal de Suez.

Fins i tot la Turquia dominada per la Germandat Musulmana ha deixat de ser el gòlem de lloguer que els fetillers angloamericans imaginaven quan Erdogan es va adonar de com n’era de descartable en realitat i va començar a fer aliances amb Rússia i la Xina. Sens dubte, Erdogan va reconèixer en el model de l’euro i de l’OTAN, que s’estava esfondrant, un vaixell que s’enfonsava i en el que ja no volia embarcar-s’hi.

I qui podria culpar algú per no voler-se enfilar al carro de l’economia transatlàntica a aquestes alçades del partit?

Només un devot de la CNN o un llicenciat en empresarials de Yale podria passar per alt el fet elemental que la bombolla de casino que una vegada es va conèixer com l’economia transatlàntica s’està dirigint cap a una implosió hiperinflacionària amb res més que deutes impagables que creixen hiperbòlicament.

Tampoc hi ajuda el fet que les úniques figures significatives al llarg del moribund transatlàntic que semblen tenir 1) consciència de la inevitabilitat d’aquest col·lapse que s’acosta i 2) poder real per fer alguna cosa, estan 3) obsessionades amb una descarbonització de l’economia mundial mitjançant un Gran Reajustament/Nou Acord Verd. El sistema operatiu en què es basen aquests esquemes tecnocràtics ha demostrat causar més devastació i mort a les nacions i els seus ciutadans que els problemes d’especulació desenfrenada i deutes impagables que aquests sociòpats connectats a Davos volen solucionar.

Així que, per recapitular: som al 2022 i les fórmules de canvi de règim no funcionen, la màgia revolucionària de color que va funcionar durant dècades no funciona i fins i tot la implantació d’equipaments militars de la vella escola al voltant de les problemàtiques nacions euroasiàtiques de l’aliança multipolar no funciona.

Ara, després de més d’un segle de neocolonialisme efectiu, 19 Estats àrabs han signat el BRI, unint-se a 48 Estats africans i gran part de l’Amèrica Llatina.

Són nacions que no només tenen civilitzacions que volen evitar ser sacrificades a l’altar de la guerra nuclear o en una utòpica dictadura científica verda.

La batalla es troba lluny de ser guanyada, però podem tenir una mica de consol sabent que la vella màgia negra ja no és el que era.

Font: Strategic Culture Foundation