L’aïllament de Gaza és gairebé total. S’han trencat les lleis de la guerra i l’enclavament ara està completament a mercè d’Israel
Després de sis mesos –i moltes desenes de milers de dones i nens palestins morts i mutilats–, els comentaristes occidentals es pregunten per fi si alguna cosa no va bé amb les accions d’Israel a Gaza.
Pel que sembla, Israel va creuar una línia vermella quan va matar un grapat de cooperants estrangers l’1 d’abril, entre ells tres contractistes de seguretat britànics.
Tres míssils, disparats durant uns quants minuts, van tocar els vehicles d’un comboi d’ajuda de la World Central Kitchen (WCK) que es dirigia a la costa de Gaza per una de les poques carreteres encara transitables després que Israel convertís en runa les cases i carrers de l’enclavament. Tots els vehicles estaven clarament senyalitzats. Tots anaven per un pas aprovat i segur. I els militars israelians havien rebut les coordenades per rastrejar la ubicació del comboi.
Els precisos orificis dels míssils als sostres dels vehicles van fer impossible culpar Hamàs de l’atac, i per això Israel es va veure obligat a admetre la seva responsabilitat. Els seus portaveus van afirmar que s’havia vist una persona armada entrar a la zona d’emmagatzematge de la qual havia partit el comboi d’ajuda.
Però ni tan sols aquesta feble resposta podia explicar per què l’exèrcit israelià havia atacat cotxes on se sabia que hi havia treballadors humanitaris. Així que Israel es va afanyar a prometre que investigaria el que el primer ministre Binyamín Netanyahu va descriure com un “tràgic incident”.
Presumiblement, va ser un “tràgic incident” igual que els més de 15.000 altres “tràgics incidents” –els que coneixem– que Israel ha comès contra nens palestins dia rere dia durant sis mesos.
En aquests casos, per descomptat, els comentaristes occidentals sempre se les han arreglat per produir alguna racionalització de la matança.
Aquest cop no.
Això s’ha d’aturar
Amb mig any de retard, amb tota la infraestructura mèdica de Gaza destrossada per Israel i una població a la vora de la inanició, el diari britànic Independent va trobar de sobte la seva veu per declarar amb decisió a la portada: “Prou”.
Richard Madeley, presentador de Good Morning Britain, es va sentir finalment obligat a opinar que Israel havia dut a terme una “execució” dels cooperants estrangers. Presumiblement, 15.000 nens palestins no van ser executats, simplement “van morir”.
Quan es va tractar de l’assassinat del personal de la WCK, el popular presentador de la LBC Nick Ferrari va concloure que les accions d’Israel eren “indefensables”. Pensava que era defensable que Israel bombardegés i matés de gana els nens de Gaza mes rere mes?
Com l’Independent, ell també va proclamar: “Això s’ha d’aturar”.
L’atac al comboi de la WCK va canviar breument l’equació per als mitjans occidentals. Set cooperants morts van ser una crida d’atenció quan moltes desenes de milers de nens palestins morts, mutilats i orfes no ho havien estat.
Sens dubte, una equació saludable.
Els polítics britànics van assegurar a l’opinió pública que Israel duria a terme una “investigació independent” dels assassinats. És a dir, el mateix Israel que mai castiga els seus soldats encara que les seves atrocitats siguin televisades. El mateix Israel els tribunals militars del qual declaren gairebé tots els palestins culpables de qualsevol delicte del qual Israel decideixi acusar-los, si els permet un judici.
Però almenys els cooperants estrangers mereixien una investigació, per molt previsible que fos el veredicte. Això és més del que no tindran mai els nens morts de Gaza.
El llibre de jugades d’Israel
Els comentaristes britànics semblaven sorpresos per la idea que Israel hagués triat matar els estrangers que treballaven per a World Central Kitchen, tot i que aquests mateixos periodistes segueixin tractant desenes de milers de palestins morts com a desafortunats “danys col·laterals” en una “guerra” per a “erradicar Hamàs”.
Però si haguessin parat esment, aquests experts comprendrien que l’assassinat d’estrangers no és excepcional. Ha estat un element central de l’estratègia d’ocupació israeliana durant dècades i ajuda a explicar el que Israel espera aconseguir amb la seva actual matança de palestins a Gaza.
A principis de la dècada del 2000, Israel va protagonitzar una altra de les seves matances, arrasant Gaza i Cisjordània suposadament en “represàlia” perquè els palestins havien tingut la temeritat d’aixecar-se contra dècades d’ocupació militar.
Commocionats per la brutalitat, un grup de voluntaris estrangers, un nombre significatiu d’ells jueus, es van aventurar en aquestes zones per presenciar i documentar els crims de l’exèrcit israelià i actuar com a escuts humans per protegir els palestins de la violència.
Van arribar sota el mantell del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI), una iniciativa dirigida per palestins. Estaven disposats a fer servir allò que aleshores eren les noves tecnologies, com les càmeres digitals, el correu electrònic i els blogs, per cridar l’atenció sobre les atrocitats de l’exèrcit israelià.
Alguns es van convertir en una nova classe de periodistes activistes, integrats en comunitats palestines per informar del que els periodistes occidentals, integrats a Israel, no van aconseguir cobrir mai.
Israel va presentar l’MSI com un grup terrorista i va desestimar la seva documentació filmada com a “Pallywood”, una suposada indústria productora de ficció equiparada a un Hollywood palestí.
Gaza aïllada
Però les proves de l’MSI van anar desemmascarant cada cop més l'”exèrcit més moral del món” pel que realment era: una empresa criminal per imposar el robatori de terres i la neteja ètnica dels palestins.
Israel havia de prendre mesures més fermes.
Les proves suggereixen que els soldats van rebre autorització per executar estrangers als territoris ocupats. Entre ells, joves activistes com Rachel Corrie i Tom Hurndall; James Miller, cineasta independent que es va aventurar a Gaza; i fins i tot un funcionari de Nacions Unides, Iain Hook, destinat a Cisjordània.
Aquesta onada ràpida d’assassinats –i la mutilació de molts altres activistes– va tenir l’efecte desitjat. L’MSI es va retirar en gran mesura de la regió per protegir els seus voluntaris, mentre que Israel va prohibir formalment al grup l’accés als territoris ocupats.
Mentrestant, Israel va denegar les credencials de premsa a qualsevol periodista que no estigués patrocinat per un Estat o per un mitjà de comunicació multimilionari, expulsant-los de la regió.
Al Jazeera, l’únic canal àrab crític la cobertura del qual arribava a les audiències occidentals, va veure com els seus periodistes eren regularment prohibits o assassinats, i les seves oficines bombardejades.
La batalla per aïllar els palestins, alliberant Israel per cometre atrocitats sense supervisió, va culminar amb el bloqueig de Gaza per part d’Israel, que ja fa 17 anys que dura. Va ser segellada.
Amb l’enclavament completament assetjat per terra, els activistes de drets humans van centrar els esforços en trencar el bloqueig a través d’alta mar. Una sèrie de “flotilles de la llibertat” van intentar assolir la costa de Gaza a partir del 2008. Israel aviat va aconseguir aturar-ne la majoria.
La més gran estava encapçalada pel Mavi Marmara, un vaixell turc carregat d’ajuda i medicines. Comandos navals israelianes van assaltar el vaixell il·legalment en aigües internacionals el 2010, matant 10 cooperants estrangers i activistes de drets humans a bord i ferint-ne 30 més.
Els mitjans de comunicació occidentals van suavitzar l’absurda caracterització israeliana de les flotilles com una operació terrorista. La iniciativa va anar decaient a poc a poc.
Complicitat occidental
Aquest és el context adequat per entendre el darrer atac contra el comboi d’ajuda de WCK.
Israel sempre ha tingut quatre vessants en la seva estratègia envers els palestins. En conjunt, han permès a Israel perfeccionar el seu règim d’apartheid i ara li permeten aplicar les seves polítiques genocides sense ser molestat.
La primera consisteix en aïllar progressivament els palestins de la comunitat internacional.
La segona és fer als palestins totalment dependents de la bona voluntat de l’exèrcit israelià, i crear unes condicions tan precàries i imprevisibles que la majoria dels palestins intenten abandonar la seva pàtria històrica, deixant-la lliure per ser “judaïtzada”.
En tercer lloc, Israel ha esclafat qualsevol intent per part de persones alienes –especialment els mitjans de comunicació i els observadors dels drets humans– d’escrutar les activitats en temps real o de demanar-li comptes.
I en quart lloc, per aconseguir tot això, Israel ha necessitat erosionar peça a peça les proteccions humanitàries consagrades al dret internacional per impedir que es repetissin les atrocitats habituals contra civils durant la Segona Guerra Mundial.
Aquest procés, que feia anys i dècades que es produïa, es va accelerar ràpidament després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre. Israel tenia el pretext per transformar l’apartheid en genocidi.
La UNRWA, principal agència de les Nacions Unides per als refugiats, encarregada de subministrar ajuda als palestins, estava des de feia temps al punt de mira d’Israel, especialment a Gaza. Ha permès a la comunitat internacional mantenir el peu a la porta de l’enclavament, mantenint una línia de vida per a la població independent d’Israel, i creant un marc d’autoritat per jutjar els abusos d’Israel contra els drets humans. Pitjor encara, per a Israel, la UNRWA ha mantingut viu el dret al retorn –consagrat al dret internacional– dels refugiats palestins expulsats de les seves terres originals perquè al seu lloc es pogués construir un autoproclamat Estat jueu.
Israel va aprofitar l’oportunitat per acusar la UNRWA d’estar implicada en l’atemptat del 7 d’octubre, tot i que no va aportar cap prova. Gairebé amb el mateix entusiasme, els Estats occidentals van tancar l’aixeta del finançament de l’agència de l’ONU.
L’administració Biden sembla disposada a posar fi a la supervisió de Gaza per part de l’ONU, deixant la funció principal d’ajuda en mans d’empreses privades. Ha estat un dels principals patrocinadors de WCK, dirigit per un famós xef espanyol vinculat al Departament d’Estat dels Estats Units.
S’esperava que WCK, que també ha estat construint un moll davant la costa de Gaza, fos un complement del pla de Washington d’enviar ajuda des de Xipre, per ajudar els palestins a que no es morissin de gana les properes setmanes.
Fins que Israel va atacar el comboi d’ajuda i va matar el personal. WCK s’ha retirat de Gaza de moment, i altres contractistes privats d’ajuda estan retrocedint, temorosos per la seguretat dels seus treballadors.
El primer objectiu s’ha complert. La població de Gaza està sola. Occident, en lloc de ser el seu salvador, és ara totalment còmplice no només del bloqueig israelià de Gaza, sinó també de la seva fam.
Loteria de vida o mort
A continuació, Israel ha demostrat sens dubte que considera enemics tots els palestins de Gaza, fins i tot els seus nens.
El fet que la majoria de les cases de l’enclavament siguin ara runes hauria de servir com a prova suficient, igual que el fet que moltes desenes de milers de persones hi han estat assassinades violentament. És probable que només s’hagi registrat una fracció del nombre de morts, atesa la destrucció per Israel del sector sanitari de l’enclavament.
L’enderrocament d’hospitals per part d’Israel, inclòs el d’Al-Shifa, així com el segrest i la tortura de personal mèdic, ha deixat els palestins de Gaza completament exposats. L’erradicació d’una assistència sanitària significativa implica que els parts, lesions greus i malalties cròniques i agudes s’estan convertint ràpidament en una sentència de mort.
Israel ha estat convertint intencionadament la vida a Gaza en una loteria, sense cap lloc segur.
Segons una nova investigació, la campanya de bombardejos d’Israel s’ha basat molt en sistemes experimentals d’intel·ligència artificial que automatitzen en gran mesura l’assassinat de palestins. Això vol dir que no hi ha necessitat de supervisió humana, i les limitacions potencials imposades per una consciència humana.
El lloc web israelià 972 va descobrir que desenes de milers de palestins havien estat inclosos en “llistes d’assassinats” generades per un programa anomenat Lavender, que utilitza definicions poc precises de “terrorista” i amb una taxa d’error estimada fins i tot per l’exèrcit israelià en un de cada deu.
Un altre programa anomenat “On és el pare?” va rastrejar molts d’aquests “objectius” fins a casa seva, on ells –i potencialment dotzenes d’altres palestins amb la mala sort de ser-hi dins– han estat assassinats per atacs aeris.
Un oficial d’intel·ligència israelià va dir a 972: “Les FDI els van bombardejar a casa sense dubtar-ho, com a primera opció. És molt més fàcil bombardejar la casa d’una família. El sistema està construït per cercar-los en aquestes situacions”.
Com que es considerava que molts d’aquests objectius eren operatius “menors”, d’escàs valor militar, Israel preferia utilitzar munició no guiada i imprecisa –”bombes ximples”–, cosa que augmentava dràsticament la probabilitat que també morís un gran nombre d’altres palestins.
O, com va observar un altre oficial d’intel·ligència israelià: “No vols malbaratar bombes cares en gent sense importància –és molt car per al país i hi ha escassetat [de bombes intel·ligents]”.
Això explica que famílies extenses senceres, formades per dotzenes de membres, hagin estat massacrades amb tanta regularitat.
D’altra banda, el diari israelià Haaretz va informar el 31 de març que l’exèrcit israelià ha estat utilitzant “zones d’extermini” no senyalitzades en què qualsevol persona que s’hi mogui –home, dona o nen– corre el risc de morir a trets.
O, com va dir al diari un oficial de reserva que ha estat servint a Gaza: “A la pràctica, un terrorista és qualsevol que les FDI hagin matat a les zones on operen les seves forces”.
Aquesta, informa Haaretz, és la raó probable per la qual els soldats van abatre a trets tres ostatges israelians fugits que intentaven entregar-s’hi.
Els palestins, per descomptat, poques vegades saben on són aquestes zones d’extermini, ja que recorren desesperadament àrees cada cop més grans amb l’esperança de trobar menjar.
Si tenen la sort d’evitar morir en l’intent o d’inanició, corren el risc de ser capturats per soldats israelians i portats a un dels llocs negres d’Israel. Allà, com va admetre un metge israelià la setmana passada, s’infligeixen als reclusos horrors indescriptibles, a l’estil d’Abu Ghraib.
S’ha aconseguit el segon objectiu, deixant els palestins terroritzats per la violència en gran mesura aleatòria dels militars israelians i desesperats per trobar una sortida a la ruleta russa en què Israel està jugant amb les seves vides.
Informes reprimits
Fa temps, Israel va impedir als observadors de drets humans de l’ONU accedir als territoris ocupats. Això ha deixat l’escrutini dels seus crims en gran mesura a les mans dels mitjans de comunicació.
Els reporters estrangers independents tenen vetada l’entrada a la regió des de fa uns 15 anys, cosa que deixa el camp lliure als periodistes dels mitjans de comunicació estatals i corporatius, on hi ha fortes pressions per presentar les accions d’Israel de la millor manera possible .
Per això, les notícies més importants sobre el 7 d’octubre, les accions de l’exèrcit israelià a Gaza i el tracte als presos palestins a Israel han estat publicades per mitjans de comunicació amb seu a Israel, així com per petits mitjans occidentals independents que n’han destacat la seva cobertura.
Des del 7 d’octubre, Israel ha prohibit accedir a Gaza a tots els periodistes estrangers, i els reporters occidentals ho han acatat dòcilment. Cap ha alertat la seva audiència d’aquest greu assalt al seu suposat paper de vigilants.
Als portaveus israelians, experts en les fosques arts de l’engany i la distracció, se’ls ha permès omplir el buit als estudis de Londres.
La informació sobre el terreny procedent de Gaza que ha arribat al públic occidental –quan no ha estat suprimida pels mitjans de comunicació perquè seria massa angoixant o perquè la seva inclusió enfuriria Israel– procedeix de periodistes palestins. Han mostrat el genocidi en temps real.
Però per aquesta raó, Israel els ha anat eliminant un per un –com va fer abans amb Rachel Corrie i Tom Hurndall–, a més d’assassinar els seus familiars com a advertiment per als altres.
L’únic canal internacional que té molts periodistes sobre el terreny a Gaza i està en condicions de presentar els reportatges en anglès d’alta qualitat és Al Jazeera.
La llista dels periodistes assassinats per Israel no ha deixat d’augmentar des del 7 d’octubre. El cap de l’oficina de Gaza, Wael al-Dahdouh, ha patit l’execució de la majoria de la seva família, a més de resultar ell mateix ferit.
La seva homòloga a Cisjordània, Shireen Abu Akhleh, va morir per trets d’un franctirador de l’exèrcit israelià fa dos anys.
Com es podia esperar, Israel va aprovar la setmana passada una llei per prohibir a Al Jazeera emetre des de la regió. El primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, la va qualificar de “canal terrorista”, al·legant que havia participat en l’atac de Hamàs del 7 d’octubre.
Al Jazeera acabava d’emetre un documental que repassava els fets del 7 d’octubre. S’hi mostrava que Hamàs no va cometre els crims més bàrbars dels que l’acusa Israel i que, de fet, en alguns casos Israel era responsable de les atrocitats més espantoses contra els seus propis ciutadans que havia atribuït a Hamàs.
És comprensible que Al-Jazera i els grups de drets humans estiguin preocupats per les noves mesures que pugui prendre Israel contra els periodistes del canal per acabar amb la seva tasca informativa.
Els palestins de Gaza, per part seva, temen perdre l’únic canal que els connecta amb el món exterior, que els explica les seves històries i els manté informats sobre el que el món sap de la seva difícil situació.
El tercer objectiu s’ha aconseguit. Els llums s’estan apagant. Israel pot dur a terme en la foscor la fase potencialment més lletja del seu genocidi, mentre els nens palestins es demacren i moren de gana.
Manual de normes trencat
Finalment, Israel ha destrossat les normes del dret internacional humanitari destinades a protegir els civils de les atrocitats, així com les infraestructures de què depenen.
Israel ha destruït universitats, edificis governamentals, mesquites, esglésies i fleques, així com, el que és més greu, instal·lacions mèdiques.
Els darrers sis mesos, els hospitals, abans sacrosants, s’han convertit de mica en mica en objectius legítims, igual que els pacients que hi ha al seu interior.
El càstig col·lectiu, absolutament prohibit com a crim de guerra, s’ha convertit en la norma a Gaza des del 2007, quan Occident va romandre en silenci mentre Israel assetjava l’enclavament durant 17 anys.
Ara, mentre els palestins es moren de gana, mentre els nens es converteixen en pell i ossos, i mentre els combois d’ajuda són bombardejats i els qui cerquen ajuda són abatuts a trets, aparentment encara hi ha lloc per al debat entre la classe politicomediàtica occidental sobre si tot això constitueix una violació del dret internacional.
Fins i tot després de sis mesos en què Israel ha bombardejat Gaza, ha tractat la seva població com a “animals humans” i els ha negat aliments, aigua i electricitat –cosa que constitueix la definició mateixa de càstig col·lectiu– el viceprimer ministre britànic, Oliver Dowden, sembla creure que, injustament, s’està sotmetent a Israel a “estàndards increïblement alts”. David Lammy, secretari d’Afers Estrangers a l’ombra del partit laborista, suposadament de l’oposició, segueix tenint només “seriosos dubtes” que s’hagi infringit el dret internacional.
Cap partit proposa encara prohibir la venda d’armes britàniques a Israel, armes que s’estan utilitzant precisament per cometre aquestes violacions del dret internacional. Cap no fa referència a la sentència del Tribunal Internacional de Justícia segons la qual és “plausible” que Israel estigui cometent genocidi.
Mentrestant, la principal discussió política a Occident segueix sumida en converses delirants sobre com reviure la llegendària “solució dels dos Estats”, en lloc de com aturar un genocidi que s’accelera.
La realitat és que Israel ha fet miques el més fonamental dels principis del dret internacional: la “distinció” –diferenciar entre combatents i civils– i la “proporcionalitat” –utilitzar només la mínima quantitat de força necessària per assolir objectius militars legítims.
Les normes de la guerra estan en ruïnes. El sistema del dret internacional humanitari no està amenaçat, s’ha esfondrat.
Cada palestí de Gaza s’enfronta ara a una sentència de mort. I amb raó, Israel es considera intocable.
Tot i el soroll de fons de les “preocupacions” expressades sense parar des de la Casa Blanca i dels rumors de creixents “tensions” entre aliats, els Estats Units i Europa han indicat que el genocidi pot continuar, però s’ha de dur a terme de manera més discreta, més imperceptible.
L’assassinat del personal de la World Central Kitchen és un revés. Però la destrucció de Gaza –el pla d’Israel de gairebé dues dècades de durada– és lluny d’acabar-se.
Font: Jonathan Cook
Foto: Palestins observant un vehicle amb el logotip de la World Central Kitchen destrossat per un atac aeri israelià a Deir al Balah, Franja de Gaza, dimarts 2 d’abril de 2024. Una sèrie d’atacs aeris van causar la mort de set treballadors humanitaris de l’organització benèfica internacional, cosa que la va portar a suspendre dimarts el lliurament d’ajuda alimentària vital a Gaza. (AP Photo/Ismael Abu Dayyah)
Rachel Corrie va morir assassinada per una excavadora israeliana (AJ+, 16.03.2024)
“Lavender": la Intel·ligència Artificial d'Israel per anihilar civils palestins (Alfredo Jalife, 09.04.2024)