Avui donam per fet que els mitjans de comunicació són independents, malgrat cadascun sigui més propens a seguir una determinada línia política. En poques paraules, ens pensam saber quins mitjans són conservadors i quins progressistes. I dic ens pensam saber perquè, darrerament, el santa santorum del progressisme, El País, ha mostrat el llautó.  

Però, on no hi ha pràcticament diferències en les línies editorials és en la política internacional. Agències de notícies, diaris conservadors i progressistes, ràdios i televisions públiques i privades, tenen la mateixa línia, obren amb els mateixos titulars, reprodueixen les mateixes firmes internacionals, ofereixen les mateixes imatges. En totes les guerres que darrerament hem viscut, i amb el que fa de mil·lenni ja en duim unes quantes, tothom coincideix en identificar els bons i els dolents. I nosaltres, els demòcrates, els cultes, els occidentals, sempre som els bons. Ens indignam davant els paorosos camps de refugiats, ploram davant la foto del cadàver del nin ofegat en una platja d’Europa, malparlam de la ineficàcia de les Nacions Unides per la seva incapacitat d’imposar la pau,… Hem arribat a clamar perquè les tropes de l’OTAN obrin «corredors humanitaris» als països devastats per la guerra, sabedors que aquests corredors s’obrin a cops de bombardejos i provoquen víctimes mortals. Però aquestes, les víctimes, mai no són culpa nostra, són culpa dels dolents. I qui són els dolents? Quina pregunta! Basta llegir qualsevol diari per saber-ho, escoltar qualsevol ràdio, veure qualsevol cadena de televisió, sentir qualsevol «expert» tertulià. Per unanimitat els dolents són Gaddafi, Al-Assad, els islamistes, i, l’engendre de tots els mals, Putin, el qual, sistemàticament, veta els acords en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i bombardeja ciutats sirianes sense misericòrdia.

Ja tenim el relat, el consens, al qual s’hi ha afegit el nostre estimat diari Ara el qual, el dia de Nadal, ens va regalar una editorial titulada «De l’URSS de Gorbatxov a la Rússia de Putin». Crec que ni en el temps del «maccarthisme» es va construir un relat tan maniqueu, atribuint a Putin totes les calamitats que patim, des d’Ucraïna fins a l’Orient Mitjà, passant per l’extrema dreta d’Europa, fins a la victòria de Trump, tot és responsabilitat d’aquest monstre, «nostàlgic de la URSS».

Com a subscriptor i col·laborador em dol profundament que el meu diari (encara que l’AraBalears no va publicar aquesta editorial) s’hagi deixat arrossegar per l’allau de propaganda que ens bombardeja a diari. En temps de guerra, hauríem de saber que la informació és substituïda per la propaganda, i nosaltres estam baix la influència de la propaganda que emeten els serveis secrets occidentals.

Perquè, i si tot no fos tan senzill com culpar de les guerres al dictador de torn? I si tantes guerres, cops d’Estat, derrocaments de governs i establiment del caos a tants països estàs perfectament planificat, respongués a uns interessos econòmics i geoestratègics meticulosament calculats? Cap dels directors dels mitjans de comunicació progressistes s’ho ha plantejat? Cap dels intel·lectuals progressistes que han pontificat a partir d’una opinió formada després de tal bombardeig informatiu s’ho ha qüestionat? I als dirigents dels partits d’esquerres, tan poc esperit crític els queda, tan poc coneixement de la història moderna? A cap d’ells no els sona Cuba,Vietnam, Xile, Uruguai, Argentina, Panamà, El Congo, Ruanda,… És que ja no ens recordam de les inexistents armes de destrucció massiva d’Iraq? És que no volem veure com ha acabat Líbia, després dels bombardejos «humanitaris» de l’OTAN?

Hem arribat al punt que un articulista progressista va escriure: «els nostres fills ens retrauran algun dia: com no vos n’adonareu del perill que Putin era per al món?» Què ens insinua amb aquesta frase? Tal vegada que hem d’exigir als qui poden, l’OTAN, per exemple, que haurien de derrocar Putin? I com? Declarant-li la guerra? Amb bombardejos? Emprant els míssils nuclears que s’han desplegat amenaçadorament en les fronteres de Rússia? Matant russos, innocents?

Jo, confés que sé molt poc de l’Orient Mitjà. Però he llegit entrevistes a experts gens sospitosos, com el coronel Pedro Baños, ex cap de Contraintel·ligència i Seguretat de l’Exèrcit Europeu; o l’entrevista a Willy Wimmer, ex secretari d’Estat del ministeri de Defensa d’Alemanya. Ambdós acusen Estats Units i Gran Bretanya d’haver creat l’Estat Islàmic, d’haver utilitzat mercenaris jihadistes per desestabilitzar Líbia i Síria, i d’haver violat el dret internacional. «La única possibilitat de posar final al bany de sang de Síria és l’acció de la Federació Russa, que va intervenir a favor del dret internacional a nivell global per evitar que fos trepitjat», diu Wimmer.

Voldria que el meu diari, l’Ara, també m’oferís aquestes informacions perquè jo i la resta de lectors ens poguéssim formar una opinió lliure.