La realitat de la necessitat de la guerra està calant àmpliament en la consciència del món àrab i islàmic.

Tom Friedman va llançar la seva funesta advertència al New York Times dijous passat:

“Crec que si Israel es precipita ara [unilateralment] a Gaza per destruir Hamàs, estarà cometent un greu error que serà devastador per als interessos israelians i els interessos estatunidencs.

Podria desencadenar una conflagració mundial i fer esclatar tota l’estructura d’aliances proestatunidenques que els Estats Units han construït… Em refereixo al tractat de pau de Camp David, als acords de pau d’Oslo, als Acords Abraham i a la possible normalització de les relacions entre Israel i Aràbia Saudita. Tot podria cremar en flames.

Malauradament, va dir l’alt funcionari estatunidenc [a Friedman], els líders militars israelians són ara més falcons que el primer ministre. Estan vermells d’ira i decidits a clavar un cop a Hamàs que tot el veïnat mai oblidarà.”

Friedman es refereix aquí, és clar, a un sistema d’aliances estatunidenc que gira al voltant de la idea que la destresa militar d’Israel és invencible: el paradigma de la “Petita OTAN” que actua com a substrat essencial per a l’expansió de l’Ordre basat en Regles dirigit pels Estats Units a través de l’Àsia Occidental.

És anàleg al substrat de l’aliança de l’OTAN, la pretesa “inqüestionabilitat” del qual ha apuntalat els interessos estatunidencs a Europa (almenys fins a la guerra d’Ucraïna).

Un membre del Gabinet israelià va dir al veterà corresponsal de defensa israelià Ben Caspit que Israel no pot permetre que se soscavi la seva dissuasió a llarg termini:

“Aquest és el punt més important: ‘la nostra dissuasió'”, va dir l’alta font del Gabinet de Guerra. “La regió ha de comprendre ràpidament que qui perjudiqui Israel de la manera com ho ha fet Hamàs, pagarà un preu desproporcionat. No hi ha cap altra manera de sobreviure al nostre veïnat que exigir aquest preu ara, perquè molts ulls estan fixos en nosaltres i la majoria d’ells no tenen els nostres millors interessos al cor.”

En altres paraules, el “paradigma” israelià gira al voltant de manifestar una força esclafadora i aclaparadora adreçada a qualsevol desafiament emergent. Això ha tingut el seu origen en la insistència dels Estats Units en què Israel tingui tant l’avantguarda política (totes les decisions estratègiques corresponen a Israel exclusivament en virtut d’Oslo) com l’avantguarda militar sobre tots els veïns.

Tot i que es presenta com a tal, no es tracta d’una fórmula per assolir un acord sostenible i pacífic que permeti complir la Resolució 181 de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 1947 (la divisió de la Palestina del Mandat) en dos Estats. Més aviat, Israel sota el govern de Netanyahu s’ha anat acostant cada cop més a una fundació escatològica d’Israel a la “Terra d’Israel” (bíblica), una mesura que expulsa totalment Palestina.

No és casualitat que Netanyahu presentés un mapa d’Israel durant el discurs davant l’Assemblea General el mes passat en què Israel dominava des del riu fins al mar, i Palestina (de fet, cap territori palestí) era inexistent.

Tom Friedman, en les seves reflexions al NYT, pot témer que igual que la deficient actuació de l’OTAN a Ucraïna ha trencat “el mite de l’OTAN”, també el col·lapse militar i d’intel·ligència israelià del 7 d’octubre i el que passi darrere seu a Gaza “podria fer esclatar tota l’estructura de l’aliança proestatunidenca” a l’Orient Mitjà.

La confluència de dues humiliacions d’aquest tipus podria trencar l’espina dorsal de la primacia occidental. Aquesta sembla l’essència de l’anàlisi de Friedman (probablement tingui raó).

Hamàs ha aconseguit fer miques el paradigma de la dissuasió israeliana: no tenien por, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van demostrar estar lluny de ser invencibles i el carrer àrab es va mobilitzar com mai abans (confonent els cínics occidentals que se’n riuen de la mera noció que existeixi un “carrer àrab”).

Doncs bé, en això estem, i la Casa Blanca està nerviosa. El CEO d’Axios, VandeHei, i Mark Allen han pres la paraula per advertir:

“No hem parlat mai amb tants alts funcionaris del Govern que, en privat, estiguin tan amoïnats… [que] una confluència de crisi plantegi una preocupació èpica i un perill històric. No ens agrada semblar funestos. Però sí fer sonar una sirena de realisme clínic i lúcid: Els funcionaris estatunidencs ens diuen que, dins de la Casa Blanca, aquesta ha estat la setmana més pesada i esgarrifosa des que Joe Biden va assumir el càrrec fa poc més de 1.000 dies… L’exsecretari de Defensa Bob Gates ens diu que els Estats Units s’enfronten a la quantitat més gran de crisis des que es va acabar la Segona Guerra Mundial fa 78 anys…

Cap de les crisis es pot resoldre i donar-se per acabada: Les cinc podrien derivar en una cosa molt més gran… El que espanta les autoritats és com les cinc amenaces es podrien fondre en una de sola” (la propagació de la guerra a mesura que Israel entra a Gaza; ‘l’aliança antiestatunidenca’ Putin-Xi; un Iran ‘maliciós’; un Kim Jon Un ‘desquiciat’ i vídeos i notícies falses).

Tot i això, a l’article de Friedman al NYT hi falta l’altra cara de la moneda, ja que el paradigma israelià té dues cares: l’esfera interna, que és independent de la necessitat externa d’exigir un preu desproporcionat als adversaris d’Israel.

El “mite” intern sosté que l’Estat israelià “recolza els seus ciutadans”, visquin on visquin els jueus a Israel i als Territoris Ocupats, des dels assentaments més remots fins als carrerons de la Ciutat Vella de Jerusalem. Això és més que un contracte social; més aviat, és una obligació espiritual que es deu a tots els jueus que viuen a Israel.

Tanmateix, aquest “contracte social” de seguretat acaba d’esfondrar-se. Els quibuts situats als voltants de Gaza han estat evacuats; vint quibuts han estat evacuats del nord, i un total de 43 ciutats frontereres han estat evacuades.

Tornaran a confiar en l’Estat aquestes famílies desplaçades? Tornaran algun dia als assentaments? La confiança s’ha trencat. Tot i això, no són els míssils de Hezbol·là els que atemoreixen els residents, sinó les imatges del passat 7 d’octubre a les comunitats de la perifèria de Gaza –la tanca que va ser violada en desenes de punts, les bases i llocs militars envaïts, les ciutats que van ser ocupades per les forces de Hamàs, les morts subsegüents i el fet que aproximadament 200 israelians fossin segrestats a Gaza– no han deixat res a la imaginació. Si Hamàs ho ha aconseguit, què aturarà Hezbol·là?

Com a la vella cançó infantil Humpty-Dumpty va tenir una gran caiguda, però ni tots els cavalls del rei ni tots els homes del rei van poder recompondre Humpty.

Això és el que amoïna l’equip de la Casa Blanca. No confien gens que una invasió israeliana de Gaza torni a recompondre “Humpty”. Més aviat temen que els esdeveniments vagin malament per a les IDF i, a més, que les imatges retransmeses per tot el Pròxim Orient d’Israel utilitzant una força aclaparadora en un entorn urbà civil revoltin l’esfera islàmica.

Malgrat l’escepticisme occidental, hi ha indicis que aquesta insurrecció a l’esfera àrab és diferent i s’assembla més a la Revolta Àrab de 1916 que va enderrocar l’Imperi Otomà. Està adquirint un “caire” diferent, ja que tant les autoritats religioses xiïtes com les sunnites declaren el deure dels musulmans de donar suport als palestins. En altres paraules, a mesura que la política israeliana esdevé clarament “profètica”, l’estat d’ànim islàmic esdevé escatològic.

El fet que la Casa Blanca estigui llançant globus sonda sobre líders àrabs “moderats” que pressionen els palestins “moderats” perquè formin un govern favorable a Israel a Gaza que desplaci Hamàs i imposi la seguretat i l’ordre demostra com d’allunyat està Occident de la realitat. Recordem que Mahmoud Abbas, el general Sisi i el rei de Jordània (alguns dels líders més flexibles de la regió) es van negar rotundament a reunir-se amb Biden després del viatge d’aquest a Israel.

L’enuig a tota la regió és real i amenaça els líders àrabs “moderats”, el marge de maniobra dels quals ara és limitat.

Per això proliferen els focus de tensió, així com els atacs contra els desplegaments estatunidencs a la regió. Alguns a Washington afirmen percebre una mà iraniana, i esperen eixamplar una finestra per a la guerra amb l’Iran.

La Casa Blanca, presa del pànic, està reaccionant de manera exagerada, enviant enormes combois (centenars) d’avions de càrrega pesada carregats de bombes, míssils i defenses aèries (THAAD i Patriot) a Israel, però també al Golf, Jordània i Xipre. També s’estan desplegant forces especials i 2.000 infants de marina. A més de dos portaavions i els seus vaixells corresponents.

Així doncs, els Estats Units estan enviant una veritable armada de guerra a gran escala. Això només pot augmentar les tensions i provocar moviments en sentit contrari: Rússia està desplegant al Mar Negre avions MiG-31 equipats amb míssils hipersònics Kinzhal (que poden atényer la força del portaavions estatunidenc davant Xipre), i la Xina ha enviat vaixells de guerra a la zona. La Xina, Rússia, l’Iran i els Estats del Golf estan immersos en un frenesí de diplomàcia per contenir el conflicte, fins i tot en el cas que Hezbol·là s’hi endinsés més.

De moment, l’atenció se centra en l’alliberament d’ostatges, cosa que crea molt soroll (deliberat) i confusió. Potser alguns esperen que l’alliberament dels ostatges endarrereixi i finalment aturi la invasió planejada a Gaza. Tanmateix, el comandament militar d’Israel i l’opinió pública insisteixen que cal destruir Hamàs (tan aviat com es col·loquin els vaixells estatunidencs i les noves defenses aèries).

Sigui com sigui (la invasió), la realitat és que les Brigades Qassam de Hamàs han fet miques els paradigmes intern i extern d’Israel. Depenent del resultat de la guerra a Gaza/Israel, les Brigades encara poden provocar una nova contusió en el cos polític que “desencadeni una conflagració global i faci explotar tota l’estructura d’aliances proestatunidenques que els Estats Units han construït” (en paraules de Tom Friedman).

Si Israel entra a Gaza (i Israel pot decidir que no té més remei que llançar una operació terrestre, atesa la dinàmica política interna i el sentiment de l’opinió pública), és probable que Hezbol·là s’hi vegi cada vegada més atret, deixant els Estats Units amb l’opció binària de veure Israel derrotat o llançar una gran guerra en què tots els focus es fonguin “en un”.

En cert sentit, el conflicte israeloislàmic només es pot resoldre ara d’aquesta manera cinètica. Tots els esforços realitzats des del 1947 no han fet més que agreujar la divisió. La realitat de la necessitat de la guerra està calant àmpliament en la consciència del món àrab i islàmic.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: Es calcula que 360.000 reservistes israelians s’han unit a les forces de l’exèrcit al sud del país, en espera d’ordres per entrar a Gaza (Ronen Zvulun – Reuters).

Netanyahu no ha fet cabal a Biden. Risc d'una Tercera Guerra Mundial nuclear, segons Thomas Friedman al New York Times (Alfredo Jalife, 24.10.2023)