El control del petroli ha estat durant molt temps un objectiu clau de la política exterior dels Estats Units. Els acords climàtics de París i qualsevol altre programa verd per reduir el ritme de l’escalfament global es consideren una amenaça per a l’objectiu de dominar els mercats energètics mundials en mantenir les economies dependents del petroli sota el control dels Estats Units. També el poder econòmic i, per tant, polític de la indústria petroliera està bloquejant la capacitat dels Estats Units d’ajudar a aturar l’escalfament global. El seu producte no és només l’energia, sinó també l’escalfament global, juntament amb la contaminació plàstica.

Aquesta combinació fatal de la mentalitat de l’estat de Seguretat Nacional i el lobbisme de la indústria petroliera amenaça de destruir el clima del planeta. La perspectiva d’un augment de les temperatures i del nivell del mar al llarg de les costes, mentre que les regions interiors pateixen sequeres, es considera simplement com un dany col·lateral en la geopolítica del petroli. El Departament d’Estat ha expulsat individus que adverteixen sobre l’impacte negatiu de l’escalfament global[1].

Els únics intents de restringir les importacions de petroli són les noves sancions comercials de la Guerra Freda per aïllar Rússia, l’Iran i Veneçuela. L’objectiu és augmentar la dependència estrangera del petroli estatunidenc, britànic i francès, donant als estrategs estatunidencs el poder de fer que altres països “es congelin en la foscor” si segueixen un camí que s’aparta dels objectius diplomàtics dels Estats Units.

Va ser l’impuls per controlar el comerç mundial de petroli –i per mantenir-lo dolarizat– el que va portar els Estats Units a derrocar el govern iranià el 1953, George W. Bush i Dick Cheney a envair l’Iraq el 2003, i més recentment Donald Trump a aïllar l’Iran, alhora que donava suport a l’Aràbia Saudita i a la seva legió estrangera wahhabita a Síria, l’Iraq i el Iemen. Seixanta anys abans, el 1953, la CIA i Gran Bretanya es van unir per derrocar el president electe de l’Iran, Mohammad Mosaddegh, per tal d’impedir que nacionalitzés l’Anglo-Iranian Oil Company. Una estratègia similar explica els intents dels Estats Units de canviar el règim a Veneçuela i Rússia.

Mentre es busca que altres països depenguin del petroli controlat pels Estats Units, els Estats Units mateixos s’han proposat des de fa molt temps l’autosuficiència energètica per a si mateixos. A la dècada de 1970, l’Administració de Recerca i Desenvolupament Energètic (ERDA) va desenvolupar el desastrós pla per promoure la independència energètica d’Amèrica del Nord aprofitant les sorres alquitranades d’Athabasca al Canadà. Es necessiten uns deu galons d’aigua per fer un galó de petroli cru sintètic. Aquesta aigua és tractada com un bé gratuït, no com un factor en el cost de l’extracció de Syncrude (jo era l’economista principal de l’Institut Hudson que avaluava els plans d’ERDA, i vaig ser retirat de l’estudi quan vaig protestar que això podria causar problemes d’aigua riu avall). Un subproducte de l’autosuficiència energètica estatunidenca pot ser fer que l’aigua sigui més escassa i més cara, especialment perquè les fractures contaminen els recursos hídrics locals i desvien un immens flux d’aigua dolça com a part de la simbiosi d’extracció i contaminació.

La miopia de l’agressiva diplomàcia petroliera dels Estats Units està causant oposició a Europa mentre s’enfonsa sota onades de calor sense precedents a l’estiu, just quan les ciutats dels Estats Units estan sent devastades per la sequera, els incendis forestals, les inundacions i altres fenòmens climàtics extrems. Tanmateix, això no ha minvat l’empenta bàsica de la política exterior dels Estats Units per a controlar el petroli.

El petroli en la balança de pagaments dels Estats Units

El control del petroli ha estat durant molt temps un dels principals contribuents al comerç i els pagaments dels Estats Units i, per tant, de la capacitat del dòlar per sostenir l’enorme flux de despeses militars a l’estranger. El 1965 vaig dur a terme un estudi per al Chase Manhattan Bank i vaig descobrir que en termes de balança de pagaments, cada dòlar del flux d’inversió de la indústria petroliera es recupera en només 18 mesos. Això es deu al fet que gairebé no  es va pagar res als estrangers del valor d’importació del petroli.

En la mesura que els Estats Units han d’importar petroli estranger, aquest comerç s’ha limitat a les grans petrolieres estatunidenques (per motius de “Seguretat Nacional”), principalment des de les seves sucursals a l’estranger. Només una petita proporció del preu s’ha pagat en moneda estrangera. Les companyies estatunidenques han comprat petroli cru de les seves sucursals a l’estranger a preus molt baixos, i han assignat tot el marge de preu a les seves filials navilieres al Panamà o Libèria, juntament amb els costos d’enviament i noli, dividends i interessos, càrrecs administratius i càrrecs per inversió de capital, depreciació i amortització. La major part del que s’explica com a inversió estrangera estatunidenca en petroli pren la forma d’exportacions de maquinària, materials i administració estatunidenques, per la qual cosa en realitat no representa un flux de sortida de dòlars. L’efecte ha estat obtenir importacions de petroli a un cost mínim de la balança de pagaments.

Des del 1974, a l’Aràbia Saudita i als països àrabs veïns se’ls ha dit que poden cobrar un preu tan alt com vulguin pel seu petroli. Després de tot, com més alt sigui el preu que cobrin, més grans seran els guanys per als productors estatunidencs de petroli. La “condicionalitat” és que han de reciclar els seus ingressos d’exportació en el mercat financer estatunidenc. Han de mantenir les seves reserves de divises i la major part de la seva riquesa financera personal en valors, accions i bons del Tresor dels Estats Units. Un allunyament global del petroli perjudicaria aquest flux circular de guanys de la producció de petroli cap als mercats financers estatunidencs que donen suport als preus de les reserves nacionals.

La tecnologia d’energia solar i altres alternatives al petroli no contribuiran tant a la balança de pagaments com el petroli. No només les alternatives amigables amb el medi ambient estaran fora de la capacitat dels diplomàtics estatunidencs per controlar o tallar el subministrament d’energia a d’altres països, sinó que la Xina està prenent una posició de lideratge en la tecnologia d’energia solar.

Un factor important que ha reforçat el poder econòmic de la indústria petroliera ha estat el fet que les seves “banderes de conveniència”, situades en centres bancaris extraterritorials, eviten el pagament d’impostos. Les companyies petrolieres dels Estats Units s’han registrat des de fa molt temps i han obtingut els seus guanys de la producció, refinació i distribució al Panamà i Libèria. Fa més de cinquanta anys, el tresorer de Standard Oil of New Jersey em va explicar com la indústria petroliera pretenia obtenir tots els seus beneficis en els paradisos fiscals que no tenien impost sobre la renda, pagant un preu baix als països productors de petroli i cobrant un preu alt a les refineries i empreses de comercialització.

Una implicació d’això és que hi ha poques possibilitats polítiques que es netegi l’evasió fiscal a través dels centres bancaris extraterritorials, per part dels inversors occidentals i, de fet, de la classe criminal mundial i dels polítics corruptes, donat el fet que el petroli i la mineria en són els principals beneficiaris. Afeblint el poder de lobbying que evita tancar els paradisos fiscals que permeten la comptabilitat de costos fictícia dels centres d’evasió d’impostos s’afebliria el poder econòmic de la indústria petroliera.

La política exterior dels Estats Units es basa en fer que altres països depenguin del petroli dels Estats Units

L’estratègia diplomàtica dels Estats Units és fer que altres països depenguin de materials vitals que els diplomàtics estatunidencs puguin utilitzar com a instrument econòmic. Un primer exemple van ser les sancions alimentàries imposades la dècada de 1950 per estimular la resistència a la revolució de Mao a la Xina. Canadà va trencar l’embargament de cereals.

Si altres països produeixen la seva energia amb energia solar, eòlica o nuclear, seran independents de la diplomàcia petroliera dels Estats Units i de les seves amenaces de tallar-los el subministrament d’energia, paralitzant les seves economies si no donen suport a les polítiques econòmiques neoliberals dels Estats Units. Això explica per què l’Administració Trump es va retirar de l’acord climàtic de París per frenar l’escalfament global.

La política de la Guerra Freda 2.0 dels Estats Units està dirigida a aïllar Rússia

L’autosuficiència energètica dels Estats Units troba la seva contrapart en la demanda que Europa es torni totalment dependent del “Freedom Gas” estatunidenc, a un preu molt més alt que el disponible a Gazprom de Rússia, i rebutgi el gasoducte Nordstream 2, cosa que li impedeix obtenir gas rival de Rússia a un preu més baix[2]. L’administració Trump argumenta que per evitar la dependència de Rússia, Europa hauria de comprar el seu petroli i gas a preus molt més alts dels Estats Units –al voltant d’un 30% més alt–, a més de la despesa que suposa la construcció de ports per al transport de gas natural liquat (GNL) per mitjà d’un vaixell cisterna de transport de gas liquat per via marítima, en comptes de gasoducte rus. “Estem protegint Alemanya de Rússia i Rússia està rebent milers de milions de dòlars en diners d’Alemanya”, es va queixar Trump als periodistes a la Casa Blanca durant una reunió amb el president polonès Andrzej Dubte[3].

El 31 de juliol del 2019, la Comissió de Relacions Exteriors del Senat va votar 20 a 2 a favor de la “Llei de Protecció de la Seguretat Energètica d’Europa”, patrocinada pel dretà republicà Ted Cruz i la demòcrata del Blue Dog New Hampshire Jeanne Shaheen. Les empreses de Suïssa i Itàlia van ser les primeres a ser censurades.

Escalfament global i comptabilitat del PIB

Una temperatura de l’aire més càlida significa una major taxa d’evaporació i, per tant, més pluja, tornados i inundacions, com estem veient aquest any. Un resultat connex serà la sequera a mesura que les glaceres es fonguin i deixin d’alimentar els principals rius en els quals s’han construït preses per generar energia elèctrica. L’aparent ironia és que aquests efectes de l’escalfament global i el clima extrem s’han convertit en baluards de l’augment del PIB dels Estats Units. Els costos de neteja de la contaminació de l’aire i l’aigua, les despeses de reconstrucció dels habitatges inundats o danyats, la destrucció de les collites, l’augment del cost de l’aire condicionat, la propagació d’insectes nocius cap al nord i l’augment dels costos mèdics i de salut poden explicar en realitat tot el seu creixement des del 2008.

Els neoliberals van celebrar la Fi de la Història després de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, prometent una era de nou creixement a mesura que “el mercat” es convertia en el planificador mundial. No van explicar que gran part d’aquest creixement prendria la forma de fer front al curt termini de la indústria petroliera i altres empreses d’extracció de rendes que viuen en el present i que agafen els seus diners i se’n van.

Quins factors hauria d’emfatitzar una Política Verda?

Com deia fent broma Mark Twain, “Tothom parla del temps, però ningú hi fa res”. En el món polític d’avui, fer alguna cosa sobre l’escalfament global significa enfrontar-se a un conjunt de goliaths que van més enllà de la indústria del petroli i el gas. Una cosa és dir que l’escalfament global, el canvi climàtic i el consegüent clima extrem són amenaces existencials per a la civilització i les economies actuals. Una altra és explicar en detall les condicions prèvies per resoldre el problema en l’esfera de la reforma econòmica i fiscal, la política militar i la política de Seguretat Nacional dels Estats Units.

Un programa Verd no pot tenir èxit sense confrontar la mentalitat de l’estat de Seguretat Nacional que apunta a la supremacia petroliera dels Estats Units. La Seguretat Nacional dels Estats Units s’ha convertit en una guerra que amenaça la seguretat de tot el món. Amenaçant amb congelar els països en la foscor si no segueixen la política dels Estats Units i aïllant l’Iran i Rússia, els Estats Units s’estan cremant a si mateixos juntament amb la resta del planeta.

Aturar l’escalfament global requereix una política fiscal per acabar amb els privilegis especials que promouen els guanys de la indústria petroliera, incloent l’ús de “banderes de conveniència” als centres bancaris offshore com a mitjà per eludir impostos. Lògicament, un programa verd inclouria un impost sobre la renda de recursos naturals (com els economistes clàssics defensaven al llarg del segle XIX), i càrrecs per allò que els economistes anomenen “economies externes”, és a dir, costos socials que són “externalitats “per al balanç general de les empreses. Les empreses haurien de ser responsables de reemborsar a la societat per aquests costos.

Imposar un impost sobre el consum del petroli elevaria el preu de la gasolina, però no dissuadiria gaire el consum a curt termini perquè els conductors d’automòbils i els serveis públics ja estan atrapats en inversions de capital que fan servir petroli. Una resposta més eficaç seria reduir la rendibilitat del petroli tancant els paradisos fiscals i les “banderes de conveniència” que han creat els grups de pressió de la indústria. La “comptabilitat de la indústria petroliera” deixa arran de terra la “comptabilitat de Hollywood” i la comptabilitat immobiliària a l’estil de Donald Trump.

El problema de relacions públiques amb aquesta solució és que aquesta pràctica de pretendre “guanyar” tots els rèdits en petits enclavaments insulars sense impost sobre la renda s’ha generalitzat tant que ha creat un enorme interès personal que ara inclou els principals gegants de la informàtica, la indústria i els béns arrels. Privar els comptables d’impostos de recórrer a aquests centres d’evasió d’impostos també amenaça l’estat de Seguretat Nacional dels Estats Units desafiant el seu perceptible interès nacional en atreure el capital criminal del món a aquests enclavaments com a baluard de la balança de pagaments dels Estats Units. Les corporacions més riques del món i els evasors d’impostos estan alineats en contra d’una política econòmica que ajudaria més a reduir la petjada de carboni, en detriment del petroli i el gas.

Per implementar amb èxit un programa de política ecològica, cal anar més enllà del problema ambiental i abordar una àmplia i rica gamma d’interessos creats. Citaran la ideologia del lliure mercat com a justificació per a prendre els seus diners a curt termini, sense preocupar-se pel desastre climàtic que estan causant. Això fa que la tasca sigui molt més descoratjadora, i també pot limitar l’abast ideològic d’un veritable programa verd.

En països com Islàndia i Alemanya, els partits verds neoliberals tendeixen a ser centristes i conservadors quan es tracta de donar suport als bancs i al sector financer, i donen suport a un mercat basat en una abundància de drets de comerç de carboni per a ser comprats i venuts per especuladors de Wall Street. El problema és que aquestes solucions “basades en el mercat” han de fracassar, perquè els mercats són a curt termini i no tenen en compte les “externalitats”. Estan disposats els Verds a criticar aquesta “filosofia de mercat” i la seva visió de túnel? Sense tal desafiament, els partits verds apel·laran en gran mesura a “sentir-se bé” als votants que vulguin expressar la seva preocupació políticament correcta sense fer gaire per resoldre realment el problema subjacent.

De fet, sembla que estem entrant en L’Hora Final. S’està convertint en l’antítesi de la Fi de la Història neoliberal que se celebrava el 1991 com una victòria del lliure mercat després del col·lapse de la Unió Soviètica. És una crisi de la civilització occidental, no el seu cim.

Notes

1) Rod Schoonover, “My Climate Report Was Quashed”, editorial del New York Times del 31 de juliol del 2019, va informar que la Casa Blanca va bloquejar el seu informe sobre els efectes adversos del canvi climàtic a causa que “la base científica de l’anàlisi no s’ajustava a la posició de l’administració sobre el canvi climàtic”.

2) Pel que fa a l’Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) de Domini Energètic dels Estats Units, veure Ben Aris, “Busting Nord Stream 2 myths”, Intellinews.com, 27 d’agost del 2018. El secretari d’Energia dels Estats Units, Rick Perry, ha comparat el gas dels Estats Units amb els soldats estatunidencs que van alliberar Europa dels nazis. “Estats Units torna a oferir una forma de llibertat al continent europeu”, va dir als periodistes a Brussel·les a principis d’aquest mes. “I més que en forma de joves soldats americans, és en forma de gas natural liquat”. Vegeu també i https://truthout.org/articles/freedom-gas-will-be-used-to-justify-oppression -at-home-and-abroad/

3) “L’euro cau després que Trump amenaça amb sancions per aturar el NordStream 2 (una altra vegada!)”, Zero Hedge 12 de juny del 2019.

Michael Hudson es l’autor de Killing the Host (publicat en format electrònic per CounterPunch Books y en versió impresa per Islet). El seu nou llibre és J is For Junk Economics. Pot ser contactat a mh@michael-hudson.com

Font: CounterPunch

facebook
Twitter
Follow