Fa unes setmanes, amb motiu d’una conferència d’Adela Cortina a Palma, el Diario de Mallorca publicava una entrevista a aquesta reconeguda catedràtica d’ètica amb un titular sorprenent per agosarat. Més o menys era aquest: El gran problema és que les esquerres no s’han atrevit a controlar les grans finances. Dic que aquest era el titular “més o menys” perquè aquesta entrevista és pràcticament impossible de trobar a la Xarxa. Ja em va estranyar trobar-la en el seu moment. I la seva desaparició era lògica. Com ha desaparegut de les pàgines d’història la lluita del president Franklin D. Roosevelt contra les famílies financeres i el seu triomf sobre elles després de les regulacions bancàries que els va imposar al voltant de la llei Glass-Steagall. Donat l’estat de desinformació sistemàtica en què vivim, el citat titular era certament agosarat. Però, objectivament, era bastant benèvol: només feia referència a unes esquerres en principi honestes, però no a aquelles directament creades, portades al poder i sostingudes en ell pels grans financers.

Després de set articles sobre el coronavirus en què el marc de les meves anàlisis era mundial, ara m’estic referint fonamentalment a l’àmbit nacional i fins i tot local. Portem mesos sentint proclamar als nostres dirigents polítics les lloances del rescat que estan duent a terme. Però la realitat sembla ser una altra, sembla ser la que vinc tement des del segon dels meus set articles: és molt probable que tampoc aquest rescat arribi als qui de veritat ho necessiten.[1] És molt probable que milers de petites empreses i autònoms siguin abandonats a la seva sort. Com es va optar per donar les places disponibles a les UCIs als qui tenien més possibilitats de sobreviure.

Des del dogma liberal de la lliure competència, tot aquest maltusianisme sanitari i econòmic seria comprensible si també es deixessin caure els bancs. Bancs que, a més, no van entrar en crisi per una epidèmia aliena a la seva pròpia gestió, sinó que, segons les conclusions del 27 de gener del 2011 de la Comissió del Congrés estatunidenc per a la supervisió dels Serveis Financers, van entrar en crisi per la desregulació l’any 2000 dels controls estrictes ja existents (Glass-Steagall) sobre les polítiques de supervisió de crèdits i hipoteques d’alt risc; per l’ambició i l’avarícia dels banquers que es van enriquir amb exorbitants beneficis mitjançant inversions arriscades i acompanyades de presumptes violacions de la llei, violacions les proves de les quals la Comissió va remetre al Departament de Justícia i als fiscals generals dels Estats; per l’oposició d’aquests banquers a una supervisió exhaustiva de les seves activitats, per considerar que la interferència governamental sufocaria la “innovació financera”; per la inacció negligent de les altes instàncies federals que, davant d’aquestes violacions, van optar sistemàticament per no actuar…

La Comissió va afirmar que la crisi era evitable i, el que és pitjor, que les estructures bàsiques del sistema financer que van dur a l’ensorrament no només seguien fermament dempeus sinó que la concentració d’actius financers, als bancs comercials i d’inversió més grans, era significativament més gran llavors que abans de la crisi, com a resultat del buidament d’algunes de les institucions i de la unió i fusió d’altres per conformar entitats més grans. I va concloure: “La major tragèdia seria acceptar que ningú va veure que això s’acostava i per tant que no s’hi podia fer res. […] D’acceptar aquest corol·lari, tornarà a passar”. I ha tornat a passar, com molts experts honestos venien alertant. El coronavirus haurà estat només el detonant.

Tot aquest maltusianisme seria també potser comprensible si no hi haguessin recursos per a tothom, però la realitat és que, un cop més, les elits ja n’estan rebent quantitats ingents. Mahatma Gandhi va saber veure-ho amb tota claredat: amb els recursos del nostre món n’hi ha prou per a tothom, però no arriben per satisfer l’ambició d’uns pocs. Sense referir-nos als criteris bancaris sobre donar prioritat als clients “preferents” en el moment del repartiment de diners que es dedicaran efectivament al rescat.

El darrer dels meus articles sobre el coronavirus estava centrat en el que vaig qualificar com la gran mentida: nosaltres som els bons. Però aquesta estratègia clau per a la dominació hegemònica mundial té el seu reflex en les nostres emocions i comportaments quotidians: és el bonisme. De fet, el títol inicial d’aquest article, que finalment he escurçat a fi de destacar-ne el més essencial, era aquest: “L’escandalosa indefensió dels professionals de la Sanitat i el bonisme”. En aquest bonisme cal inscriure-hi els aplaudiments diaris de les 20h. dels qui es limiten tan sols a això i no s’interessen en saber per què s’han infectat tantes desenes de milers de sanitaris i n’han mort tantes desenes, per què estaven tan mancats dels més elementals implements (màscares, bates, etc.), per què la Sanitat ha patit unes retallades tan draconianes i injustes des de la crisi del 2008…

Està molt bé manifestar el nostre afecte, admiració i suport a aquests professionals que han patit, com ningú, en la pròpia pell, les conseqüències d’unes retallades sistemàtiques. Retallades realitzades al mateix temps en el qual, també sistemàticament, una reduïda elit es beneficiava escandalosament de la impressió incontrolada de bitllets de paper per part d’aquestes maquinàries terroristes que són els bancs centrals de les grans “famílies” financeres. Papers que per arribar escassament al ciutadà que lluita dia a dia, han de passar abans per aquests “intermediaris”, necessaris segons ens diuen, que són els bancs. Com ja he recordat altres vegades, “En el moment en què el deute públic era equivalent al 90% del Producte Interior Brut, l’economista Eduardo Garzón va calcular com seria el deute públic de l’Estat espanyol si hagués tingut un Banc Central que li hagués prestat [directament] diners a l’1% d’interès, sense haver de recórrer a la banca privada pagant els elevadíssims interessos que ha pagat: [el deute públic seria de] un 14% del Producte Interior Brut. Cosa que vol dir que no haguessin estat necessàries les dures retallades socials que s’han anat realitzant.”

Sí, maquinàries terroristes, perquè generen grans i injustes desigualtats, patiment i pànic massius en milions de ciutadans que van engrossint dia a dia el territori de la pobresa, de l’exclusió, dels sense sostre, de la gent més gran per a la qual no hi va haver places a les UCIs, dels sanitaris que s’han hagut d’autofabricar bates amb plàstics… Perquè si hi ha alguna cosa escandalosa en l’actual situació generadora d’una concentració cada vegada més gran de diners i poder en una reduïda elit, alhora que una massa cada vegada més gran d’exclosos, això és la indefensió dels professionals sanitaris, tants d’ells contagiats i fins i tot morts per haver-se dedicat senzillament i heroica a la seva noble professió. Quant faltarà encara perquè les nostres societats obrin els ulls i aprenguin la lliçó?

Bonisme sense “lluita” per la justícia és submissió. Espiritualitat o mística sense profetisme és narcisisme elitista. Durant els anys setanta vaig viure a la regió andina l’eclosió de sectes espiritualistes a Llatinoamèrica, finançades per gent com els Rockefeller. Actualment, vivim a Europa un boom d'”espiritualitats” (més aviat espiritualismes moltes d’elles) narcisistes d’autocreixement i autorealització personal en què gairebé no hi ha manera de trobar l’empatia per enlloc. I menys encara una enèrgica dedicació a accions socials i polítiques alliberadores. La moda ara és allò de que “per a estimar els altres primer cal estimar-se un mateix”. Però la realitat és que gairebé mai es va més enllà de la primera part. És moda allò de que “l’important és ‘meditar’ i pacificar-nos nosaltres mateixos perquè la Pau arribi a tothom”. Però això, és clar, sempre –com canta Silvio Rodríguez a la seva Canción en harapos– “a l’abast de la vidriera i el menjador”. És fins i tot moda la idealització no ja d’espiritualitats exòtiques admirables sinó fins i tot de cultures en què hi ha milions d’intocables i s’assassinen milers de nadons per ser nenes…

Opto per l’espiritualitat del profetisme bíblic, més enllà dels molts desastres que existeixen també en la nostra cultura judeocristiana. I especialment opto pel profeta Jesús de Natzaret, que sempre clamava “amb veu forta” a favor dels anavim, els pobres de Jahvè. Dos mil anys després, la figura de Jesús continua desbordant fins i tot les mateixes categories cristianes. Segur que si ara tornés, afegiria alguna obra de misericòrdia més a la llista de les tradicionals (donar menjar a l’afamat, etc.): la de denunciar tota injustícia. Jesús es retirava a pregar, ensenyava, guaria… i s’enfrontava frontalment a les races d’escurçons que provocaven tant patiment en els anavim del seu temps! Perquè l’autèntica misericòrdia exigeix ​​anar a fons, anar a les causes profundes del sofriment humà.

Dedicat amb tota admiració i gratitud als professionals de la Salut. Especialment aquells que han donat la seva vida pels altres. No hi ha un amor més gran que el de donar la pròpia viva (Evangeli de sant Joan 15, 13).

[1] https://www.ultimahora.es/noticias/local/2020/04/28/1160645/estado-alarma-baleares-bancos-niegan-creditos-ico-empresas-deudas.html


facebook
Twitter
Follow