El 7 d’agost del 2022, Gustavo Petro i la seva companya de candidatura, Francia Márquez, van ser investits com a president i vicepresidenta de la República de Colòmbia. Aquest ha estat un dels esdeveniments històricament més importants a l’Amèrica Llatina des de fa almenys un segle.

Per primera vegada des de l’alliberament de Colòmbia d’Espanya per part de Simón Bolívar, Colòmbia comptava amb líders que prometien transformar radicalment Colòmbia, i amb ella, tota l’Amèrica Llatina. Vaig tenir la sort d’assistir a la cerimònia d’investidura, que va ser tan emocionant com es podia esperar.

Segons em van explicar els colombians mentre era a Bogotà, era la primera vegada que es recordava que una multitud de persones anava a la Plaça Bolívar per celebrar la presa de possessió d’un nou president i vicepresident.

Això té sentit, ja que, després de tot, es tractava de la presa de possessió de líders progressistes després d’anys de governants de dretes com Álvaro Uribe, Juan Manuel Santos i Iván Duque, tots ells estretament vinculats i en deute amb els esquadrons de la mort paramilitars.

Va ser Gustavo Petro, com a senador, qui va destapar l'”escàndol dels paramilitars” que implicava nombrosos polítics colombians a tots els nivells. Això incloïa polítics incrustats amb els paramilitars que esguardaven Colòmbia i mataven els líders populars, líders que amenaçaven el poder econòmic i polític dels oligarques. Ara, Petro i Márquez estan agafant les regnes per intentar trencar el control oligàrquic/paramilitar sobre el seu país.

La tarda, inusualment assolellada a l’habitualment ennuvolada Bogotà, es va sumar al ja festiu ambient de l’esdeveniment.

Els milers de persones que van anar a la Plaça Bolívar es van mostrar bulliciosos i van victorejar quan Francia Márquez i després Gustavo Petro i la seva família van entrar a la Plaça.

La multitud tenia una voluntat pròpia, aclamant els convidats que els agradaven, com la recent escollida presidenta d’Hondures, Xiamora Castro; el president esquerrà de Bolívia, Luis Arce Catacora; i la dona del president progressista de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador (“AMLO”).

Mentrestant, van escridassar sorollosament el reaccionari president de l’Equador, Guillermo Lasso, i després van seguir les esbroncades aclamant el cognom del seu predecessor esquerrà, Rafael Correa.

Com que els Estats Units van enviar una delegació de baix nivell encapçalada per Samantha Power, la cap de la USAID, la delegació estatunidenca ni tan sols va ser anunciada des del podi i no es va asseure a l’escenari, i per tant, la multitud mai va tenir la oportunitat de reaccionar als convidats dels Estats Units.

Simbòlicament, Espanya hi va enviar el seu rei –sí, Espanya encara té un rei– en lloc d’un funcionari elegit per representar el país a la inauguració. El rei Felipe VI acabaria assistint a un espectacle davant del qual va reaccionar molt ofès.

Gustavo Petro, l’exguerriller de l’M-19, va jurar el càrrec de president davant el president del Congrés colombià, Roy Barreras. I, per a gran alegria de la multitud, Petro va rebre la banda presidencial de mans de María José Pizarro, la filla d’un antic company de l’M-19 que havia estat assassinat després de la seva desmobilització.

Tot seguit, Petro va aixecar el puny de forma desafiant davant del públic, que va reaccionar amb un sonor aplaudiment i amb el càntic “No més guerra!”. A continuació, Petro va prendre jurament a la nova vicepresidenta i favorita del públic, Francia Márquez, una activista afrocolombiana que va començar a treballar com a empleada domèstica.

A continuació, es va presentar un emotiu vídeo amb fotos fetes pel famós fotògraf de guerra colombià Jesús Abad Colorado. El vídeo va estar acompanyat pel poderós cant de l’estrella de l’òpera afrocolombiana, Betty Garcés. Al final de la presentació del vídeo, no hi havia cap ull eixut a la Plaça. La part més destacada del vídeo, que va suscitar els aplaudiments del públic, va ser una foto de Manuel Marulanda, fundador de la guerrilla de les FARC.

Després d’un discurs de Roy Barreras, Gustavo Petro va agafar el micròfon i va fer una cosa que no s’havia fet mai abans: va demanar que pugessin a l’escenari l’espasa del Llibertador, Simón Bolívar. Petro va declarar: “És una ordre del president i un mandat popular”.

Aquest va ser un gest increïblement simbòlic de Petro. En primer lloc, aquesta exigència es va fer malgrat l’oposició, fins i tot desafiant, dels militars colombians, que sens dubte seran un gran obstacle per a l’intent de Petro de transformar Colòmbia.

A més, el mateix Petro té una història personal amb aquesta mateixa espasa. Al seu dia, ell i els seus companys de la guerrilla de l’M-19 van robar l’espasa del Museu Nacional com a protesta simbòlica per la repressió del govern i els militars colombians.

Aleshores van declarar que tornarien l’espasa quan Colòmbia fos realment lliure i alliberada. Al final, la van tornar abans d’això, quan van signar un acord de pau amb el govern que va permetre a Petro convertir-se en el polític que acabaria sent president. Ara, Petro demanava que li tornessin l’espasa, demostrant que l’alliberament ja era a prop.

I, després d’una pausa sense precedents en els procediments per permetre que l’ordre de Petro es dugués a terme, quatre guàrdies en vestit vermell formal van ser vistos fora de la plaça a la pantalla de vídeo portant lentament la caixa de vidre amb l’espasa de Bolívar cap als esdeveniments.

La multitud va victorejar i després va embogir quan l’espasa va ser duta a l’escenari i col·locada al centre al costat de Petro. Tothom es va posar dret durant aquesta processó, amb l’excepció del rei Felipe VI d’Espanya, que va romandre assegut per mostrar la seva consternació pel fet que l’espasa, que havia derrotat Espanya exactament 203 anys abans a la Batalla de la Independència de Boyacá, fos treta com a símbol d’aquesta derrota. Només puc parlar per mi mateix en dir que aquest va ser un dels esdeveniments polítics i històrics més dramàtics i commovedors que he presenciat en les meves dècades de viatge.

A continuació, Petro va pronunciar el discurs d’investidura en què va exposar el seu pla de deu punts per a Colòmbia i, de fet, per a l’Amèrica Llatina i el Carib. Aquest pla, tal com el va exposar, és el següent

1. Crear una veritable pau a Colòmbia i un nou “Govern de Vida” que substitueixi l’actual govern de mort.

2. Crear una “política d’atenció” per a la gent gran, els infants, els discapacitats i els més marginats de la societat.

3. Crear un Ministeri d’Igualtat amb Francia Márquez com a ministra per assolir la paritat de gènere a Colòmbia.

4. Dialogar amb tota la societat colombiana, “sense excepcions ni exclusions”, per unir el país i crear un Gran Acord Nacional.

5. Governar el país escoltant i responent al poble colombià.

6. Defensar Colòmbia de la violència que ha perseguit la nació durant tantes dècades.

7. Combatre i tenir “tolerància zero” amb la corrupció.

8. Protegir el sòl, el subsòl, els mars i els rius de la degradació ambiental i convertir Colòmbia en una “potència mundial de vida”.

9. Desenvolupar la indústria nacional, l’economia popular i el camp colombià prioritzant les dones camperoles, els petits empresaris, els agricultors i els artesans.

10. Complir amb la Constitució colombiana, i especialment amb l’article 1, que diu: “Colòmbia és un Estat social de dret, organitzat en forma de República unitària, descentralitzada, amb autonomia de les entitats territorials, democràtica, participativa i pluralista, fundada en el respecte a la dignitat humana, en el treball i la solidaritat de les persones que la integren i en la prevalença de l’interès general”.

Vaig pensar mentre escoltava l’exposició d’aquest pla com n’és de visionari aquest líder, Gustavo Petro, en comparació amb els polítics mesquins, divisionistes i mediocres del meu propi país.

Però també vaig pensar com n’és d’aclaparador aquest pla, i en com es durà a terme. Petro i Márquez comptaran amb l’oposició dels poderosos militars colombians i els seus aliats paramilitars, de l’arrelada classe política de dretes i dels Estats Units, que lluita amb dents i ungles per evitar que Colòmbia –soci de l’OTAN i el més ferm aliat polític i militar dels Estats Units a la regió– surti de la seva òrbita de control.

Petro i Márquez necessiten i mereixen la nostra solidaritat per garantir el seu èxit.

I si ho aconsegueixen, no només Colòmbia, sinó tot l’hemisferi es transformarà. El darrer cap de pont dels Estats Units es convertirà en una nació independent i alliberada, unida als veïns llatinoamericans, tal com pretenia Simón Bolívar.

Font: CovertAction Magazine