Els posicionaments davant del recent fenomen de l’Estat Islàmic van des de la “confessió” de Barak Obama lamentant-se que els Estats Units hagin subestimat la seva força (una més de les “confessions” sobre suposats errors que es realitzen a posteriori, o per inocular un metamissatge, en aquest cas, per a magnificar possiblement l’amenaça) fins a les anàlisis d’aquells que afirmen, amb tota raó, que l’Estat Islàmic no hagués aparegut de zero si els Estats Units i els seus comparses occidentals no haguessin dut a terme a l’Orient Mitjà una política irresponsable i criminal durant les últimes dècades.

Però el meu punt de vista va un pas més enllà. És el punt de vista d’alguns analistes que considero especialment lúcids, com són Michael Parenti, Noam Chomsky o Donnchadh Mac an Ghoill. En un article d’octubre de 2011, Michael Parenti qualificava de “Missió complerta” (aquest és el títol de l’article) a molts dels suposats errors nord-americans. Tal “Missió complerta” a l’Iraq i tants altres llocs no ha estat altra que la de crear el més gran dels caos i fins i tot implosionar aquells estats que no se sotmeten als designis imperials i a les seves geoestratègies expansionistes centrades en polítiques monetàries i energètiques de dominació. Noam Chomsky mostra al seu torn la sistemàtica posada en pràctica de l’antic “divideix i venceràs” per part de l’Imperi nord-americà per crear aquest caos en els més diversos països. I Donnchadh Mac an Ghoill aplica aquesta mateixa anàlisi no ja a un estat concret, sinó fins i tot, a tot al continent africà, exemplificant brillantment la seva tesi amb el cas de Líbia, l’assetjament a Muammar Gaddafi, el seu linxament final i l’aniquilació del seu projecte panafricanista.

El Congo democràtic de Patrice Lumumba de fa mig segle o la Rwanda amb un govern moderat de majoria hutu de fa vint anys són dos casos més (que conec prou bé) de països que, en ser incontrolables per la via “democràtica”, van ser implosionats “erròniament” pels Estats Units. I això a costa de genocidis i massacres d’una magnitud increïble i silenciada. Una situació ben diferent de la que es dóna, per exemple, en aquesta Europa en la qual la “democràcia” (“ajudada”, és clar, pels grans poders financers i mediàtics) garanteix la nostra permanència en el bloc atlantista.

En aquest marc, l’Estat Islàmic ha de ser considerat una peça més, el més recent instrument, en major o menor mesura espontani o induït pels Estats Units, per la implosió de l’Orient Mitjà, i de Síria en particular. Implosió planificada com a mínim des de l’any 2001, com va revelar el general Wesley Clark. Als que consideren excessivament “radical” aquesta anàlisi, em limitaria (per manca de més espai) a recomanar-los que recuperin les declaracions de Zbigniew Brzezinski (que va iniciar la seva carrera com a creador de la poderosa Comissió Trilateral el 1973, cursa que arriba fins a l’actualitat com mentor a l’ombra de Barak Obama) en les que s’enorgullia d’haver creat també (durant el període en què va ser conseller de Seguretat Nacional i veritable home fort del govern del president dels Estats Units Jimmy Carter) els mujahidins dels quals sorgiria al Qaida. Declaracions en les quals argumentava a més que les tres mil víctimes de l’11-S van ser un preu que no pot ser comparat al gran èxit que va suposar la implosió de la Unió Soviètica gràcies a la lluita dels mujahidins a l’Afganistan.