Durant anys, els Estats Units, el Japó i l’Índia han realitzat anualment els exercicis militars Malabar. Com que els Estats Units i el Japó són països absolutament alineats i l’Índia és un soci estratègic regional de Washington, l’objectiu comú dels tres participants és fer front a l’avanç xinès i enfortir una coalició contra Beijing i la seva presència a l’Oceà Índic. Ara, amb l’augment de les tensions entre la Xina i els Estats Units per la supremacia naval i entre la Xina i l’Índia per raons territorials, els exercicis Malabar adquireixen una nova dimensió, sent el moment de major risc de guerra a la regió els darrers anys.

Des del 2017, Austràlia ha sol·licitat unir-se als exercicis navals Malabar. Els Estats Units i el Japó ja han votat a favor de la participació australiana, però l’Índia no ho ha permès: Els Estats Units, el Japó i l’Índia són els membres permanents de les proves i l’adhesió d’un nou país depèn d’un vot unànime. Hi va haver un desacord logístic entre l’Índia i Austràlia, que els va impedir arribar a un consens sobre l’execució dels exercicis. El juny, els dos països van signar un acord de suport logístic mutu, eliminant així l’obstacle a la participació australiana. Ara, a mesura que augmenta l’empantanegament amb la Xina, l’Índia pot canviar el seu vot i aprovar finalment la participació australiana. El resultat seria un escenari de coalició encara més fort contra la Xina, que sens dubte respondria en conseqüència.

Beijing no permetrà que la seva regió oceànica sigui objecte de poderosos exercicis militars per part de les potències enemigues sense oferir a canvi proves de guerra d’alt nivell. La Xina ha aconseguit recentment una etapa avançada de poder militar naval, pràcticament igualant el poder estatunidenc en creuar la Línia de Foc Internacional. A més, la Xina ha augmentat significativament la seva campanya militar al Mar de la Xina Meridional i ha construït una gran flota per a l’Àrtic. Aquest és l’adversari al qual s’enfronta la coalició malabar quan promou un setge a l’Oceà Índic. Llavors, què passarà si la Xina inverteix encara més en el poder naval, modernitzant la seva Armada i dedicant-se a una estratègia militar centrada en la defensa marítima?

D’altra banda, la reacció de Beijing pot ser diferent i fins i tot més efectiva: invertir en la cooperació militar xino-pakistanesa per afectar l’Índia. Si la Xina i el Pakistan comencen exercicis navals conjunts a l’Oceà Índic, es formarà una disputa de coalició, en què tots dos grups començaran una sèrie de proves regulars i demostracions de força, buscant intimidar-se mútuament.

En tots els escenaris, un punt central és inevitable: l’augment de les tensions i la violència a l’Oceà Índic. Potser és aquest, de fet, el desig estatunidenc a la regió, tenint en compte que l’augment de la crisi forjarà inevitablement l’enfortiment de la coalició antixinesa i els seus vincles amb Washington, a més d’encoratjar les reaccions regionals de la marina xinesa i retardar les projeccions mundials de Beijing, com la presència xinesa a l’Àrtic, per exemple. Havent estat el Japó i Austràlia sotmesos al paraigua naval estatunidenc durant dècades, la seva participació és previsible i no és sorprenent que Tòquio i Canberra donin suport a les operacions agressives contra la Xina a l’Oceà Índic. Tanmateix, no es pot dir el mateix de l’Índia.

L’Índia no hauria de formar part d’una coalició liderada per Washington contra la Xina. La rivalitat entre l’Índia i la Xina és diferent de la disputa entre els Estats Units i la Xina, i el sol fet que Beijing sembli un “enemic comú” no justifica una coalició. La Xina i l’Índia tenen una disputa històrica de naturalesa territorial, un conflicte regional sobre un espai físic continental. Això és diferent de la recerca estatunidenca d’hegemonia global, per a la qual la Xina representa una amenaça avui dia. La Xina i l’Índia tenen molt més en comú que punts oposats: totes dues són nacions asiàtiques emergents, amb un enorme potencial de creixement i que pretenen augmentar el seu grau de participació en l’escenari internacional, a nivell econòmic i geopolític. Washington, en aquest sentit, està en contra de totes dues, perquè cerca preservar la unipolaritat i el domini global estatunidenc. Beijing i Nova Delhi poden arribar a un acord comú sobiranament, amb negociacions regionals i diplomàcia bilateral, com, de fet, han estat fent recentment, cosa que ha donat lloc a la reducció de la violència fronterera i l’evacuació de tropes.

Si manté la seva participació en els exercicis i fomenta el creixement de la coalició, l’Índia cometrà un gran error, tant en les seves relacions amb la Xina com amb el Pakistan. El Japó i Austràlia són nacions disposades a col·laborar amb l’hegemonia estatunidenca, l’Índia no. El millor camí a seguir pels indis és la renúncia als exercicis malabars, o, si no és possible, almenys impedir l’entrada d’Austràlia de nou, evitant l’enfortiment de l’aliança antixinesa.

Lucas Leiroz és investigador en dret internacional a la Universitat Federal de Rio de Janeiro.

Font: InfoBrics