Els mals resultats de Més a les passades eleccions autonòmiques i municipals han reobert un debat, que es reprodueix de manera cíclica, sobre les causes de la pèrdua de vots dels ara nomenats eco sobiranistes. Ja és tradició que després de la participació en governs progressistes, els anys noranta al Consell de Mallorca i després als governs de progrés, el PSM, ara Més, pateix un retrocés electoral. El més sorprenent és que gairebé cap analista ho atribueix a una mala gestió, ans al contrari, els nacionalistes d’esquerra s’han guanyat la fama de bons gestors. Més influència en els mals resultats electorals de Més tendria l’efecte incineradora, la qual va haver de votar el PSM l’any 1995; o la construcció de l’hospital de Son Espases, la legislatura de 2007-2011; o la fatídica autovia Campos-Llucmajor en la passada legislatura. Curiosament, aquestes polèmiques obres mai no han debilitat el PSOE, que es beneficia del transvassament de vots dels nacionalistes després de compartir govern.

En les causes dels darrers mals resultats electorals hi podríem afegir una legislatura marcada per la dimissió de tots els alts càrrecs de la conselleria de Cultura, sacsejada pels cas Contractes, les dificultats de Biel Barceló per formar l’equip gestor de la conselleria de Turisme i la dimissió del mateix Biel Barceló de la vicepresidència del Govern. Considerat tot plegat, encara podríem afirmar que Més ha salvat els mobles.

Tots aquests i d’altres factors han estat compartits per diversos analistes polítics. Gairebé amb els únics que no estaria d’acord és amb els que afirmen que a Més l’ha perjudicat tornar a les essències de l’antic PSM, en comptes d’adaptar-se a una societat cada cop més «mestissa». Reconeixent el caràcter canviant de la societat mallorquina, precisament les majors crítiques a Més han sortit de sectors desencisats perquè Més ha desdibuixat la seva tradicional personalitat en defensa de la cultura i el territori. S’ha arribat a afirmar que darrerament Més s’ha semblat més a Podemos que no al PSM.

Sigui exagerada o no aquesta crítica, i ja mirant cap al futur, ara més que mai Més és necessari. Quan les tres dretes ataquen de manera despietada la nostra llengua i no amaguen que ens volen acabar de castellanitzar, qui els plantarà cara si no ho fa Més?

És ben legítim i positiu que Més tengui voluntat d’arribar a ser el partit progressista majoritari de la nostra terra, sempre que pel camí no es deixi la seva primera raó d’existir: mallorquinitzar Mallorca. Això suposa que Més ha de continuar essent el braç polític dels moviments cívics, culturals i ecologistes. La veu que desperti la consciència de pertinença nacional dels mallorquins, que combati l’autoodi que ens han inculcat durant generacions. Una veu que sedueixi els nouvinguts ajudant-los a integrar-se en la nostra realitat cultural. I això, de cap manera no suposa renunciar a polítiques socials i de defensa dels més desvalguts. Al contrari, només mostrant empatia pels problemes de la gent i impulsant polítiques d’igualtat Més connectarà amb aquests sectors.

Els anys noranta un comentarista va qüestionar el futur del PSM amb aquest titular: «Demasiadas cuerdas para un violín», com si fos incompatible la lluita per la recuperació de la identitat amb la defensa del territori i la justícia social. S’equivocava. Al llarg dels anys el PSM, ara Més, ha mantingut l’equilibri entre les «tres potes ideològiques», i l’equilibri entre ser avantguarda i pragmatisme. Aquest continua sent el camí, avançar entre la realitat i la utopia.