El fet incòmode del qual massa comentaristes tendeixen a fugir per por, ignorància o deshonestedat intel·lectual, és que el sistema financer mundial està assegut a la vora d’un col·lapse financer global d’una bomba de rellotgeria de derivats de 1.200 bilions de dòlars (1.200.000.000.000.000) que l’exgovernador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, va declarar el setembre del 2019 que és a la vora de l'”Harmagedon financer”. Aquesta fosca realitat es coneixia molt abans que es llancés la pandèmia COVID durant l’Esdeveniment 201 de l’octubre del 2019.

És aquest col·lapse financer que s’acosta el que subjau en l’impuls bèl·lic contra la Xina que certs geopolítics occidentals temen que configuri el nou sistema que pretenien controlar. El francès Bruno Lemaire va exposar aquest temor de la manera més sincera el juliol del 2019 quan va dir:

“Tret que siguem capaços de reinventar Bretton Woods, les Noves Rutes de la Seda es podrien convertir en el nou ordre mundial”.

Llavors, quin paper hi juga el Canadà en això i com afecta a la reorganització de l’actual govern canadenc que ara es dirigeix ​​a unes eleccions anticipades el 20 de setembre del 2021?

Per què Chrystia Freeland, una becària de Rhodes més experta en el canvi de règim que en la banca, rep les regnes de l’ordre econòmic del Canadà en aquests temps difícils?

Per respondre aquestes preguntes, hem de revisar el paper de Mark Carney, enviat especial de l’ONU per a l’acció climàtica, excap del Banc d’Anglaterra i principal organitzador de la propera cimera COP26 que tindrà lloc al Regne Unit el proper mes de novembre.

L’ecoguerrer Carney torna a prendre el timó

Quan Mark Carney va deixar el càrrec de governador del Banc del Canadà el 2013 per convertir-se en el primer governador no britànic del Banc d’Anglaterra des de la creació del banc central privat el 1694, es va fer saber clarament que aquest tecnòcrata canadenc format a Oxford havia estat seleccionat per alguns poders de molt alt nivell.

Després de formar-se durant anys com a banquer d’inversió de Goldman Sachs, on les seves activitats van contribuir a alimentar la bombolla que va estar a punt d’enfonsar l’economia mundial el 2008, Carney va ser incorporat a la direcció del Banc del Canadà per assumir el paper de banquer central canadenc pulcre i de mentalitat conservadora que navega pel caos que el seu antic patró va ajudar a crear.

Va ser llavors quan Carney es va convertir en membre del Grup dels 30 de la Fundació Rockefeller, membre del consell de la Fundació del Fòrum Econòmic Mundial i participant destacat als esdeveniments de Bilderberg i Davos.

Quan encara era governador del Banc del Canadà, Carney va rebre les claus del Consell d’Estabilitat Financera (FSB) del Banc de Pagaments Internacionals (BPI) de mans del seu col·lega de Goldman Sachs, Mario Draghi, el 2011, on va gestionar la regulació global dels derivats (també coneguda com l’espoleta de l’arma internacional de destrucció financera massiva que ara és a punt d’esclatar).

Després de servir set anys com a governador del Banc d’Anglaterra (2013- març del 2020) el sistema econòmic mundial s’ha estirat fins als seus límits i el col·lapse que s’acosta s’ha accelerat per una pandèmia global.

Després de 7 anys a la City londinenca, Carney ha tornat al Canadà per donar forma al programa Build Back Better, que essencialment estableix una política de descarbonització en una era post-COVID.

El 10 d’agost de l’any passat, es va anunciar per primera vegada que Mark Carney (àlies: el guerrer ecològic dels banquers) estava dirigint un grup de treball per reiniciar l’economia (titulat “Pla de Recuperació Canadenc de la Pandèmia”) que tenia com a objectiu posar en marxa les reformes del Green New Deal establertes durant la cimera del Gran Reinici del Fòrum Econòmic Mundial del 14 de juliol del 2020.

El frau del Gran Reinici

Com he exposat al meu recent document El frau del Gran Reinici, aquest programa és poc més que una tapadora per a la despoblació global i el govern mundial dirigit pels mateixos piròmans que han incendiat completament l’economia mundial.

Fent-se ressò del programa del Gran Reinici Verd, Freeland va assenyalar el 18 d’agost que el col·lapse dels llocs de treball, el tancament irreversible de les empreses, el creixement immanejable d’un dèficit de 343.000 milions de dòlars i l’eliminació gradual dels Beneficis de Resposta d’Emergència hauran de ser verds i estar impulsats per l’objectiu de la descarbonització. Quan se li va preguntar per la descarbonització en concret, Freeland va afirmar que “per descomptat, n’ha de formar part. Crec que tots els canadencs entenen que el reinici de la nostra economia ha de ser verd”. Després va somriure i va afirmar que aquesta crisi és en realitat una meravellosa oportunitat.

En demanar una nova jerarquia de valors que doni forma al nou sistema que Carney i Freeland (tots dos tecnòcrates formats a Oxford) creuen que entrarà en funcionament en poc temps, Carney va declarar que “la gran prova de si aquesta nova jerarquia de valors prevaldrà és el canvi climàtic”.

Per a qualsevol que estigui fart de la religió immoral i monetarista dels mercats lliures que han governat el món durant els darrers quaranta anys de decadència postindustrial, guerra i especulació, la proposta de canviar la nostra “jerarquia de valors” pot semblar una alenada d’aire fresc. El problema és que l’impuls d’una economia verda de bons verds, xarxes verdes, impostos sobre el carboni, comerç de drets d’emissió i banca verda tendirà a fer que la humanitat en el seu conjunt pateixi immensament i desposseirà els Estats nació del potencial industrial productiu necessari per resistir la voluntat d’una oligarquia transnacional.

Igual que totes les nacions, l’economia del Canadà és extremadament dependent dels combustibles fòssils, i tots els intents realitzats per crear xarxes d’infraestructures verdes han donat lloc a pujades massives dels preus de l’energia per als consumidors, a una electricitat poc fiable i propensa a les apagades, i a subvencions massives dels contribuents per mantenir la viabilitat financera de les indústries verdes. Aquests problemes han requerit l’aparició de grups de treball de reinici verd que utilitzen una pandèmia per forçar canvis que mai serien acceptats democràticament en circumstàncies “normals”.

El grup de treball Carney/Freeland per al Gran Reinici

Durant els darrers anys, tant Carney com Freeland han estat posant les bases d’un nou sistema de càlcul del “valor” destinat a reduir tant la sobirania nacional com la capacitat física de les nacions per sostenir la vida humana, mentre que simultàniament (i de manera força irònica) causen un greu dany al medi ambient.

Per començar, el Grup de Treball de Carney sobre Divulgació Financera Relacionada amb el Clima, codirigit pel multimilionari novaiorquès Michael Bloomberg, pretén obligar totes les empreses del món a declarar totes les activitats que generin diòxid de carboni o alterin els suposats estats d’equilibri natural que els ecologistes de la torre d’ivori suposen que regeixen tots els estats naturals.

El 26 de febrer del 2020, Carney es va unir a Sir David Attenborough en el llançament de “la Iniciativa de Finances Privades Verdes de la COP26 per garantir que cada decisió financera professional tingui en compte el canvi climàtic. El marc adequat per a la presentació d’informes, la gestió de riscos i els rendiments incorporarà aquestes consideracions i ajudarà a finançar una transició de tota l’economia. Per aconseguir el zero net, totes les empreses, bancs, asseguradores i inversors hauran d’ajustar els seus models de negoci a un món amb baixes emissions de carboni”.

Sir Attenborough ha estat un amic de tota la vida del príncep Felip i un guru neomaltusià que ha intentat ensenyar al món que tots els nostres mals no provenen dels sistemes imperialistes (als quals la seva carrera està vitalment lligada), sinó de l’excés de població. Una recent crida als líders perquè corregeixin aquest problema utilitzant la tapadora de la COVID19 és un dels innombrables testimonis d’aquesta filosofia misantropa.

El Pacte Climàtic dels Banquers Verds, del qual Carney en va ser pioner, garantiria que les empreses considerades “brutes” mai rebessin préstecs dels bancs i qualsevol assegurança que rebessin tindria primes elevadíssimes com a càstig per les seves formes d’agredir el clima. Com a brillant model de “bon comportament ecològic”, Carney ha citat el seu antic patró, Goldman Sachs, que ja ha descartat qualsevol finançament futur per a perforacions petrolíferes, projectes de carbó tèrmic o desenvolupament de l’Àrtic.

Al seu document “Fifty Shades of Green“, Carney ha afirmat que totes les empreses brutes (marrons) amb mala qualificació climàtica no rebran préstecs o rebran préstecs a nivells d’interès tan elevats que seran dutes a la fallida de forma artificial (gravant els contaminadors fins a la mort).

Com va dir Carney el setembre del 2019, “les empreses que s’anticipin a aquesta evolució seran recompensades amb escreix. Les que no ho facin, deixaran d’existir”.

Això vol dir que totes les empreses que treballin al llarg de la Nova Ruta de la Seda de la Xina a Euràsia, l’Orient Mitjà i l’Àfrica no existirien en el món de Carney, al mateix temps que qualsevol empresa occidental que pogués participar realment de manera positiva en la dinàmica multipolar es veuria privada de tot crèdit i moriria.

Després que les empreses hagin demostrat la seva ecologia, amb el simple fet que se’ls aprovin els crèdits bancaris no n’hi haurà prou per dur a terme la seva activitat. En aquest sentit, Carney i els seus col·legues del Banc d’Inversió en Infraestructures del Canadà planegen emetre bons verds, que avui dia només representen el 5% de totes les emissions de bons a nivell mundial, però que Carney espera que aviat arribin als “3,5 bilions de dòlars en inversions en el sector energètic [necessaris] cada any durant dècades” que es requereixen per “mantenir l’escalfament per sota d’1,5 graus”.

En reconfigurar el sistema econòmic canadenc a aquest nou sistema de valors en el moment oportú per a la cimera COP26 del novembre del 2021 al Regne Unit, en què actuarà com a assessor britànic sobre el clima i organitzador principal, Carney espera que el model canadenc s’internacionalitzi perquè el canvi climàtic “afecti el valor de pràcticament tots els recursos financers.”

Un nou sistema de valor econòmic

El problema de la visió post-COVID de Carney és que el “valor” no està lligat a l’augment del nivell de vida, de la raó creativa humana o dels poders productius nacionals del treball que han caracteritzat el creixement creatiu de la civilització humana durant els darrers segles, sinó a allò que és TOTALMENT OPOSAT.

Posant en valor la reducció de l’activitat humana, la reducció de la petjada de carboni, la reducció dels rastres de l’activitat humana sobre la terra, el potencial per sostenir la vida no només es reduirà conscientment sinó que s’incentivarà financerament.

Sota un Green New Deal, la humanitat estarà imposant efectivament formes d’energia, i pràctiques sobre nosaltres mateixos que asseguraran que mai participem en cap projecte a gran escala característic de la Nova Ruta de la Seda, la Ruta de la Seda Polar, la Defensa dels Asteroides, etc… i mai serem capaços d’alliberar-nos d’una classe maltusiana de banquers supranacionals que gestionin un ordre mundial postestatal des de dalt.

Si el món és realment tan tancat, finit i entròpic com les ments misantropes d’un tecnòcrata format a Oxford com Mark Carney, Chrystia Freeland o David Attenborough, llavors aquest tipus d’ordre mundial post-COVID seria certament el camí a seguir.

Si, per contra, resulta que vivim en un sistema obert, un univers creatiu i antientròpic i expressem la característica de ser una espècie que transcendeix els nostres “límits de creixement” fent nous descobriments i traduint aquests descobriments en nous avenços científics i tecnològics, llavors no només caldria apartar Freeland, Carney i altres Green New Dealers de tots els llocs d’alta responsabilitat, sinó que les nacions haurien d’unir-se en l’aliança multipolar que dona valor a l’augment del potencial de la humanitat en lloc de matar la nostra espècie amb un vessament de sang del segle XXI.

Matthew Ehret és redactor en cap de la revista Canadian Patriot Review, i professor titular de la Universitat Americana de Moscou. És autor de la sèrie de llibres Untold History of Canada i Clash of the Two Americas. El 2019 va cofundar la Rising Tide Foundation (RTF), amb seu a Mont-real. Considereu la possibilitat d’ajudar aquest procés fent una donació a la RTF o convertint-se en un col·laborador de Patreon a la Canadian Patriot Review.

Font: Matt Ehret’s Insights

facebook
Twitter
Follow