L’atemptat de l’aeroport de Kabul demostra que hi ha forces a l’ombra a l’Afganistan disposades a interrompre una transició pacífica després de la sortida de les tropes estatunidenques. Però què passa amb el propi “exèrcit a l’ombra” de la intel·ligència estatunidenca, acumulat durant dues dècades d’ocupació? Qui són i quins són els seus objectius?

Així que tenim al director de la CIA, William Burns, desplaçant-se a corre-cuita a Kabul per sol·licitar una audiència amb el líder talibà Abdul Ghani Baradar, el nou governant potencial d’una antiga satrapia. I li prega literalment que ampliï el termini per a l’evacuació dels efectius estatunidencs.

La resposta és un “no” rotund. Al cap i a la fi, el termini del 31 d’agost va ser establert pel propi Washington. Prolongar-lo només significaria l’extensió d’una ocupació ja derrotada.

La cabriola del “Sr. Burns va a Kabul” ja forma part del folklore del cementiri d’imperis. La CIA no confirma ni nega que Burns s’hagi reunit amb el mul·là Baradar; un portaveu talibà, deliciosament distret, va dir que “no tenia coneixement” de tal reunió.

Probablement mai sabrem els termes exactes que van discutir els dos improbables participants, suposant que la reunió hagi tingut lloc i no sigui una basta desinformació d’intel·ligència.

Mentrestant, la histèria de l’opinió pública occidental se centra, entre d’altres coses, en la necessitat imperiosa de treure tots els “traductors” i altres funcionaris (que eren col·laboradors de facto de l’OTAN) de l’aeroport de Kabul. Tanmateix, un silenci eixordador envolta el que en realitat és el veritable assumpte: l’exèrcit a l’ombra de la CIA que ha quedat enrere.

L’exèrcit a l’ombra són les milícies afganeses creades a principis de la dècada del 2000 per participar en la “contrainsurgència”, aquest encantador eufemisme per a les operacions de recerca i destrucció contra els talibans i Al- Qaida. Pel camí, aquestes milícies van practicar, en massa, aquest proverbial compendi semàntic que normalitza l’assassinat: les “execucions extrajudicials”, que solen anar acompanyades d'”interrogatoris millorats”. Aquestes operacions eren sempre secretes, segons el clàssic llibre de jugades de la CIA, cosa que garantia que mai es rendissin comptes.

Ara Langley [seu central de la CIA] té un problema. Els talibans mantenen cèl·lules dorments a Kabul des del maig, i molt abans en determinats organismes governamentals afganesos. Una font pròxima al Ministeri de l’Interior ha confirmat que els talibans han aconseguit fer-se amb la llista completa d’operatius dels dos principals plans de la CIA: la Força de Protecció de Khost (KPF) i la Direcció Nacional de Seguretat (NDS). Aquests operatius són els principals objectius dels talibans als llocs de control que condueixen a l’aeroport de Kabul, i no els “civils afganesos” indefensos que intenten escapar-se.

Els talibans han muntat una operació bastant complexa i selectiva a Kabul, amb molts matisos, permetent, per exemple, el pas lliure de les Forces Especials d’alguns membres de l’OTAN, que van entrar a la ciutat a la recerca dels seus nacionals.

Però l’accés a l’aeroport ara està bloquejat per a tots els nacionals afganesos. El doble atemptat suïcida amb cotxe bomba d’ahir ha introduït una variable encara més complexa: els talibans hauran de posar en comú tots els seus recursos d’intel·ligència, ràpidament, per lluitar contra qualsevol element que pretengui introduir atacs terroristes interns al país.

El Centre Noruec d’Anàlisis Globals RHIPTO ha mostrat com els talibans disposen d’un “sistema d’intel·ligència més avançat” aplicat a l’Afganistan urbà, especialment a Kabul. El “trucar a les portes de la gent” que alimenta la histèria occidental vol dir que saben exactament on trucar quan es tracta de trobar xarxes d’intel·ligència col·laboracionistes.

No és estrany que els think tanks occidentals estiguin plorant per com de soscavats estaran els seus serveis d’intel·ligència en la intersecció de l’Àsia Central i del Sud. Tanmateix, la silenciada reacció oficial es va reduir al fet que els ministres d’Afers Estrangers del G7 emetessin una simple declaració en què anunciaven que estaven “profundament preocupats pels informes de represàlies violentes en algunes parts de l’Afganistan”.

L’efecte de les represàlies és realment terrible. Sobretot quan no es pot reconèixer del tot.

De Phoenix a Omega

El darrer capítol de les operacions de la CIA a l’Afganistan va començar quan la campanya de bombardejos del 2001 ni tan sols s’havia acabat. Ho vaig veure jo mateix a Tora Bora, el desembre del 2001, quan les Forces Especials van sortir del no-res equipades amb telèfons per satèl·lit Thuraya i maletes plenes de diners. Més tard, el paper de les milícies “irregulars” en la derrota dels talibans i el desmembrament d’Al-Qaida va ser celebrat als Estats Units com un gran èxit.

L’expresident afganès Hamid Karzai es va oposar inicialment a la creació de milícies locals per part de les forces especials estatunidenques, un pilar essencial de l’estratègia de contrainsurgència. Però a la fi aquesta vaca lletera era irresistible.

Un dels principals beneficiats va ser el Ministeri de l’Interior afganès, i el pla inicial es va organitzar sota els auspicis de la Policia Local afganesa. Tanmateix, algunes milícies clau no depenien del Ministeri, sinó que responien directament a la CIA i al Comandament de les Forces Especials dels Estats Units, més tard rebatejat com l’infame Comandament Conjunt d’Operacions Especials (JSOC).

Inevitablement, la CIA i el JSOC es van embrancar en una baralla pel control de les principals milícies. Això es va solucionar amb el préstec de les Forces Especials per part del Pentàgon a la CIA en el marc del Programa Omega. En el marc d’Omega, la CIA es va encarregar de la informació dels objectius, i les Forces Especials van prendre el control del múscul sobre el terreny. Omega va avançar de forma constant sota el mandat de l’expresident estatunidenc Barack Obama: era inquietantment similar a l’Operació Fènix de l’època del Vietnam.

Fa deu anys, l’exèrcit de la CIA, anomenat Equips de Persecució Antiterrorista (CTPC), comptava ja amb 3.000 efectius, pagats i armats pel binomi CIA-JSOC. No hi havia res de “contrainsurgència” en això: eren esquadrons de la mort, molt semblants als seus homòlegs anteriors de l’Amèrica Llatina la dècada de 1970.

El 2015, la CIA va aconseguir que la seva unitat germana afganesa, la Direcció Nacional de Seguretat (NDS), establís nous equips paramilitars per, en teoria, lluitar contra l’ISIS, que més tard es va identificar localment com a ISIS-Khorasan. El 2017, el llavors cap de la CIA, Mike Pompeo, va posar Langley a treballar a l’Afganistan, apuntant els talibans però també Al-Qaida, que en aquell moment s’havia reduït a unes poques dotzenes d’operatius. Pompeo va prometre que la nova actuació seria “agressiva”, “implacable” i “incessant”.

Aquests foscos “actors militars

Es podria dir que l’informe més precís i concís sobre els paramilitars estatunidencs a l’Afganistan és el d’Antonio de Lauri, investigador principal de l’Institut Chr. Michelsen, i Astrid Suhrke, investigadora principal emèrita també de l’Institut.

L’informe mostra com l’exèrcit de la CIA era una hidra de dos caps. Les unitats més antigues es remuntaven al 2001 i eren molt properes a la CIA. La més poderosa era la Força de Protecció de Khost (KPF), amb base al Campament Chapman de la CIA a Khost. La KPF operava totalment al marge de la legislació afganesa, per no parlar del seu pressupost. Arran d’una investigació de Seymour Hersh, he mostrat també com la CIA finançava les seves operacions negres a través d’una cadena de tràfic d’heroïna, que els talibans ara han promès destruir.

L’altra cap de l’hidra eren les pròpies forces especials afganeses de la NDS: quatre unitats principals, cadascuna de les quals operava a la seva pròpia zona regional. I això és tot el que se sabia d’elles. La NDS estava finançat ni més ni menys que per la CIA. A tots els efectes pràctics, els operatius van ser entrenats i armats per la CIA.

Així que no és d’estranyar que ningú a l’Afganistan o a la regió sabés res definitiu sobre les seves operacions i estructura de comandament. La Missió d’Assistència de les Nacions Unides a l’Afganistan (UNAMA), en una burocràcia exasperant, va definir les operacions de la KPF i la NDS com que semblaven “estar coordinades amb actors militars internacionals (la cursiva és meva), és a dir, fora de la cadena de comandament governamental normal”.

El 2018, s’estimava que la KPF albergava entre 3.000 i més de 10.000 operatius. El que pocs afganesos sabien realment és que estaven degudament armats; ben pagats; treballaven amb persones que parlaven anglès estatunidenc, utilitzant vocabulari estatunidenc; participaven en operacions nocturnes en zones residencials; i, el que és crucial, eren capaços de sol·licitar atacs aeris, executats per l’exèrcit estatunidenc.

Un informe de la UNAMA del 2019 subratllava que hi havia “informes continus de que les KPF duien a terme abusos dels drets humans, matant intencionadament civils, detenint il·legalment persones i danyant i incendiant intencionadament propietats civils durant les operacions de registre i les incursions nocturnes”.

Anomeni-ho efecte Pompeo: “agressiu, implacable i incessant”, ja sigui amb incursions de matar o capturar, o amb drons amb míssils Hellfire.

Els occidentals conscients, que ara perden el son per la “pèrdua de llibertats civils” a l’Afganistan, pot ser que ni tan sols siguin vagament coneixedors que les seves “forces de coalició” sota el comandament de l’OTAN es van destacar en la preparació de les seves pròpies llistes de matar o capturar, conegudes per una denominació semànticament demencial: Llista conjunta d’efectes prioritaris.

A la CIA, per la seva banda, li era igual. Després de tot, l’agència sempre ha estat totalment fora de la jurisdicció de les lleis afganeses que regulen les operacions de les “forces de la coalició”.

La dronificació de la violència

Aquests darrers anys, l’exèrcit a l’ombra de la CIA es va fusionar en el que Ian Shaw i Majed Akhter van descriure de forma memorable com La dronificació de la violència estatal, un article fonamental publicat a la revista Critical Asian Studies el 2014 (descarregable aquí).

Shaw i Akhter defineixen l’alarmant i continu procés de dronificació com: “la reubicació del poder sobirà dels militars uniformats a la CIA i les Forces Especials, les transformacions tècnico-polítiques realitzades per l’avió no tripulat Predator, la burocratització de la cadena d’assassinats i la individualització de l’objectiu”.

Això equival, segons els autors, al que Hannah Arendt va definir com a “govern de ningú”. O, en realitat, per algú que actua al marge de qualsevol norma.

El resultat final tòxic a l’Afganistan va ser el matrimoni entre l’exèrcit a l’ombra de la CIA i la dronificació. Els talibans poden estar disposats a concedir una amnistia general i a no venjar-se. Però perdonar els qui es van llançar a matar com a part de l’acord de matrimoni pot ser un pas massa gran per al codi dels paixtus.

L’acord de Doha de febrer del 2020 entre Washington i els talibans no diu absolutament res sobre l’exèrcit a l’ombra de la CIA.

Per tant, la qüestió ara és com els estatunidencs derrotats podran mantenir els actius d’intel·ligència a l’Afganistan per a les seves proverbials operacions “antiterroristes”. Un govern dirigit pels talibans assumirà inevitablement el control de la NDS. El que passi amb les milícies és una qüestió oberta. Podrien ser completament assumides pels talibans. Podrien separar-se i acabar trobant nous patrocinadors (saudites, turcs). Podrien esdevenir autònomes i servir el senyor de la guerra millor posicionat.

Els talibans poden ser essencialment una col·lecció de senyors de la guerra (jang salar, en dari). Però el que és segur és que un nou govern simplement no permetrà un escenari de terra erma de milícies semblant al de Líbia. Cal domar milers de mercenaris amb el potencial d’esdevenir un succedani de l’ISIS-Khorasan, amenaçant l’entrada de l’Afganistan al procés d’integració euroasiàtic. Burns ho sap, Baradar ho sap, mentre que l’opinió pública occidental no sap res.

Font: The Cradle

facebook
Twitter
Follow