Les audiències recents del Congrés que han dut a la repressió de rectors universitaris em porten records dels meus anys d’adolescència la dècada de 1950, quan els ulls de tot el món estaven enganxats a la retransmissió televisiva de les audiències de McCarthy. I les revoltes estudiantils incitades pels despietats rectors universitaris que intenten sufocar la llibertat acadèmica quan s’oposa a guerres estrangeres injustes desperten records de les protestes dels anys seixanta contra la guerra del Vietnam i les repressions als campus contra la violència policial. Jo era el membre més jove dels “tres de Columbia” al costat de Seymour Melman i el meu mentor Terence McCarthy (tots dos ensenyaven a l’Escola d’Enginyeria Industrial Seeley Mudd de Columbia; el meu treball consistia principalment a ocupar-me de la publicitat i la publicació). Al final d’aquella dècada, els estudiants van ocupar el meu despatx i tots els altres de la facultat de postgrau de la New School de Nova York, molt pacíficament, sense pertorbar cap dels meus llibres i papers.

Només han canviat els epítets. L’invectiu “comunista” ha estat substituït per “antisemita”, i la represa de la violència policial al campus encara no ha desembocat en una descàrrega de fusells contra els manifestants a l’estil de Kent State. Però els denominadors comuns hi tornen a ser presents. S’ha organitzat un esforç concertat per condemnar i fins i tot castigar els actuals aixecaments estudiantils arreu del país contra el genocidi que s’està produint a Gaza i Cisjordània. Igual que el Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants (HUAC, per les sigles en anglès) pretenia acabar amb les carreres d’actors, directors, professors i funcionaris del Departament d’Estat progressistes que no simpatitzaven amb Chiang Kai-Shek o simpatitzaven amb la Unió Soviètica entre 1947 i 1975, la versió actual pretén acabar amb el que queda de llibertat acadèmica als Estats Units.

L’epítet de “comunisme” de fa 75 anys s’ha actualitzat a “antisemitisme”. El senador Joe McCarthy de Wisconsin ha estat substituït per Elise Stefanik, republicana de la Cambra de Representants del nord de l’estat de Nova York, i el senador “Scoop” Jackson ha estat actualitzat a president Joe Biden. La rectora de la Universitat de Harvard, Claudine Gay (ara obligada a dimitir), l’exrectora de la Universitat de Pennsilvània, Elizabeth Magill (també expulsada), i la rectora de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, Sally Kornbluth, van ser cridades a rebaixar-se prometent acusar d’antisemitisme als defensors de la pau crítics amb la política exterior dels Estats Units.

L’afectada més recent ha estat la rectora de Columbia, Nemat “Minouche” Shafik, una oportunista cosmopolita amb ciutadania trilateral que va aplicar la política econòmica neoliberal com a funcionària d’alt rang a l’FMI (on no va ser aliena a la violència dels “disturbis de l’FMI” “) i al Banc Mundial, i que va portar amb ella els seus advocats perquè l’ajudessin a accedir a les exigències de la Comissió del Congrés. Va fer això i més, ella sola. Tot i que els comitès d’assumptes estudiantils i de la facultat li van dir que no ho fes, va trucar la policia perquè detingués manifestants pacífics. Aquesta transgressió radical de la violència policial contra manifestants pacífics (la mateixa policia va donar fe del seu caràcter pacífic) ha desencadenat revoltes de simpatia arreu dels Estats Units, que s’han trobat amb respostes policials encara més violentes a l’Emory College d’Atlanta i a la Politècnica Estatal de Califòrnia, on ràpidament s’han publicat vídeos gravats amb telèfons mòbils a diverses plataformes de mitjans de comunicació.

Igual que la llibertat intel·lectual i la llibertat d’expressió van ser atacades per la HUAC fa 75 anys, la llibertat acadèmica ara és atacada en aquestes universitats. La policia ha irromput als terrenys de les escoles per acusar els mateixos estudiants de violació de domicili, amb una violència que recorda les manifestacions que van arribar al punt àlgid el maig del 1970, quan la Guàrdia Nacional d’Ohio va disparar contra els estudiants de Kent State que cantaven i es manifestaven contra la guerra dels Estats Units al Vietnam.

Les manifestacions d’avui són en oposició al genocidi de Biden-Netanyahu a Gaza i Cisjordània. La crisi més subjacent es redueix a la insistència de Binyamín Netanyahu que criticar Israel és antisemita. Aquesta és la calumnia habilitadora de l’assalt actual a la llibertat acadèmica.

Per “Israel”, Biden i Netanyahu es refereixen específicament al partit de dreta Likud i als seus partidaris teocràtics que pretenen crear “una terra sense poble [no jueu]”. Afirmen que els jueus no deuen la seva lleialtat a la seva nacionalitat actual (o a la humanitat), sinó a Israel i a la seva política de llançar al mar els milions de palestins de la Franja de Gaza bombardejant les seves llars, hospitals i camps de refugiats.

La implicació és que recolzar les acusacions de la Cort Internacional de Justícia que Israel està cometent un genocidi plausible és un acte antisemita. Donar suport a les resolucions de l’ONU vetades pels Estats Units és antisemita.

L’argument és que Israel s’està defensant i que protestar contra el genocidi dels palestins a Gaza i Cisjordània espanta els estudiants jueus. Però una investigació realitzada per estudiants de l’Escola de Periodisme de Columbia ha descobert que les queixes esmentades pel New York Times i altres mitjans de comunicació proisraelians van ser realitzades per persones que no eren estudiants i que intentaven difondre la història que la violència d’Israel era en defensa pròpia.

La violència estudiantil ha estat obra de ciutadans israelians. Columbia té un programa d’intercanvi d’estudiants amb Israel per a estudiants que acaben la formació obligatòria amb les Forces de Defensa israelianes. Van ser alguns d’aquests estudiants d’intercanvi els qui van atacar els manifestants pro-Gaza, ruixant-los amb Skunk, una arma química de l’exèrcit israelià pudent i indeleble que marca els manifestants per a la posterior detenció, tortura o assassinat. Els únics estudiants en perill van ser víctimes d’aquest atac. Columbia sota Shafik no va fer res per protegir o ajudar les víctimes.

Les audiències a què es va sotmetre parlen per si soles. La rectora de Columbia, Shafik, va poder evitar el primer atac contra les universitats que no eren suficientment pro-Likud celebrant reunions fora del país. Tot i això, es va mostrar disposada a sotmetre’s a la mateixa intimidació que havia portat les seves dues col·legues rectores a ser acomiadades, amb l’esperança que els seus advocats l’haguessin induït a presentar-se d’una manera que fos acceptable per al comitè.

L’atac més demagògic em va semblar el del congressista republicà Rick Allen, de Geòrgia, en preguntar a la Dra. Shafik si coneixia el passatge de Gènesi 12,3. Com ell va explicar” “Era un pacte que Déu va fer amb Abraham. I aquest pacte era molt clar… ‘Si beneeixes Israel, et beneiré. Si maleeixes Israel, et maleiré’… Considera que és un assumpte seriós? Vull dir, vol que la Universitat de Columbia sigui maleïda pel Déu de la Bíblia?”[1].

Shafik va somriure i es va mostrar amistosa durant tot aquesta envestida bíblica, i va respondre mansament: “Per descomptat que no”.

Podria haver evitat aquesta pregunta intimidatòria dient: “La seva pregunta és estranya. Som al 2024 i els Estats Units no són una teocràcia. I l’Israel de principis del segle I aC no era l’Israel actual de Netanyahu”. Va acceptar totes les acusacions que Allen i els seus companys inquisidors del Congrés li van llançar.

La seva principal nèmesi va ser Elise Stefanik, presidenta de la Conferència Republicana de la Cambra de Representants, que forma part del Comitè de Serveis Armats de la Cambra de Representants i del Comitè d’Educació i Mà d’Obra.

Congressista Stefanik: Li van preguntar si hi va haver protestes antijueves i vostè va respondre que no.

Rectora Shafik: Així que la protesta no va ser qualificada de protesta antijueva. Es va etiquetar com a antiisraeliana. Però es van produir incidents antisemites o es van dir coses antisemites. Així que només volia acabar.

Diputada Stefanik: I vostè és conscient que en aquest projecte de llei, que va obtenir 377 diputats dels 435 membres del Congrés, es condemna “del riu al mar” com a antisemita?

Dra. Shafik: Sí, en sóc conscient.

Diputada Stefanik: Però vostè no creu que “del riu al mar” sigui antisemita?

Dra. Shafik: Ja hem emès una declaració a la nostra comunitat dient que aquest llenguatge és feridor i que preferiríem no sentir-lo al nostre campus.[2]

Quina podria haver estat una resposta adequada a la intimidació de Stefanik?

Shafik podria haver dit: “La raó per la qual els estudiants protesten és contra el genocidi israelià contra els palestins, com ha dictaminat el Tribunal Internacional de Justícia i coincideix la majoria de les Nacions Unides. N’estic orgullosa per adoptar una postura moral que la major part del món recolza però que està sent atacada aquí en aquesta sala”.

En canvi, Shafik semblava més disposada que els dirigents de Harvard o Penn a condemnar i potencialment disciplinar estudiants i professors per utilitzar l’expressió “del riu al mar, Palestina serà lliure”. Podria haver dit que és absurd afirmar que es tracta d’una crida a eliminar la població jueva d’Israel, sinó que és una crida a donar llibertat als palestins en lloc de ser tractats com a Untermenschen.

A la pregunta explícita de si les crides al genocidi violen el codi de conducta de Columbia, la Dra. Shafik va respondre afirmativament: “Sí, ho fan”. El mateix van fer els altres dirigents de Columbia que la van acompanyar a l’audiència. No van dir que això no és pas el motiu de les protestes. Ni Shafik ni cap altre dels responsables de la universitat van dir: “La nostra universitat està orgullosa que els nostres estudiants assumeixin un paper polític i social actiu en la protesta contra la idea de la neteja ètnica i l’assassinat descarat de famílies simplement per apoderar-se de la terra on viuen. Defensar aquest principi moral és l’essència de l’educació i de la civilització”.

El més destacat que recordo de les audiències de McCarthy va ser la resposta de Joseph Welch, del Consell Especial de l’Exèrcit dels Estats Units, el 9 de juny de 1954 a l’acusació del senador republicà Joe McCarthy que un dels advocats de Welch tenia vincles amb una organització de façana comunista. “Fins aquest moment, senador”, va respondre Welch, “crec que mai havia calibrat la seva crueltat o la seva temeritat… No té sentit de la decència, senyor? Que potser no li queda sentit de la decència?”.

El públic va aplaudir de valent. El menyspreu de Welch ha ressonat durant els últims 70 anys a les ments dels qui veien la televisió llavors (com jo, als 15 anys). Una resposta similar per part de qualsevol de les altres tres rectores universitàries hauria mostrat Stefanik com la vulgar que és. Però cap no es va aventurar a aixecar-se contra l’ultratge.

L’atac del Congrés acusant els qui s’oposen al genocidi a Gaza d’antisemites que recolzen el genocidi contra els jueus és bipartidista. Ja al desembre, la congressista Suzanne Bonamici (demòcrata d’Oregon) va contribuir a que les rectores de Harvard i Pennsylvania fossin acomiadades per ensopegar amb la seva provocació. Va repetir la seva pregunta a Shafik el 17 d’abril: “Fer una crida al genocidi dels jueus viola el codi de conducta de Columbia?”, va preguntar Bonamici als quatre nous testimonis de Columbia. Tots van respondre: “Sí”.

Aquest va ser el moment en què haurien d’haver dit que els estudiants no estaven fent una crida al genocidi dels jueus, sinó cercant mobilitzar l’oposició al genocidi que comet el govern del Likud contra els palestins amb el ple suport del president Biden.

Durant una pausa en el procés, la diputada Stefanik va dir a la premsa que “es va sentir per casualitat els testimonis parlar de com de bé pensaven que li estava anant a Columbia el seu testimoni”. Aquesta arrogància recorda inquietantment la de les tres rectores anteriors de la universitat, que van creure en sortir de l’audiència que el seu testimoni era acceptable. “A Columbia li espera un ajustament de comptes. Si cal que un membre del Congrés obligui el rector d’una universitat a acomiadar un catedràtic proterrorista i antisemita, aleshores la direcció de la Universitat de Columbia està fallant als estudiants jueus i la seva missió acadèmica”, va afegir Stefanik. “Cap testimoni sobrelegislat, sobreinterpretat i sobreconsultat encobrirà la inacció”[3].

Shafik podria haver corregit les insinuacions dels inquisidors de la Cambra de que eren els estudiants jueus els qui necessitaven protecció. La realitat era justament la contrària: El perill procedia dels estudiants israelians de les FDI que van atacar els manifestants amb Skunk militar, sense que Columbia els castigués.

Tot i que el professorat i els grups d’estudiants (als quals Shafik estava oficialment obligat a consultar) li van dir que no ho fes, va trucar la policia, que va detenir 107 estudiants, els va lligar les mans a l’esquena i els va mantenir així durant moltes hores com a càstig, alhora que els acusava de violació de la propietat de Columbia. Shafik els va suspendre de les classes.

L’enfrontament entre dos tipus de judaisme: Sionista contra assimilacionista

Bona part dels manifestants criticats eren jueus. Netanyahu i l’AIPAC han afirmat –correctament, pel que sembla– que el perill més gran per a les seves actuals polítiques genocides procedeix de la població jueva de classe mitjana, tradicionalment liberal. Grups jueus progressistes s’han unit als aixecaments a Columbia i altres universitats.

El primer sionisme va sorgir a l’Europa de finals del segle XIX com a resposta als violents pogroms que mataven jueus a ciutats ucraïneses com Odessa i altres ciutats centreeuropees que eren el centre de l’antisemitisme. El sionisme prometia crear un refugi segur. Tenia sentit en un moment en què els jueus fugien dels seus països per salvar la vida a països que els acceptaven. Eren els “gazians” de la seva època.

Després de la Segona Guerra Mundial i els horrors de l’Holocaust, l’antisemitisme va passar de moda. La majoria dels jueus dels Estats Units i altres països es van assimilar i van prosperar, amb més èxit als Estats Units. El segle passat, aquest èxit els va permetre assimilar-se, alhora que conservaven la norma moral que la discriminació ètnica i religiosa com la que havien patit els seus avantpassats és, en principi, incorrecta. Els activistes jueus van estar a l’avantguarda de la lluita per les llibertats civils, sobretot contra els prejudicis i la violència contra els negres els anys seixanta i setanta, i contra la guerra del Vietnam. Molts dels meus amics jueus del col·legi els anys 50 compraven bons d’Israel, però pensaven en Israel com un país socialista i pensaven oferir-se com a voluntaris per treballar en un quibuts a l’estiu. No es pensava en l’antagonisme, i no sentia esmentar la població palestina quan es pronunciava la frase “un poble sense terra en una terra sense poble”.

Però els líders del sionisme han seguit obsessionats amb els vells antagonismes després dels assassinats de tants jueus pel nazisme. En molts sentits, han capgirat el nazisme, tement un nou atac dels no jueus. Expulsar els àrabs d’Israel i convertir-lo en un Estat d’apartheid era justament el contrari del que pretenien els jueus assimilacionistes.

La postura moral dels jueus progressistes i l’ideal que els jueus, els negres i els membres de totes les altres religions i races han de rebre el mateix tracte, és el contrari del sionisme israelià. En mans del Partit Likud de Netanyahu i de l’afluència de partidaris de la dreta, el sionisme afirma una pretensió d’apartar el poble jueu de la resta de la població nacional, i fins i tot de la resta del món, com estem veient avui.

Pretenent parlar en nom de tots els jueus, vius i morts, Netanyahu afirma que criticar el seu genocidi i l’holocaust palestí, la nakba, és antisemita. Aquesta és la postura de Stefanik i els seus companys del comitè. És una afirmació de que els jueus deuen la seva primera lleialtat a Israel i, per tant, a la seva neteja ètnica i assassinat en massa des de l’octubre passat. El president Biden també ha qualificat les manifestacions estudiantils de “protestes antisemites”.

Aquesta afirmació en les circumstàncies del genocidi en curs d’Israel causa més antisemitisme que ningú des de Hitler. Si la gent de tot el món arriba a adoptar la definició d’antisemitisme de Netanyahu i el seu gabinet, quants, en sentir repulsió per les accions d’Israel, diran: “Si és així, aleshores suposo que sóc antisemita.”

La calúmnia de Netanyahu contra el judaisme i el que hauria de representar la civilització

Netanyahu va caracteritzar les protestes dels Estats Units en un discurs extremista el 24 d’abril atacant la llibertat acadèmica dels Estats Units.

“El que està passant als campus universitaris dels Estats Units és horrible. Turbes antisemites han pres les principals universitats. Demanen l’aniquilació d’Israel, ataquen estudiants jueus, ataquen el professorat jueu. Això recorda el que va passar a les universitats alemanyes la dècada de 1930. Veiem aquest augment exponencial de l’antisemitisme a tot Estats Units i a totes les societats occidentals mentre Israel intenta defensar-se de terroristes genocides, terroristes genocides que s’amaguen darrere de civils.

És inconcebible, cal aturar-ho, cal condemnar-ho i condemnar-ho inequívocament. Però això no és el que ha passat. La resposta de diversos rectors de les universitats ha estat vergonyosa. Ara, afortunadament, funcionaris estatals, locals i federals, molts han respost d’una altra manera, però n’hi ha d’haver més. Cal fer més.”[4]

Aquesta és una crida a convertir les universitats dels Estats Units en armes d’un Estat policial, imposant polítiques dictades per l’Estat colon d’Israel. Aquesta crida està sent finançada per un flux circular: El Congrés concedeix enormes subvencions a Israel, que recicla part d’aquests diners en les campanyes electorals de polítics disposats a servir els seus donants. És la mateixa política que utilitza Ucraïna quan fa servir l’“ajuda” estatunidenca creant organitzacions de pressió ben finançades per recolzar els polítics clients.

Quins tipus d’expressions de protesta estudiantil i acadèmica podrien oposar-se al genocidi de Gaza i Cisjordània sense amenaçar explícitament els estudiants jueus? Què tal “Els palestins també són éssers humans!”. Això no és agressiu. Per fer-ho més ecumènic, es podria afegir: “I els russos també, malgrat el que diguin els neonazis ucraïnesos”.

Puc entendre per què els israelians se senten amenaçats pels palestins. Saben quants n’han matat i brutalitzat per apoderar-se de la seva terra, matant només per “alliberar” la terra per a ells. Han de pensar: “Si els palestins són com nosaltres, han de voler matar-nos, pel que els hem fet i mai no hi podrà haver una solució de dos Estats i mai no podrem viure junts, perquè aquesta terra ens la va donar Déu”.

Netanyahu va avivar el foc després del seu discurs del 24 d’abril en elevar el conflicte actual al nivell d’una lluita per la civilització: “El que és important ara és que tots nosaltres, tots els qui estem interessats i apreciem els nostres valors i la nostra civilització, ens aixequem junts i diguem prou”.

El que està fent Israel, i a la qual cosa s’hi oposen les Nacions Unides, el Tribunal Internacional de Justícia i la major part de la Majoria Global, és realment “la nostra civilització”? La neteja ètnica, el genocidi i tractar la població palestina com a conquerida i que ha de ser expulsada com a subhumana és un atac als principis més bàsics de la civilització.

Els estudiants pacífics que defensen aquest concepte universal de civilització són anomenats terroristes i antisemites, pel terrorista primer ministre israelià. Està seguint les tàctiques de Joseph Goebbels: la forma de mobilitzar la població per lluitar contra l’enemic és mostrar-se un mateix com a atacat. Aquesta va ser l’estratègia de relacions públiques nazi, i és l’estratègia de relacions públiques d’Israel avui dia, i de molts al Congrés dels Estats Units, a l’AIPAC i moltes institucions relacionades que proclamen una idea moralment ofensiva de la civilització com la supremacia ètnica d’un grup autoritzat per Déu.

El veritable objectiu de les protestes és la política estatunidenca que recolza la neteja ètnica i el genocidi d’Israel amb el suport de l’ajuda exterior de la setmana passada. També és una protesta contra la corrupció dels polítics del Congrés que recapten diners de grups de pressió que representen interessos estrangers per damunt dels dels Estats Units. El projecte de llei d'”ajuda” de la setmana passada també ha donat suport a Ucraïna, aquell altre país actualment implicat en la neteja ètnica, amb membres de la Cambra onejant banderes ucraïneses, no les dels Estats Units. Poc abans, un congressista va vestir el seu uniforme de l’exèrcit israelià al Congrés per fer publicitat de les seves prioritats.

El sionisme ha anat molt més enllà del judaisme. He llegit que hi ha nou sionistes cristians per cada sionista jueu. És com si tots dos grups estiguessin demanant que arribi la Fi dels Temps, mentre insisteixen que el suport a les Nacions Unides i al Tribunal Internacional de Justícia que condemna Israel per genocidi és antisemita.

Què PODEN demanar els estudiants de Columbia

Els estudiants de Columbia i d’altres universitats han demanat que les universitats no inverteixin en accions israelianes, i tampoc en les dels fabricants d’armes estatunidencs que exporten a Israel. Atès que les universitats han esdevingut organitzacions empresarials, no crec que sigui l’exigència més pràctica actualment. I el que és més important, no va al fons dels principis en joc.

El que realment constitueix el gran problema de relacions públiques és el suport incondicional dels Estats Units a Israel passi el que passi, sent l'”antisemitisme” l’actual epítet propagandístic per caracteritzar els qui s’oposen al genocidi i al brutal acaparament de terres.

Haurien d’insistir que Columbia (i també Harvard i la Universitat de Pennsilvània, que van ser igualment servils amb la diputada Stefanik) anunciï públicament que reconeix que no és antisemita condemnar el genocidi, recolzar les Nacions Unides i denunciar el veto estatunidenc.

Haurien d’insistir que Columbia i les altres universitats facin la sacrosanta promesa de no cridar la policia als recintes acadèmics per qüestions de llibertat d’expressió.

Haurien d’insistir que s’acomiadi la rectora pel seu suport unilateral a la violència israeliana contra els estudiants. En aquesta exigència estan d’acord amb el principi de la diputada Stefanik de protegir els estudiants, i que la Dra. Shafik se n’ha d’anar.

Però hi ha una classe de grans infractors a qui s’hauria de menysprear: els donants que intenten atacar la llibertat acadèmica utilitzant els seus diners per influir en la política universitària i apartar les universitats del paper de suport a la llibertat acadèmica i la llibertat d’expressió . Els estudiants haurien d’insistir que els administradors universitaris –els desagradables oportunistes que se situen per sobre del professorat i els estudiants– no només rebutgin aquestes pressions, sinó que s’uneixin per expressar públicament la seva commoció davant una influència política encoberta com aquesta.

El problema és que les universitats dels Estats Units s’han tornat com el Congrés en basar la seva política en atraure les contribucions dels seus donants. És l’equivalent acadèmic de la sentència Citizens United del Tribunal Suprem. Nombrosos finançadors sionistes han amenaçat de retirar les seves contribucions a Harvard, Columbia i altres escoles que no segueixin les exigències de Netanyahu de prendre mesures dràstiques contra els opositors al genocidi i els defensors de les Nacions Unides. Aquests finançadors són els enemics dels estudiants d’aquestes universitats, i tant els estudiants com el professorat haurien d’insistir en la seva retirada. Igual que el Fons Monetari Internacional de la Dra. Shafik va caure subjecte a la protesta dels seus economistes afirmant que “No hi ha d’haver més Argentines”, potser els estudiants de Columbia podrien corejar “No més Shafiks”.

Notes

[1] https://m.youtube.com/watch?v=syPELLKpABI

[2] https://stefanik.house.gov/2024/4/icymi-stefanik-secures-columbia-university-president-s-commitment-to-remove-antisemitic-professor-from-leadership-role

[3] Nicholas Fandos, Stephanie Saul and Sharon Otterman, “Columbia’s President Tells Congress That Action Is Needed Against Antisemitism,” The New York Times, 17 d’abril de 2024., i “Columbia President Grilled During Congressional Hearing on Campus Antisemitism,” Jewish Journal, 18 d’abril de 2024. https://jewishjournal.com/news/united-states/370521/columbia-president-grilled-during-congressional-hearing-on-campus-antisemitism/#:~:text=Columbia%20President%20Grilled%20During%20Congressional%20Hearing%20on%20Campus%20Antisemitism

[4] Miranda Nazzaro. “Netanyahu condemns ‘antisemitic mobs’ on US college campuses,” The Hill, 24 d’abril de 2024.

Font: The Unz Review

Foto: Campament de protesta contra el genocidi de Gaza al campus de la Universitat de Columbia a Nova York el dilluns 22 d’abril de 2024 (Stefan Jeremiah / AP).

Massiva revolta dels universitaris dels Estats Units a favor dels palestins [Alfredo Jalife, 30.04.2024]