En inventar una polèmica mediàtica sobre la vigilància policial de les marxes  londinenques contra el genocidi, el lobby israelià sabia que s’anotaria una victòria, passés el que passés

El cap de setmana passat es va fer un espantós descobriment a Gaza. Uns 300 cadàvers palestins –d’homes, dones i nens– van ser desenterrats d’una fossa comuna sense identificar al pati de l’hospital Nasser de Khan Yunis.

Fins i tot tenint en compte l’historial d’atrocitats implacables comeses per Israel a Gaza els darrers sis mesos –assassinant desenes de milers de palestins, la majoria dones i nens–, aquest cas destacava.

Segons els informes, alguns cadàvers havien estat trobats amb les mans i els peus lligats i sense la seva roba, cosa que suggereix clarament que havien estat executats durant una invasió de tres mesos de la ciutat per soldats israelians. Altres haurien estat decapitats o se’ls hauria extret la pell i els òrgans.

Unes 10.000 persones s’havien refugiat al segon hospital més gran de Gaza quan va ser atacat el febrer. En aquell moment es va informar que els pacients i el personal havien estat abatuts per franctiradors. El centre mèdic va quedar en ruïnes.

400 persones més segueixen desaparegudes a Khan Yunis. Ja s’han descobert més fosses comunes.

Referint-se a alguns dels cadàvers, Yamen Abu Suleiman, líder de la defensa civil a Khan Yunis, va dir a la CNN: “No sabem si van ser enterrats vius o executats. La majoria dels cossos estan descompostos”.

Les revelacions de Khan Yunis s’ajusten a un patró que ha anat sorgint gradualment a mesura que les tropes israelianes s’han anat retirant.

La setmana passada es va trobar la darrera de diverses fosses comunes a l’hospital més gran de Gaza, Al-Shifa. Israel va abandonar la zona a principis d’aquest mes després de destruir l’hospital. Segons els informes, les fosses contenen centenars de cadàvers.

A Beit Lahiya s’han descobert més fosses comunes sense identificar.

El cap de drets humans de les Nacions Unides, Volker Turk, s’ha declarat “horroritzat” pels informes.

Còlera generalitzada

La dècada de 1990, la identificació de fosses comunes de milers d’homes musulmans de la ciutat bosniana de Srebrenica va portar a la creació d’un tribunal especial de crims de guerra al Tribunal Penal Internacional. Aquest tribunal va dictaminar el 2001 que a Srebrenica s’havia produït un genocidi comès per serbobosnians, sentència confirmada posteriorment pel Tribunal Internacional de Justícia, a vegades anomenat Tribunal Mundial.

Donades les circumstàncies, es podria haver esperat que el descobriment de fosses comunes amb centenars de palestins fos notícia de primera plana, sobretot perquè el mateix Tribunal Mundial va dictaminar fa tres mesos que existia un cas “plausible” que Israel estava cometent actes de genocidi a Gaza.

I tanmateix, com tantes altres atrocitats israelianes, aquesta gairebé no ha causat una ondulació en el cicle de notícies.

Fa mesos, els mitjans de comunicació britànics de l’establishment van perdre en gran mesura l’interès a informar sobre la matança contínua a Gaza. El contrast amb la cobertura mediàtica inicial d’Ucraïna ha estat enorme. El descobriment d’una fossa comuna amb un centenar de cadàvers al barri de Butxa, a Kíev, atribuït a les tropes russes, va provocar la indignació internacional.

Butxa es va convertir ràpidament en sinònim del salvatgisme rus, i el descobriment va donar peu a mesos de peticions perquè els líders russos fossin jutjats per genocidi.

La indiferència general dels mitjans de comunicació britànics davant les fosses comunes trobades a Gaza resulta enormement convenient per als dos principals partits polítics del Regne Unit.

El Regne Unit ha evitat pressionar a favor d’un alto el foc que posi fi a la sagnia israeliana a Gaza. Es nega a deixar de vendre armes i components a Israel que han contribuït a la matança de palestins, i potencialment també de treballadors humanitaris.

Per ordre d’Israel, la Gran Bretanya ha retallat el finançament de la UNRWA, l’agència d’ajuda de l’ONU més ben situada per aturar la fam que Israel provoca deliberadament a l’enclavament en bloquejar l’ajuda. I una abstenció britànica ha contribuït a frustrar una votació al Consell de Seguretat de Nacions Unides aquest mes per reconèixer Palestina com a Estat, cosa que ja han fet 140 nacions.

El Partit Laborista només s’hi ha oposat en silenci.

El suport bipartidista del Regne Unit al genocidi plausible d’Israel ha provocat una onada d’ira pública, incloses protestes periòdiques a Londres que atrauen centenars de milers de manifestants.

Engany proisraelià

Una vegada més, però, els mitjans de comunicació britànics han semblat molt menys interessats a informar de les atrocitats israelianes que a imputar motivacions malignes a amplis sectors de l’opinió pública britànica indignats pel que està passant a Gaza.

Va ser força extraordinari que el descobriment de fosses comunes a l’enclavament quedés gairebé completament ofegat per un engany massa obvi d’un grup de pressió israeliana.

Gideon Falter, director executiu de la Campanya contra l’Antisemitisme, fa més de sis mesos que intenta impedir les marxes pacífiques que se celebren a Londres per demanar la fi de la matança d’homes, dones i nens a Gaza des que Israel va començar el seu atac militar.

En paraules de Falter, els centenars de milers de persones que acudeixen regularment a demanar l’alto el foc –inclòs un gran bloc de jueus– són “gentalla sense llei” que suposen una amenaça directa per als jueus com ell.

Ha trobat poderosos aliats al govern. El ministre de l’Interior, James Cleverly, ha dit que els organitzadors de la marxa tenen “veritables intencions malignes”, mentre que la seva predecessora, Suella Braverman, ha qualificat les protestes que demanaven un alto el foc de “marxes de l’odi”.

Tots dos han pressionat la policia perquè prohibeixi les protestes per ser suposadament antisemites

Precisament no hi ha proves de cap d’aquestes afirmacions. De fet, segons xifres de la policia, els assistents al festival de música de Glastonbury tenien gairebé quatre vegades més probabilitats de ser detinguts que els assistents a les marxes de Londres.

El que ha fet que les marxes massives continuïn sent una gran vergonya tant per al govern del Regne Unit com per al partit laborista de l’oposició, en posar en relleu la seva contínua complicitat en allò que s’ha convertit –amb revelacions com el descobriment de fosses comunes– cada vegada més clarament en un genocidi.

“Creuar el carrer”

Aquest és el context adequat per entendre la darrera intervenció de Falter.

Com bé sap la policia metropolitana, el grup de Falter, juntament amb altres activistes proisraelians, té tots els incentius per ordir una provocació que se sumi a la ja considerable pressió sobre la policia perquè prohibeixi les marxes de Londres i retalli encara més una llibertat civil fonamental: el dret a protestar.

Un vídeo difós a les xarxes socials mostra Falter enfrontant-se a la policia en un incident anterior en què va intentar conduir una gran furgoneta amb missatges proisraelians pel recorregut de la marxa.

Tanmateix, la seva irrupció es va produir aquest mes quan, acompanyat per un equip de seguretat format a Israel i un equip de rodatge, va intentar en repetides ocasions travessar una línia policial al llarg del recorregut i caminar en contra del corrent de la marxa. Responsables de mantenir l’ordre públic a les grans protestes, els agents de la Met l’hi van impedir.

Són ben conegudes les normes imposades per la policia al voltant de les grans protestes sobre qüestions de gran càrrega ideològica com aquesta.

Els manifestants no es poden desviar de la ruta establerta per la policia, i els opositors –ja siguin apologistes d’Israel com Falter o nacionalistes blancs islamòfobs– no es poden acostar als manifestants i provocar el seu l’antagonisme. La feina de la policia és mantenir separats els bàndols.

Bloquejat pels agents, Falter tenia a punt el guió. Es va limitar a insistir en el seu dret a “creuar el carrer” com a jueu que va a la seva.

Atesa la manera com el discurs públic sobre Israel i l’antisemitisme ha estat malèvolament manipulat per l’establishment britànic els darrers vuit anys –després que l’activista per la solidaritat amb Palestina Jeremy Corbyn fos elegit líder laborista– Falter no podia perdre en aquest trobada.

Si la policia l’aturava, tindria proves filmades que estava sent victimitzat com a jueu per una força policial antisemita.

Si es negaven a deixar-lo “creuar el carrer”, hauria filmat la prova que la marxa estava plena de persones que odiaven els jueus i que suposaven una amenaça per a la seva seguretat.

I si la policia no complia amb el seu deure i el deixava a ell i al seu seguici caminar a contracorrent de la multitudinària protesta, ell –com qualsevol que intentés fer-ho– seria com a mínim empès. Basant-se en la credulitat demostrada pels mitjans de comunicació de l’establishment a l’hora de cobrir l’antisemitisme, cal suposar que Falter confiava que això podria ser interpretat com un delicte d’odi contra ell.

Política nefasta

La policia semblava entendre clarament el pla de Falter. Semblaven molt poc inclinats a detenir-lo, tot i que un antic superintendent cap, Dal Babu, va observar que, en intentar passar-los per sobre, Falter podria haver estat acusat d'”agressió a un agent de policia i alteració de l’ordre públic”.

En lloc d’això, els agents van discutir pacientment amb Falter durant almenys un quart d’hora, assenyalant-li que podia vorejar la marxa per una altra ruta.

Però en aquesta llarga i irritable trobada, el cap de la Campanya contra l’Antisemitisme va aconseguir finalment el que volia. Un agent va cometre una relliscada en suggerir que el problema era que el casquet que duia Falter era “obertament jueu”.

Com s’ha assenyalat, molts jueus assisteixen a la marxa i ho fan amb pancartes en què es declaren jueus. Tot i ser “obertament jueus”, tots diuen ser ben rebuts pels altres manifestants.

L’error de l’agent era comprensible. Els apologistes d’Israel i l’establishment britànic s’han passat anys manipulant el discurs públic per fusionar Israel, la ideologia política nacionalista del sionisme i el judaisme en una estratagema descarada per vilipendiar els partidaris de Corbyn, l’exlíder laborista antiracista, com a antisemites.

El problema no és que Falter sigui “obertament jueu”, sinó que és un partidari declarat i obertament sionista d’Israel, que excusa el seu genocidi i vilipendia els qui s’oposen al vessament de sang. No és la seva ètnia ni la seva religió el que és una provocació, sinó la seva nefasta política.

Però amb el comentari de l’oficial en safata, Falter va donar a conèixer una versió molt editada del seu enfrontament amb la policia a uns mitjans de comunicació de l’establishment massa disposats –almenys, inicialment– a empassar-se dues idees completament inversemblants que Falter estava venent.

En primer lloc, que el comentari de l’agent de policia era una prova que la Met és institucionalment racista contra els jueus i que per això ha permès que se celebrin les marxes contra el genocidi. Falter va demanar l’acomiadament del cap de la Met, Sir Mark Rowley.

I en segon lloc, i el que és més important, que el comentari de l’agent era una prova que les marxes són, en efecte, “marxes de l’odi” formades per –com va declarar a un entrevistador de la BBC– “racistes, extremistes i simpatitzants del terrorisme”.

Acusacions de “falsedat”

Pot ser que tot fossin notícies falses, però encaixaven en una agenda que fa anys que els mitjans de comunicació promouen: que tot el que no sigui una crítica lleugera a Israel és prova d’antisemitisme.

La classe política i els mitjans de comunicació han tingut cada cop més dificultats per sostenir de manera creïble aquesta idea davant el genocidi comès per Israel, però el vídeo de Falter ha servit breument com a injecció de moral.

A partir d’una breu relliscada verbal d’un agent de policia, ha estat capaç d’encendre un debat nacional que ha pres com a premissa la idea que la policia estava en connivència amb “marxes d’odi antisemita”.

En un segon pla, la Met es va afanyar a reunir-se amb Falter i “líders de la comunitat jueva”, aparentment per obtenir el seu consell sobre el que calia fer pel que fa a les marxes.

El noticiari nocturn de la BBC de diumenge va informar que estava augmentant la pressió sobre la Met “perquè trobi l’equilibri adequat entre permetre les protestes legítimes i prendre mesures enèrgiques contra la incitació a l’odi i la intimidació”.

Els presentadors de Good Morning Britain adulaven Falter dilluns al matí, acceptant acríticament que la marxa suposava una amenaça per a ell com a jueu i expressant la seva preocupació perquè la policia no estigués aconseguint aquest equilibri.

Però a diferència de les acusacions de fals antisemitisme que Falter i altres van llançar durant anys per desbancar Corbyn, acusacions que van ser amplificades amb entusiasme pels mitjans de comunicació corporatius de l’Estat, la Policia Metropolitana tenia poderosos aliats dins de la classe dirigent que s’hi van oposar .

Abans que la mentida de Falter pogués arrelar, Sky va publicar un vídeo molt més llarg del seu enfrontament amb la policia.

S’hi veia com li tancaven el pas després d’identificar-lo com un provocador. Se sent la policia acusar-lo de “fals” i dir-li que deixi de “xocar amb els manifestants”.

Exagents de policia, entre ells Babu, van ser convidats a la televisió per oferir una versió contrària que llançava sobre Falter una llum molt menys simpàtica.

Dimarts, el cap de la Met, Rowley, es va sentir prou segur per passar a l’atac, elogiant l’agent al centre de la polèmica i acusant els activistes proisraelians d’utilitzar la “farsa” per afeblir la Met.

Tàctica preferida

Però fins i tot ferit, Falter va sortir decisivament vencedor.

Ningú no està parlant –com hauria de fer– de per què grups com la Campanya contra l’Antisemitisme, que de manera regular i tan visible s’immiscueixen profundament en la política britànica en interès d’una potència estrangera, Israel, són tractats com a organitzacions benèfiques.

En lloc d’això, Falter ha donat a la classe política i mediàtica més munició per argumentar que les marxes han de ser prohibides, i ha posat la presa de decisions de la policia sota un escrutini encara més gran.

Sigui quin sigui l’optimisme de Rowley en públic, les seves batalles entre bastidors contra un govern desitjós de silenciar les marxes s’hauran complicat molt més.

Però, el que és més important, Falter ha tingut un paper inestimable en el reforç de la tàctica preferida d’Israel.

Ha desviat l’atenció al Regne Unit dels seus crims de guerra –incloses les fosses comunes de Khan Yunis– cap a disputes totalment divorciades de la realitat sobre si els jueus estan fora de perill del moviment contra la guerra.

Precisament la mateixa dinàmica s’està produint als Estats Units, on la classe dirigent –des del president Joe Biden fins a l’últim dels seus col·laboradors– està pintant les protestes pacífiques als campus universitaris contra el genocidi com a focus d’odi i antisemitisme.

Allà, les coses estan encara més descontrolades, i s’ha trucat a la policia perquè detingui estudiants i professors.

En tots dos casos, el veritable debat –sobre per què Gran Bretanya i els Estats Units segueixen recolzant activament el bombardeig i la fam de la població de Gaza després de sis mesos de genocidi– ha estat silenciat una vegada més per les notícies falses del lobby israelià.

Els mitjans de comunicació de l’establishment han aprofitat una vegada més qualsevol pretext al seu abast per centrar-se en una branqueta en lloc del bosc.

La veritat enfosquida

El patró és difícil de passar per alt: l’establishment britànic, inclosos el govern i la BBC, estan treballant colze a colze per ajudar Israel i els seus apologistes del genocidi a guanyar la batalla de les relacions públiques.

Només breument, quan l’honor de la policia –el puny de la classe dirigent– es va ensangonar, hi va haver un cert grau de rebuig.

Prenguem, per exemple, el dia de gener en què el Tribunal Mundial va dictaminar que hi havia un cas “plausible” presentat pels advocats de Sud-àfrica de que Israel està cometent genocidi a Gaza.

Aquell mateix dia, Israel va aconseguir sabotejar la devastadora notícia amb una primícia pròpia.

Va al·legar que uns 12 membres del personal de la UNRWA que havia detingut a Gaza –d’un total de 13.000 a l’enclavament en nòmina de l’agència– havien confessat haver participat en l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, en què van morir uns 1.150 israelians.

Israel va exigir als Estats occidentals que tallessin immediatament tot finançament a la UNRWA.

L’objectiu a llarg termini d’Israel ha estat eliminar l’agència per als refugiats i suprimir permanentment el dret dels palestins a tornar a les llars de les que les seves famílies van ser expulsades el 1948 en el que avui és Israel.

La majoria de les capitals occidentals, inclòs el Regne Unit, van complir obedientment, malgrat que la decisió sumiria Gaza encara més en una fam que Israel ha estat dissenyant com a part de les seves polítiques genocides.

Però el moment de l’anunci també va ser important.

Els mitjans de comunicació occidentals van centrar la seva cobertura en una notícia sobre la UNRWA que hauria d’haver estat marginal, encara que fos certa.

La conclusió del Tribunal Mundial que Israel estava cometent un genocidi plausible era molt més significativa.

Tanmateix, la informació sobre la sentència –especialment el fet que el tribunal sospités que Israel estava duent a terme actes genocides– va romandre totalment eclipsada per les denúncies contra la UNRWA.

Aquesta setmana, mesos després, un estudi independent encarregat per l’ONU i dirigit per l’exministra francesa d’Afers Estrangers, Catherine Colonna, ha conclòs que Israel segueix sense presentar proves que recolzin les acusacions contra la UNRWA.

Però igual que amb l’engany de Falter, l’objectiu d’aquestes acusacions per part d’Israel no és mai exposar la veritat.

L’objectiu és distreure de la veritat.

Es pot dir el mateix de les acusacions d’Israel, encara sense fonament, de salvatgisme sense precedents comès per Hamàs el 7 d’octubre, des de decapitar nadons fins a dur a terme violacions massives sistemàtiques.

Cap d’aquestes acusacions, àmpliament difoses pels mitjans de comunicació occidentals, no ha estat recolzada amb proves. Sempre que els testimonis s’han examinat, s’han desmuntat.

Però totes aquestes afirmacions han servit per a alguna cosa. Mantenen l’opinió pública occidental centrada en els malvats treballadors d’ajuda humanitària i els malvats manifestants contra la guerra, en lloc del tipus de maldat que s’atreveix a matar 15.000 nens, destruir hospitals i amagar cadàvers en fosses comunes a plena llum del dia.

Font: Jonathan Cook

Israel-Gaza: recuperen 73 cossos més de la fossa comuna de Khan Yunis (RTVE, 22.04.2024)