La primera part d’aquest llarg article tractava sobre la naturalesa nefasta del fantasiós paradigma occidental “Nosaltres som els bons” i sobre la seva importància com a fonament mateix del projecte de dominació mundial atlantista. Tractava també sobre altres realitats estretament relacionades amb això, com el fet cert que la legitimitat moral és molt més decisiva del que sembla davant del poder militar.
La segona part va estar dedicada fonamentalment a les excepcionals anàlisis en l’àmbit geoestratègic i militar, realitzades honestament i lúcida, pel coronel Richard Black. Amb tot el que explica sobre les guerres de Putin a Síria o Ucraïna n’hi hauria d’haver prou perquè molts dels nostres conciutadans occidentals obrissin els ulls i comprenguessin el grau d’alienació en què els han sumit els nostres mitjans d’informació. Al costat de les seves anàlisis, també en recollia algunes que ens arriben des del Setè Art, en concret d’Oliver Stone. Tots dos han estat molt útils per reforçar tot el que s’ha dit i argumentat a la primera part.
Ara analitzaré el decisiu paper dels nostres mitjans i ONGs, que, amb les seves falsedats i, sobretot, els seus silencis, són els grans artífexs del triomf de tan infame paradigma.
Jonathan Cook: Els grans mitjans “liberals” al servei d’una civilització benèvola i superior
Jonathan Cook va escriure per a The Guardian des del 1994 fins al 2007. Els seus articles han estat també publicats a The Observer, Internacional Herald Tribune, Le Monde Diplomatique, Al-Ahram, Al-Jazeera, El Nacional. I ha publicat diversos llibres. Així que mereix ser escoltat quan, amb una ironia molt semblant a la que destil·la el titular del present article, qualifica la civilització occidental com a “benèvola i superior”. Les seves anàlisis són especialment valuoses en estar fetes, igual que les del coronel Black, des de l’interior del sistema.
A La hora de los grandes “filántropos” vaig transcriure una llarga cita de la seva conferència titulada Mitjans com a instrument de l’Imperi realitzada a Sabeel, Centre Ecumènic de Teologia de l’Alliberament, en la seva vuitena conferència internacional a Betlem el divendres 25 de febrer de 2011. Els dies següents va ser publicat a la pàgina Global Research i el 3 de març en castellà a la de Rebelión, amb el títol “Un Imperi de mentides. La CIA i els mitjans occidentals”. Així que allò que “Occident és un imperi de la mentida” no és, finalment, un perversitat recent del darrer dolent de la pel·lícula, Vladimir Putin.
En aquesta cita explica com funciona el mecanisme mitjançant el qual els grans mitjans “liberals” construeixen aquest paradigma de la benvolença i la superioritat d’Occident. I per això comença exemplificant-ho amb la manera com The Guardian va col·laborar amb una mentida tan infame i greu com va ser la de la possessió per Saddam Hussein de les famoses armes de destrucció massiva. I el més sorprenent d’aquesta història és que no només van mentir gravíssimament sinó que a més van disfressar aquesta mentida amb la màscara de “gran revelació”, digna pel que sembla del premi Pulitzer.
L’infame còmplice mediàtic, The Guardian, es va presentar així com un referent del periodisme d’investigació que havia aconseguit extraordinàries revelacions d’un misteriós personatge que va anomenar Curveball. Però encara n’hi ha més: quan per múltiples vies per fi es va revelar la falsedat de l’existència d’armes de destrucció massiva i quan el mateix Curveball (utilitzat tant per la CIA com per The Guardian amb ple coneixement que era un mentider que s’havia inventat tota aquesta història per aconseguir l’asil a Alemanya) va confessar vuit anys després a The Guardian les seves manipulacions, aquest va ser el gir que el diari va donar a aquesta història: Curveball, i no els Estats Units i Occident, va ser el culpable de l’atac a l’Iraq. El titular va ser aquest: “Com els EUA van ser enganyats per un iraquià fantasiós que volia derrocar Saddam”. Jonathan Cook concloïa així:
“[…] la Casa Blanca va ser la veritable víctima de les mentides de Curveball, no pas el poble iraquià, que va patir més d’un milió de víctimes mortals com a resultat de la invasió, segons les millors xifres disponibles, i de quatre milions d’exiliats forçosos.
No hi ha res excepcional en aquest exemple. L’he triat perquè relata un esdeveniment de contínua i actual importància. Malauradament, hi ha una cosa tan familiar que arriba a ser depriment en aquesta mena d’informació, fins i tot a les principals publicacions liberals d’Occident. Contràriament al seu objectiu declarat, el periodisme de la tendència dominant disminueix invariablement l’impacte de nous esdeveniments quan amenacen les elits poderoses.”
En fi, una història que no em va sorprendre gens: ja havia vist moltes coses semblants a Rwanda. Com el cas de l’enigmàtic confident Jean Pierre Turatsinze. El gener de 1994 va mostrar al coronel Luc Marchal (l’oficial superior en el contingent belga de manteniment de la pau durant el genocidi de Rwanda de la primavera de 1994) a la seu del partit governamental a Kigali un dipòsit d’armes que, segons ell, serien utilitzades per cometre un genocidi. En tots dos casos es va poder conèixer anys després l’absoluta falsedat d’aquests muntatges. Però en el cas de Rwanda, aquesta història continua formant part del relat oficial del genocidi de la primavera de 1994. Aquests són alguns paràgrafs del meu llibre on analitzo el que va exposar Jonathan Cook en la seva conferència sobre aquesta “revelació”:
“[…] la ‘revelació’, suposadament important i atrevida, realitzada uns dies abans per The Guardian, al qual qualifica de ‘principal diari liberal de Gran Bretanya. […] I sap bé de què parla, ja que hi va escriure des del 1994 fins al 2007. La manipulació informativa que Jonathan Cook deixa en evidència és veritablement modèlica per entendre aquesta mena de tècniques de confusió i engany utilitzades per aquests grans diaris, suposadament independents. Diaris que investigadors com Noam Chomsky qualifiquen de mitjans corporatius dominants que es dediquen en realitat a modelar l’opinió de la societat perquè s’ajusti als punts de vista i a les polítiques de les poderoses elits governants, i crear així les necessàries il·lusions col·lectives i els tranquil·litzadors consensos. El testimoni de Jonathan Cook és, per tant, doblement valuós: ve des de dins mateix tant del món anglosaxó del qual va sorgir el projecte d”intervenir’ a l’Iraq com del món dels mitjans ‘liberals’ que van ser utilitzats per justificar aquesta ‘intervenció’ .
[…]
A continuació, Jonathan Cook passa a considerar què o qui constitueix actualment l’Imperi. Identificar-lo amb el Govern dels Estats Units i el seu exèrcit, que constitueixen l’única superpotència del món, seria formular-ho de manera massa simple. Jonathan Cook es refereix també al fet que el mètode de la força militar no és en absolut l’únic que l’Imperi té per assolir els seus objectius i també al paper decisiu dels grans mitjans de comunicació. Però es refereix a més a una qüestió absolutament clau: a la idea, que és a la base d’aquesta gran farsa, que la cultura política d’Occident és benèvola i que és superior des del punt de vista moral a tots els sistemes alternatius existents o concebibles. Es refereix al miratge que els nostres dirigents cometen errors, són ingenus o fins i tot estúpids, però que és un excés propi de radicals qualificar-los de veritables criminals o, almenys, de còmplices d’altres que sí que ho són… Amb tot això anem tancant el cercle que vaig obrir en tractar totes aquestes crucials qüestions a les primeres pàgines d’aquest llibre:
Tradicionalment, els imperis han estat definits de manera limitada, en termes d’estats nació que expandeixen amb èxit la seva esfera d’influència i poder a d’altres territoris. L’objectiu de l’Imperi és imposar la dependència a aquests territoris, i després explotar-ne els recursos en el cas de països poc desenvolupats, o, amb països més desenvolupats, convertir-los en nous mercats per als seus excedents. En aquest darrer sentit, l’Imperi estatunidenc ha aconseguit afirmar sovint que és una força pel bé del món, que ajuda a propagar la llibertat i els beneficis de la cultura del consum.
L’Imperi assoleix els seus objectius de diferents maneres: mitjançant la força, com és en la conquesta, quan s’enfronta a poblacions que es resisteixen al robatori dels seus recursos; i de manera més subtil mitjançant la interferència política i econòmica, la persuasió i el control de les ments, quan vol crear nous mercats. No importa com funcioni, l’objectiu és crear als territoris dependents un sentiment que els seus interessos i destins estan lligats als de l’Imperi.
Al nostre món globalitzat, la qüestió de qui és al centre de l’Imperi és molt menys clara que abans. El Govern dels Estats Units és actualment menys el cor de l’Imperi que el facilitador. El que fins fa poc eren els braços de l’Imperi, especialment les indústries financera i militar, s’ha convertit en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres, i els poders dels quals evadeixen en gran part els controls legislatius i morals.
Aquestes suposicions, per fantasioses que puguin semblar quan són analitzades, constitueixen el fonament ideològic sobre el qual es construeixen les narratives de les nostres societats a Occident i del qual en deriva en darrera instància el nostre sentit d’identitat. Aquest sistema ideològic ens sembla –i utilitzo ‘nosaltres’ i ‘nostres’ per referir-nos només a públics occidentals– que descriu l’ordre natural.
La tasca de santificar aquestes suposicions –i assegurar que no siguin analitzades– correspon als nostres mitjans dominants. Les corporacions occidentals són propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rendible. En aquest sentit, els mitjans no poden complir la seva funció de controlar el poder, perquè en realitat formen part del poder. És el poder de l’elit globalitzada de controlar i limitar els horitzons ideològics i imaginatius dels lectors i els espectadors dels mitjans. Ho fan per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les corporacions, no siguin amenaçats.
La història de Curveball il·lustra nítidament el paper dels mitjans. La seva confessió va ser tardana –massa tard, vuit anys per ser precís– per tenir algun impacte sobre els esdeveniments que importen. Com passa tan sovint amb històries importants que qüestionen els interessos de l’elit, els fets necessaris de manera vital per permetre que els públics occidentals arribin a conclusions informades no estaven disponibles quan calien. En aquest cas, Bush, Cheney i Rumsfeld se n’han anat, com els seus consellers neoconservadors. La història de Curveball interessa ara sobretot als historiadors.
Aquest darrer punt val de manera força literal. Les [segones] revelacions de The Guardian no van interessar gairebé gens als mitjans estatunidencs, que són el suposat control al cor de l’Imperi estatunidenc. Una cerca a la base de dades mediàtica de Lexis Nexis mostra que les admissions de Curveball van ser publicades només a The New York Times, en un breu informe a la pàgina 7, així com en un resum noticiós a The Washington Times. Les dotzenes d’altres diaris importants als Estats Units, inclòs The Washington Post, no les van esmentar en absolut.
En el seu lloc, la principal audiència per a la història fora del Regne Unit, van ser els lectors del diari Hindu de l’Índia i Khaleej Times de Dubai.
Però fins i tot The Guardian, considerat freqüentment com atrevit en l’enfrontament de poderosos interessos, va embolicar el seu informe de manera que privava la confessió de Curveball del seu veritable valor. Els fets van ser privats de la seva veritable importància. La presentació va assegurar que només els lectors més informats hagin comprès que els Estats Units no van ser enganyats per Curveball, sinó que més aviat la Casa Blanca havia explotat un ‘fantasiós’ –o un exiliat desesperat d’un règim brutal, depèn de com es vegi– per als seus propis fins il·legals i immorals.
Per què va ometre el que era principal The Guardian a la seva pròpia exclusiva? El motiu és que tots els nostres mitjans dominants, per liberals que siguin, prenen com a punt de partida la idea que la cultura política d’Occident és benèvola i que és superior des del punt de vista moral a tots els sistemes alternatius existents, o concebibles.
A la informació i als comentaris, això es demostra de la manera més clara en la idea que ‘els nostres’ dirigents sempre actuen de bona fe, mentre que ‘els seus’ dirigents –els qui s’oposen a l’Imperi o als seus interessos– són impulsats per motius vils o malignes.
D’aquesta manera els enemics oficials, com Saddam Hussein o Slobodan Milosevic, poden ser assenyalats com a personificació del dictador dement o desviat –mentre altres règims igualment delinqüents com l’Aràbia Saudita són descrits com a “moderats”– obrint el camí perquè els seus països es converteixin en objectius de les nostres pròpies estratègies imperials.
Als estats seleccionats per a l’abraçada de l’Imperi se’ls deixa una alternativa ombrívola: accepteu les nostres condicions de rendició i convertiu-vos en aliats, o desafieu a l’Imperi i enfronteu-vos a la nostra ira.
Quan les elits corporatives trepitgen altres pobles i estats per promoure els seus propis interessos egoistes, com en el cas de la invasió de l’Iraq per controlar els seus recursos, els nostres mitjans dominants no poden permetre que la seva informació col·loqui els esdeveniments en un marc honest. La suposició contínua als comentaris liberals sobre l’atac dels Estats Units contra l’Iraq, per exemple, és que, ja que no es van trobar armes de destrucció massiva, el Govern de Bush hi va romandre per impulsar un esforç desorientat per desarrelar els terroristes, restaurar la llei i l’ordre, i propagar la democràcia.
Per als mitjans occidentals, els nostres dirigents cometen errors, són ingenus o fins i tot estúpids, però mai són dolents o desviats. Els nostres mitjans no fan crides a que es jutgi Bush o Blair a l’Haia com a criminals de guerra.
[…] poques vegades es diu als periodistes –almenys directament– què escriure. Els mitjans han desenvolupat processos curosos de selecció i jerarquies en el seu personal editorial –anomenats filtres pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky– per assegurar que periodistes dissidents o veritablement independents no assoleixin posicions de veritable influència.
[…] els nostres periodistes pugnen per l’accés professional, per ser admesos a les antecambres del poder. Aquests privilegis fan carreres però a un cost immens per a la independència dels periodistes.
[…] Les commocions, mentre els públics àrabs lluiten per desfer-se dels seus tirans, també despullen algunes de les il·lusions que ens han venut els mitjans occidentals. L’Imperi, ens han dit, vol democràcia i llibertat a tot el globus. I tanmateix se’l veu mut i impassible mentre els botxins de l’Imperi treuen les seves armes fetes als Estats Units contra els seus pobles que demanen llibertats a l’estil occidental.
La versió occidental de la glasnost [l’obertura política i de la informació duta a terme a la Unió Soviètica al costat de la perestroika o reestructuració econòmica] és particularment òbvia en la cobertura del problema més proper als nostres cors, aquí a Palestina. […].
Aquesta és una oportunitat i l’hem d’utilitzar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans corporatius; hem d’avergonyir-los en estar més ben informats que els que hi escriuen, que reciclen comunicats de premsa oficials i clamen pel seu propi accés professional; i els hem d’abandonar, com ja passa, a la recerca de millors fonts d’informació. Tenim una finestra. Hem d’obrir-la amb força abans que les elits de l’Imperi tractin de tancar-la de cop.”
Arthur Silver: el sadisme extrem dels “bons” encobert pels mitjans atlantistes
A continuació d’aquesta magnífica anàlisi de Jonathan Cook en vaig recollir una altra no menys pertorbadora d’Arthur Silver:
“Per la seva banda, la revista alemanya Der Spiegel, que juntament amb els altres quatre grans diaris internacionals va poder disposar dels cables de WikiLeaks, tampoc està sent un prodigi de transparència. No fa gaire, va transcendir la notícia que té en poder seu unes quatre mil fotos i vídeos de la intervenció estatunidenca a l’Afganistan en què queda al descobert el mateix sadisme dels “defensors” de la democràcia, dels drets humans i la llibertat, que el món ja havia vist abans a les imatges de les tortures a la presó d’Abu Ghraib, a l’Iraq. Fins ara només n’ha publicat tres, que ja són suficients per comprovar qui són i com actuen aquests autèntics sàdics assassins i per imaginar tota la resta. En una es pot veure com tracten el cadàver d’un menor que, igual que al far west, aixequen de la cabellera entre rialles, com un trofeu de caça. Arthur Silver analitza així el reportatge de Der Spiegel en què apareixien publicades les citades fotos:
[…] no s’utilitza l’exèrcit dels Estats Units per a cap propòsit defensiu, en absolut. Ben al contrari, es fa servir l’exèrcit estatunidenc únicament per intentar avançar en la dedicació obsessiva i profundament pertorbada de la classe dominant per l’hegemonia global estatunidenca. Amb aquest objectiu, l’exèrcit dels Estats Units assassinarà repetidament i necessàriament una xifra immensa de civils completament innocents. Aquests assassinats no són la lamentable conseqüència d’una política benintencionada, i no són els danys col·laterals que es podrien evitar. Els assassinats […] són un element integral i indispensable del pla per al control i la dominació.
A cinc dels soldats se’ls jutja per assassinat premeditat; després de cometre els assassinats van fer veure que s’havien hagut de defensar dels atacs talibans. Altres acusacions fan referència a mutilació de cadàvers, a la possessió d’imatges de víctimes humanes i abús de drogues. Tots els soldats han negat les acusacions. S’enfronten a pena de mort o sentència a cadena perpètua si se’ls declara culpables. El cas ja ha creat una profunda commoció arreu del món, especialment per les revelacions que aquests homes tallaven ‘trofeus’ dels cossos dels éssers que assassinaven.
L’ampli article de Der Spiegel que acompanya les fotografies conté nous detalls sobre la conducta sàdica dels homes. En un incident esdevingut el maig de l’any passat, diu l’article, durant una patrulla, l’equip va encendre un mul·là que estava dret al costat de la carretera i el van portar fins a una rasa on van fer que s’agenollés. Després, el cap del grup, el sergent Calvin Gibbs, li va llançar presumptament una granada, mentre donava ordres perquè el disparessin. Després, es descriu com Gibbs va tallar un dels dits petits de l’home i li va arrencar una dent. L’equip de la patrulla va explicar després als seus superiors que el mul·là havia intentat amenaçar-los amb una granada i que no van tenir més remei que disparar.
Un dels gerents de seguretat de la companyia estatunidenca DynCorp va enviar un correu als seus clients advertint que era probable que la publicació de les fotos ‘incités la població local’ perquè ‘la gravetat dels incidents que es revelen és molt gràfica i extrema’. Les disculpes de l’exèrcit exposades en aquest article de Jon Boone representen la típica propaganda estàndard que qualsevol règim bàrbar i sagnant sol utilitzar. Aquestes accions no són ‘contràries als estàndards i valors dels Estats Units’, sinó que encarnen a la perfecció ‘els estàndards i valors dels Estats Units’.
Afegiria unes quantes veritats desagradables més en relació amb tots aquells que van recolzar Obama creient que representava algun tipus de canvi important de les polítiques de Bush que tan profundament afirmaven detestar. Primer, el vostre suport a Obama va suposar una confessió de profunda ignorància sobre la política i els sistemes polítics, i com aquests sistemes es desenvolupen i actuen. Un cop més, la veritat sobre Obama i les polítiques que ell seguiria no eren un secret que necessités especials coneixements per poder descodificar-les. Alguns de nosaltres vam estar proclamant repetidament la veritat sobre Obama durant tot el 2007 i el 2008. Gairebé tothom ens va ignorar. Aquí hi ha un article que vaig escriure sobre la política exterior d’Obama (i la de Hillary Clinton) del maig del 2007. I aquí els indico un article sobre Obama del maig del 2008 [‘Unes quantes veritats desagradables sobre l’Estat de la Mort i els seus patrocinadors’], que incloïa això:
‘Fins i tot encara que assumim que Obama desitja realment canviar el nostre sistema polític, el punt fonamental és el mateix: un individu no ho pot fer ell sol. És de bojos creure una altra cosa. Més clarament: és profunda, profundament estúpid. I la veritat és molt diferent d’aquesta fantasia idiota: Obama encarna a la perfecció el sistema, segons és ara. El desafiarà en temes sense importància. Però, ben al contrari, farà tot el possible per fer que avancin els objectius de la classe governant i assegurarà que els poderosos estiguin completament protegits. Els mentirà sobretot això, com ja ho ha fet moltes vegades però, com he assenyalat, molts estatunidencs, inclosos molts liberals i progressistes, estan bojament disposats a creure qualsevol cosa’.”
Hi ha coses que “no surten a la tele” no per ser poc importants sinó per ser-ho massa
En realitat, no necessitaria recórrer a les confidències d’aquests periodistes excepcionals. N’hi ha prou amb la meva pròpia experiència personal per entendre com funciona aquesta premsa presstituta en les seves tasques d’entronització d’Occident com una civilització “benèvola i superior” en què una “magnífica premsa lliure” és capaç, suposadament, de revelar fins i tot els episodis propis més foscos i condemnables. El meu cas personal és prou alliçonador. Però, pel que sembla, no hi ha manera que els nostres conciutadans deixin de tenir necessitat de recórrer al suposat saber. És a dir, de recórrer a allò que diguin aquells en qui prèviament han dipositat l’autoritat acadèmica i professional. Per això he recorregut a les anàlisis dels dos periodistes.
Tanmateix, crec que he de dedicar unes línies a aquesta experiència pròpia. Sobretot, perquè fa referència al terrible dossier Rwanda-Congo. Un dossier on l’Occident ha de reconèixer i acceptar les seves gravíssimes responsabilitats, si és que vol retrobar el camí d’aquella dignitat que va perdre totalment amb semblants crims. Un dossier que no es considera important perquè no es veu als mitjans. Quan, en realitat, es tracta del contrari: és de tal magnitud i les responsabilitats d’Occident són tan greus, que ha de ser ocultat.
A finals de novembre del 2010, El País iniciava la publicació, diària i que es va prolongar durant setmanes, d’una gran quantitat de les revelacions de Wikileaks. Darrere l’aparença de ser un periodisme d’investigació valent, s’hi amagava en realitat un comportament semblant al de The Guardian, que Jonathan Cook analitzava en profunditat. Entre la multitud de pàgines íntegrament dedicades a episodis secrets de la diplomàcia dels Estats Units revelats per Wikileaks, ocupaven un lloc destacat, especialment el dimarts 30 de novembre, les referents a les pressions dels Estats Units a l’Audiència Nacional espanyola. El gran titular de primera pàgina era aquest: “Els Estats Units van maniobrar a l’Audiència per frenar els casos de crims i tortures”.
Però ni fins i tot aquell dia hi havia ni una sola línia dedicada als cinc cables sobre el dossier ruandès a l’Audiència. Cables que més tard el mateix Julian Assange, després de lamentar públicament que no s’estiguessin publicant documents molt importants que ja havien estat lliurats, va publicar per una via diferent a la dels cinc grans diaris del món amb els quals havia realitzat acords. Al llibre ja citat, jo expressava així les meves sensacions:
“Quan van començar a ser publicats sistemàticament a El País i a quatre grans diaris internacionals més els extensos articles basats en les informacions aportades pels cables estatunidencs aconseguits per WikiLeaks, em costava entendre que gairebé no ens diguessin res d’un conflicte tan greu com el de l’Àfrica dels Grans Llacs. Més encara, coneixent que El País va informar ja des de l’inici sobre el fet que hi ha força cables referents a aquesta regió. Passaven les setmanes i cada cop era més difícil sostreure’s a la incòmoda sensació que en aquesta història estaven gairebé totalment absents algunes importants i ocultes realitats del nostre món.
Com era possible que El País publiqués aquesta quantitat de cables sobre el fet aïllat de l’assassinat d’un espanyol a l’Iraq, el càmera i reporter gràfic José Couso, i sobre la causa oberta per això a l’Audiència Nacional, però cap sobre l’assassinat de nou espanyols més ni sobre la causa per aquests nou crims igualment oberta a l’Audiència Nacional, causa que hauria de preocupar l’Administració estatunidenca de la mateixa manera que l’oberta pel cas Couso? O que tampoc publiqués res sobre els altres greus fets de què s’ocupa aquesta causa judicial: els quatre magnicidis perpetrats en una dècada a l’Àfrica dels Grans Llacs; els crims massius duts a terme en el conflicte que més víctimes ha causat després de la Segona Guerra Mundial; el pillatge de recursos naturals que s’està realitzant en el marc del gran projecte que remodela totalment gairebé la meitat de la rica Àfrica, enmig d’una soterrada però terrible lluita entre les potències occidentals i altres potències emergents com la Xina?
El fet que el reporter espanyol fos assassinat directament per militars estatunidencs no és explicació suficient per a aquest clamorós silenci sobre els grans interessos i grans crims que es juguen en aquest moment a l’Àfrica, grans interessos i grans crims en què els Estats Units també hi tenen tant a veure. És veritat que tot el que fa referència al cas Couso té una alta càrrega simbòlica i que posa molt nerviosa l’Administració estatunidenca, ja que podria crear un perillós precedent contra la impunitat internacional de què gaudeixen fins ara els seus militars. Però aquest episodi a l’Iraq no és en cap cas comparable amb la magnitud i gravetat del conflicte africà. Sens dubte WikiLeaks estava prestant un important servei a la veritat. Però la veritat que ens presentaven aquests cinc grans diaris internacionals, era tota la veritat? El mateix Julian Assange afirmava el 23 de desembre del 2010 (article d’Eugenio García Gascón al diari Público):
‘Hem depès fins ara dels grans cinc diaris del món i el que ha estat publicat fins ara reflecteix els interessos d’aquests diaris, com The Guardian, El País i Le Monde, però no el que considerem important. Així que difondrem tots els documents que tenim. Això trigarà quatre o sis mesos.’
Seria un greu error confondre una part amb el tot. Seria un reduccionisme més. Després del lliurament de la documentació de WikiLeaks a només cinc grans mitjans i després del procés de selecció que aquests han dut a terme, els cables publicats gairebé res ens havien dit sobre una de les trames d’interessos i crims més grans que existeixen al nostre món així com dels més importants personatges d’aquestes trames. Les claus que acabo d’exposar anteriorment ens permeten començar a suposar alguns dels motius d’aquest clamorós silenci: no es podia esperar d’aquells cinc grans diaris internacionals una cosa massa diferent del que han fet, atesa la seva relació estreta amb els poderosos clubs que estan tan implicats en la tragèdia de l’Àfrica dels Grans Llacs; la classificació dels cables filtrats va des del confidential al secret, però cap no porta la de top secret (almenys en els lliurats a El País); els poderosos i discrets personatges que dirigeixen els inaccessibles clubs de què parlo estan per sobre de l’àmbit polític i diplomàtic des del qual van sorgir els cables de WikiLeaks…”
Els cinc cables sobre el dossier Rwanda-Congo a l’Audiència Nacional mostraven efectivament la gran preocupació de l’Administració dels Estats Units sobre les conseqüències d’aquest cas. Gairebé tres anys abans, el 6 de febrer del 2008, ja havien estat dictats quaranta mandats d’arrest contra quaranta màxims càrrecs de l’actual govern imposat pels Estats Units a Rwanda. A diferència del cas Couso, ja havien estat emeses les ordres d’arrest. Així que la conclusió va ser clara: no havien estat publicats no perquè no fossin importants sinó perquè ho eren massa:
“El 2 de març del 2011, un important esdeveniment venia a confirmar totes les anàlisis que he fet a les pàgines anteriors (pàgines que ja havia redactat durant els primers dies del 2011) sobre l’anormalitat que representava el fet que els cinc grans diaris que publiquen els cables de Wikileaks no haguessin publicat pràcticament res sobre un dossier com el de l’Àfrica dels Grans Llacs. El diari més llegit a Espanya, 20 minutos, publicava, per fi! el relat d’uns episodis confidencials l’existència dels quals no sols suposàvem sinó que fins i tot m’havia atrevit a explicar un any abans al prefaci del llibre Àfrica, la madre ultrajada: la vergonyosa col·laboració de rellevants membres tant del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació com de la Fiscalia de l’Audiència Nacional amb l’Ambaixada dels Estats Units, amb el Departament d’Estat i amb el Govern de Rwanda, col·laboració que tenia per objectiu el bloqueig i la desactivació de la querella criminal presentada per nosaltres en aquesta Audiència Nacional.
Es tracta d’una col·laboració per obstruir la tasca de la justícia, per encobrir els crims més greus imaginables, per salvaguardar la impunitat dels esbirros dels Estats Units en aquella regió, autors de l’assassinat de nou ciutadans espanyols, i per evitar els conflictes diplomàtics seriosos amb el seu gran padrí estatunidenc que ja apuntaven a l’horitzó. Es tracta, doncs, d’una col·laboració segurament delictiva, per més que, com podrem comprovar més endavant, aquests responsables del Ministeri i de la Fiscalia trobessin amb lleugeresa (en les diferents accepcions d’aquest terme: prestesa, poca consistència, etc.) alguns insostenibles arguments per autojustificar-se: per justificar el desistiment de responsabilitats i el seu abandonament de les víctimes espanyoles; per justificar la col·laboració amb els Estats Units seguint dòcilment les directrius impartides des del Departament d’Estat; per justificar la seva manca de consideració, i fins i tot menyspreu envers el jutge Fernando Andreu Merelles i la seva Interlocutòria.
Era un diari de la petita Noruega, Aftenposten, el que treia a la llum cinc cables estatunidencs filtrats per WikiLeaks referents a la querella. El diari espanyol 20 minutos hi havia tingut accés a través del diari noruec. Es materialitzava així allò anunciat per Julian Assange: atès que hi ha molta documentació important que no és publicada pels cinc grans diaris amb què inicialment havia pactat, comunicava que serien difosos tots els documents que estaven en la seva possessió.
Com vaig explicar en el seu moment, aquesta querella havia estat admesa a tràmit pel jutge titular del Jutjat núm. 4 de l’Audiència Nacional espanyola, Fernando Andreu Merelles, el 6 d’abril del 2005. Gairebé tres anys després, el 6 de febrer del 2008, el jutge dictava Ordre d’arrest contra quaranta màxims càrrecs de l’FPR/EPR i imputava també, malgrat la seva immunitat presidencial, Paul Kagame, llavors líder de l’FPR/EPR i actualment president a més de Rwanda. Els càrrecs són els més greus possibles: delictes de genocidi, lesa humanitat, delictes contra les persones i els béns protegits en cas de conflicte armat, integració en organització terrorista, actes terroristes, pillatge de recursos naturals i l’assassinat de nou ciutadans espanyols.
El titular de l’article del diari 20 minutos era aquest: “El Govern va menysprear la causa per la mort de 9 espanyols a Rwanda”. Menyspreu, la mateixa paraula, el mateix retret utilitzat més d’una vegada pel senador per les Illes Balears i exvicepresident del Govern de les Illes Balears, Pere Sampol, en dirigir-se al ministre Miguel Ángel Moratinos en els seus freqüents enfrontaments per aquesta causa judicial. En aquest magnífic article, la seva autora Mirentxu Mariño explicava que mentre l’Executiu espanyol proclamava a l’Ambaixada estatunidenca que ‘algunes mesures del jutge li semblaven inútils’, els Estats Units, contrariàment
‘sí que es van prendre seriosament el procés –que va començar el 2005 amb una querella del Fòrum Internacional per a la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs– i van pressionar les autoritats espanyoles. Ni tan sols les paraules encoratjadores de la fiscal, que suggerien que el cas podria quedar en foc d’encellas, van fer enrere les seves intencions. Per què? Pels interessos polítics, econòmics i estratègics dels Estats Units a Rwanda’.”
El comportament còmplice de les ONG atlantistes que formen part del sistema
Tenint en compte tot el que hem dit, fins i tot el que hem viscut a títol personal en l’enorme conflicte de l’Àfrica Central, vull referir-me ara al fet que les ONG atlantistes, com HRW o Amnistia Internacional, no només han jugat un penós paper en tots aquells grans conflictes en què estaven en joc importants interessos geoestratègics globals, sinó que fins i tot han format part d’aquest sistema imperial atlantista. Per això l’expulsió de totes dues pel Govern de Rússia (com van ser abans també expulsades d’altres països), juntament amb tretze més, era una conseqüència lògica dels seus comportaments.
Cada vegada em sembla més impresentable que nombroses ONG occidentals (suposadament imparcials, pacifistes i preocupades per la democràcia o la llibertat) dediquin tanta atenció i energia a la qüestió dels drets humans (tots ells individuals) però guardin un sistemàtic i eixordador silenci sobre la bogeria bèl·lica i de dominació que és en si mateixa l’OTAN, i sobre els seus innombrables crims d’agressió internacional o crims contra la pau. O sobre els seus crims de terrorisme.
Són unes ONGs bolcades ara sobre la qüestió de les violacions dels drets humans de Rússia a Ucraïna. Sembla que no coneixen o han oblidat realitats com Gladio, la xarxa terrorista de l’OTAN que ha comès tants atemptats. Com el ja citat de l’estació de Bolonya, que va provocar 85 morts i més de 200 ferits. I tot això sense referir-nos a la multitud de violacions de drets humans de les forces armades d’Ucraïna sobre la seva pròpia població.
Aquestes ONG tenen ara la coartada que l’invasor és Rússia. Cosa absolutament discutible, com ja vaig exposar anteriorment seguint les anàlisis de Scott Ritter. En tot cas, ja que en les moltes ocasions en què s’ha tractat d’un crim d’agressió internacional atlantista s’han dedicat a denunciar sobretot les violacions de drets humans comesos (suposadament) pels agredits, el curiós és que ara, excepcionalment, en el cas d’Ucraïna es bolquin sobre les comeses per Rússia (el suposat agressor). En una campanya recent d’una ONG catalana de suport a la defensa dels drets humans a Ucraïna (campanya aparentment de finançament, però que sobretot inocula a l’inconscient col·lectiu un tendenciós posicionament en aquest conflicte) podem llegir que el primer dels seus dos objectius és:
“Donar suport financer a la Coalició 5am que aplega 16 organitzacions de drets humans que documenten i recullen proves de crims de guerra comesos per l’exèrcit rus a Ucraïna. El fiscal Karim A.A. Khan de la Cort Penal Internacional ja ha començat a investigar els crims de guerra comesos per Rússia a Ucraïna però, perquè prosperi la possibilitat de jutjar els responsables d’aquesta guerra, cal que es recopil·lin proves i se n’asseguri la cadena de custòdia. Les organitzacions de drets humans d’Ucraïna que estan reunint aquestes proves, necessiten suport per poder fer aquesta tasca en una situació molt precària i complexa.”
Després d’haver escoltat testimonis i anàlisis com les del coronel Richard Black, llegir un pamflet russòfob tan tendenciós, emès per organitzacions properes que diuen treballar pels drets humans (un pamflet que sembla dictat al detall pels més grans, més perversos i més perillosos criminals del planeta), provoca els sentiments més desagradables. Són organitzacions molt properes. No de les grans organitzacions atlantistes amb seu a Londres que, com és el cas de HRW tant de mal han fet a Rwanda i al Zaire-Congo.
Pel que fa a nosaltres, el boicot de totes dues a la meva candidatura al Nobel de la Pau, una candidatura molt ben posicionada, em va ser confessat confidencialment ja fa més de vint anys per algú que coneixia molt bé el que passava als despatxos d’Oslo. Tot i que sabem que alts càrrecs internacionals d’Amnistia no només es van oposar a aquest boicot sinó que van donar suport decididament a l’opció de signar la meva candidatura. Però encara va ser més roí si és possible el boicot de totes dues a l’esmentada querella a l’Audiència Nacional, que tan important era contra l’absoluta impunitat de què gaudia i segueix gaudint el gran criminal Paul Kagame.
Però totes aquestes mesquines i sigil·loses intrigues no són gens estranyes si recordem el que es va atrevir a fer públicament el secretari general d’Amnistia Internacional l’agost del 2011 (referint-me només a una de les moltes penoses i fins i tot criminals actuacions d’aquesta organització): es va dedicar a arengar a la “comunitat internacional” perquè actués d’una vegada a Síria de la mateixa manera com abans ho havia fet a Líbia. Que potser no coneixia que, tal com relata el coronel Black, va ser la CIA la que va provocar el que ell anomena “la repressió a Síria”? O tampoc coneix les barbàries dels “nostres” terroristes? A La hora de los grandes “filántropos” ja vaig recollir part d’un article de Maximilian C. Forte, publicat a Monthly Review el 18 d’agost del 2011, que fa referència a aquest posicionament escandalós:
“Salil Shetty, secretari general d’Amnistia Internacional, a [el seu article] ‘El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha d’actuar per acabar amb la repressió a Síria’ comença, en el mateix títol, admetent una ingenuïtat bàsica, ahistòrica. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides no ha actuat mai per acabar amb l’opressió enlloc, és una eina dels poders més opressius sobre la terra, i si actuen per acabar amb l’opressió d’altres és per superposar la seva opressió molt més gran. Fer la pilota a les potències imperialistes, com si fossin les garants dels drets humans, diu molt sobre l’agenda eurocèntrica d’Amnistia. És una agenda tan fallida com les potències a les que apel·la. […] Shetty condemna la declaració de les Nacions Unides: ‘es queda molt curta del que realment es necessita’. I què és el que realment es necessita? Shetty mai ho arriba a articular –’s’ha de fer alguna cosa i cal fer-la ara’–, per tant deixa que s’entengui llegint entre línies. El mateix que Fisk [periodista que també crida a una intervenció militar occidental a Síria] [Shetty] escriu: ‘La impotència del Consell respecte a Síria contrasta fortament amb la ràpida i decisiva acció que va prendre en el cas de Líbia. Però, de fet, són les repercussions de la seva resolució contra Líbia el que ha paralitzat el Consell’. La ‘ràpida i decisiva’ acció contra Líbia, quan podria haver dit la insensata pressa per un canvi de règim que ha perllongat la guerra i violat els drets humans de molts més libis dels que estaven en joc el febrer. En qualsevol cas, a Líbia se la converteix ara en el punt de referència d’una bona acció (sorprèn que aquesta gent no invoqui els bons vells temps del genocida programa ‘petroli per aliments’ aplicat per les Nacions Unides, entre d’altres de les seves sancions, contra el poble de l’Iraq). Shetty vol que el Brasil, Sud-àfrica i l’Índia s’imposin sobre el Consell de Seguretat per superar el desacord polític i fer alguna cosa contra Síria. Havent posicionat l’acció militar contra Líbia com el punt de partida de la discussió, el seu lament sobre la manca d’acció contra Síria almenys implica un desig d’acció militar: llavors Síria i Líbia serien iguals en la recepció de la generosa cura i tendra atenció de l’OTAN. […] Més que increïble és que Shetty invoqui l’autoritat moral dels seus veïns àrabs per parlar de Síria: ‘aquests actors clau com la Lliga Àrab, el Consell de Cooperació del Golf i ara el govern d’Aràbia Saudita han parlat clarament contra els assassinats allà [a Síria]’. Fisk no va ser ni tan graciós, ni tan incompetent. Aquesta és Amnistia Internacional, invocant l’opinió saudita sobre drets humans, invocant les veus dels Estats del Golf, una Lliga Àrab de dictadors. ‘Ara és el moment…’ afirma Shetty, mimetitzant la manera de construir l’oració actualment en voga al Washington d’Obama, ‘de prendre una postura i que comptin amb tu’. Prendre una postura i fer què? Que compti amb tu… qui? ‘No haurien de fracassar en la prova siriana’, conclou, […]”.
Però, és clar, què es pot esperar –com ja comentava i documentava també al meu llibre– d’una organització que tenia a la seva Junta Directiva Internacional el mateix pare de la criatura (de tot aquest infernal projecte de dominació mundial), el gran russòfob ja mort Zbigniew Brzezinski? Què podeu esperar d’una organització que mantenia amb l’establishment financer-polític-militar les mateixes portes giratòries que són tan conegudes en el cas de les grans empreses. I com he pogut comprovar, de tot això no en tenen ni la menor idea els membres corrents d’aquesta enorme i reconeguda organització. Al meu llibre em vaig referir, per exemple, al cas de Suzanne Nossel, que explicava Réseau Voltaire el 24 de novembre de 2011 a l’article titulat “Una assistent de Hillary Clinton encapçala Amnistia Internacional als Estats Units”:
“Suzanne Nossel, exassistent de Richard Holbrooke en els temps d’ambaixador davant l’ONU i actual assistent de Hillary Clinton a càrrec de les organitzacions internacionals, es converteix en directora executiva d’Amnistia Internacional als Estats Units. En les seves funcions com a empleada del Departament d’Estat, Suzanne Nossel va desplegar esforços ingents per manipular el tema dels drets humans a favor de les ambicions imperials dels Estats Units. La senyora Nossel ja havia treballat anteriorment per a Human Rights Watch, per a Bertelsmann Media Worldwide i per a l’administració del Wall Street Journal. El consell d’administració d’Amnesty International USA va estimar que el treball de Suzanne Nossel a les administracions dels presidents Bill Clinton i Barack Obama constitueix una garantia de la seva competència, però obviant els crims que les dues administracions van cometre a Iugoslàvia, l’Afganistan, l’Iraq i el Líban, entre altres països.
La senyora Nossel va iniciar diverses campanyes contra l’Iran, Líbia i Síria. Els darrers mesos es va destacar a la campanya de mentides destinada a intoxicar el Consell de Drets Humans, amb seu a Ginebra, per aconseguir que el Consell de Seguretat de l’ONU adoptés una resolució que autoritzés la guerra contra Líbia. Finalment, les acusacions de la senyora Nossel van resultar ser pures mentides.”
Mai hauríem d’oblidar que segons els Principis de Nuremberg, “Iniciar una guerra d’agressió no és només un crim internacional, és el crim internacional suprem que només es diferencia d’altres crims de guerra en què conté en si mateix el mal acumulatiu del conjunt”. Desentendre’s totalment d’aquests Principis, al·legant que el seu mandat només els permet ocupar-se dels drets humans individuals i els impedeix immiscir-se en l’àmbit politicomilitar, és la més grollera i lletja de les excuses per part d’organitzacions que, com acabem de veure, estan al servei no ja de la política sinó, pitjor encara, al servei de les elits globalistes que han segrestat la política.