No sembla gaire realista una valoració tan crítica com la d’aquest titular, que fins i tot ridiculitza el “formidable” sistema occidental. No sembla ni cert ni possible que, amb un poder militar tan impressionant, l’Imperi Occidental estigui fonamentat en aquest paradigma fatu, que, pel que sembla, només té a veure amb l’eteri món de la moral o de l’ètica.
Tanmateix, ingents energies es dediquen a la propaganda, a l’engany, al rentat de la imatge dels criminals més perversos (com és el cas de Paul Kagame o Volodímir Zelenski, que han promogut i provocat les enormes tragèdies de Rwanda i Ucraïna), al silenciament d’aquelles veus que desemmascaren tanta mentida (com és el cas de Julian Assange), al descrèdit i criminalització de tots aquells que són un obstacle (la llista d’ells les darreres sis dècades de dominació mundial estatunidenca, començant per Patrice Lumumba fins arribar a Vladimir Putin, seria gairebé inacabable).
La legitimitat moral: una força que els “realistes” menyspreen però que importa molt a les elits
La dedicació de tanta energia a aquests afers per part de les elits ens hauria de fer qüestionar i reconsiderar la nostra pròpia manca de valoració de la força que ells mateixos anomenen la legitimitat moral, veritable fonament de fins i tot els més poderosos imperis. Afirmar que el poder d’aquestes elits no és altre que el que nosaltres mateixos els concedim no és només una veritat evangèlica: “No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima (Evangeli de Mateu 10, 28)”. “Ja no temo ningú, he vist la Glòria de la vinguda del Senyor”, va clamar Martin Luther King pressentint la seva mort molt propera, tan sols unes hores després.
La certesa que aquesta gent no té cap poder sobre nosaltres no és específicament cristiana. Ni tan sols és una convicció pròpia només de l’àmbit religiós o espiritual. És veritat que autèntics místics com el mahatma Gandhi van viure i van morir fonamentats en ella. Però, al llarg de la història, també milions d’éssers humans, moguts per valors senzillament humans, com la dignitat, han preferit morir drets a viure agenollats.
Són les lleis supremes que jo mateix vaig anomenar Els cinc principis superiors i que, com molt bé proclamava el mahatma Gandhi, funcionen amb precisió fins i tot en l’exercici de l’acció política. Són elles les que expliquen les reiterades i humiliants derrotes dels poderosíssims Estats Units davant de petits i pobres països agredits per ells. Si ens referim novament a les darreres sis dècades, podríem començar pel Vietnam fins arribar a la seva sortida recent, urgent i caòtica, de l’Afganistan.
De fet, aquesta legitimitat moral és tan digna de ser tinguda en compte que durant tres mesos la propaganda atlantista ha pretès aplicar aquestes categories a les “agressores” i “desmotivades” forces armades de Rússia a Ucraïna. Però els fets són tossuts. La realitat és contrària a aquesta propaganda: ja estem veient la derrota de les milícies neonazis ucraïneses. Milícies que, com els seus predecessors nazis ucraïnesos i alemanys, estaven i estan absolutament mancades de la més mínima legitimitat moral. Si alguna cosa va sostenir fins al final la delirant camarilla que va envoltar Adolf Hitler, no va ser res més que el fanatisme.
Sí, la legitimitat moral és el veritable fonament de la pau entre els pobles. I tots sabem que la inestabilitat i la fragilitat o l’estabilitat i la fortalesa de qualsevol edifici depenen absolutament dels seus fonaments. Per això, qüestionar un paradigma tan falsari sigui per a aquest sistema imperial la més perillosa de les accions subversives. I que deixar al descobert la seva inconsistència sigui la més poderosa de les revolucions contra ell. Un sistema responsable des de la fi de la II Guerra Mundial de desenes de milions de víctimes mortals.
Només a l’Àfrica Central caldria comptabilitzar, fins avui, una d’aquestes desenes de milions. En un dels seus darrers articles, Emmanuel Neretse, sempre tan perspicaç i precís, analitza les claus de la guerra de conquesta de Rwanda entre el 1990 i el 1994 a la llum de l’actual conflicte d’Ucraïna. En aquest article, ens recorda l’eliminació sistemàtica des de finals de 1996 de molts centenars de milers de refugiats hutus a l’ex Zaire. A aquests molts centenars de milers caldria sumar-hi el mateix nombre anterior (tant a Burundi com a Rwanda) i els més de cinc milions de víctimes congoleses posteriors.
Segur que Rússia ja ha perdut la guerra de l’opinió internacional?
Vist l’èxit aclaparador de la propaganda, que ha aconseguit incrustar un paradigma tan quimèric en el més profund de les ments dels nostres conciutadans, sembla que el fantasiós sigui més aviat jo, fent semblants afirmacions tan poc “realistes”. Tot i això, el temps serà qui tingui l’última paraula. De fet ja l’està proclamant. Però sembla que només l’escolten els qui són capaços de prendre distància crítica respecte a tota la propaganda amb què ens estan infectant.
El temps només existeix com un contiuum espaitemporal. I l’espai que anomenem Occident, que els amos de la propaganda han aconseguit que confonguem amb “la comunitat internacional”, és tan sols una regió geopolítica del nostre preciós i divers planeta. És una regió on uns provincians, ignorants o prostituts (les “presstitutes mediàtiques” de Craig Roberts) creadors d’opinió adoctrinen uns inermes i conformistes ciutadans, fent-los confondre una part amb el tot.
Només dos països “indòcils”, la Xina i l’Índia, entre els molts altres que les nostres insignes elits atlantistes han qualificat com a països brètols, constitueixen més del 30% de la població mundial (gairebé 3.000 milions dels gairebé 8.000 milions d’éssers humans actuals). Pel que fa a superfície territorial, només dos països, Rússia i la Xina, constitueixen exactament la meitat del territori de l’enorme Euràsia. És a dir, més de la meitat de la humanitat sap molt bé que Occident és el pervers malvat de la pel·lícula. I una majoria aclaparadora d’ella no creu que Occident sigui el bo de la pel·lícula i considera que els Estats Units són la nació més perillosa del nostre planeta.
A més, com molt bé analitzava el passat 26 de juny Eamon McKinney (eminent sinòleg amb més de 40 anys de participació en els negocis estrangers de la Xina, fundador i director executiu de CBNGLOBAL, empresa que ha gestionat més de 300 projectes importants entre la Xina i altres països), “les nostres” elits segurament cada vegada ho tindran més difícil, de la qual cosa en són conscients, i d’aquí venen les seves presses: “[…] ambdós països [Rússia i la Xina] han de ser destruïts, almenys econòmicament, abans que el Gran Reinici es pugui imposar al món. El temps, però, no està del costat dels globalistes, els esdeveniments recents han demostrat que en són conscients i n’estan accelerant els terminis”. Esperem que la seva urgència no es converteixi en descontrol total i cometin bogeries irreversibles.
Aquesta anàlisi d’Eamon McKinney és especialment lúcida. Breument, però en profunditat, tracta els elements essencials que configuren en aquest moment l’excepcional i perillosa situació mundial: el probable esfondrament proper dels polítics de les elits globalistes i el retorn de Trump, el propòsit de l’OTAN de continuar provocant greument Rússia, la probable gran crisi del model bancari occidental i el pas de desenes de països a l’òrbita del nou sistema econòmic liderat per la Xina, el probable fracàs a nivell global de la pretensió de les elits occidentals que les nacions lliurin la seva sobirania a l’OMS, el ressentiment de molts països cap als qui han gestionat la COVID-19 de manera tan perjudicial per a les seves economies, l’aïllament que patirà Occident (restringit a Amèrica del Nord i la petita Europa Occidental) convertit en tan sols el 15% de la població mundial…
Així que “els nostres il·lustres” creadors d’opinió, aparentment tan reeixits, tenen una tasca molt difícil, abocada segurament al fracàs. Ens repeteixen, dia rere dia, que Rússia ja ha perdut la guerra més important, la de l’opinió internacional. Però la realitat és que, un dia i un altre, no fan altra cosa que emmetzinar les nostres societats amb mitges veritats, que són pitjors que les mentides. Com aquesta mitja veritat en què es presenta l’opinió pública occidental com si fos la mundial.
L’home més perillós d’Amèrica la va encertar de ple: nosaltres som els dolents
Alguns coneixereu la fantàstica i impactant història de Daniel Ellsberg, història que Hollywood, cada vegada més sotmès al que és “políticament correcte”, mai ha portat a les grans pantalles. En realitat, Steven Spielberg va realitzar el 2017 una pel·lícula, suposadament dedicada a la lluita de Daniel Ellsberg per revelar els foscos secrets del Pentàgon sobre la guerra del Vietnam. Però la figura d’aquest heroi estava pràcticament desapareguda mentre, falsejant absolutament la història, convertia el Washington Post en el protagonista d’aquella valenta epopeia. Havia desaparegut tot element realment subversiu davant del criminal sistema imperial estatunidenc.
Alguns coneixereu el documental L’home més perillós d’Amèrica, en què sí que es relata honestament i objectiva el procés interior que el va dur a fer públics els anomenats Papers del Pentàgon. Però el que potser no recordeu, ni fins i tot els que haureu vist aquest magnífic documental, és que la seva conclusió definitiva va ser que l’Imperi americà se sustenta en la fal·làcia que “nosaltres som els bons”. Això és el que vaig escriure sobre això fa ja més d’una dècada al llibre La Hora de los grandes “filántropos”:
“[…] la pitjor crisi, econòmica i de tota mena, segurament encara ha d’arribar. Estan tensant la corda fins a l’extrem, estan portant el món fins a la vora de l’abisme. Potser aquesta Hora no serà un període breu sinó que es prolongarà encara per força anys. Fins i tot pot ser que no aconsegueixin l’objectiu final que pretenen. Però estic convençut que per a ells aquesta etapa final, més o menys perllongada i que tindrà un desenllaç que ningú pot garantir, ja ha començat. Les seves circumstàncies no són les millors per iniciar l’etapa final. Però el fet és que, i en això sí que tenen raó, estan en perill la seva hegemonia actual i l’hegemonia encara més absoluta que havien planificat per a un futur proper.
[…] es busca una mica més: es tracta d’estrangular la Xina i Rússia. […] Aquests clubs tenen motius per témer que els seus projectes imperials s’ensorrin en el futur immediat. Però motius no són raons. Veritablement mai han tingut raó pretenent sotmetre tothom amb el seu projecte de dominació imperial i amb les seves paranoiques percepcions que els fan veure com a enemics tots aquells països que, sense tenir (almenys en aquest moment) un projecte pròpiament imperial, pretenen cobrir les seves necessitats energètiques creixents i de tot tipus de matèries primeres.
Semblen estar convençuts que no hi ha temps per perdre. Semblen creure que ha arribat la seva Hora. La veritat és que L’Hora del triomf dels grans ‘filantrops’ serà L’Hora del nostre pitjor malson. Per això hem d’intentar aturar-la. Hi estem moralment obligats. Més encara, podem transformar-la en L’Hora dels pobles. Encara que per aconseguir-ho, el primer i principal requisit és reconèixer una realitat que ens resulta massa dura d’acceptar. És la realitat que, ara fa exactament quaranta anys, va descobrir un analista de la Corporació Rand (un think tank estretament lligat al Govern estatunidenc al qual ofereix investigació i anàlisi per a les Forces Armades) i del Departament de Defensa dels Estats Units, Daniel Ellsberg, després d’una dolorosa lluita interna: nosaltres no som els bons d’aquesta història, ni tan sols es tracta que estiguem de part dels dolents, és que… som els dolents! El descobriment d’aquesta veritat i la seva acceptació el van transformar fins a fer d’ell, en paraules del secretari d’Estat Henry Kissinger, ‘l’home més perillós d’Amèrica’.
Els Estats Units i l’Aliança per ells liderada no és pas la força benvolent que una poderosa propaganda pretén fer-nos creure que és. Mantenir aquesta fe gairebé religiosa en la bondat imperial, una bondat reeixida, és decisiu per a l’Imperi occidental. És tan important que, encara que hagi de sortir derrotat de l’Afganistan o l’Iraq, l’Imperi no reconeixerà mai ni el seu fracàs ni les seves mentides ni els seus crims. En aquest moment de la història, l’Imperi occidental, anglosaxó en realitat (en què semblen trobar-se tan a gust els responsables de tots els darrers Governs d’Espanya), és ‘el dolent’. Però per arribar a reconèixer-ho, cal un mínim esforç: cal trobar el temps per accedir a una informació no manipulada; cal desenvolupar la capacitat de veure, escoltar i comprendre la realitat; cal tenir el coratge de reconèixer-la i acceptar-la. No és fàcil, però cal i val la pena intentar-ho.
Personalment, ja fa quinze anys que vaig arribar a la mateixa conclusió que Daniel Ellsberg. Ell hi va arribar en descobrir les mentides del Govern dels Estats Units sobre la guerra del Vietnam. Jo, per part meva, en descobrir les mentides de les potències occidentals, liderades pels Estats Units, sobre Rwanda i el Zaire/Congo. Jo hi vaig arribar en descobrir que no es tractava que Bill Clinton s’hagués equivocat en donar suport a ‘el dolent’, Paul Kagame, sinó d’alguna cosa molt més greu: ‘el dolent’ Paul Kagame ni tan sols hauria existit si l’Imperi no hagués fet possible la seva emergència i si no l’hagués sostingut enèrgicament al llarg dels anys.
Quan fa uns mesos vaig veure Daniel Ellsberg a la pantalla del televisor i vaig sentir les seves paraules, alguna cosa va ressonar al meu interior. Aquest home recte l’havia encertada ja fa quaranta anys, havia trobat el tumor que ens està matant: és el nostre propi Sistema Occidental, cada vegada menys democràtic i més plutocràtic, el que cada dia es va assemblant més a tots els totalitarismes que han existit. Això ja no és el desembarcament de Normandia davant dels nazis. Tot ha canviat massa. Ens agradi o no, siguem capaços o no d’enfrontar-nos-hi, s’entossudeixi Hollywood a enganyar-nos o enganyar-se… ‘els nostres nois’ són també ara (a Somàlia, a l’Iraq o al Congo), com abans al Vietnam, els dolents de la pel·lícula. Els nostres dirigents els han portat a massa crims d’agressió internacional, massa crims contra la pau. I Hollywood es veurà obligat a fer pel·lícules que reflecteixin aquesta dolorosa realitat el mateix que ja fa dècades es va veure obligat a fer-les sobre la cara amagada de la guerra del Vietnam.”
Hannah Gurman: qualsevol atrocitat contra “els dolents” i qualsevol sacrifici econòmic propi seran tolerats per una població adoctrinada
A La Hora de los grandes “filántropos” recollia també una cita de Hannah Gurman (professora assistent a la Universitat de Columbia, investigadora de les interconnexions entre la política, l’economia, la diplomàcia dels Estats Units i els conflictes militars) que crec que mereix ser represa ara. En un article titulat “La fatiga de guerra i la manca de crítica de la guerra” publicat a Antiwar.com el 26 de juliol de 2011, exposava així la qüestió:
“[…]. Tot i que podem i hem d’oposar-nos a l’inflat pressupost de defensa, oposar-se a la guerra sobre la base que és massa cara, no deixa de ser un argument contra el cost de la guerra. No és un argument contra la guerra mateixa. Oposar-se als costos econòmics de la guerra és el mateix que dir que, si els Estats Units tinguessin tots els diners del món, en realitat s’hauria de donar suport a les guerres a l’Afganistan i Líbia. […].
Aquesta no és la primera vegada que els Estats Units experimenten la fatiga de guerra. El cas més pronunciat es va produir les darreres etapes de la guerra del Vietnam. Observant aquest fenomen, Noam Chomsky va escriure el 1973: ‘Els Estats Units estan cansats d’aquesta guerra, i en els limitats grups on es determina la política exterior n’hi ha molts que la veuen com un sense sentit, com una aventura fracassada que hauria de ser liquidada. Tanmateix, la doctrina oficial preval. És la que estableix els termes del debat, un fet de considerable importància. I mentre les víctimes siguin designades com a comunistes, [la guerra] resulta un joc just. Pràcticament qualsevol atrocitat serà tolerada per una població que ha estat profundament adoctrinada’.
Com va predir Chomsky, la fatiga de guerra del Vietnam va influir poc per posar fi a la Guerra Freda, que sempre va ubicar el conflicte en el seu propi marc ideològic. De manera fonamental, aquest marc ideològic s’ha mantingut fins ara. En comptes dels comunistes de l’Afganistan, són els islamistes. En comptes de donar suport a una conspiració comunista internacional, l’adversari està duent a terme una gihad global. En tots dos casos, els Estats Units al·leguen que estan lliurant una guerra d’autodefensa, que és alhora d’interès mundial.”
L’OTAN no és una aliança defensiva sinó un poderós i criminal instrument per a la dominació
L’OTAN amb el seu expansionisme de dominació, nucli causant de l’esclat bèl·lic que s’està vivint a Europa, és un instrument molt poderós. Tot i això, Nixon va arribar a afirmar que Daniel Ellsberg, desarmat i fins i tot posteriorment empresonat, era “l’home més perillós d’Amèrica”. No es referia ni a un grup terrorista, ni a una revolució violenta, sinó tan sols a un home revestit amb la legitimitat moral que acompanya la veritat.
Per contra, la mentida com a fonament dels imperis m’evoca el somni del rei Nabucodonosor i l’esfondrament del seu poderós imperi. Esfondrament anticipat pel profeta Daniel (Llibre de Daniel, capítol 2). Però, als nostres dies, ni els cristians creuen ja que el profetisme existeixi! En opinió de moltes comunitats cristianes i molts dels seus guies institucionals, els qui afirmen que Déu segueix parlant en el més profund dels cors no només sobre les nostres qüestions privades sinó també sobre realitats socials i polítiques, i afirmen també que de vegades Ell ordena que la veritat sigui proclamada oportunament i importunament (Segona carta a Timoteu, capítol 4, verset 2), són només uns sospitosos “visionaris”.
En aquesta època, ni fins i tot la majoria dels espirituals, sempre a la recerca de gurus, il·luminats, mestres espirituals i sants, saben què és el profetisme. Aquesta majoria viu en mons sense gairebé cap contacte amb el “corromput” àmbit polític. Tanmateix, solen acceptar fàcilment la versió occidental i políticament correcta dels esdeveniments, vivint-hi immersos quotidianament. I solen rebutjar, i fins i tot qualificar de conspiracionisme, qualsevol qüestionament d’aquesta doctrina oficial. O, a la inversa, la majoria dels qui s’indignen i rebel·len contra tantes injustícies socials i internacionals, difícilment entenen el fenomen del profetisme. Tanmateix, Déu continua manifestant-se, com es va manifestar a Martin Luther King la nit memorable que li va canviar la vida. I fins i tot ordenant-nos aixecar sempre la nostra veu a favor de la veritat i de la justícia, com l’hi va ordenar a ell.
“Nosaltres som els bons” és la mare de totes les mentides que regnen a Occident. Abans tenia a veure amb la guerra del Vietnam, avui amb la d’Ucraïna. És una fal·làcia que ha envaït i impregnat les ments de les nostres societats. Fins i tot les d’aquells que haurien de ser els seus guies i referents. Quan el papa Francesc s’atreveix a dir al patriarca ortodox de Moscou, el seu germà en la fe en el Senyor ressuscitat, que deixi de ser l’escolanet de Putin, és que el virus “nosaltres som els bons” ha infectat els cors. Les defenses evangèliques immunitzadores han estat de moment derrotades. Que difícil que és per a qualsevol occidental, immers en l’omnipresent mentida, alliberar-se de la visió atlantista i distorsionada de la realitat! Esperem que de mica en mica el papa Francesc vagi sortint, com sembla, d’aquesta espiral infernal. Tot i que uns dies després s’acosta afligit a consolar les esposes de dos nazis comandants del Batalló Azov.
Fins i tot cada vegada són més freqüents les crides a l’assassinat del president Putin. Es parla ja d’un projecte en marxa per aconseguir-ho. És sorprenent un desvergonyiment com aquest, només possible gràcies a l’arrogant paradigma del títol d’aquest article. Si a la frase “assassinat de Putin” canviéssim el nom de Putin pel de Biden, o a la frase “instal·lació a Polònia de míssils apuntant a Rússia” canviéssim els noms de Polònia i Rússia per Mèxic i Estats Units… seria l’hecatombe total i la fi de la civilització actual. Aquesta perversió intel·lectual només és possible gràcies a l’esmentat paradigma.
El president Putin té tant sentit comú que fins i tot no té problema que Finlàndia entri a l’OTAN, malgrat l’extensa frontera que l’uneix amb Rússia. Només té problema amb la instal·lació de més míssils a Finlàndia. Això desmenteix que tingui un projecte neoimperial. Es tracta tan sols de la legítima defensa d’un gran poble que no està disposat a tornar a tolerar una agressió com la que li va costar 26 milions de víctimes mortals. El problema, ben real, a què s’ha referit a vegades el president Putin, és el fet que aquells països que entren a l’OTAN perden totalment la seva autonomia. I es tracta d’una organització que fins i tot té les seves organitzacions terroristes, que com la Xarxa Gladio, són capaces de dur a terme atemptats com el de l’estació de Bolonya, que va ocasionar 85 morts i 200 ferits.
La principal missió i lema de l’OTAN és aquell de “divideix i venceràs”. Sempre ha estat així, des dels estrategs de l’Imperi Romà fins, ja recentment, Halford J. Mackinder i Zbigniew Brzeziński, per als quals era crucial evitar la unió d’Alemanya i Rússia. Estarien feliços de veure com ara s’ha aconseguit acabar amb el Nord Stream 2. Ja hem vist altres vegades la gran aspiració última de “les nostres” elits financeres i “filantròpiques”: evitar, sigui com sigui, l’aliança entre Rússia i la Xina. El passat 12 de juny, Matthew Ehret va dedicar-hi un altre dels seus magnífics articles: “La cursa per trencar l’aliança entre Rússia i la Xina, i la Ucraïna de l’Àsia-Pacífic”.
Missió “heroica” per la seva dificultat, com s’analitza a l’article, malgrat els impressionants mitjans i mètodes que s’estan utilitzant per destruir-les totes dues: “[…] les tàctiques revolucionàries de color, seguides dels ‘Gladio stay behinds’, el setge militar, la guerra biològica i, finalment, l’ús de les ‘cinquenes columnes’.” Matthew Ehret estudia detingudament cadascun d’ells i aporta informacions de molt interès que mereixen que se li dediquin els minuts necessaris per a la lectura.
Entre aquestes divisions són també importants les provocades entre nacions del mateix Occident. I fins i tot les divisions internes d’una societat determinada, especialment les infiltracions i divisions en el mateix si dels moviments d’esquerres. I això gràcies, a més, a mitjans d’informació i comunicació considerats alternatius. Com molt bé analitza Edward Curtin al seu article del passat dia 13 de juny, titulat “Les subtileses de la retòrica esquerrana antirussa”:
“Mentre els anomenats mitjans de comunicació corporatius liberals i conservadors –tots taquígrafs de les agències d’intel·ligència– aboquen la més descarada propaganda sobre Rússia i Ucraïna, que és tan cridanera que resulta còmica si no fos tan perillosa, els coneixedors autodidactes també ingereixen missatges més subtils, sovint procedents dels mitjans alternatius”.
Com sap veure Edward Curtin (professor de sociologia al Massachusetts College of Liberal Arts, autor de múltiples llibres sobre qüestions que tenen a veure amb els clàssics, la filosofia, la literatura, la teologia i la sociologia), una mena de propaganda molt més subtil “Funciona especialment bé amb les persones ‘intel·lectuals’ i molt instruïdes”. Una mena de propaganda en què es juga a semblar que es reconeixen els “errors” imperials passats, s’elaboren mitges veritats subtils, etc.
Unes elits capaces de recórrer a la més perversa de les guerres, la guerra biològica
Nosaltres no només som els dolents sinó que fins i tot la depravació de les “nostres” elits no té comparació. “El mal que [ara] resideix a Washington no té precedents a la història de la humanitat”, afirmava amb raó Paul Craig Roberts. Una de les més clares evidències d’això és el fet que no tenen cap escrúpol ni a desencadenar fins i tot una guerra biològica. Sense que a Occident ni tan sols això arribi a qüestionar en profunditat el paradigma que està portant la humanitat cada cop més a prop de l’abisme.
Com afirma l’expert en l’Orient Mitjà Vladimir Platov al seu article del 14 de juny passat, “els Estats Units fa molt de temps que demostren a la comunitat mundial el seu menyspreu per les normes internacionals, juntament amb la seva disposició a desencadenar una guerra amb l’ús d’armes de destrucció massiva (ADM) a qualsevol part del món. Això és el que van fer els estatunidencs al Japó, quan van llançar bombes nuclears sobre la població civil d’Hiroshima i Nagasaki l’agost del 1945. Posteriorment hi ha hagut molts altres incidents documentats i comunicats a l’ONU que van implicar l’ús d’armes químiques i bacteriològiques per part dels Estats Units contra els seus oponents, no només a Corea sinó també a d’altres regions del món. Així, en el període comprès entre el 1949 i el 1988, la Unió Soviètica va presentar a l’ONU proves sobre 13 fets d’ús a gran i petita escala d’armes de destrucció massiva amb la participació dels Estats Units.”
Vladimir Platov enumera una llarga sèrie de llocs i moments d’aquesta utilització terrible. I insisteix en la penosa evidència que l’ONU no hagi reaccionat mai davant de totes les denúncies i proves que li han estat presentades al llarg de set dècades. Finalment s’estén sobre tots els fets greus que estan apareixent després del descobriment a Ucraïna de les desenes de perillosíssims laboratoris dels Estats Units i del material i informacions que hi han estat trobats. Sorprenentment, la seva existència pertorbadora, reconeguda fins i tot per Victoria Nuland, ha passat desapercebuda a l’Occident dels “bons”. I per descomptat, les recents i importants revelacions i fets a què es refereix Vladimir Platov també passaran desapercebuts malgrat la seva gravetat:
– La implicació directa dels Estats Units i Ucraïna en l’esclat de la pandèmia de la COVID-19.
– Les activitats criminals dels Estats Units destinades a desencadenar una guerra biològica global durant l’operació militar especial a Ucraïna.
– Els experiments inhumans del Pentàgon amb ciutadans ucraïnesos en un hospital psiquiàtric de la regió de Khàrkiv (poble de Strelechye).
– L’existència de més d’una dotzena de vehicles aeris no tripulats (UAV) equipats amb tancs i filtres per ruixar agents d’armes biològiques.
– La implicació d’altres membres de l’OTAN com Alemanya i Polònia.
– La responsabilitat especial dels dirigents del Partit Demòcrata com a ideòlegs d’aquestes operacions biològiques militars estatunidenques a Ucraïna.
– La creació per ells mateixos del marc legislatiu per finançar la investigació biològica militar directament amb el pressupost federal.
– La responsabilitat també de les organitzacions no governamentals controlades pels dirigents del Partit Demòcrata (aportant-ne els fons, inclosos els fons d’inversió propietat dels Clinton, Rockefeller, Soros, Biden, sota les garanties de l’Estat).
– La participació també en tot això de les principals companyies farmacèutiques (Pfizer, Moderna, Merck, així com Gilead, una companyia afiliada al Pentàgon).
Això confirma que també les pandèmies formen part de tot el ventall de perversos instruments que “les nostres” elits estan disposades a utilitzar en el seu projecte de dominació mundial, disminució de la població i control (mitjançant les noves i revolucionàries tecnologies) de la que quedi. Sense aquestes claus, cada vegada són més difícils d’explicar que se segueixin silenciant les dades impressionants sobre la magnitud del nombre d’efectes greus que s’estan donant després de la vaccinació. Són dades difícils d’amagar. Vladimir Platov finalitza així el seu article:
“En lloc de garantir el compliment de les normes internacionals i de les convencions internacionals signades pels Estats Units per combatre el desenvolupament i l’ús d’armes químiques i bacteriològiques, Washington organitza regularment campanyes de notícies falses en què s’acusa d’altres països del suposat ús d’armes de destrucció massiva prohibides. I aquestes campanyes, per desgràcia, són promogudes i recolzades activament pels mitjans de comunicació finançats pels Estats Units i pels representants d’una sèrie de partits polítics i governs occidentals d’arreu del món, amagant així les revelacions oficials de les activitats criminals dels Estats Units.
Avui dia, els biolaboratoris militars estatunidencs estan ubicats no només a Ucraïna, sinó també a molts altres països del món que s’enfronten a un perill similar que Washington utilitzi armes biològiques. I els Estats Units no semblen avergonyir-se d’explicar a la comunitat mundial el seu dret a fer plans per canviar règims polítics a països autoritaris si suposen una amenaça per a la seguretat dels Estats Units. En particular, Henry Kissinger, un dels veterans més respectats de la política estatunidenca, ex secretari d’Estat i ex assessor de seguretat nacional del president dels Estats Units, va fer recentment aquesta declaració en una entrevista al Financial Times.”