El “xiringuito” conegut com l’ONU

Recordem que el 10 de setembre de 1960, a Nantes, el general De Gaulle es va referir a l’ONU dient: “El xiringuito que anomenen l’ONU”. Així va pronunciar aquesta frase assassina, que avui forma part dels manuals d’història. En aquella època, el general es va negar a finançar l’expedició de cascos blaus al Congo (excolònia belga). Sobretot, no suportava que l’Organització de les Nacions Unides i el seu llavors secretari general, Dag Hammarskjöld, maneflegessin en la descolonització i la qüestió algeriana.

Sabia molt bé que l’ONU no servia de res i que la seva única utilitat per a la pau mundial era fer soroll.

Ara, el 2023, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha fracassat, després de diverses dècades, en el seu intent de portar la pau a les nacions en conflicte.

Una llista dels seus fracassos i fiascos en aquest àmbit seria tediosa i inapropiada en aquest escrit curt, que pretén ser breu i directament didàctic.

Tanmateix, com a ruandesos, no podem deixar de recordar que aquest mateix “xiringuito” que és l’ONU no només va fracassar estrepitosament a Rwanda, sinó que a més i sobretot hi va cometre un enorme escàndol el 1993-1994.

L’ONU va decidir enviar els cascos blaus a Rwanda, tropes que suposadament havien de facilitar i acompanyar l’aplicació d’un acord signat entre els invasors d’Uganda i el país envaït, Rwanda. Però en realitat, aquestes tropes de l’ONU tenien “una missió dins d’una altra missió”, la d’accelerar i completar la conquesta militar de Rwanda pels elements tutsis de l’exèrcit ugandès que havien envaït l’octubre del 1990. A sobre, l’ONU va confiar el comandament d’aquestes forces de pau a un oficial canadenc que entrenava i informava obertament els comandants de les tropes invasores. Es tracta de Roméo Dallaire, que segueix viu i que avui és venerat com un semidéu a la Rwanda conquerida.

Pitjor encara, el mateix “xiringuito”, l’ONU, va crear un tribunal especial per a Rwanda per jutjar els vençuts perquè mai somiessin amb la venjança o la reconquesta i alliberament del seu país, Rwanda. Els efectes d’aquest tribunal encara es deixen sentir i són catastròfics entre les elits hutus supervivents.

Altres “xiringuitos”

Dit això, ens aturarem més en els fracassos i els escàndols d’altres “xiringuitos” que es van crear a l’Àfrica molt després que l’ONU però amb el mateix enfocament il·lusionista. Però aquí també només parlarem d’algunes accions (o inaccions) que ens són properes, o són d’actualitat.

L’Organització per a la Unitat Africana (OUA), que es va convertir en la Unió Africana (UA)

Aquesta organització, creada just després de la independència, va anar perdent els seus ideals i, a principis dels anys 90, havia esdevingut una closca buida i una vuvuzela per als únics nous amos del món després del final de la Guerra Freda.

El 1990, per exemple, quan l’OUA estava presidida per Yoweri Museveni, president d’Uganda des del 1986 (i encara avui) i tenia com a secretari general el tanzà Salim Ahmed Salim, parent per matrimoni dels tutsis, aquesta organització va avalar la conquesta de Ruanda per elements de l’exèrcit regular ugandès amb el pretext que tenien llunyans orígens ruandesos i, per tant, eren fàcilment presentables com a “refugiats que tornarien al seu país amb les armes a la mà”! La guerra de conquesta va durar gairebé quatre anys i, el juliol del 1994, la Rwanda democràtica i republicana va ser conquerida pels elements tutsis de l’exèrcit ugandès, que des de llavors han instaurat un règim quasi feudo-monàrquic. I tot això amb el vist-i-plau de l’OUA, que més tard es va convertir en l’actual UA.

La Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO)

Aquesta Comunitat, que inicialment agrupava les tres antigues colònies del Regne Unit a l’Àfrica Oriental, és a dir, Kenya, Tanzània i Uganda, es va ampliar més tard per incloure diversos altres països, com la Rwanda de Kagame, Burundi i l’incipient Sudan del Sud, que Museveni, executant els plans dels seus amos anglosaxons, acabava de separar del Sudan. La República Democràtica del Congo (RDC) també es va adherir a contracor a aquesta organització “per voluntat pròpia” el 2022. Aquesta adhesió corresponia a l’agressió de la mateixa RDC per un dels Estats membres de la CAO, és a dir, la Rwanda de Kagame, sota la protecció d’un moviment terrorista de la seva pròpia creació, l’M23.

En pocs mesos, les tropes de Kagame van conquerir diversos territoris de la província del Kivu Nord i van aïllar-ne la capital, la ciutat de Goma, que també està al seu abast, sobretot geogràficament. Però els habitants del Kivu Nord, coneixedors de la crueltat i la inhumanitat dels terroristes tutsis que es presentaven com a “tutsis congolesos de l’M23”, en van fugir com de la pesta i van venir a amuntegar-se per milers en campaments improvisats als afores de Goma.

Davant d’aquesta situació humanitària, i amb l’exèrcit de la RDC (FARDC) incapaç de garantir la integritat del territori i, sobretot, de vetllar per la seguretat de la població i tornar-los les seves propietats, abandonades als terroristes de Kagame, la CAO va pretendre enviar tropes per restablir l’ordre i la seguretat al Kivu Nord, expulsant l’M23 dels territoris conquerits i tornant a la població desplaçada les seves propietats. La RDC se’n va alegrar molt i va permetre l’entrada al Congo de tropes de Kenya, Uganda, Burundi i Sudan del Sud, comandades per un oficial kenyà. Es van elaborar calendaris i fulls de ruta per a aquestes missions: Nairobi I, II, III, Luanda I, II!

Però al cap de pocs dies, la desil·lusió era total, perquè tots els observadors es van adonar que les tropes de la CAO no només no expulsaven els terroristes de l’M23 de les zones conquerides, sinó que, al contrari, fraternitzaven amb ells i els facilitaven la imposició de l’ordre tutsi en aquestes zones!

El govern de la RDC es troba actualment en fase d’avaluació, i caldrà esperar a veure quin futur els ofereix a les tropes de la CAO que ell mateix va convidar al seu territori, sense saber si col·laborarien o serien còmplices de l’invasor Kagame. “Wait and see”, com diu Kagame.

La Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO)

La CEDEAO va ser creada el maig del 1975 per un tractat conegut com a “Tractat de Lagos”. Per tant, existeix des de fa 48 anys. Compte amb 16 Estats membres, a saber Benín, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Libèria, Mali, Níger, Nigèria, Senegal, Sierra Leone i Togo. Mauritània es va retirar el 2000.

Quin era l’objectiu de la CEDEAO?

Segons el Tractat de Lagos del 28 de maig del 1975, l’objectiu de la CEDEAO era “promoure la cooperació i la integració amb vista a establir una Unió Econòmica de l’Àfrica Occidental per elevar el nivell de vida dels seus pobles, mantenir i augmentar l’estabilitat econòmica, reforçar les relacions entre els Estats membres i contribuir al progrés i al desenvolupament del continent africà”.

Després de gairebé mig segle d’activitat, els resultats són gairebé inexistents.

En el terreny econòmic, que havia de ser el seu camp d’acció, no s’ha aconseguit ni la integració cantada a la carta fundacional ni la Unió Econòmica de l’Àfrica Occidental. Ni tan sols el franc CFA, imposat per França als seus veïns africans, ha quallat a tots aquests països. Ha seguit vigent a Estats vassalls de França com a la Costa d’Ivori i el Senegal. I encara menys per elevar el nivell de vida dels seus pobles o reforçar les relacions entre els Estats membres.

Potser com a conseqüència d’aquesta constatació de la seva inutilitat i manca de credibilitat davant els pobles de l’Àfrica Occidental com a “xiringuito”, la CEDEAO intenta ara embarcar-se en altres aventures que no tenen res a veure amb la seva missió principal, que era sobretot “econòmica”.

El ridícul i la incoherència de la CEDEAO en el cas del Níger

El 26 de juliol del 2023, les Forces Armades del Níger, constatant la traïció, la mala gestió i la humiliació que el règim en el poder infligia a l’orgullós i digne poble nigerí, van donar pacíficament i sense vessament de sang un cop d’Estat, com caldria aomenar-lo, encara que per a nosaltres sigui més aviat un aixecament patriòtic.

Durant 2 anys, Níger havia estat i s’estava convertint cada vegada més en un territori de replegament per a les forces imperialistes que operaven al continent quan eren expulsades o censurades als llocs on operaven. Així, totes les bases militars franceses disperses per l’Àfrica, igual que les tropes franceses i europees expulsades de certs Estats del Sahel (Mali, Burkina Faso, etc.) on estaven desplegades en diverses operacions (Barkhane, Serval, etc.), van ser reubicades al Níger. De fet, aquest país s’estava convertint en un escombriaire militar-estratègic per als imperialistes.

Com a reacció a aquesta onada de patriotisme i honor per part de les Forces Vives de Níger, els països de la regió estan més dividits que mai, i aquells en què encara hi regnen els règims instal·lats per París i que segueixen doblegant-se sota el pes de les multinacionals i de la Françafrique estan angoixats, tement que aviat els arribi el torn.

  • Sobrepassar la seva vocació

Són, doncs, aquests països, encara colonitzats, els que empenyen la CEDEAO a fer el ridícul i a sobrepassar la seva vocació econòmica per invertir en l’esfera militar i en la imposició de règims impopulars. Per això no hi trobem Costa d’Ivori, que es defensa per si sola, i el Senegal, el president sortint del qual juga la carta de deixar enrere el caos, als quals caldria afegir-hi Benín i Guinea Bissau, governats per venedors de cacauets i caporals fitxats com a generals. O un magnat i multimilionari que acaba d’accedir a la magistratura suprema del país més poblat i més ric de la regió, a qui li agradaria tenir Occident (França en particular) de part seva per poder almenys acabar el seu mandat, encara que això signifiqui dislocar el seu país enviant els hausses del Nord del seu país a massacrar els seus germans hausses del Níger, amb el pretext que ell, ioruba del Sud, no es veuria afectat ni afligit. Heu reconegut Bola Tinubu de Nigèria.

Però on això es torna incomprensible i sense cap lògica és que en tots aquests Estats de la CEDEAO s’hi han produït cops militars amb regularitat i de vegades repetidament sense que la CEDEAO mogués un dit.

Dels 16 Estats membres de la CEDEAO, només el Senegal no ha patit cap cop militar. Fins i tot a Costa d’Ivori, que ara s’entossudeix a envair el Níger, n’hi ha hagut dos: el del general Guéi el 1999 i el d’Alassane Ouattara i Guillaume Soro el 2011 al capdavant de la seva falsa rebel·lió –en realitat comandos de les Forces Especials franceses– per derrocar el president electe Laurent Gbagbo.

Però la CEDEAO no havia considerat mai oportú enviar els exèrcits dels seus països membres per derrocar militars que s’havien fet amb el poder en un dels seus 15 països membres.

Els bel·licistes de la Costa d’Ivori i el Senegal esgrimeixen el cas de Gàmbia, territori enclavat, per afirmar que la CEDEAO sempre hauria intervingut en cas de cop militar a la regió.

Però és fàcil oblidar, o enganyar els menys informats, quan no es recorda que Gàmbia és un territori completament enclavat al Senegal i que, per tant, no té cap altre país veí, i que, per tant, el Senegal mana allà, sobretot quan es tracta de controlar la Casamance, que es troba al sud del Senegal i, per tant, de la Gàmbia enclavada, i on de vegades se senten moviments independentistes.

Sincerament, la CEDEAO no pot utilitzar el cas de Gàmbia per afirmar que ha expulsat els militars que acabaven de donar un cop d’Estat en un dels seus països membres i que ha reinstal·lat el règim derrocat.

  • Amenaces i ultimàtum de la CEDEAO contra el Níger

Com ja hem dit, la CEDEAO no ha tingut èxit fins ara en cap missió militar per restaurar l’autoritat degudament constituïda en un Estat membre, perquè aquesta no és la seva missió! El seu president actual, Tinubu, nou president de Nigèria, va donar un ultimàtum a les noves autoritats del Níger després d’una cimera extraordinària d’aquesta organització. Aquest ultimàtum ha expirat.

Per cobrir-se les espatlles, els Estats bel·ligerants, encapçalats per Nigèria, van donar instruccions als seus caps d’Estat Major perquè elaboressin un pla d’invasió del Níger. En una reunió celebrada a Abuja (Nigèria), aquests militars i els seus executors fidels van examinar el pla i el van presentar als seus dirigents polítics.

Els mateixos caps d’Estat Major van ser convocats novament, aquesta vegada a Accra (Ghana), oficialment per fixar el Dia D, és a dir, el dia i l’hora exactes del començament de la invasió. Al seu informe, diuen que han fixat el Dia D, però que es manté en secret per raons operatives.

Aquesta és la situació a l’hora d’escriure aquestes línies. Per tant, la situació està evolucionant.

Una posició enrevessada penosament adoptada per la Unió Africana

Mentrestant, en un comunicat emès el 22 d’agost del 2023, el Consell de Pau i Seguretat (CPS) de la Unió Africana (UA) va declarar que “pren nota” de la decisió de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) de “desplegar una força de reserva” al Níger i sol·licita una “avaluació” de les implicacions econòmiques, socials i de seguretat d’aquest desplegament. El CPS també va decidir suspendre el Níger de totes les activitats de la UA “fins al restabliment efectiu de l’ordre constitucional”.

Hem posat intencionadament en cursiva algunes paraules o expressions del comunicat. Cada paraula o expressió s’ha sospesat amb cura, ja que no ha estat fàcil elaborar un comunicat consensuat.

Un part dolorós

Aquesta reunió del Consell de Pau i Seguretat de la UA es va celebrar el dilluns 14 d’agost del 2023. Els debats van ser tempestuosos. Com es pot veure, es va trigar més d’una setmana per acordar un comunicat conjunt de tres pàgines. A primera vista, el CPS sembla recolzar les principals mesures, incloses les militars, adoptades per la CEDEAO contra el Níger. En realitat, però, en aquest comunicat n’hi ha per a tots els gustos.

Els partidaris de la invasió del Níger (Nigèria, Costa d’Ivori, Senegal, Benín i Guinea Bissau) el pregonaran pertot arreu, i els poderosos mitjans de comunicació francòfons (RFI, FR24, TV5 Monde, etc.) difondran la seva propaganda en el sentit que la Unió Africana ha donat el seu vistiplau a la invasió del Níger per instaurar un règim a sou de França i que, per tant, el camí està obert de bat a bat per reconquerir i sotmetre el poble nigerí, que creia haver estat alliberat el 26 de juliol del 2023.

Tot i això, el comunicat diu clarament, i així se subratlla, “prendre nota” i no “aprovar, recolzar o encoratjar”, tot i que aquests termes també estaven a la seva disposició. Tot seguit, el CPS de la UA afirma que pren nota de la decisió de la CEDEAO de “desplegar una força de reserva”, però mai de l’entrada al Níger dels exèrcits de la CEDEAO. El CPS parla també d’una “avaluació” prèvia a aquest desplegament, cosa que significa clarament que la CEDEAO ha d’informar-lo abans que es dugui a terme el desplegament.

Pel que fa a la suspensió del Níger de la Unió Africana, es tracta d’una formalitat administrativa que s’aplica a qualsevol país on es produeix un canvi de règim per cop d’Estat o aixecament popular. Gairebé tots els països africans s’han vist afectats per aquesta mesura, però es va aixecar ràpidament així que es va calmar la situació. Fins i tot els gegants del continent s’han vist afectats en algun moment, però sense grans repercussions, com a Egipte el 2013 i al Sudan actualment. Podríem multiplicar-ne els exemples. Però els mitjans esmentats ja comencen a dir que és rar i excepcional veure un Estat com el Níger suspès de les instàncies de la Unió Africana.

Conclusió

Aquest escrit és una mostra de com n’és de difícil treure conclusions de certs articles.

Per això volem dir als nostres lectors que només preteníem explicar la situació de la CEDEAO, però sobretot que tinguin en compte que aquesta situació evoluciona, i sovint de manera imprevisible.

En general, però, organitzacions com l’ONU, l’OUA, la CAO, la CEDEAO, etc., es revelen d’un dia per l’altre com a “xiringuitos inútils” i en alguns casos perjudicials per als pobles africans. Els ruandesos i els zairesos/congolesos ho saben molt bé.

Font: Echos d’Afrique

Els Estats Units traeixen França al Níger (Miguel Ruiz Calvo, 23.08.2023)