La dificultat que tenen molts, tant des de l’Occident cristià com des del marxisme, per reconèixer que el president Putin és cristià, és molt reveladora de totes les incomprensions que va despertar la figura de Jesús de Natzaret i que encara continua despertant. Igual que tots aquells que realment el van entendre, van seguir els seus passos i van integrar els mateixos aparents oposats que ell mateix va integrar.
Multitud de declaracions i actuacions del president Putin fan pràcticament impossible negar una faceta de la seva personalitat que sembla ser força molesta per als uns i els altres: la de les seves conviccions cristianes. En funció de la brevetat em limitaré a citar una sola intervenció seva en què, el juliol de 2018, va deixar absolutament clar que el seu horitzó històric és molt més ampli que el de la Revolució bolxevic del 1917:
“El president Vladímir Putin va dir dissabte que l’adopció del cristianisme fa més de 1.000 anys en el que després seria Rússia va ser el punt de partida del propi país.
Putin va fer declaracions durant una cerimònia en ocasió del 1.030 aniversari de l’adopció del cristianisme pel príncep Vladímir, líder de la Rus de Kíev, una federació de tribus eslaves que va precedir l’estat rus.
Davant d’una multitud de clergues i fidels al voltant de la gran estàtua del príncep davant del Kremlin, Putin va dir que l’adopció del cristianisme va ser ‘el punt de partida de la formació i desenvolupament de l’estat rus, el veritable naixement espiritual dels nostres avantpassats i la determinació de la identitat. La identitat, la florida de la cultura nacional i l’educació’.”
Fins i tot en discursos de gran transcendència internacional no ha tingut cap inconvenient a declarar que, en última instància, el que ell proposa és un món fonamentat en valors espirituals com la veracitat, la integritat, la justícia o la solidaritat. I és que aquestes conviccions religioses només poden condicionar des de l’arrel els comportaments dels qui se senten cristians realment i autènticament. “[…] avui no és possible separar moralitat de valors religiosos”, afirmava a l’entrevista publicada el 2007 a la revista Time. I el president Putin és tan sols la cara més visible tant d’un gran despertar religiós a Rússia com d’una tolerància mútua renascuda que va substituint tantes intransigències i fins i tot fanatismes del passat.
Són unes conviccions que, al meu entendre, han inspirat, per tant, tota l’equanimitat i moderació (i, per descomptat, valentia i coratge) amb què s’està comportant aquest gran estadista que, juntament amb el cercle de col·laboradors, no està caient en les perilloses i inacabables provocacions d’unes elits anglo-occidentals cada cop més delirants, provocacions que podrien haver-nos portat ja a l’Harmagedon. Són unes conviccions que no només són compatibles sinó fins i tot complementàries, per dir-ho d’alguna manera, d’aquelles que, des del meu punt de vista, constitueixen el nucli més valuós de l’anàlisi marxista. Una anàlisi que exposa a plena llum tant la realitat de l’explotació d’una classe social per una altra molt més reduïda com els mecanismes econòmics i de tota mena que s’utilitzen en el capitalisme per dur a terme aquesta explotació.
Personalment pel que fa a les qüestions referents a l’economia he patit un procés paral·lel al que també vaig patir davant la qüestió dels drets humans: el que és realment important és centrar-se en els principis de Nuremberg, centrar-se en els crims d’agressió internacional, origen de totes les violacions dels drets humans individuals. De manera semblant, el que ara m’interessa pel que fa a les qüestions econòmiques és el paroxisme del capitalisme: el sorgiment dels grans monopolis de les grans “famílies” estatunidenques, que, seguint el camí traçat anteriorment a Europa, el de la creació i control dels bancs, van assolir el 1913 el gran monopoli final, el del dòlar, mitjançant la criminal apropiació de la Fed.
Crec que aquesta ha estat la desgràcia més gran que ha patit la humanitat. Així com l’OTAN és el perill més gran. I en aquest procés em vaig trobar amb aquella frase del Che Guevara, que va tenir una perspectiva més gran que Marx i Engels, morts a finals del segle XIX: “Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació / recessió-deflació”. D’aquí que al meu llibre L’hora dels grans “filantrops” hagi donat un lloc central a allò que considero el gran desastre per a la humanitat i la seva relació molt probable amb els assassinats de diverses grans figures com A. Lincoln o J.F. Kennedy
D’una banda, les elits d’un Occident socialment cristià, elits que controlen absolutament les nostres agències de premsa i els nostres grans mitjans d’informació, eludeixen habitualment aquesta “inconvenient” faceta cristiana de “el dolent” de la costosíssima i ruïnosa pel·lícula en què pretenen fer passar com a esdeveniments reals el que tan sols són els seus propis fanàtics i embogits somnis de dominació: l’admirable i heroica Ucraïna envaïda sense cap motiu per Putin, el nou tsar despòtic i imperialista.
Però, per altra banda, aquesta faceta cristiana de la personalitat del president Vladímir Putin és igualment ignorada més o menys inconscientment o intencionadament per molts marxistes que no només romanen inamovibles en les valuoses anàlisis econòmiques esmentades sinó també en un materialisme que no ha d’acompanyar necessàriament aquestes anàlisis. Molt més en aquesta etapa de la humanitat en què la Física, especialment la mecànica quàntica, ha demolit el cientificisme, l’empirisme, el positivisme, el racionalisme, el determinisme, el materialisme i qualsevol altre reduccionisme esmussat de segles passats.
És fins a cert punt comprensible que, a la seva època, Marx i Engels afirmessin coses com aquella que el materialisme dialèctic està necessàriament vinculat i és inseparable de l’ateisme científic, ja que només el que és material és perceptible, coneixible, res no és conegut de la existència de Déu. I que l’avenç de les ciències destrueix tota convicció espiritual. Però el que està passant és exactament el contrari. Al meu darrer llibre, El Shalom del ressuscitat, recollia aquesta cita del catedràtic de Física de la matèria condensada, poeta i assagista David Jou:
“Quan afirmem que ‘només som matèria’, som prou conscients de com n’és de misteriosa i sorprenent la matèria, tant en les seves arrels còsmiques com en les seves complexitats moleculars?
[…] Hem vist que el materialisme clàssic veia el món com un conjunt d’àtoms que es movien, s’agrupaven o separaven segons lleis mecàniques deterministes, i que suposava –en una extrapolació metafísica– que aquesta era l’única realitat, que excloïa Déu o permetia prescindir-ne. Que lluny estem, però, del materialisme de les acaballes del segle XIX, amb la seva matèria feta de boletes minúscules concretes immutables i eternes i sotmeses a lleis estrictament deterministes! Tal com ha passat amb les matemàtiques i la geometria, que ens han revelat indicidibilitats i subtileses, la visió de la matèria s’ha tornat més subtil i complexa. Avui dia la matèria, més que tancar tota metafísica, és una invitació a la metafísica […]. Tot això, com si la matèria s’anés apropant a l’esperit: matematitzant-se, estructurant-se, energetitzant-se, informatitzant-se.
Més enllà de la multiplicitat inesgotable de detalls i precisions, aquests aspectes mouen a reflexionar sobre la naturalesa de la realitat […]. Reflexionar-hi pot obrir una via cap al pensament religiós: la realitat es veu complexa, misteriosa, rica, com un do que depassa les nostres dimensions i capacitats (Déu, Cosmos, Caos, pàgines 105, 114 i 115. Ediciones Sígueme, 2015) .”
És tan sols una dels centenars de cites semblants que podria aportar ara. Moltes de les quals, que recopilo al llibre Els cinc principis superiors, són dels mateixos genials pares de la Física actual. I tot això, sense sortir del teisme. Si ampliem l’horitzó incloent espiritualitats no teistes, l’evidència encara es fa molt més contundent. Pel materialisme fins i tot la consciència és un producte de la matèria. De manera que, després de la mort, en desaparèixer el cervell, aquesta també desapareix. Però són milions els éssers humans que saben per pròpia experiència que això no és cert. És, per tant, un sense sentit proclamar-se un entusiasta seguidor del president Putin i, alhora, menysprear la fe dels teistes.
I encara més fer d’aquesta qüestió una fissura entre nosaltres els antiimperialistes. Segur que les elits anglo-occidentals es freguen les mans contemplant aquest escorxament que ens fem entre nosaltres. Que ens fem entre aquells que, coneixent de sobres allò de “Divideix i venceràs”, hauríem de, com a mínim, respectar-nos en les nostres diferències i no ser tan saberuts ni tan autoconvençuts del nostre lideratge intel·lectual. Les elits, per contra, saben fer pinya en poderosos clubs i organitzacions criminals.
Segurament molts ateus militants ni han sentit a parlar mai de la teologia mil·lenària apofàtica cristiana, encara més radical que ells mateixos en la negació de l’existència d’un Déu personal. En essència, molt simplificadament, l’apofatisme afirma que, atès que Déu està més enllà no només de tota imatge sinó fins i tot de tot concepte, no li podem aplicar ni tan sols allò que nosaltres entenem per existència. Així que, en pura lògica, Déu no existeix. Aquesta paradoxal oposició (una teologia atea!) és segurament massa per als arrogants incapaços d’integrar els oposats en un marc més ampli. Tot i això, la línia dorsal de tots els avenços científics no és altra que la de la unificació de les realitats i lleis més diverses, fins i tot la d’aquelles aparentment incompatibles entre si.
I aquells brillants teòlegs apofàtics de fa segles encara no sabien res de l’anomenat àtom inicial, de l’astrofísic i sacerdot catòlic belga Georges Lemaître, el pare (al costat del matemàtic i meteoròleg rus Alexander Friedmann) de les teories actuals sobre l’origen de l’Univers: la teoria de la seva expansió accelerada i la que sosté que aquest es va originar a partir d’un “àtom inicial”, teoria que es va acabar anomenant teoria del Big Bang.
Àtom inicial que va ser una singularitat tal que, per a ell, igual que per a Déu, encara no valen conceptes tan elementals com el d’existència, temps o espai. No em puc resistir a recordar aquí que els motius pels quals inicialment molts físics eminents van rebutjar les formulacions de Lemaître, especialment Albert Einstein (a partir de la Teoria de la relativitat del qual el sacerdot belga havia arribat a les seves extraordinàries conclusions) no van ser altres que aquests: el belga era un sacerdot catòlic i, a més, la teoria del Big Bang ens apropava massa al metafòric relat bíblic de la creació. Aquesta hauria de ser una lliçó que ens ajudés ara a nosaltres a ser capaços de posar entre parèntesis totes les nostres subjectivitats, projeccions, fílies, fòbies antieclesiàstiques, etc. a l’hora d’enfrontar-nos a qüestions ja siguin metafísiques, com les referents al teisme, o ja siguin històriques, com les referents a Jesús de Natzaret.
I referint-nos precisament a les metàfores, segur que molts d’aquests ateus militants no coneixen tampoc l’altra gran via teològica per enfrontar el misteri de Déu: la via de l’analogia. Una via teològica mil·lenària que ha tornat a recobrar la seva actualitat, validesa i força gràcies a uns pares de la física quàntica que van ser ben conscients (i ho van formular sense objeccions, a l’estil del president Putin) que no podem deixar de referir-nos a la realitat, que ara és ja subatòmica, tot i que totes les nostres categories són inadequades davant d’ella. I que, per tant, l’únic llenguatge vàlid per referir-nos-hi és el metafòric.
Els nostres sentits i la nostra ment només són capaços de manejar-se en realitats bidimensionals (mapes) i tridimensionals (això que nosaltres anomenem la realitat). Però la veritable realitat no és tan sols tridimensional. Des d’Albert Einstein sabem que, com a mínim, el nostre espai tridimensional és inseparable de la dimensió temporal. Així, les metàfores dels físics quàntics o les paràboles a què recorria Jesús de Natzaret ens són molt útils davant de la realitat subatòmica o davant del misteri de Déu. Tan útils com ens són els mapes davant del repte de conèixer el globus terrestre.
Davant la imatge d’Àfrica en un mapamundi, la via apofàtica (que es mou en l’“àmbit” de la realitat multidimensional) ens diria: això no és Àfrica (és només el mapa d’Àfrica). És a dir: no hi ha un Déu personal. I la paràbola, que es mou tan sols en “l’àmbit” de la realitat tridimensional (així com el mapa és tan sols un àmbit bidimensional) ens diria: aquesta és Àfrica (i així és certament, ben diferenciada dels altres continents). És a dir: les categories personals són les menys inadequades per apropar-nos al misteri inefable i meravellós que els teistes anomenem Déu. Totes dues vies teològiques són complementàries i es necessiten mútuament.
Per part meva, encara que sigui incomprès i fins i tot caricaturitzat per confessar-me inequívocament cristià, em segueixo sentint entranyablement unit a tots els companys de lluita antiimperialista. Unit a tots aquells que, més enllà de les seves projeccions i fòbies personals, s’indignen davant la injustícia o davant el silenci i el consentiment de la gran massa dels “bons”. Unit a aquells que sempre posen al centre del seu discurs les inacabables i enormes mortaldats causades per l’actual imperi anglo-occidental.
Entenc no només el visceral anticlericalisme de molts d’aquests companys sinó fins i tot el seu igualment visceral anticristianisme. Però em sorprèn que persones tan intel·ligents no siguin capaces de transcendir tants prejudicis i anar més enllà de tot allò que les elits occidentals hagin fet al llarg dels segles amb la figura del semita Jesús de Natzaret. O que abans d’emetre judicis sobre aquest ésser extraordinari i sobre el seu missatge no s’hagin informat una mica més. I que, a hores d’ara, alguns fins i tot encara es qüestionin la seva existència. I acabo recordant que el president Putin només és un exemple, excepcional certament, dels molts heroics líders antiimperialistes que van ser o són profundament cristians.
Foto: El president rus, Vladímir Putin, assisteix al servei religiós ortodox de Pasqua a la Catedral de Crist Salvador a Moscou, el 16 d’abril del 2023.
Putin celebra el Nadal a la mateixa església on va rebre el baptisme (EFE, 07.01.2020)