L’epidemiòleg i professor de l’Escola de Salut Pública de Yale, Harvey Risch, denuncia que el virus del Sars-CoV-2 va ser creat artificialment. Revela els interessos darrere la supressió de fàrmacs econòmics i sense patents, però efectius per al tractament primerenc d‘aquesta malaltia.

Un cop més, la manca de pensament crític és la clau per entendre la paranoia que vivim des del març del 2020. Aquesta vegada és el doctor Harvey Risch qui ho ha fet notar en una entrevista amb La Prensa en què ha convidat a dubtar de tot: de la FDA, els CDC, els NIH, els metges, els mitjans i fins i tot del que ell mateix diu. “El problema no és la pandèmia sinó la por de la pandèmia. Cal entendre que si hom aconsegueix deixar de banda aquesta por, es podria arribar a conclusions diferents de les que ens estan dient”, ha assegurat aquest professor d’Epidemiologia del Departament d’Epidemiologia i Salut Pública de l’Escola de Salut Pública i de l’Escola de Medicina de Yale.

“El pitjor problema amb les nostres pors és que estem disposats a prendre el primer mètode que les redueixi. Aleshores, quan una autoritat ve i et diu que si fas això se soluciona el teu problema, ho fem perquè resol la nostra por. Però cal qüestionar-ho. I cal ser tot l’objectiu que es pugui per intentar entendre la ciència, perquè la ciència que ens expliquen no és la ciència, sinó que la gent ha de llegir els estudis científics, intentar entendre’ls, i si els costa entendre’ls enviar un mail als autors o a mi, si puc ajudar a explicar les coses. Intentin comprendre per si mateixos què signifiquen per arribar a conclusions pròpies. Així és com ho fan els científics i així és com ho han de fer les persones”, ha instat Risch, que compta amb un doctorat en modelació matemàtica d’epidèmies infeccioses.

 – Quins són els objectius d‘aquesta epidèmia de por? Té a veure amb diners, corrupció i poder? O amb una agenda especial?

– Sens dubte hi ha molta informació donant voltes, disponible per a qualsevol que pari atenció i que mostra que totes aquestes coses estan passant. Totes elles han exercit diversos tipus de papers. Hi ha el rol dels diners, el rol de les companyies farmacèutiques, que no és només d’ara, sinó que va començar fa gairebé una dècada ja que aquest virus no és nou, sinó que va ser creat la darrera dècada. Les companyies farmacèutiques han estat involucrades en la creació. Així és que sabien que alguna cosa s’acostava. Per tant, hi ha qüestions tant de diners com de poder d’aquestes grans companyies per estar per sobre dels països. I ho hem vist en la manera com aquestes farmacèutiques han fustigat alguns països més petits d’Amèrica del Sud perquè els donin la titularitat de certs béns nacionals, com aeroports i altres, abans de vendre’ls els seus productes. Aquesta mena de situacions és el que fa que les farmacèutiques se sentin més poderoses que els països. I crec que no només els ha passat a aquests països, sinó també als Estats Units, al Canadà… és una cosa que passa a tot arreu i sobre això no s’està discutint.

– De manera que vostè creu que aquest és un virus creat artificialment.

– Sí, no hi ha dubte que aquesta versió en particular, que va ser alliberada a Wuhan, és un virus creat. És un virus fet per l’home. I la raó per la qual sabem això és científica: el virus té una secció de la seva informació genètica que no existeix a cap altre lloc, té una longitud de 19 nucleòtids genètics, que és una longitud única d’informació genètica. Aquesta seqüència única de 19 nucleòtids apareix en una patent de Moderna del 2013. La naturalesa no pot ser patentada. Segons la llei dels Estats Units, si es patenta un gen s’ha de modificar per donar-li una funció diferent. Moderna va patentar aquest gen, entre d’altres, i va incorporar aquesta seqüència a dins. Els Instituts Nacionals de Salut (NIH) compten amb motors de cerca online, un d’ells anomenat Blast, i si s’agafa aquesta seqüència de 19 nucleòtids i es col·loca al panell de cerca, les primeres 100 coincidències exactes que apareixen com a resultat són del Sars-CoV-2. Per tant, no hi ha manera que això pugui ser un accident, que això hagi passat per casualitat. La probabilitat estadística és zero. Això s’ha d’haver agafat de la patent original del 2013 per ser usat per l’Institut de Virologia de Wuhan en el virus.

 – Quan va advertir que hi havia alguna cosa malament en la manera com s’estava gestionant aquesta epidèmia?

– El març o abril de l’any passat. Em vaig involucrar amb el tema de la covid perquè sóc membre de l’Acadèmia de Ciència i Enginyeria de Connecticut, que agrupa científics sènior. Al començament de l’epidèmia de covid ells van decidir formar un comitè per desenvolupar plans per ajudar a reobrir l’estat després dels confinaments. El governador ja tenia el seu comitè, però aquesta associació va decidir fer un altre comitè que inclogués persones de diferents àrees, psicòlegs, dissenyadors d’avions, tota mena de persones interessants que pensarien més enllà de la qüestió, no només en medicina i el virus. Vaig ser convidat a participar-hi. Cadascun dels membres tenia com a rol pensar sobre determinades qüestions. La meva va ser sobre tractament primerenc ambulatori, és a dir què es podia fer per ajudar les persones. Així va ser que vaig començar a mirar la hidroxicloroquina, el remdesivir i altres medicaments. Els treballs originals –en van ser cinc– mostraven un guany en tractar les persones amb hidroxicloroquina, més antibiòtic, més zinc. Aquesta va ser una recepta que el doctor Raoult, a Marsella, va fer servir i que el doctor Zelenko va començar a fer servir als Estats Units. No van treure aquestes receptes de qualsevol lloc. Van veure que la hidroxicloroquina s’havia fet servir a Corea contra els coronavirus a partir d’un estudi de l’Institut del Dr. Fauci del 2005, per la qual cosa hi havia raons per escollir aquests medicaments. Així va ser que van començar a tractar pacients i van veure que funcionava i van començar a informar dels resultats. Altres van començar a fer el mateix. Amb els cinc informes que tenia l’abril del 2020 vaig escriure un article analitzant molt acuradament l’ús de la hidroxicloroquina i del remdesivir i el vaig publicar a l’American Journal of Epidemiology a finals de maig del 2020. Aquest article va captar molta atenció: s’ha descarregat 90.000 vegades i ja s’ha llegit 150.000. És l’article més llegit en la història d’aquesta publicació.

Algunes persones m’han manifestat el seu desacord dient que no hi havia prou proves per ser tan concloent com havia estat. Però crec que les proves eren molt fortes, sinó concloents. I a més vaig argumentar que no hi havia cap desavantatge perquè la hidroxicloroquina era el medicament més segur, que s’ha fet servir durant 65 anys en centenars de milions de persones. És més segur que l’aspirina, que el paracetamol, és més segur que gairebé tot. El poden fer servir embarassades, nens, persones grans amb fragilitat. Es troba entre els medicaments més segurs del planeta. El que vaig començar a veure va ser la publicació d’estudis que deien que havien estudiat la hidroxicloroquina en pacients hospitalitzats i que per tant no funcionava en pacients ambulatoris. Això no té cap sentit. I vaig abordar aquest punt a l’article que vaig escriure.

Al principi vaig pensar que els científics estaven sent descuidats en la manera de presentar els resultats en escriure que ho havien estudiat en persones internades i en les seves conclusions deien que això no funcionava i punt. I que després el periodisme recollia això. No em vaig adonar que això era un problema sistemàtic que havia començat molt abans.

Així que els següents cinc o sis mesos es van publicar més estudis, cadascun recolzant el que jo havia dit, amb més quantitat de dades. Per exemple, un estudi a l’Aràbia Saudita amb 8.000 pacients, mostrant un benefici cinc vegades més gran en la reducció de la mortalitat, un altre estudi a l’Iran amb 29.000 pacients. No es pot dir que això sigui anecdòtic quan es tenen 40.000 persones tractades en tots aquests estudis. Així que està provat que aquest medicament funciona.

 – És a dir que hi havia una clara intenció darrere dels estudis que deien el contrari.

– Puc discutir sobre tots els assaigs clínics fraudulents, que van ser ideats i manipulats per fracassar des del principi. És molt fàcil fer això en estudis aleatoris. Moltes persones creuen que els estudis aleatoris són l’estàndard d’or, però ho són si són curosament fets i amb honestedat. En cas contrari, són escombraries. I això és el que ha passat. He intentat ser objectiu i dir que aquesta medicació funciona, que s’ha de fer servir i que hi ha metges al món que l’estan fent servir. Molts de manera silenciosa.

Als Estats Units hi ha grups de telemedicina i els vaig enquestar per veure quants pacients van tractar, quantes morts van tenir. També altres doctors com Fareed i Tyson, a Califòrnia del Sud, al doctor Zelenko, i tota aquesta informació que vaig recollir suma més de 150.000 persones que han estat tractades amb hidroxicloroquina, amb menys de dues dotzenes de morts. No es tracta d‟una reducció de la mortalitat del 80%, sinó d‟entre el 97 i el 99%. Així de bo és això si es fa servir ràpidament, en la dosi adequada. I és la manera com un metge tracta un pacient, no basat en una fórmula ni en una recepta preestablerta.

– També va comprovar que la ivermectina funcionava?

– Hi ha centenars d’estudis tant per a la hidroxicloroquina com per a la ivermectina, però molts tenen tota mena d’objectius imprecisos. Els objectius que realment són importants són: determinar si el pacient ha hagut de ser hospitalitzat i si les persones han mort o no. Aquests són els resultats sobre els quals em concentro. Hi ha 10 estudis que tenen aquests objectius en estudiar el tractament de pacients ambulatoris amb hidroxicloroquina. Per a la ivermectina, hi ha nou o deu estudis que avaluen quants pacients han estat hospitalitzats i tres estudis sobre mortalitat. La resta són estudis amb objectius imprecisos i subjectius. En aquest sentit, hi ha menys proves per a la ivermectina que per a la hidroxicloroquina. Però la magnitud dels beneficis és semblant. La ivermectina redueix el risc d’hospitalització en un 70%, la hidroxicloroquina al voltant d’un 60 a 70%. Els dos medicaments redueixen el risc de mortalitat en tres quartes parts. I ambdues medicacions poden ser utilitzades alhora en un mateix pacient.

– Tot i això, aquests medicaments no només han estat suprimits per les agències de salut pública, sinó que s’ha alertar que podrien ser perillosos.

– Aquest és el frau més gran. Si es visita el lloc web de la FDA i s’observa l’advertència sobre la hidroxicloroquina que s’hi ha pujat des del juliol de l’any passat, diu amb grans lletres negres “Advertiment: la hidroxicloroquina no ha de ser utilitzada per a pacients ambulatoris amb covid-19 a causa dels riscos d’esdeveniments cardíacs adversos”. I, a sota, en lletres petites diu: “Basem aquest advertiment en esdeveniments adversos en pacients hospitalitzats”. Així és evident el frau. El frau és que si la FDA tingués informació sobre esdeveniments adversos en pacients ambulatoris, hagués dit basem aquesta advertència en esdeveniments adversos en pacients ambulatoris. A més, sabem que no en tenen perquè en van bloquejar l’ús el març de l’any passat per a pacients ambulatoris i només la van autoritzar d’emergència per a assajos en pacients internats. Però el covid en pacients internats és una malaltia completament diferent de la covid en pacients ambulatoris, que la passen com una grip comuna. Mentre que una vegada que avança i les persones comencen a tenir dificultat per respirar i són hospitalitzades, és perquè es produeix una dificultat respiratòria aguda com la pneumònia i aquesta pneumònia és una malaltia completament diferent, que requereix un tractament diferent. Per tant, si la hidroxicloroquina funciona o no i si produeix esdeveniments adversos o no en persones hospitalitzades és irrellevant per a pacients ambulatoris. Per tant, aquesta és la mentida més gran de la FDA, a la vista del públic.

– Quin rol han jugat els principals mitjans de comunicació?

– Els mitjans de comunicació són simplistes. No entenen res. Això es pot explicar en dues parts: la primera és que estan corromputs per les publicitats que paguen les companyies farmacèutiques. Els directors d’aquests mitjans necessiten els diners de la publicitat, així que no volen anar en contra dels seus auspiciants. I els mateixos mitjans són tots a l’esquerra en l’espectre polític. Això va començar durant un govern de dreta, el del president Trump, llavors com que Trump va dir que la hidroxicloroquina seria el medicament meravellós que arreglaria la pandèmia, tots van dir “no ho és, no funciona i ho provarem”.

I el motiu pel qual són ignorants és perquè això no va començar quan el president Trump va parlar d’aquest medicament. Això va començar, més enllà del que vaig comentar sobre la patent del 2013, l’octubre del 2019 quan el ministre de Salut de França va canviar l’estatus de la hidroxicloroquina, de medicament de venda lliure a només venda sota recepta. I va fer això amb dades falses, assegurant que causava mal genètic. Això no és cert. Així que qualsevol que volgués comprar hidroxicloroquina necessitaria una prescripció mèdica i això seria el següent que el Ministeri de Sanitat controlaria. Aquesta va ser la primera part abans que es conegués l’existència de casos. Ells sabien que això era una pandèmia que s’acostava. Les companyies farmacèutiques ja ho sabien. Ara sabem que ja hi havia casos perquè més tard es va fer un estudi a Itàlia, usant mostres congelades de sang d’un conjunt de persones que van analitzar per a la covid, trobant que ja hi havia persones amb covid el setembre i l’octubre del 2019 a Milà i altres ciutats del nord d’Itàlia. Això té molt sentit perquè Milà és un epicentre de la moda i hi ha una gran comunitat xinesa, que va i ve de la Xina a causa de la manufactura d’indumentària. Així que no és sorprenent que hi hagués casos passant en silenci l’octubre del 2019.

Després va sortir publicat un article a The New England Journal of Medicine, el febrer del 2020, escrit per quatre estadístics i estava titulat “La màgia dels estudis aleatoris versus el mite de l’evidència del món real”. Aquest treball assegurava que només els assajos aleatoris proveïen evidència científica i que qualsevol altra cosa era un mite, que tot el meu camp de l’epidemiologia era escombraries. Aquestes quatre persones cobren el sou de companyies farmacèutiques. Ells van publicar això per una raó: sabien que hi havia medicaments genèrics que funcionaven per a la covid i que si aquests medicaments obtenien evidències per al seu ús, la FDA els aprovaria. D’aquesta manera, els vaccins i els fàrmacs patentats no obtindrien autorització d’ús d’emergència perquè serien alternatius. Aleshores, havien de decapitar aquestes alternatives. La manera de fer-ho va anar fent impossible que es fessin assaigs clínics amb medicaments genèrics. Bàsicament van escriure aquest article per dir que només eren vàlids els assaigs aleatoris, sabent que fer un assaig d’aquest tipus costa entre 5 i 10 milions de dòlars i que ningú pagaria aquesta quantitat de diners per fer-los amb medicaments genèrics sense patents, com la hidroxicloroquina, la ivermectina i altres. Així va ser com els van suprimir, mitjançant aquesta falsa idea que només els assajos aleatoris proveeixen proves.

Tot això estava passant abans que el president Trump digués res. Tot i això, els principals mitjans no se’n van fer ressò. No van advertir que això no era polític. No hi ha cap raó per la qual persones de dreta o esquerra se sentin diferents davant de la corrupció, davant de la mort innecessària de centenars de milers de persones. Tots haurien de preocupar-se per això. El que importa és que ells van pensar que això era una cosa de la qual el govern republicà en trauria crèdit, si tenien èxit. Aleshores ho havien de suprimir, per suprimir Trump. Ho van convertir en una cosa política quan no ho era.

 – Què opina dels medicaments desenvolupats per Pfizer i Merck per al tractament de la covid-19?

 – El medicament de Merck, el molnupiravir, és perillós perquè crea moltes mutacions. Aquestes mutacions fan que el risc que el virus s’escapi dels vaccins i de la immunitat natural sigui massa alt. Si aquesta medicació és utilitzada a nivell mundial, hi ha altes probabilitats que creï variants que les persones no podran combatre i provocarà moltes més morts de les que hem vist fins ara. És un medicament molt perillós que mai hauria d’haver estat aprovat. He vist un estudi sobre l’ús de molnupiravir en gossos –que tenen sistemes immunes similars als dels humans– i s’ha demostrat que és tòxic per a la medul·la òssia dels gossos a una dosi menor que la utilitzada en humans. Per tant, la FDA mai l’hauria d’haver aprovat. Crec que hi va haver un sol vot en contra al comitè perquè, com se sap, la FDA està completament corrompuda. Aquest medicament no funciona i és perillós.

Sobre el medicament de Pfizer no sé gaire com dir-ho. Però, per què pagaries 500 o 1.000 dòlars per pastilla quan en pots pagar 47 centaus?

– Aquest és el preu de la hidroxicloroquina?

– Exacte.

– La corrupció de la FDA s’acaba per estendre a nivell mundial, ja que la majoria dels països –especialment els sud-americans– prenen com a referència el que diu la FDA a l’hora de prendre decisions.

– Sí, tothom mira el lloc web de la FDA i tots els països estan embogits amb la FDA, sense pensar quin sentit té.

– Com de corrupta és la FDA?

– La FDA ha tingut episodis repetits de corrupció rere corrupció. Hi ha hagut alertadors durant els darrers 20 anys, des dels dos costats de l’espectre polític. Tant republicans com demòcrates han intentat forçar la FDA a prendre decisions, que eren polítiques i no mèdiques. La FDA aprova milers de fàrmacs cada any. Però alhora al voltant de 300 fàrmacs que ha aprovat s’han retirat del mercat perquè són dolents. Aquest no és un bon historial.

Però la pitjor corrupció és que per al remdesivir i la hidroxicloroquina, la FDA demana als NIH crear panells d’experts per revisar-los, fora de la FDA. Per a aquests dos fàrmacs, la FDA va demanar a Anthony Fauci que formés comitès de metges i científics. El panell va aprovar el remdesivir i va rebutjar la hidroxicloroquina. Aquest panell estava integrat per 54 científics, dels quals 9 van admetre que tenien vincles amb companyies farmacèutiques, 9 més van mentir dient que no hi tenien vincles, però sí que els tenien. De manera que 18 de 54 tenien conflictes d’interessos amb companyies farmacèutiques. Després, l’agost de l’any passat, la FDA va demanar una reavaluació i una altra vegada Anthony Fauci va fer un panell –aquesta vegada de 20 científics– i d’aquest panell que va votar contra l’aprovació, 11 tenien vincles amb companyies farmacèutiques. Quin estàndard ètic es tindria en fer això en qualsevol organització científica? Anthony Fauci ho va poder fer perquè el seu cap així ho volia, el Dr. Francis Collins, director dels NIH. Per què Francis Collins voldria que aquests medicaments se suprimissin? Perquè els NIH, en particular el NIAID (National Institute of Allergies and Infectious Diseases) –la branca de Fauci– té acords de participació en els beneficis de les patents amb Moderna. I els NIH han fet més de mil milions de dòlars a partir de la venda dels vaccins de Moderna. Francis Collins ho sabia molt bé i volia aquests diners per a la seva institució. És per això que va acceptar que Anthony Fauci conformés un plafó que suprimiria el risc de l’aprovació d’un medicament genèric que resoldria tot el problema i faria innecessària qualsevol altra cosa.

– Aquesta informació no ha sortit als grans mitjans mentre els metges i els científics semblen haver perdut el sentit comú.

– Sí, això és correcte. Tothom ha begut la llet de l’amnèsia. Les persones que feien servir hidroxicloroquina el febrer o el març i de sobte els van dir que era perillosa i que no l’havien de fer servir, de cop van dir “bé, suposo que no funciona… tots els pacients que vaig tractar i vaig salvar, suposo que no els vaig tractar ni vaig salvar” . És demencial. Crec que els metges tenen fins i tot més por que la resta de les persones perquè no estan disposats a arriscar les seves matrícules receptant una cosa a la qual les agències regulatòries s’hi oposen.

– Però si les persones tenen coneixement d’aquests medicaments potser es poden demanar als metges.

– Ho fan. L’últim any i mig he rebut 80.000 mails i milers són de persones que em pregunten on poden aconseguir hidroxicloroquina o ivermectina per al tractament primerenc. I els parlo de la web earlycovidcare.org, que té llistats de metges que estan disposats a fer públic que prescriuen aquests medicaments. No tracto pacients, però envio les persones que em pregunten a aquests professionals. I mesos després rebo mails dient: “Em sentia com que estava a les portes de la mort, vaig seguir les seves recomanacions, vaig rebre tractament i als tres o quatre dies ho vaig superar. Sento que va salvar la meva vida, gràcies, gràcies, gràcies”.

– Considera que aquesta situació que vivim obliga a fer una revisió de la medicina que s’ha practicat no només durant aquesta pandèmia sinó més enrere?

– És una bona pregunta. Per exemple, ara estic llegint un llibre de Peter Breggin, que era psiquiatre. Va estar involucrat en el judici a Eli Lilly pel prozac. Al llibre descriu tots els trucs i corrupció que va implementar Eli Lilly perquè el prozac semblés segur quan no ho és. Van arribar a un acord en la demanda i Breggin diu que després d’arribar a aquest acord per una suma de diners, Eli Lilly va fer un vídeo d’un judici fals fent veure com que havia guanyat el cas i d’això els mitjans en van informar. Aquest va ser part de l’acord. Van pagar als advocats querellants prou diners perquè estiguessin disposats a participar en aquest vídeo fals per fer veure que la companyia havia guanyat el cas. Un jutge després va descobrir això i ho va canviar perquè es digués que el veredicte oficial era un acord, tal com va ser. Així, el prozac va continuar venent-se arreu del món malgrat que és un fàrmac nociu, segons el Dr. Breggin. La manera com tots aquests trucs són utilitzats per les companyies per corrompre les aprovacions, és la forma habitual d’operar quan tenen socis com la FDA, que els acompanyen. La FDA munta un xou en fer aquestes revisions per donar-los credibilitat pública i perquè sembli que està fent la seva feina. La FDA té un pressupost anual de 6.000 milions de dòlars i del 60 al 70% d’aquest pressupost prové de companyies farmacèutiques.

– Això és terrible perquè el que creiem que és salut potser ens està matant.

– Bé, simplement no ho sabem perquè res és objectiu. Tot està corromput. I no sabem res amb seguretat. No hi ha ningú en qui confiar.

– Alguna vegada es va imaginar que aquesta situació resultaria en una amenaça a les nostres llibertats?

– No. I de fet acabo d’escriure un assaig sobre els mandats i la inconstitucionalitat d’aquesta mesura per a la web de l’Institut Brownstone, que és una mena de think tank per a les polítiques científiques.

Les companyies tenen tant de poder sobre diferents institucions de la nostra societat, especialment les polítiques, que no hi ha possibilitats d’equilibri als Estats Units en aquest moment. Perquè un partit té control complet sobre tot i els parlaments no hi volen intervenir perquè estan massa intimidats. Els mitjans estan tots del mateix costat que el govern, aleshores no fan preguntes.

No sóc un llibertari, crec que els nostres drets humans no són absoluts, que hi ha un intercanvi i que el govern té interès a protegir els ciutadans del país, per això són realment els governs, però no fent-ho de tal manera que treguin els drets a tothom innecessàriament. Sempre hi ha un balanç entre el mínim que pot fer el govern perquè funcioni i treure la menor quantitat de drets. Tots aquests passaports i restriccions per a cert grup de la població són irracionals, aclaparadors, innecessaris perquè el govern assoleixi els seus objectius. De manera que hi ha una raó per la qual els governs ho estan fent i no és la salut de la població. Aquesta és la qüestió central sobre la qual les persones han de rumiar.

– Què opina sobre l’acord legal que impulsa l’OMS per a pandèmies futures? No és perillós atorgar a aquesta institució tant poder?

– L’OMS és una organització de control, que és pagada per la Xina i la Fundació Gates. No és clar si el Senat dels Estats Units acceptarà aquest acord. El president no pot fer acords, ho pot intentar, però no se sostenen al Congrés.

– El problema amb totes aquestes mentides que ens han dit és que no sabem quan s’acabaran. Quin és el seu pronòstic?

– El meu pronòstic és que estarem molt millor la primavera de l’any que ve. El problema és que els països que van fer més quarantenes i van aplicar més vaccins estan perllongant la pandèmia. Els països que no van fer quarantenes, que van deixar que els nens anessin a l’escola, com Suècia –tot i que vaig criticar molt Suècia al principi perquè no va protegir les persones grans que han mort estúpidament– el resultat final és que la immunitat natural és l’única manera que sortirem d’aquesta pandèmia. La immunitat natural ha de ser adquirida de manera segura, no simplement deixar el virus circular sense fer res. Sabem qui són les persones que corren alt risc de resultats negatius: gent amb obesitat, diabetis, malaltia renal, immunocompromesos o la gent gran. I també persones que no prenen vitamina D. Aleshores hem d’entendre quines són les persones que han de ser protegides i quines no. A les persones que no han de ser protegides se les ha de deixar que contreguin la covid, i tractar-los si ho necessiten, però la majoria no ho necessitarà. Un cop ells siguin immunes a partir de la immunitat natural, protegiran la resta de la població. La majoria ni tan sols sabrà que l’han tingut perquè serà asimptomàtic.

– Se n‘anirà del tot el virus?

 – Probablement no. Sempre hi serà en un nivell baix. Crec que acabarà sent una malaltia de la infància primerenca, que els nens contrauran en començar l’escola o en anar a les escoles bressol. En els nens aquesta és una malaltia lleu i per això no requereixen ser immunitzats. Sentiran una mica de febre, una mica de cansament, mal de cap i aquí s’acabarà. Aquest serà el final. No caldrà preocupar-se després perquè el van tenir quan eren petits.

Font: La Prensa

Dr. Harvey Risch: "Són els vaccinats els qui generen les variants" (novembre 2021)

Peter Mccullough i Harvey Risch: immunitat natural, trasplantaments denegats... (octubre 2021)