Les nostres societats en xoc són incapaces de reconèixer les evidències de l’ofensiva final dels grans “filantrops”
Primera part
1
Unes societats com hipnotitzades per la propaganda i la por
En aquest temps en què les religions institucionalitzades estan en franca crisi i la política cada vegada més desprestigiada, les elits, que tenen alguna cosa a veure en aquest desprestigi de totes dues, han trobat la millor de les vies, al costat de la de l’Ecologia (la seva ecologia de jets i iots privats de consums enèrgics exorbitants), per al consentiment i la submissió socials: la Salut. L’anàlisi del que pot mobilitzar emocionalment seria tot un estudi. En mans de les elits, la Sanitat va prenent cada cop més la forma d’una religió dogmàtica, institucionalitzada i opressora, fonamentada sobre la por i la fe.
Cimentada en la por als inferns de la malaltia i la mort, les pors més ancestrals de l’ésser humà. Cimentada en la fe cega en el metge, no en el capellà ni en el batlle. La fe en el metge des de fa segles és comprensible. El problema és que ara la darrera i infal·lible paraula excàtedra (des del tron de Pere al Vaticà) la té un estament mèdic global absolutament corromput per les grans farmacèutiques. Igual que molts altres organismes internacionals. I fins i tot governs. Començant pel dels Estats Units. Un estament criminal que, com tota dictadura, aconsegueix imposar amb mà dura als sanitaris l’obediència deguda. O que, com a mínim, aconsegueix la seva adhesió ingènua i submisa, com la del clergat en segles passats cap a les jerarquies. Utilitzen així, de manera perversa, la confiança que les nostres societats posen en els seus estimats sanitaris. I només la Salut és ara la Llei Suprema.
Aquesta estratègia és l’última de les grans i exitoses estratègies d’aquesta elit d’éssers superiors. Les primeres van ser la de finançar les guerres i la de crear els bancs centrals. Posteriorment van idear i en van dur a terme una altra que, juntament amb la del control dels canals d’informació i comunicació (començant per les grans agències, seguint pels mitjans i acabant per les xarxes socials, cada cop més “camarades” dels altres grans poders), els ha fet assolir l’“exitós” punt del seu projecte al qual ja han arribat: la maquiavèl·lica estratègia de seduir, infiltrar i finalment controlar les forces polítiques progressistes.
Aquestes elits autènticament nazis han aconseguit que les nostres societats associïn a l’extrema dreta i fins i tot als grups neonazis tots aquells que ells qualifiquen com a antivaccins i negacionistes. Mentre que en realitat el que tenim són unes elits nacionals i regionals politicosanitàries mediocres, ignorants i submises a les directrius que imparteixen per a tot Occident “aquells que compten”.
En realitat són els “progressistes” (els demòcrates als Estats Units, els socialistes i verds a Europa, etc.) els qui ara han esdevingut els més fanàtics talibans de la vaccinació massiva. Igual que des de fa temps estan recolzant (juntament amb les grans ONGs de drets humans) tots aquells interessos i decisions internacionals importants per al projecte dels grans “filantrops”, que són els seus mecenes i tutors. Aznar va justificar així la seva participació a la foto de les Açores al costat de Bush i Blair: “Cal estar amb aquells que compten”. Aznar almenys ho va dir de cara, “sense complexos” (una altra de les seves expressions memorables en aquella agressió a l’Iraq).
En aquest sentit, es van confirmant els temors que em van assaltar en conèixer la composició del nou Govern alemany: són duríssimes les darreres declaracions del nou canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz, contra els no vaccinats. La French American Foundation, la creació de la qual va ser anunciada per Henry Kissinger el 18 de maig de 1976, porta gairebé mig segle reclutant joves per convertir-los en líders francesos servils a les elits anglosaxones. Entre ells, Pierre Hillard no només cita polítics conservadors o els màxims responsables de mitjans com Le Monde o Libération, sinó també membres del Partit Socialista, com François Hollande, i fins i tot gent de l’equip del verd José Bové, com Bernard Loche. Valgui aquesta informació per fer-se una idea de com aquestes elits operen en tots els països.
Que potser tot aquest control cada vegada més totalitari, fins i tot imposant una vaccinació no només inútil sinó fins i tot perillosa i un passi que criminalitza els qui no se sotmeten, ens sembla tan diferent del que en un determinat moment es va començar a donar a l’Alemanya nazi? Que potser ens considerem més lúcids i millors que els nostres avis? Que potser som tan arrogants com per pretendre haver après per sempre les lliçons de la història? Que potser pensem que, per haver vist a posteriori els desastres ocasionats pel nazisme i altres ideologies deshumanitzadores, serem capaços de detectar-les en els seus inicis, abans que noves tragèdies ja no tinguin remei? Que potser pensem que els indicis del criminal deliri nazi eren més evidents en el seu temps que els indicis que avui tenim del que està per arribar en el nostre, que la societat alemanya estava més cega o era més covarda i còmplice que les nostres o que aquella espècie d’hipnosi col·lectiva que veiem als documentals sobre aquella fosca època va ser un sobtat fenomen sorgit del no-res?
Que poser creiem que en les nostres “magnífiques” democràcies tot aquest totalitarisme ja no és possible? Que potser no coneixem les paraules del nazi Herman Herring davant el tribunal de Nuremberg quan se li va preguntar sobre com havia aconseguit que el poble alemany acceptés tantes i tan grolleres mentides? “Va ser fàcil –va respondre–, no té res a veure amb el nazisme, està relacionat amb la naturalesa humana. Això es pot fer en un règim nazi, socialista, comunista, monarquia o fins i tot en termes de democràcia. L’únic que necessites fer per esclavitzar la gent és espantar-la. Si pots trobar una manera d’espantar la gent, pots aconseguir que facin allò que vulguis”.
Que potser ens sembla impossible que els actuals grans “filantrops” occidentals puguin ser uns autèntics nazis disposats a sacrificar desenes de milions d’éssers humans a l’altar de la Visió Superior que només ells tenen? Que potser mai ens hem preocupat de saber si ells són o no els hereus d’aquells altres grans “filantrops” que van finançar Hitler? Que potser ens sembla estrany que perseverin en el projecte elitista, totalitari i eugenista dels seus progenitors? Que potser no ens sembla prou revelador que, ja fa més de quatre dècades, David Rockefeller, el representant més actiu d’aquestes elits, proclamés que l’excés de població seria un desastre alarmant i possiblement catastròfic per a la biosfera i que es referís precisament a l’any 2020 per quantificar les xifres?
Per a aquesta gent, els qui componem la plebs no som persones sinó estadístiques, com els negres no van ser persones durant segles. I les guerres són només moviments en El gran tauler d’escacs. Aquest va ser el títol del llibre on Zbigniew Brzezinski, aquell que va ser la mà dreta de David Rockefeller, explicava la seva visió del món i de la història. Encara que el més sincer d’aquests elitistes éssers superiors potser és la primatòloga Jane Goodall. Sense cap mirament ho va formular amb tota claredat al Fòrum Econòmic Mundial del gener del 2020: els problemes globals no serien un problema si la població humana fos la de fa 500 anys. En acabar de llegir aquesta declaració vaig entendre per què em va tractar amb tanta arrogància i fins i tot menyspreu el dia que vaig intentar explicar-li l’extermini que, a la Rwanda dels seus estimats goril·les de muntanya, estava patint la majoria hutu per part dels hereus de l’ancestral elit tutsi. Vaig fracassar igualment en intentar-ho amb José Bové, encara que en el seu cas no hi va haver arrogància de la seva part.
Que potser ens estranyem que les actuals elits “filantròpiques” siguin capaces de dur a terme un gran extermini? Si no seguíssim tan assíduament els mitjans corporatius i investiguéssim una mica més, hauríem de saber que precisament es van fer immensament riques i van ser capaces de crear i controlar els bancs centrals gràcies a haver finançat les incomptables guerres en què es portava a l’escorxador milions d’éssers humans. O que, com va recordar recentment Robert Kennedy, entre el 1947 i el 2000 els Estats Units s’han vist involucrats en 73 cops d’Estat, la majoria contra democràcies. Durant la nostra marxa d’Assís a Ginebra i el nostre dejuni de 42 dies a Brussel·les vam imprimir uns centenars de pòsters i uns milers de fulletons amb aquest text: “Gairebé ningú no s’ho volia creure, però Auschwitz existia. Vols saber què passa avui a l’Àfrica dels Grans Llacs?” Avui em pregunto: Estem novament en aquest no voler creure el que està davant nostre?
La gent prefereix creure que després del nazisme ja estem vaccinats davant d’aquesta mena de coses. Jo, per contra, penso que hem après poc, que mig segle des de llavors no és res en els temps evolutius, que a posteriori les coses es veuen molt clares però que gairebé ningú veu res ni fa res quan comencem a lliscar pel pendent, que al Vietnam es van llançar el doble de tones de bombes que les llançades durant tota la Segona Guerra Mundial, que vam permetre un ferotge crim d’agressió internacional contra l’Iraq que tenia prou armes de destrucció massiva com per destruir-nos a tots, que gairebé ningú no es va interessar pels deu milions de víctimes mortals de Rwanda-Congo, que hem deixat arrasar Líbia i ara ens lamentem de tantes pasteres, que ens han tornat a enganyar amb Síria…
Pel que fa a la por, tan fonamental per aconseguir l’estat de xoc que ens paralitza i permet que siguem tan manipulables com un hipnotitzat, tan sols citaré el doctor Harvey Risch, professor d’Epidemiologia al Departament d’Epidemiologia i Salut Pública de l’Escola de Salut Pública i l’Escola de Medicina de Yale. És autor de més de 300 importants publicacions originals revisades per parells i anteriorment va ser membre del consell editorial de l’American Journal of Epidemiology. Segons la seva opinió, la pandèmia de Covid-19 ha estat una pandèmia de por, fabricada per persones en posició de poder mentre el virus s’estenia arreu del món l’any passat. Les autoritats van pintar inicialment una imatge molt exagerada de la naturalesa nefasta del virus: tothom està en risc, qualsevol es pot infectar i morir.
La por –continua dient– ha afectat gairebé tothom, mentre que la infecció n’ha afectat relativament pocs. En general, ha estat una pandèmia molt seleccionadora i predictible. Distingia molt entre els joves i els ancians, els sans i els malalts crònics. Així que vam aprendre ràpidament qui estava en risc de patir la pandèmia i qui no. Tot i això, la por es va fabricar per a tothom. I això és el que ha caracteritzat tota la pandèmia, aquest grau de por i la resposta de la gent a la por. La gent estava força espantada per aquest missatge, com ho estaria qualsevol… amb el govern, amb les autoritats, amb els científics, la gent de ciència, amb la gent mèdica amb autoritat en les institucions de salut pública, tots donant el mateix missatge a partir del febrer-març de l’any passat aproximadament. Així que tots ens ho vam creure.
En una segona entrevista, ha denunciat que el virus del Sars-CoV-2 va ser creat artificialment i ha revelat els interessos darrere de la supressió de fàrmacs de preu econòmic i sense patents però efectius per al tractament primerenc d’aquesta malaltia. El problema més gran no és la pandèmia sinó la por a la pandèmia. I el pitjor problema amb les nostres pors és que estem disposats a prendre el primer mètode que les redueixi. Aleshores, quan una autoritat ve i et diu que si fas “això”, se soluciona el teu problema, ho fem, perquè resol la nostra por. Però cal qüestionar-ho, cal fer un esforç per informar-se i ser crítics.
Continua explicant amb dades científiques que aquest virus no és nou, sinó que va ser creat la darrera dècada. I com les companyies farmacèutiques han estat involucrades en la seva creació. Així és que sabien que alguna cosa s’acostava. Moderna va incorporar al virus una seqüència única de 19 nucleòtids i ho va poder patentar l’any 2013 perquè ja no era un virus natural. Per tant, hi ha qüestions tant de diners com de poder d’aquestes grans companyies per estar per sobre dels països. I ho hem vist en la manera com aquestes farmacèutiques han fustigat els països. A continuació explica detalladament el procés fraudulent per declarar com a perillosos els tractaments existents, molt eficaços i barats, per poder prohibir-los i finalment sostenir que, en no existir tractament contra el virus, podia ser declarada una pandèmia.
Es refereix també al rol nefast jugat pels mitjans de comunicació. O a la perillositat del nou medicament de Merck, el molnupiravir. I al sense sentit de pagar 1.000€ per una de les noves pastilles de Pfizer, havent-hi tractaments tan antics i segurs que només costen centaus. O als episodis repetits de corrupció rere corrupció de la FDA (l’agència del Govern dels Estats Units responsable de la regulació d’aliments, medicaments, etc.), la infiltració als seus panells de desenes de científics que treballen per a les farmacèutiques i el paper d’Anthony Fauci en tot això.
O que els metges tenen fins i tot més por que la resta de les persones perquè no estan disposats a arriscar les matrícules receptant alguna cosa a la qual les agències regulatòries s’hi oposen o enfrontant-se a tot aquest sistema. O que, tot i que ell mateix no es considera un llibertari, ja que creu que els nostres drets humans no són absoluts, el sistema està totalment corromput i les imposicions no apunten realment al bé comú. Ens priven dels nostres drets a tots innecessàriament. Tots els passaports i restriccions per a cert grup de la població són irracionals, aclaparadors, innecessaris. De manera que hi ha una raó per la qual els governs ho estan fent i no és la salut de la població. Aquesta és la qüestió central sobre la qual les persones han de rumiar.
I acaba afirmant que la immunitat natural és l’única manera amb què sortirem d’aquesta pandèmia. La immunitat natural ha de ser adquirida de manera segura, no simplement deixar circular el virus sense fer res. Sabem qui són les persones que corren alt risc i que han de ser protegides. A les persones que no han de ser protegides se les ha de deixar contraure el virus, i tractar-les si ho necessiten, però la majoria no ho necessitarà. Un cop ells siguin immunes a partir de la immunitat natural, protegiran la resta de la població. La majoria ni tan sols sabrà que l’han tingut perquè serà asimptomàtic. Probablement el virus no desaparegui mai i acabi sent una malaltia de la infància primerenca, que els nens contrauran en començar el col·legi o anar a les escoles bressol. Pels nens aquesta és una malaltia lleu i per això no requereixen ser immunitzats. Sentiran una mica de febre, una mica de cansament, mal de cap i prou. Aquest serà el final.
Pel que fa a aquesta mena d’hipnosi col·lectiva que va portar Alemanya a l’hecatombe i que ara sembla afectar-nos cada vegada més a nosaltres mateixos, només citaré el professor de psicologia clínica de la Universitat de Gant a Bèlgica, Mattias Desmet. En una entrevista advertia sobre el totalitarisme i les atrocitats resultants de l’acceptació massiva de les mesures contra la Covid. Segons les valoracions, l’anàlisi històrica mostra que l’anomenada “formació de masses” pot ser el primer pas cap al totalitarisme i l’atrocitat en nom del “benestar col·lectiu”. Es tracta d’una mena d’hipnosi a gran escala que fa que grans grups de persones s’uneixin per lluitar contra un enemic comú amb despreocupació total per la pèrdua dels drets, privilegis i fins i tot benestar.
En una altra entrevista, el doctor Desmet, que era un escèptic de la narrativa principal des del començament de la pandèmia, va explicar que primer va analitzar la informació des d’una perspectiva estadística i va descobrir que els números simplement no quadraven: les veritables xifres de pandèmies van ser molt menys alarmants que les projectades pel model inicial de l’Imperial College of London. Però aviat va canviar el seu enfocament des del que és estadístic al que és psicològic, ja que va començar a observar comportaments que emergeixen en relació amb el virus i la narrativa predominant que l’envolta, comportaments que va descriure com una forma d’hipnosi generalitzada.
Específicament, Desmet va descriure un procés de l’anomenada “formació en massa”, una mena d’estat hipnòtic en què persones de tot el món van poder descarregar la seva solitud, les seves frustracions, la seva “ansietat flotant” i la seva insatisfacció amb els comportaments i estils de vida [dels no vaccinats] que consideraven absurds segons la narrativa de la COVID-19 promulgada pels mitjans corporatius, els funcionaris governamentals i les elits globals. Desmet va dir que la narrativa de la COVID ha presentat milions de moderns descontents amb un enemic identificable, un pla de batalla per combatre’l, camaraderia amb companys soldats i alguna cosa per sacrificar fins i tot els seus drets i llibertats més fonamentals aparentment pel bé comú.
Tot això condueix a una mena d’intoxicació mental de la connexió, que és la veritable raó per la qual les persones continuen comprant la narrativa, encara que sigui completament absurda o descaradament incorrecta. Aquesta narrativa de la pandèmia els permet bregar d’una manera menys dolorosa amb les seves ansietats. És una solució simptomàtica, i totes les solucions simptomàtiques al final es tornen altament destructives. El professor va assenyalar que els partidaris de la COVID només s’han tornat més gelosos i han après a personalitzar l’enemic, posant la mirada en aquells que no compleixen unes regles draconianes que no han aconseguit suprimir el virus, i als qui culpen per les restriccions i mandats que ells mateixos han adoptat voluntàriament.
Segons Desmet, aquells atrapats a les urpes de la “hipnosi COVID” no volen ser alertats sobre el fet que la narrativa que segueixen és demostrablement falsa, perquè no volen perdre el sentit de propòsit que n’han derivat. Intentar despertar-los del seu estupor, va dir, genera una resposta violenta, sens dubte familiar per a molts que han intentat discutir l’assumpte amb amics i familiars. Les persones que s’han adherit a la “nova normalitat” no volen que se les torni a una “vella normalitat” on les seves vides se senten menys significatives; on no formaven part d’un esforç global per salvar el món mitjançant l’intent d’erradicació d’un virus. Una vella normalitat en què les seves “frustracions flotants” no es poden canalitzar cap a un únic objectiu heroic.
En canvi, Desmet argumenta que la resposta no és necessàriament intentar despertar els hipnotitzats, sinó guiar-los cap a una lluita diferent que rebutgi tant el vell sense sentit com el nou autoritarisme. Si aquesta tasca no es compleix, Desmet emet una severa advertència: una vegada que la població ha comprat una narrativa que justifica el control totalitari, ve l’aniquilació dels drets i les llibertats fonamentals, la censura de les opinions dissidents i la diabolització de la mena de persones que no ho fan. La història mostra que aviat seguiran atrocitats, justificades sota la bandera del bé comú. Les masses hi són per cometre atrocitats com si complissin un deure sagrat, diu Desmet. Això és molt típic. El que realment senten és que en tractar de destruir les veus dissonants [ells] realment protegeixen el col·lectiu… i satisfan una certa necessitat de canalitzar la frustració i l’agressió.
La veritable solució, en lloc de perseguir l’horrible conseqüència lògica de la diabolització i el pensament grupal, seria començar a pensar tots plegats com hem acabat en aquest terrible estat d’aïllament social, de manca de significat, d’ansietat flotant, i de tota aquesta frustració i agressió. Aquesta és la veritable pregunta que ens hauríem de fer. La “formació de masses” és una mena d’hipnosi. I com la hipnosi és un fenomen provocat per la vibració d’una veu. Cal prendre’s això literalment. Els líders totalitaris ho saben molt bé. Comencen cada nou dia amb 30 minuts de propaganda en què la veu del líder penetra constantment en la consciència de la població.
El professor assenyala finalment que sense els mitjans de comunicació, els proveïdors de les narratives de formació de masses a Alemanya i la Unió Soviètica no haurien pogut retenir els seus seguidors cecs mentre evolucionaven cap a règims genocides responsables de la mort de milions de persones innocents. Del que ens hem de convèncer els uns als altres, una vegada i una altra, és que tots junts hem de continuar parlant. Encara que només sigui per dir que no estàs d’acord amb la narrativa dominant. Això és el més bàsic.
Reiner Fuellmich - Mattias Desmet | Psicologia de masses i règims totalitaris en la crisi de la Covid-19 (agost 2021)