Des que la diplomàcia nord-americana va boicotejar l’operació internacional, tan difícilment acordada, que pretenia auxiliar als centenars de milers de refugiats hutus al Zaire, molts dels que no van tornar a Rwanda -potser la majoria d’ells- ja han desaparegut.

Molts dels que es van lamentar dient “el món ens ha abandonat” ja han deixat de patir. Molts d’altres ho faran en els propers dies. Però el seu crit, el crit de centenars de milers de germans nostres innocents -en la seva majoria nens, dones i ancians- ja ningú el podrà silenciar. La història, un cop més, treurà a la llum totes les mentides i silencis amb què s’han amagat tantes ambicions, tantes complicitats, tanta indiferència. La seva sang vessada acusa el nostre món, especialment a tots aquells que, després d’un judici sumari, els han sentenciat col.lectivament com a genocides. Però més infame que el judici ha sigut l’execució. A Nord-Amèrica s’acostuma a executar els condemnats a mort -també en la seva majoria negres- de manera ràpida. Però el final dels refugiats ha sigut lent i cruel. El seu suplici ha durat mesos: fam, malalties, grans ferides als peus, terror permanent.

Museveni, Kagame, Buyoya, Kabila i la diplomàcia nord-americana diuen que volen construir una gran regió, social i políticament estable. Però, quina estabilitat es pot construir sobre tanta sang innocent? Com pretenen cimentar un edifici tan ambiciós en el despreci i violació sistemàtiques de la Convenció Internacional sobre el Genocidi, la Convenció de Ginebra sobre el Dret a l’assistència humanitària, la Convenció sobre el Status dels refugiats i d’altres molts principis del dret internacional? S’ha tolerat, intentat negar, disculpat i fins i tot justificat, que els exèrcits d’aquests “homes forts” hagin violat fronteres amb una guerra d’agressió, bombardejat amb armes pesades els camps de refugiats protegits per la bandera de l’ONU, repatriat violenta i forçosament a centenars de milers de refugiats, massacrat sistemàticament d’amagat i amb traïdoria a desenes de milers de civils hutus -sobretot a l’est del Zaire i a Burundi-, impedit l’assistència humanitària a civils en immediat perill de mort. Ha sigut i està sent un holocaust innecessari i absurd, en si mateix i més encara en la manera inhumana i brutal de dur-lo a terme. Veient la forma increible que van prenent els esdeveniments, potser hauríem de tenir el valor de pregar a aquests senyors de la guerra i als seus aliats que executin d’una vegada, neta i ràpidament, estalviant’els-hi tant de patiment absurd, a aquests terribles “refugiats-genocides” (així, tot junt, com ho volen la propaganda extremista tutsi i tots aquells que conscient o inconscientment han entrat en aquest joc).

La diplomàcia nord-americana ha tornat a apostar per “homes forts”, per aliats estables com Kabila, les mans del qual resulten estar tacades de massa sang innocent. Quants centenars de milers més de cadàvers hutus necessitarem per adonar-nos de quina mena són aquests homes forts? Com es pot acceptar o fins i tot recolzar tan ràpidament a algú que, mentre nega les massacres massives d’hutus a l’est del Zaire, impedeix una vegada i una altra que s’auxiliï a centenars de milers d’ells que, per aquesta desassistència, moren en gran nombre? Les greus complicitats històriques i recents de diferents governs de França i d’altres europeus no disculpen aquestes altres anglòfones.

Sabem que els grans capitals tenen la seva pròpia dinàmica i que, sovint, l’única estabilitat que els importa és aquella que permet la continuïtat dels seus negocis. Per això no ens ha estranyat la celeritat amb què han començat a festejar públicament a “l’alliberador” Kabila, amb el mateix entusiasme que, fins fa ben poc, tractaven amb el “gran papa” Mobutu, avui per fi caigut en desgràcia. Però d’un país com Nord-Amèrica, que pretén ser el gran líder d’un nou ordre mundial, i que d’altres vegades realment ho ha estat, se’n podia esperar alguna cosa més: que fós el garant d’aquella estabilitat que es fonamenta en el respecte de la dignitat de tot ésser humà. Fins quan serem capaços de conviure amb aquesta enorme i injusta tragèdia?

II. LES MENTIDES DEL GRAN PROJECTE DE L’EXTREMISME TUTSI

La tragèdia dels refugiats al Zaire, que gairebé ja és cosa passada (és dur dir això, és dur acceptar que per als supervivents segurament no hi ha futur) cal emmarcar-la en un àmbit més ampli: el de tot el poble hutu, el futur del qual apareix tan desolador com el seu present. Una cosa es torna cada cop més evident: que en els pròxims anys, si no aconseguim entre tots reconduir els esdeveniments, l’ètnia hutu serà, encara més, la gran víctima sacrificada a l’ara dels poderosos interessos que es juguen en aquesta regió. D’una observació mínimament honesta del que hi succeeix, se’n poden extreure vàries conclusions:

1. La manera de fer dels homes forts tutsis que governen Uganda, Rwanda, Burundi i encara molt més el de Kabila, no s’avé al d’unes minories en perill que estan obligades a autoprotegir-se per tots els mitjans. Excedint àmpliament aquest plantejament, s’assemblen molt més a les de les elits opressores, que només poden mantenir el seu domini mitjançant l’eliminació física i el terror.

2. Aquestes minories, que defensen la seva situació de privilegi amb els mètodes més brutals, no estan sols. Hi ha fortes complicitats entre ells mateixos i també amb aliats externs. Els dirigents d’aquests tres països, situats en el nivell més baix de pobresa, i els “rebels” de Kabila, han disposat aquests darrers mesos d’una financiació, una preparació, un equipament i una logística sorprenents i inhabituals entre els exèrcits africans.

3. L’eliminació física de tots els refugiats hutus al Zaire -dones, nens i ancians inclosos- ha sigut evidentment un objectiu important d’aquesta invasió del Zaire. L’ambaixador d’Estats Units a Kigali ho manifestava amb tota la barra: s’ha de deixar morir als nens hutus refugiats, perquè sinó seran els futurs genocides.

4. Però aquest extermini i aquesta invasió, que cada vegada és més -de moment- una rebel·lió davant del règim corrupte de Mobutu i el jou insoportable de les Forces armades zaireses, només és una part d’un projecte militar, polític i econòmic de gran embalum. La minoria tutsi, experta durant segles en l’exercici d’aquest poder que no es resigna a compartir, té ara més que mai, amb el suport d’uns aliats que resten en la semi-penombra, l’espai i els mitjans per a construir un gran imperi tutsi en el cor de l’Àfrica.

5. En aquest gran projecte els mitjans de comunicació són fonamentals. Es tracta d’una guerra propagandística tant o més que una guerra física. La intoxicació propagandística -feta de silencis, mitges veritats i mentides- està perfectament organitzada des de fa temps i ha aconseguit una enorme capacitat d’accés i influència en l’opinió pública.

6. La primera i gran falsedat en la interpretació malèvola que sistemàticament es fa del genocidi del 94 a Rwanda. Els genocides no van ser “els hutus”, sinó una minoria extremista d’entre els molts milions d’hutus que existeixen. Aquests extremistes van fer servir el conflicte ètnic com a coartada per a exterminar a aquells que podien posar en perill els seus privilegis i els seus abusos escandalosos: l’elit social, formada sobretot per tutsis, però també per molts hutus cultes i moderats. Però ara, la criminalització de tot el poble hutu per part de la propaganda extremista tutsi és, altra vegada, el recurs infame a la coartada del conflicte ètnic per no haver de compartir la menor parcel·la de poder amb aquells que són la gran majoria de la població, i fins i tot perquè sigui tolerat i disculpat per la comunitat internacional l’extermini massiu de la població civil hutu. A Burundi i a l’est del Zaire els hutus, pel sol fet de ser-ho, estan sent massacrats de la mateixa manera sistemàtica i terrible que ho van ser el 94 els tutsis de Rwanda i en un nombre segurament ja comparable -que a aquest ritme de matances aviat serà superior. Les fronteres nacionals i la no-ingerència en els assumptes interns ha sigut fins fa poc la coartada amb què qualsevol tirà cruel es veia amb el dret d’oprimir el seu propi poble. Ja és hora de desemmascarar també la coartada de les fronteres ètniques. El genocidi (o genocidis) en aquesta regió no ha sigut tant d’una ètnia en mans d’una altra, com el d’una població civil en mans de minories extremistes poderoses que manipulen un poble senzill i exacerben el problema ètnic per al seu propi interès.

7. Una altra de les grans falsedats ha sigut la del retorn massiu dels refugiats a Rwanda. Els més sofisticats satèl.lits i avions de reconeixement nord-americans no van ser capaços de detectar una enorme marea humana de 700.000! refugiats que vagaven encara pel Zaire. Després de cridar a totes les càmeres de televisió del món perquè filmessin el “retorn massiu i espontani” dels refugiats, es va decidir que la intervenció humanitària internacional ja no era necessària, ja que no quedaven refugiats al Zaire. L’extermini sistemàtic posterior del qual han sigut objecte ha evidenciat perquè es va negar la seva existència. Als que vam denunciar aquesta gran mentida, inclús a la Comissària sra. Bonino, se’ns va titllar de visionaris.

8. A l’anar arribant, a finals de gener, els primers testimonis de grans massacres de refugiats a l’est del Zaire, tota la parafernàlia propagandística de l’extremisme es va abocar altra vegada a desautoritzar aquests testimonis i a desacreditar a aquells que els difoníem, especialment al secretari d’Estat belga sr. Moreels. Ara, des de fa dos o tres dies, tres mesos després d’aquelles primeres denúncies, quan la tragèdia ja és en gran mesura irreversible, aquestes mateixes denúncies es multipliquen i pugen de to.

9. Descareditar sistemàticament, amb un gran desplegament mediàtic, als que contradiem la seva propaganda i els seus interessos, és fonamental dins de la seva estratègia global. Les acusacions de pro-hutus cap els missioners, testimonis privilegiats que des de fa dècades estan sobre el terreny tan integrats a la gent del país, són especialment virulentes i demolidores. Alguns dels enfocaments que apareixen en certs mitjans europeus i americans són tan tendenciosos que ens forcen a creure que es tracta de quelcom intencionat.

10. I finalment hi ha aquest gran aliat que és el silenci, el pesat silenci de mort que, com un mur infranquejable impedeix l’accés als llocs crítics en el moment adequat, a tots aquells que podrien ser testimonis incòmodes. És el silenci que fa temps recau sobre Burundi; on segueix impune el magnicidi del president Ndadaye; on, després d’un segon magnicidi, el tercer president de la recent democràcia segueix sense poder sortir de l’ambaixada dels Estats Units; on es porta a terme un extermini, tan sistemàtic com oblidat, de la població hutu; on 500.000 hutus estan reclosos en autèntics camps de concentració. És el silenci cada vegada més impenetrable de Rwanda on s’ha de callar o marxar; on els mateixos ministres del govern i responsables polítics de màxim nivell que han tingut objeccions de consciència pel que han vist, han hagut de fugir al estranger o han mort en circomstàncies estranyes. És el silenci espès que ja comença a cobrir el Zaire.

III. PREGUNTES SOBRE LES CENDRES HUTU I LA DEMOCRÀCIA

Amb el pas dels mesos, a poc a poc, molt a poc a poc, es va imposant l’evidència de les massacres massives de refugiats hutu desarmats i indefensos per part de les tropes que aparentment lidera Laurent-Désiré Kabila. Aquestes matances sistemàtiques no només han continuat durant aquest temps, sinó que continuen en l’actualitat. Després de les denúncies fetes el mes de febrer per missioners, ONGs, el Secretari d’Estat belga sr. Moreels, la Comissària Bonino, etc. va venir la confirmació per part de l’ONU: la missió investigadora encapçalada pel xilè Roberto Garretón, relator especial per a execucions sumàries, va constatar l’existència d’entre 20.000 i 100.000 cadàvers en només 40 emplaçaments. Una investigació més ampla va quedar avortada, després d’ésser impedida durants molts dies l’entrada de l’equip a l’est del Zaire pel “govern” de Kabila. A començaments d’aquest mes de juny, M. Yasushi Akashi, sots-secretari de l’ONU per afers humanitaris, declarava que les matances continuen a les selves de l’est de l’ex-Zaire. I concretava: “Homes, dones i nens hutus són assassinats pels elements tutsis de l’Aliança malgrat l’oposició a aquestes per part de les unitats no-tutsis”. Durant els darrerrs dies, segons testimonis que han arribat a ser publicats per “The New York Times”, els cadàvers s’estan incinerant en grans fogueres per a no deixar rastres de cara a futures investigacions.

Tanmateix, malgrat l’evidència que Kabila ha de ser considerat responsable, ja sigui actiu o passiu, de crims contra la humanitat, els que fan la “realpolitik” han decidit recolzar-lo. Han actuat com si fos el més natural del món sortir del Zaire expoliat de Mobutu per a caure en el Congo de Kabila, sembrat de cadàvers hutus i ostatge de l’extremisme tutsi, un extremisme genocida que a més reivindica per a si mateix en exclusiva la categoria de víctima de genocidi. No és estrany que la comissària sra. Bonino, en unes dures paraules, hagi qualificat la comunitat internacional de “la farsa internacional”. Des de l’ombra, poderoses forces han finançat Kabila i els altres homes forts de la zona, estan creant aquella “realitat” que s’ajusta als seus inconfessables interessos, revesteixen de realisme la fal·làcia que no hi ha una altra opció raonable i, amb els seus poderosos mitjans de comunicació, decideixen que els que creiem en la societat civil i demanem que se la potenciï som uns utòpics. Si durant els darrers anys s’hagués donat suport a aquesta societat civil, que lluita per prendre el control del seu propi destí, amb la meitat d’aportacions financeres, logístiques, etc. que s’han ofert a les forces de l’Aliança, el respecte dels drets humans i la mateixa democràcia segurament avui no serien només un futur horitzó llunyà. Al Zaire, igual que a Burundi, la comunitat internacional ha abandonat, i a vegades fins i tot boicotejat, uns demòcrates íntegres i moderats. Però als senyors d’aquesta “realpolitik”, que potser els interessen en aquesta zona pobles políticament madurs, que siguin amos del seu destí i dels seus propis recursos naturals i humans? Fins quan la guerra per a preparar la pau? Fins quan dictadors assassins per a “reeducar” a la població per a la “democràcia”, com “promet” el govern de Kabila? Fins quan tanta intoxicació de l’opinió pública internacional per amagar perversos i poderosos interessos i violacions sistemàtiques dels més elementals drets humans?

Durant els darrers mesos bastants analistes no només han reduït tota la complexa realitat dels esdeveniments que s’han produït al Zaire-Congo a un enfrontament armat entre les forces de Mobutu i de Kabila, fent o no referència a la més o menys evident batalla d’interessos nord-americans i francesos, sinó que sovint, amb un cinisme o inconsciència maniqueus, mentre dimonitzaven Mobutu, arribaven a dir de Kabila que tot ho havia fet bé, responsabilitzant en exclusiva el colonialisme francès de tots els mals de la zona. Però, que potser hi ha colonialismes bons i dolents, per més que es disfressin de neo-formes? Que potser hi ha un altre imperialisme que el del diner i el poder? Des d’aquest reduccionisme al simple pla polític i aquest maniqueisme que acaba de distorsionar la visió dels esdeveniments, denunciar les matances injustificables dels refugiats hutus, desarmats i allunyats de les zones d’enfrontaments per part dels extremistes tutsis, vol dir ser anti-tutsi. I quan la Comissària sra. Bonino invoca el respecte als grans convenis humanitaris internacionals més enllà de tot interès o agenda política, o algunes ONGs posem el respecte als drets humans com a principi del tot irrenunciable i no caiem en la trampa de dedicar-nos en exclusiva a rematar al tirà que, caigut en desgràcia, ja només és passat, és que som defensors de Mobutu.

(Kabila, en un lapsus que va evidenciar la seva inhumanitat -i aquest és un qualificatiu emprat pel mateix Kofi Annan, secretari general de l’ONU- va dir que la vida, els patiments i els més elementals drets humans de centenars de milers de refugiats hutu era “un petit problema”. I en els dies següents, revelant altra vegada una increïble inconsciència, es va manifestar sorprès de què alguns donéssim “tanta importància” a la tràgica sort dels refugiats. En aquesta mateixa línia, es podia llegir fa unes setmanes en un mitjà anglòfon que “no s’han entès les raons per les quals s’ha matat els refugiats”. Alguna cosa s’ha avançat, ja es reconeix que hi van quedar refugiats al Zaire i que les tropes de l’Aliança els estan matant. Però, està clar, en aquest article no s’explica quines són aquestes raons per les quals es mata sistemàticament civils desarmats.)

Les cancelleries occidentals saben que, com comentava fa unes setmanes el diari Libération, darrere l’ombra mediàtica de Kabila hi ha una plana major formada per un conjunt de generals delegats per Museveni, el president ugandès, Dos Santos, el líder angolès, i Kagame, l’home fort ruandès. En aquest cercle de poder, els homes del Front Patriòtic Ruandès són preponderants, mentre que no hi ha cap general zairès no banyamulengue. Aquests homes forts de l’extremisme tutsi són capaços de decidir la mort de centenars de milers de civils indefensos a l’est de l’ex-Zaire o ja “retornats” a Rwanda i Burundi, d’impedir el treball de comissions d’investigació de l’ONU, d’imposar tota mena de condicions a la comunitat internacional. Per què tanta excessiva i vergonyosa tolerància amb els mals que han fet aquesta gent? Que potser el genocidi que va patir la seva ètnia i els hutus moderats pot justificar i fins i tot convertir-se en coartada d’un altre genocidi de signe contrari, en el que centenars de milers d’innocents estan sent torturats i assassinats? El terror, la ferotge “neteja” ètnica i el segrest absolut d’informacions i imatges que regnen a Rwanda i Burundi ja han envaït la major part de l’exZaire. Quan, després d’una “neteja” ètnica com aquesta i unes eleccions “netes”, finalment arribi al nou Congo, a Rwanda i a Burundi la inevitable “democràcia” que ja exisiteix a Uganda, hi haurà tanta cendra hutu per les selves i els turons, i els vius estaran tan morts de por, tan “reeducats” i tan orfes de líders locals i nacionals, que segurament l’antiga minoria s’haurà convertit en nova majoria. Però, fins aleshores, l’extremisme tutsi encara té molta “feina” per fer, en la impunitat total que la comunitat internacional, sota l’indiscutible lideratge dels Estats Units, magnànimament li concedeix.