Des d’una perspectiva cultural i d’intercanvi d’informació, proposem a través d’una sèrie d’articles no un «curs de polemologia», sinó una posada en relleu de les eines que ofereix aquesta disciplina per a comprendre millor els esdeveniments i les situacions que marquen la nostra època. Els reptes són múltiples, divergents però vitals, la qual cosa explica la complexitat d’aquesta regió.

Primer cas d’estudi: el conflicte entre la República Democràtica del Congo i Rwanda. Marc general

El conflicte va esclatar formalment el novembre de 1996, quan el règim de l’FPR instal·lat a Rwanda –després de la victòria militar del Front Patriòtic Ruandès (FPR)– va envair l’est de la República Democràtica del Congo (llavors Zaire), amb el pretext de perseguir els refugiats hutus agrupats en campaments al voltant de Goma i Bukavu. Aquests refugiats estaven acusats d’haver participat en el genocidi de 1994.

Des de llavors, es va instal·lar l’estat de guerra entre el Zaire i les tropes de Rwanda, la qual cosa va conduir a la caiguda de Mobutu el 1997 i a l’assassinat de Laurent-Désiré Kabila el 2001. Des de llavors, el conflicte ha continuat, alternant fases de gran intensitat amb períodes de relativa calma.

El 2021, el ressorgiment del moviment rebel M23, secundat per Kigali, va reavivar les tensions. El 2025, una ofensiva llampec va permetre a les tropes de l’M23, secundades per l’exèrcit ruandès, prendre Goma, Bukavu i vastos territoris que ara estan fora del control de Kinshasa. S’hi ha instal·lat una administració paral·lela sota l’etiqueta M23/AFC.

La iniciativa de Washington: L’Acord de Pau entre la RDC i Rwanda

El 27 de juny de 2025, sota els auspicis dels Estats Units i del president Donald Trump, es va signar a Washington un acord de pau entre Kinshasa i Kigali. Aquest acord, presentat com a «històric», havia de consolidar-se en una cimera presidencial el juliol.

Dos mesos després, el procés es troba estancat. El Comitè Conjunt de Supervisió, reunit el 3 de setembre amb el suport dels Estats Units, Qatar, Togo i la Unió Africana, va fer un amarg balanç: violència persistent, retards en l’aplicació i absència de mesures concretes.

Les recomanacions centrals –neutralització de les FDLR i «aixecament de les mesures defensives» per part de Kigali– continuen sent vagues i mai esmenten explícitament la retirada de les tropes ruandeses. L’acord de Washington sembla així més una dinàmica diplomàtica que una resposta eficaç a la crisi de seguretat.

El procés paral·lel de Doha

Poc després de Washington, Qatar va obrir un altre canal: les negociacions directes entre el Govern congolès i l’M23/AFC. Tots dos processos es van presentar com a complementaris: Washington per al marc interestatal i Doha per al diàleg entre Kinshasa i la seva oposició armada.

A principis de setembre de 2025, Doha continuava centrant-se en dos punts: un mecanisme de supervisió de l’alto-el-foc i l’intercanvi de presoners.

Molts observadors comparen Doha 2025 amb Arusha 1992, quan Rwanda es va veure obligada a negociar amb els seus agressors de l’FPR. El risc és que Paul Kagame, igual que a Arusha, utilitzi les converses com a tàctica per a consolidar les seves posicions militars i polítiques.

El parany de les «mesures de confiança»

La principal exigència de l’M23/AFC: l’alliberament dels presoners. Tanmateix, aquesta demanda continua sent deliberadament vaga, ja que barreja presoners comuns, presoners de guerra i suposats presoners polítics. Pel que fa als presos comuns, el seu destí depèn exclusivament del dret intern; pel que fa als presoners de guerra, la seva gestió correspon al CICR, en el marc del dret internacional humanitari; pel que fa  als presos polítics, aquest concepte no existeix jurídicament a la RDC.

Sense aclariments, la mesura es converteix en un parany destinat a afeblir encara més Kinshasa.

Els càlculs de Paul Kagame

Talk and Fight (Parlar i Lluitar):

Havent crescut com a «nen soldat» i sense haver conegut una altra adolescència o joventut que com a combatent en les rebel·lions d’Uganda, Paul Kagame és més que partidari del principi predicat pel seu mentor i antic comandant en cap Yoweri Museveni d’Uganda. Aquest últim, en el poder des de fa 40 anys a Uganda, és el creador, el suport i la base de les rebel·lions que ensagnen la regió.

Des de llavors, ensenya als seus reclutes, com Paul Kagame, el principi de «Talk and Fight» (Parlar i Lluitar). Això significa que, en un conflicte, quan arriba el moment de les negociacions entre les parts bel·ligerants, cal aprofitar-ho perquè en tot moment se’ls vegi en una posició de força militar sobre el terreny. Per tant, és durant el període de negociacions quan cal reorganitzar-se, reequipar-se, reposicionar-se… per a poder atacar i avançar en qualsevol moment, per a gran disgust de l’enemic, que està absort i distret per les negociacions i s’ha desmobilitzat militarment.

Distraccions regionals: desestabilitzar Burundi o utilitzar altres milícies com Xarxa-Tabara per a desviar l’atenció de la presència ruandesa a la RDC.

Ofensiva diplomàtica: les aliances de Kigali amb l’EAC i la SADC es reforcen en detriment de Kinshasa: amb l’EAC amb William Ruto a Kenya, amb la SADC amb Thabo Mbeki de Sud-àfrica… i es tracta de grans espais diplomàtics i econòmics ineludibles.

Per tant, la diplomàcia de la RDC sota el Govern de Suminwa hauria de trobar els mateixos recursos que ha desplegat els darrers mesos per a fer sentir la causa de la RDC en fòrums internacionals com l’ONU o fins i tot a Europa, i contrarestar aquesta ofensiva regional empresa per Paul Kagame.

Com evitar que la RDC es vegi embolicada en l’escenari de Arusha?

En el pla militar, es poden emprendre quatre accions: mantenir la mobilització de les Forces Armades de la RDC (FARDC) i evitar la desmoralització amb el pretext de les negociacions; aturar les pèrdues de terreny, especialment en zones estratègiques com Minembwe o Uvira; i prevenir l’obertura de nous fronts al país.

En el pla polític: caldria evitar les aliances perilloses entre l’oposició política i l’oposició armada, un parany ja experimentat a Rwanda la dècada de 1990; consolidar la majoria parlamentària, afeblida per les rivalitats internes, amb la finalitat de garantir la seguretat de l’acció governamental; contrarestar les crides al repartiment del poder que soscavarien la legitimitat democràtica derivada de les eleccions; prevenir qualsevol buit institucional que sumiria la RDC en el caos.

Conclusió

La RDC es troba en una cruïlla. Entre les pressions diplomàtiques externes, les manipulacions estratègiques de Kigali i les fragilitats internes, el país corre el risc de repetir el tràgic escenari d’Arusha per a Rwanda els anys 1992-1994.

La clau resideix a mantenir una relació de forces favorable sobre el terreny, reforçar la cohesió política interna i augmentar la vigilància enfront dels paranys diplomàtics i militars parats per Paul Kagame.

Font: Echos d’Afrique

Charles Onana: Els congolesos estan sols (Omertà, 17.08.2025)