Com la teoria de Paul Kagame d’utilitzar el seu dret a intervenir allà on els “ruandòfons” es vegin amenaçats al món no només és absurda, sinó sobretot perillosa.

Ruandòfons? Un aclariment semàntic

Avui dia, quan Paul Kagame parla de “ruandòfons”, en realitat es refereix als tutsis i no a tots els parlants de kinyarwanda. Això és per intentar sortir de la contradicció que suposa el seu decret anunciant que les ètnies hutu, tutsi i twa no existirien a Rwanda ni a cap altre lloc, i alhora seguir dient que està en una croada per defensar els interessos dels tutsis a tota la regió, com porta cantant des de 1990-94, quan va conquerir Rwanda. Per això, els seus assessors l’han convençut perquè canviï el seu nom pel de “ruandòfons” en lloc de “tutsis”. Però, en fer-ho, fa que la missió que s’ha fixat, és a dir, “defensar els ruandòfons arreu del món”, sigui més ridícula i fins i tot més perillosa, com veurem.

Per tant, el terme “ruandòfons” de boca o ploma de Kagame s’ha de llegir i entendre com a “tutsis”.

Comparacions

Per mostrar com n’és d’absurda i nefasta aquesta diabòlica missió de Kagame de defensar els “ruandòfons”, demostrarem que això no és possible recorrent tots els continents i mostrant on conduiria aquest principi!

A l’Orient Mitjà

És com si l’Aràbia Saudita justifiqués la seva intervenció militar al Iemen dient que hi va per defensar la minoria “arabòfona” amenaçada; mentre que els iemenites parlen àrab i, per tant, són “arabòfons”. Ridícul.

A Europa

És com si els Països Baixos intervinguessin al nord de Bèlgica amb el pretext d’anar-hi a defensar la minoria “neerlandòfona” amenaçada, quan tots els habitants del nord de Bèlgica són neerlandòfons. Ridícul.

A l’Àfrica

És com si Kenya intervingués militarment al nord de Tanzània amb el pretext de defensar la minoria “suahilòfona” amenaçada, quan els habitants del nord de Tanzània són tots suahilòfons. Ridícul.

A l’Amèrica Llatina

És com si Colòmbia envaís Veneçuela amb el pretext de defensar la minoria “hispanoparlant” amenaçada, quan tots els veneçolans són hispanoparlants. Ridícul.

A l’Àsia

És com si una de les dues Corees envaís l’altra amb el pretext de defensar la minoria “coreanoparlant”, quan tots els habitants parlen coreà i, per tant, són coreanoparlants. Ridícul.

Tot i que aquest pretext per envair altres països és ridícul i fins i tot irrisori arreu del món, com acabem de mostrar esquemàticament, Paul Kagame, el nen mimat d’Occident, segueix fent-lo servir i abusant-ne sense que ningú s’atreveixi a contradir-lo ni a impedir-ho.

En el seu historial, assenyalarem breument les seves amenaces i, de vegades, la seva materialització impune.

Amenaces i aplicació als països veïns

Tanzània

Fa uns deu anys, Tanzània, un dels Estats que va patrocinar Kagame en la seva conquesta de Rwanda, va voler regularitzar la situació dels estrangers que vivien al país. I entre ells, alguns tutsis ruandesos feia dècades que vivien allà sense estar registrats com a refugiats i sense haver volgut adquirir la nacionalitat. I quan Tanzània va ordenar la seva expulsió a Rwanda, Paul Kagame va amenaçar d’intervenir militarment si era necessari, amb el pretext de defensar-los perquè, segons ell, eren perseguits per ser tutsis.

Uganda

Ni tan sols Uganda, la seva primera pàtria, on va ser militar abans que Museveni, el seu comandant en cap, el posés al capdavant de Rwanda el 1994, es lliura de les seves amenaces i fins i tot de les seves represàlies quan un tutsi és inquietat, fins i tot per la justícia ugandesa.

Fa menys de tres anys, Paul Kagame va tancar totes les fronteres de Rwanda amb Uganda i va ordenar al seu exèrcit disparar a qualsevol (ruandès o ugandès) que intentés entrar o sortir del seu país. Desenes de persones van morir. Volia protestar per l’acomiadament d’alguns alts càrrecs de l’exèrcit, la policia i els serveis de seguretat ugandesos. En realitat, es tractava de tutsis ruandesos als quals Kagame havia permès romandre a Uganda per infiltrar-se en aquests serveis. I quan Uganda va començar a desmantellar aquesta xarxa, Paul Kagame va cridar “persecució dels tutsis” i va reaccionar com acabem de veure. Per desactivar la crisi, va caldre la intervenció del fill de Museveni, que és el seu successor declarat, el general Muhoozi Kainerugaba, que des de llavors ha proclamat que Kagame, com a tutsi, és el seu oncle i que, amb ell, han de dominar els altres pobles de la regió.

Burundi

Burundi es considera la baula més feble de la cadena i on Kagame només somia establir-hi el seu ordre. De fet, Paul Kagame considera que els burundesos són “ruandòfons” i que, per tant, té dret a intervenir militarment en qualsevol moment per imposar el seu ordre, és a dir, l’hegemonia tutsi.

Per més que li expliquem que Burundi ja ha resolt la qüestió ètnica (hutus, tutsis i twas), segueix sense voler-ho admetre i continua amb els seus intents de desestabilització des de 1993-94, quan va assassinar o va fer assassinar en un termini de sis mesos dos presidents: Melchior Ndadaye l’octubre de 1993 i Cyprien Ntaryamira l’abril del 1994. El seu darrer intent va ser el maig del 2015 i, tot i que va fracassar, no ha renunciat al projecte d’anar a defensar els “ruandòfons de Burundi”. Organitza rebel·lions amb base al seu propi país, com Red-Tabara i altres.

República Democràtica del Congo

El seu camp de maniobra preferit per “defensar els ruandòfons” és, òbviament, la República Democràtica del Congo. Des de finals del 2021, es troba en el seu enèsim exercici i sembla funcionar-li perquè sota el mateix pretext de “defensar els ruandòfons”, acaba de conquerir territoris més extensos que la seva minúscula i superpoblada Rwanda. Tanmateix, els “ruandòfons” que esgrimeix (alguns tutsis congolesos enquadrats per tutsis ruandesos, el seu exèrcit), segueixen sent una minoria al Kivu del Nord, i els hutus i altres poblacions bantús, veritables ruandòfons, que se suposa que ve a alliberar, fugen del seu M23 com de la pesta.

Però, per desgràcia, aquest macabre joc de Paul Kagame no és denunciat per cap organisme internacional. Al contrari, es recolza i es fomenta encobertament.

Risc d’intervenció armada a tots els països on viuen o han viscut ruandesos

Des de la seva conquesta de Rwanda el 1994, Paul Kagame, segurament aconsellat pels seus creadors i amos anglosaxons, als quals se sumen la França de Sarkozy i Macron, duu a terme una política exterior que li permet intervenir quan vol en determinats Estats africans. Alguns Estats sempre han acollit i tenen tutsis entre la seva població.

Altres, que han acollit refugiats hutus des del 1994, han vist com els tutsis enviats per Kagame s’hi instal·laven com a “homes de negocis, nous terratinents, agents de seguretat, vinculats per matrimoni a nacionals, …”; però tots ells amb la missió de vigilar i, si cal, fer la vida impossible als refugiats hutus en aquests països.

Havent constituït així una comunitat tutsi visible en aquests països, Paul Kagame pot evocar en qualsevol moment el seu “dret a protegir els ruandòfons” envaint-los o duent a terme accions militars en ells. Aquests països són, encara que en diferent mesura, Kenya, Congo-Brazzaville, República Centreafricana, Gabon, Nigèria, Benín, Zàmbia, Malawi, Sud-àfrica i Moçambic.

El resultat seria (o segurament serà) la conflagració i el caos arreu del continent provocats per un home: Paul Kagame.

Com es pot conjurar aquest risc de desgràcia, que vindria a sumar-se a les altres catàstrofes (naturals o provocades per l’home) que han assotat el continent negre?

La resposta a aquesta pregunta és senzilla i òbvia. Però, per desgràcia, els qui l’han de proporcionar romanen insensibles i muts.

En efecte, n’hi ha prou que les potències que garanteixen la impunitat i la intocabilitat al dictador tutsi Paul Kagame li diguin que “ja n’hi ha prou” i que no ha de seguir utilitzant la comunitat tutsi, considerada erròniament superior a les altres i que va ser creada per dominar-les, per desestabilitzar països i aviat tot el continent negre.

Qui li gosaria dir i probablement li faria cas i l’obeiria? I què poden fer els Estats i els seus pobles amenaçats per aquesta fantasia de Kagame d’envair-los sota el pretext de defensar els “ruandòfons” dels seus països?

That is the question!

Font: Échos d’Afrique

Rwanda – RD Congo: La inquietud dels congolesos ruandòfons (TV5 Monde, 12.12.2022)