Excel·lències, Senyores i Senyors,

Permeteu-me, en primer lloc, enviar una cordial salutació i homenatge a la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau.

Les meves salutacions es dirigeixen també a cadascú de vosaltres, a les seves famílies i a les seves organitzacions. Quina sorpresa quan em van trucar per dir-me que el Comitè m’havia seleccionat com una de les guardonades amb el Premi Victoire Ingabire! La meva primera reacció va ser retirar-me perquè, amb tota modèstia, encara no entenc per què em van triar. Però, després de reflexionar i consultar amb la meva família, vaig arribar a comprendre que acceptar aquest premi seria una cosa bona, encara que sigui un honor massa gran per a mi.

Seria bo perquè sens dubte és una altra oportunitat per promoure la lluita per la pau, la justícia, la reconciliació nacional i la democràcia.

Senyores i senyors,

En acceptar aquest premi, vull dedicar-lo a les dones i als homes que s’han bolcat, que han lluitat i lluiten nit i dia per ajudar els milions de ruandesos a sortir de les condicions miserables en què s’han vist atrapats.

Voldria dedicar aquest premi especialment a totes les organitzacions i associacions ruandeses que es mobilitzen pel benestar dels seus compatriotes i fan tot el possible perquè la societat ruandesa trobi el seu ubumuntu.

Dedico aquest premi als meus amics i coneguts i, especialment, a la meva família que, malgrat la meva escassa disponibilitat per a ells, no deixen d’animar-me en la lluita diària per la pau, la veritat, la justícia i la reconciliació dels ruandesos. He de confessar que l’estímul que ha estat decisiu és el del meu difunt marit Sisi Evariste que, fins i tot en el seu llit d’hospital, mai va deixar d’animar-me. Permeteu-me retre-li un sentit homenatge i demanar-li que intercedeixi davant l’Altíssim per Rwanda i els ruandesos.

Dedico aquest premi especialment al meu fill Sheja, que ha estat i segueix sent el motor de la meva lluita per una Rwanda reconciliada, una Rwanda en la que regni la justícia i s’escrigui amb J majúscula, una Rwanda sense discriminació en què hutus, tutsis i twas visquin com a germans.

El record del meu fill gran Sheja, assassinat per l’FPR el 5 de juny de 1994 a Gakurazo juntament amb els bisbes i altres religiosos, és, com he dit anteriorment, la raó de la meva lluita per la veritat davant el pretext de la guerra d’octubre i el genocidi ruandès. Perquè a mesura que passen els dies, anem descobrint coses més increïbles i inversemblants una rere l’altra. Sheja m’ajuda a analitzar i comprendre aquestes coses i els problemes que hi ha darrere. M’ajuda a envoltar d’amor els seus germans i germanes petits.

Després de les llàgrimes per la seva mort, Sheja s’ha convertit en la meva inspiració per a una societat justa. És especialment important que el poc temps que va viure en aquesta terra, conegués una Ruanda on hutus i tutsis vivien i ho compartien tot.

Senyores i senyors,

Des de l’octubre de 1990, és a dir, fa gairebé 31 anys, la sang dels ruandesos no ha deixat de córrer. Per descomptat, el clímax es va assolir amb el genocidi que va matar milions de ruandesos el 1994, però des de llavors s’han perdut milers de vides humanes a Rwanda i a la subregió dels Grans Llacs, especialment al Congo. És com si la comunitat internacional hagués decidit que no val la pena preservar les vides dels homes i dones d’aquesta regió i que el règim de Kigali pot segar vides sense ser molestat.

Voldria aprofitar aquesta oportunitat per retre homenatge a d’altres figures de la nostra lluita que, com Ingabire, fan avançar la lluita del poble ruandès. Entre aquests molts compatriotes, m’agradaria destacar el sant home Kizito Mihigo i els altres, inclosos els qui han desaparegut o han estat empresonats recentment. Penso en Idamange, Bahati, Karasira, Ntamuhanga, Sankara i Rusesabagina. La llista és desgraciadament llarga perquè les víctimes de la llibertat, la justícia i la pau al nostre país són massa nombroses.

També vull retre un merescut homenatge i agrair les veus dels no ruandesos que enforteixen la nostra lluita. Entre ells, m’agradaria destacar Judy Rever, Charles Onana i Michaela Wrong.

Senyores i senyors,

Hi ha moltes coses a dir, però seria negligent si no demanés als demòcrates ruandesos, estiguin o no agrupats en partits i moviments polítics o associacions diverses, que es facin càrrec del carreró sense sortida en què està sumida la societat ruandesa, i que situïn els interessos del poble ruandès al centre de la seva lluita i per damunt dels seus interessos personals o particulars. Estic convençuda que aquesta és l’única manera –i dic l’única– de donar esperança al poble ruandès. Ho devem als nostres fills i a les generacions futures, que no han d’heretar un país esquinçat per l’odi, la discriminació i l’exclusió.

Gràcies, estimades germanes de la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau.

Que Déu us beneeixi.

Font: Réseau international des femmes pour la Démocratie et la Paix (RifDP)


Veure 57:20 – 01:04:25