A molts països de l’hemisferi sud s’estan produint aixecaments entre la generació més jove. Quines són les causes?
Països tan diversos com el Perú, Indonèsia, el Marroc, Madagascar, Nepal i Kenya semblen perifèrics a la nostra percepció. Allà, les coses estan cremant i col·lapsant. Els ministres són perseguits nus pels carrers[1]. Els helicòpters de seguretat llancen munició real sobre els joves que protesten. Els edificis governamentals són incendiats. El denominador comú: es tracta de joves, homes i dones, que estan molt enfadats i no estan disposats a transigir.
Utilitzen el terme col·lectiu «Generació Z», creat per la indústria de les relacions públiques, com una autodenominació unificadora[2]. N’estan farts. Ja no volen que se’ls enganyi amb promeses sense fonament. Les seves protestes solen ser espontànies i poc meditades. No hi ha líders carismàtics. Aquí hi ha en joc la intel·ligència col·lectiva de milions d’usuaris de telèfons mòbils.
La realitat és aquesta: la gent gairebé no té res per a menjar, gairebé res per a posar-se. Rares vegades té un lloc decent on viure. Però gairebé tothom als països en desenvolupament té un telèfon mòbil. Els xinesos han desplegat xarxes 5G barates als països pobres a través d’Huawei. I això té un valor pràctic en països amb carreteres en mal estat. Després de caminar 15 quilòmetres fins al mercat més pròxim, pots preguntar-li a l’àvia si has de comprar un tros de carn per a portar a casa. Els telèfons mòbils també són útils per a realitzar trucades d’emergència. A més, permeten als joves comunicar-se a llarga distància per a organitzar accions de resistència contra el Govern. Al Marroc, quan van començar les revoltes, van sorgir noves plataformes de xarxes socials com bolets.
Per descomptat, l’única cosa que veiem són vídeos de cotxes i cases en flames. Les interpretacions realment competents del que va passar són escasses i es limiten als cercles d’experts. Existeix la teoria de «l’auge de la joventut» en aquests països convulsos. Això significa que en tots aquests països amb disturbis socials, la proporció de persones molt joves és desproporcionadament alta en comparació amb la resta del món. En el diagrama demogràfic, just a la part inferior hi ha un augment de persones d’entre 0 i 35 anys. Basant-se en aquesta elecció de paraules, es podria parlar d’un «augment de persones grans» a Alemanya, Itàlia, la Xina i el Japó. La teoria que la proporció desproporcionada de joves en la població condueix gairebé automàticament a revoltes, guerres i assassinats és pèrfida. El ja difunt sociòleg alemany Gunnar Heinsohn afirmava que un excedent de joves desocupats condueix inevitablement a la violència[3]. Amb la seva teoria de l’augment de la població jove, l’antic assessor científic de l’OTAN proporciona als imperis de la comunitat occidental l’excusa ideal per a eludir la seva pròpia responsabilitat per la misèria massiva al Tercer Món.
Però fins i tot la suposició gairebé reflexa que es tracta d’un altre cas més de teatre de canvi de règim no l’encerta. Prenguem el cas del Marroc. El rei Mohammed VI del Marroc governa una pseudodemocràcia amb mà de ferro. El rei s’ha assegurat que el Marroc continuï sent un bastió de l’hegemonia occidental. El Marroc té estrets vincles amb l’OTAN i també forma part dels controvertits Acords Abraham, en els quals els Estats àrabs es van aliar amb Israel i els Estats Units. El Marroc és un Estat que se suposa que ha de mantenir a ratlla el seu veí més antiimperialista, Algèria. El 2022, la llavors ministra d’Afers exteriors alemanya, Annalena Baerbock, va visitar l’Estat desèrtic. Va reforçar els llaços del Marroc amb l’arquitectura de «seguretat» occidental i va arribar a un acord amb Mohammed sobre el subministrament d’hidrogen[4].
La meva esposa i jo vam veure amb els nostres propis ulls aquesta primavera que el Marroc és un estat policial. La policia és present a tot arreu, fins i tot als pobles més remots. A aquests policies els agrada col·locar senyals triangulars portàtils als encreuaments, indicant una parada completa, i després esperar a veure si els conductors s’aturen completament just al senyal en qüestió. Si no ho fan, se’ls multa amb 30 dòlars, que probablement desapareixeran directament a la butxaca del propi agent. Tanmateix, no existeix cap mena de gestió de desastres. Mentre recorríem el Marroc amb cotxe, es van produir pluges torrencials després de set anys de sequera. Els carrers i les zones residencials van quedar submergides per les inundacions. No va passar res. No es van avisar els bombers. En canvi, els policies, amb una actitud tan relaxada com insignificant, van continuar col·locant els seus ridículs senyals triangulars als encreuaments.
El que nosaltres, els rics del nord, només hem experimentat en menor mesura, és l’amarga vida quotidiana dels joves marroquins. Hi ha un nivell rudimentari d’educació, però què passa després? Gairebé no hi ha oportunitats de treball qualificat per als joves. Els que tenen sort troben treball a la indústria del turisme amb salaris baixos i jornades laborals excessivament llargues. Els que no troben treball aquí han de provar sort com a «empresaris». En altres paraules, compren una cosa barata, després s’asseuen al carrer tot el dia i intenten vendre aquests productes en algun moment per a obtenir un benefici. Una vegada i una altra, sentim dir als joves: volem anar a Amèrica o a Europa! Volem fer una cosa significativa!
Aquest és el problema d’aquests països. Afortunadament, la mortalitat infantil ha disminuït significativament. Però ningú va pensar en les conseqüències previsibles: que aquests bebès es convertirien amb el temps en joves aptes per a l’ocupació. Els polítics amb visió de futur i consciència social, com Moammar al-Gaddafi o Ibrahim Traoré, són frustrats o eliminats per Occident. En el seu lloc, Occident instal·la repetidament sàtrapes ignorants que ni tan sols saben que pot existir una planificació amb visió de futur. El rei Mohammed del Marroc no s’ha guanyat precisament la popularitat per posseir una de les col·leccions més valuoses de rellotges de luxe. Un sol rellotge de polsera Patek Philippe amb innombrables diamants incrustats costa un milió de dòlars. Els projectes de prestigi, com l’organització del Campionat Africà de Futbol o fins i tot la Copa del Món, no reben l’aprovació unànime de la població. Els esdeveniments futbolístics van ser la gota que va fer vessar el got.
Quan vuit dones van morir en ràpida successió en un hospital quan els practicaven la cesària, la gent va perdre els estreps. Els joves van assaltar una comissaria de policia a la província. Diversos joves van ser abatuts a trets per la policia, la qual cosa va agreujar encara més l’espiral de violència. El rei està realment a la corda fluixa. Però la comunitat occidental farà el que sigui per a mantenir el seu titella en el poder.
Madagascar, Indonèsia, Perú
Al Marroc, la situació continua sent moderada. Almenys en comparació amb Madagascar. La nació insular del sud-est d’Àfrica és un dels països més pobres del món[5]. Al mateix temps, la corrupció és extrema[6]. També a Madagascar, la ira popular es veu alimentada pel comportament presumptuós de la família del president Andry Rajoelina. El propi Rajoelina va arribar al poder uns anys abans gràcies a un aixecament popular. Rajoelina guanya molt diners amb el seu imperi mediàtic i està vinculat al sistema de control francès sobre l’Àfrica. Rajoelina també va perdre ràpidament el contacte amb la realitat i es va centrar en projectes prestigiosos i glamurosos. Per exemple, es construirà una xarxa de tramvies que travessarà la capital, Antananarivo[7]. Es preveu que el projecte costi 152 milions de dòlars. Gastar una suma tan gran en només tretze quilòmetres de vies i una flota de vehicles és simplement inacceptable. Els diners s’han d’utilitzar per a coses molt més importants. La mateixa unitat militar d’elit que va posar Rajoelina al comandament després de les protestes massives, ha mostrat ara la seva solidaritat amb els joves que protesten i ha expulsat el president. Encara no és clar què succeirà a continuació.
Al Perú, la lluita encara és més dura. Fa temps que va desaparèixer un govern operatiu. En només deu anys, vuit presidents han estat destituïts.[8]. S’està lliurant una guerra acarnissada contra els pobles indígenes del Perú. Les protestes porten molt temps latents i l’exèrcit ha disparat als manifestants amb munició real. L’actual president interí acaba de declarar l’estat d’emergència per trenta dies més. Amb això es pretén distreure l’atenció del fet que, senzillament, ja no hi ha un govern operatiu al Perú. L’única infraestructura que funciona és la proporcionada pel crim organitzat.
A Kenya, l’actual president, William Ruto, va arribar al poder mitjançant una revolta. S’havia distingit com a defensor dels pobres, però ara també viu en el luxe[9]. Aquí també és considerable el nombre de joves manifestants assassinats sota el mandat de Ruto.
A Indonèsia, la protesta es dirigeix contra un acaparament de terres amb prou feines dissimulat. Es pretén privar la població de les seves propietats mitjançant un augment dels impostos sobre la propietat i els béns immobles de ni més ni menys que un 250%[10]. A més, existeixen brutals programes de reassentament (transmigració). La guerra contra els pobles indígenes torna a exercir un paper important en aquest sentit. També aquí, el president està malgastant els escassos diners dels contribuents en projectes de prestigi, com la nova capital, Nusantara, que s’està construint a les selves de Borneo. El moviment de protesta contra el Govern central de Jakarta s’estén per tot el gran arxipèlag que conforma l’Estat d’Indonèsia.
Les protestes juvenils tenen motius vàlids. Sovint, es tracta més aviat d’una lluita defensiva contra les empreses globals. Es necessita una solució global per a abordar els reptes. Seguir com fins ara ja no és una opció.
[1] https://apolut.net/der-nackte-finanzminister-von-nepal-von-hermann-ploppa/
[2] https://apolut.net/die-betrogene-generation-von-hermann-ploppa/
[3] https://www.pseudology.org/Gallup/Heinsohn.pdf
[5] https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.PCAP.CD?most_recent_value_desc=false
[6] https://www.transparency.org/en/cpi/2024
[8] https://www.newsweek.com/peru-in-state-of-emergency-over-gen-z-led-protests-10918106
[9] https://www.journalofdemocracy.org/online-exclusive/why-kenyas-gen-z-has-taken-to-the-streets/
Font: Hermann Ploppa
Generació Z, nous amos del món? (Alfredo Jalife, 17.10.2025)