Fa unes setmanes, acabava la segona part d’aquest article amb el següent paràgraf: “Una cosa tan profundament impopular [la probabilitat cada vegada més seriosa d’una guerra nuclear] ha de ser ocultada tant a les societats europees com a les nord-americanes. Per això, les alertes en els mitjans no occidentals sobre la gravetat de la crisi que està vivint la humanitat contrasten amb el silenci al respecte en ‘els nostres’ grans mitjans de comunicació. Ni tan sols han informat d’una cosa tan reveladora com és el fet que […] el Kremlin hagi donat ordres perquè siguin repatriades les famílies dels seus diplomàtics i altre personal que treballa a Occident. […] I aquesta manca d’horitzons queda encara més en evidència quan es consideren les nombroses situacions precedents en què la humanitat ha estat a la vora de l’abisme sense que s’hagi informat d’això a la població. És a dir, sense que s’informés a aquells en nom dels quals portaven a terme suposadament tals guerres. Però aquest serà ja l’objecte de la tercera part d’aquest article.”
D’altra banda, tot i que la bel·licista candidata presidencial de les elits financeres i del complex industrial-militar ha estat derrotada, les manifestacions contra Donald Trump (finançades per gent com George Soros), la gran cobertura mediàtica que aquestes han rebut (fins i tot a l’exterior), la descarada hostilitat dels grans mitjans globalistes contra el futur president (mitjans que han distorsionat i fins i tot ridiculitzat sistemàticament la seva imatge), els incipients intents de qüestionar la legalitat dels resultats electorals (a fi de començar a plantejar la seva destitució), així com molts altres moviments semblants, mostren amb tota claredat que les elits estatunidenques no renunciaran al seu projecte de dominació mundial perquè hagi triomfat un “menyspreable” nouvingut que no vol més despeses en intervencions militars sense fi. Per això, aquesta tercera part del present article és doblement oportuna, tot i el triomf d’un outsider (Donald Trump no és certament un antisistema però sí un outsider en relació al nucli dur d’aquest sistema) que, com afirma Ignacio Ramonet, “estima que amb el seu enorme deute sobirà, Estats Units ja no disposa dels recursos necessaris per conduir una política estrangera intervencionista indiscriminada”. Així que, tot i la derrota de la bel·licista Hillary Clinton, segueix sent necessari alertar sobre la crítica situació per la qual transita la humanitat.
Recentment, en una reveladora entrevista, Udo Ulfkotte, excorresponsal d’un dels més influents diaris alemanys, el Frankfurter Allgemeine Zeitungun, explicava la seva decisió de denunciar en el seu llibre Gekaufte Journalisten (Periodistes comprats) tot el que coneix sobre les pressions dels polítics estatunidencs i alemanys als mitjans de comunicació alemanys així com tot el que ell mateix ha hagut de suportar durant molts anys a l’haver d’acatar les directrius que rebia referents a distorsionar sistemàticament la informació a favor dels Estats Units i de l’OTAN. Una de les preguntes realitzades pel col·lega entrevistador era aquesta: “Per què ha decidit justament ara divulgar públicament la seva opinió sobre el periodisme alemany?”. La resposta d’Udo Ulfkotte contenia unes greus denúncies: “He tingut tres atacs de cor, ja no tinc fills per mantenir i dia rere dia veig els estatunidencs a les notícies preparant-se per la seva pròxima guerra. Aquest cop és d’Ucraïna contra Rússia. Però sempre és el mateix joc. Ni tan sols un idiota total podrà deixar d’adonar-se de la propaganda tendenciosa contra Moscou per part dels estatunidencs després de la caiguda del vol MH17. Ara els estatunidencs fins i tot consideren volar una planta d’energia nuclear a Ucraïna i insistir que els culpables eren separatistes o russos. Ho sento contínuament. És immoral!”.
“Sempre és el mateix joc”, afirmava amb tota raó Udo Ulfkotte. Al seu torn, un altre alemany lúcid i honest, polític professional, Willy Wimmer (exvicepresident de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, OSCE, i exsecretari d’Estat del Ministeri de Defensa d’Alemanya) ho expressava amb tota claredat: “[…] actualment tots els perills provenen dels Estats Units. Només ens queda l’esperança que hi hagi algun canvi arran del 8 de novembre [dia de les passades eleccions estatunidenques]. […] La situació al voltant de Rússia és explosiva”. “Sempre és el mateix joc” des que, el 6 d’agost de 1945, el bombarder estatunidenc “Enola Gay” deixés caure a les 8:15h el “Little Boy” sobre la ciutat d’Hiroshima.
Després d’aquell espantós “avís” a la Unió Soviètica (al qual va seguir el de Nagasaki), un dels moments més crítics va ser sens dubte el de la crisi dels míssils a Cuba. Crisi les causes de la qual estem començant a conèixer millor. Com es mostrava en un programa recent de la cadena de televisió francesa Arte, el pla estatunidenc Dropshot va ser la causa inicial d’aquesta crisi. Gràcies a les estacions d’escolta de l’Exèrcit Roig instal·lades al pic Brocken, situat al massís de Harz, els soviètics van arribar a descobrir el contingut d’un increïble pla que preveia la destrucció de trenta grans ciutats soviètiques mitjançant un atac nuclear. Tot això pot semblar delirant. I ho és. Però el “petit” problema és que es tracta d’un pla real. El deliri no està, per tant, en el fet de referir-se a un pla com aquest sinó que cal buscar-lo en les ments dels qui el van elaborar.
Ja m’he referit altres vegades a un altre deliri semblant: el que revelen les gravacions desclassificades de les terribles converses en què el president Richard Nixon i Henry Kissinger expressaven el major menyspreu per la vida de centenars de milers de civils vietnamites i en què el primer li arribava a demanar al segon que fos “capaç de pensar per una vegada en gran, de pensar en la bomba atòmica”. No hauríem d’oblidar-nos tan ràpidament de les bogeries que aquest tipus de gent han estat capaços de desencadenar molt recentment. Segurament hi ha una única diferència entre aquelles converses i les que ara deuen estar tenint lloc: d’aquestes últimes encara no en tenim els enregistraments. No ens enganyem, aquesta gent són un veritable perill. Hillary Clinton no era només la candidata del corrupte Wall Street sinó també del complex industrial-militar i dels actuals psicòpates bel·licistes semblants a Richard Nixon i Henry Kissinger.
A diferència del general Michael T. Flynn, proper conseller estatunidenc per a la Seguretat Nacional (que en el seu moment es va enfrontar enèrgicament a Hillary Clinton i a Barack Obama a causa del seu suport a la creació de l’Emirat Islàmic), els generals de l’entorn de la candidata demòcrata (David Petraeus o John Allen), entestats a seguir sostenint els gihadistes com eficaç instrument per assolir la plena dominació mundial estatunidenca, són els hereus no dels militars professionals del desembarcament de Normandia que es van aixecar contra el nazisme i el van vèncer, sinó dels qui van ser capaços de decidir fredament que dues ciutats sense una especial rellevància militar havien de ser arrasades. A causa d’aquesta mena de gent, l’atlantisme (que ens lliga a ells i ens enfronta a tants països amb els quals compartim el Continent Euroasiàtic) està actualment fent un mal gairebé irreparable a Europa.
La veritat és que, com alerten Noam Chomsky i altres experts, no tenim consciència que la humanitat ha estat molt a prop en diverses ocasions d’un holocaust global. En un article titulat “Perspectives de supervivència” enumera diverses situacions límit (un pertorbador incident ocorregut el setembre de 1983 o les perilloses maniobres realitzades per l’OTAN el novembre de 1983). Cosa que el porta a concloure de la següent manera: “És difícil contradir la conclusió del general Lee Butler, el comandament últim del Comando Aeri Estratègic, quan afirmava que fins ara la humanitat ha sobreviscut a l’era nuclear gràcies a ‘una combinació d’habilitat , sort i intervenció divina, i sospito que sobretot gràcies a això últim’.”
En el cas de la crisi dels míssils de Cuba, ni els mateixos protagonistes eren conscients que s’havia estat molt a prop de l’hecatombe. “Un tipus de cognom Arkhipov va salvar al món”, va explicar Thomas Blanton, de l’Arxiu de Seguretat Nacional de Washington, en una conferència organitzada per aquesta entitat a l’Havana el 22 d’octubre de 2002, amb motiu del quarantè aniversari de la crisi. Vasili Arkhipov, el recte i entenimentat oficial d’un submarí soviètic, va bloquejar en el moment més crític, el 27 d’octubre de 1962, l’ordre de disparar els torpedes amb caps nuclears. Els submarins soviètics acabaven de ser atacats pels destructors estatunidencs i la utilització dels torpedes amb caps nuclears hagués desfermat la devastació total.
L’actual situació, extremadament crítica per a la nostra espècie a causa de l’assetjament a què l’elit que volia Hillary Clinton a la presidència sotmet a la Federació Russa, s’assembla perillosament a aquella crisi d’octubre de 1962. Sense oblidar la relació directa de l’agressió internacional a Síria amb aquest assetjament a Rússia. Aquesta defensa a l’Orient Mitjà la seva pròpia seguretat: la victòria de la coalició encapçalada pels Estats Units portaria com a conseqüència que a Síria, el Líban, Jordània i l’Iraq s’imposessin els mercenaris provinents del Caucas (txetxens, ingúixos, daguestànics…), mercenaris que, certament, no s’aturarien al Mig Orient.
És per això que l’elecció de Donald Trump ens proporciona temps. Un temps imprescindible, fins i tot per seguir intentant frenar el canvi climàtic. Un temps perquè el mateix entorn de Donald Trump rectifiqui els seus errors sobre aquesta greu qüestió. Un temps que em temo que no tindríem si haguéssim tornat a caure en mans de polítics sàdics-submisos lacais de les elits, com Hillary Clinton. Lacais que, encara que públicament s’omplen la boca amb proclames mediambientalistes i progressistes de tota mena, en realitat estan disposats a mantenir fins al mateix límit nuclear un pols bèl·lic contra qualsevol potència emergent, especialment contra la Rússia de Putin. De què serviran a la nostra espècie tants bons propòsits contra el canvi climàtic en el cas que es desencadenés una gran guerra entre les potències nuclears en un termini molt més breu que aquell en el qual s’està produint el canvi climàtic?
L’any 2002, una dècada després que George Bush proclamés que el Nou Ordre Mundial ja era pròxim, la Defence Planning Guidance (Guia de Planificació de la Defensa) del Departament de Defensa esbossava un món en el qual havia d’existir un únic poder militar dominant, l’estatunidenc, els dirigents del qual controlarien els mecanismes per dissuadir qualsevol competidor potencial i fins i tot qualsevol aspirant a un major paper regional. Rússia i Xina eren identificades com les principals amenaces. Suggeria a més que els Estats Units també podria estendre a nacions d’Europa Central alguns compromisos de seguretat similars als atorgats a l’Aràbia Saudita, Kuwait i altres estats àrabs al llarg del Golf Pèrsic. I són la “guerra contra el terrorisme” o la “responsabilitat de protegir” les que s’estan convertint en els instruments per a implantar el domini total [Full-spectrum dominance] a què es refereix l’important informe del Pentàgon de l’any 2000, titulat Joint Vision 2020, que cridava a garantir “la capacitat de les Forces estatunidenques, operant soles o amb el suport dels aliats, per derrotar qualsevol enemic i controlar qualsevol situació mitjançant la gamma d’operacions militars [disponibles]”.