La desbandada del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda

El desastre en què estan ficats els ruandesos absolts pel Tribunal Penal Internacional per a Rwanda o posats en llibertat després de complir una condemna ens obliga a revisar de dalt a baix aquest tribunal creat pel Consell de Seguretat de l’ONU el 1995 (ara es diu Mecanisme internacional per complir les funcions residuals dels Tribunals Penals).

En resum, com en els temps de les colònies penals, el Mecanisme/l’ONU trasllada els ruandesos absolts o alliberats d’un país a un altre de l’Àfrica, on se’ls manté sota arrest domiciliari, sense documents de viatge, sense esperança de reunir-se amb les seves famílies, sempre amb el temor de ser tornats a Rwanda o alguna Illa del Diable.

Com s’ha arribat a això? Per què l’ONU no els trasllada a l’Haia, seu del Tribunal Internacional de Justícia i de la Cort Penal Internacional? Ha creat el seu propi règim d’apartheid judicial?

Els vuit ruandesos al Níger, i d’altres

Vuit ruandesos(1) , tres dels quals van ser absolts i cinc van quedar en llibertat després de complir les seves condemnes, acaben de passar més de dos mesos sota arrest domiciliari a Niamey (Níger). En el moment d’escriure aquest article estaven esperant ser traslladats de tornada a Arusha, Tanzània, on s’uniran a un altre absolt, Jérôme Bicamumpaka, que s’havia negat a sortir d’Arusha el desembre, sobretot per motius de salut. Tots vuit havien acceptat, sota pressió, un trasllat d’Arusha a Niamey el 5 de desembre del 2021 amb l’esperança d’obtenir la residència permanent, documents d’identitat –Ruanda es nega a dona’ls-en– i una mica de llibertat.

Alguns han passat fins a 25 anys a Arusha, bé en espera de judici, bé després de l’absolució o la posada en llibertat, esperant que se’ls permeti reunir-se amb les seves famílies a França, Bèlgica o el Canadà. Esperen debades perquè aquests països, per molt pontificadors que siguin, es neguen a respectar les decisions d’un tribunal de l’ONU al qual van donar suport fermament.

Al mateix temps, cinc ruandesos més, residents a Mali i alliberats després d’haver complert una condemna imposada pel TPIR, Mali els acaba de denegar el permís de residència i ara són apàtrides, enfrontant-se a l’amenaça de ser extradits a Rwanda.

Una justícia dels vencedors des del principi

Tot i això, quan es va crear el tribunal, es van evocar els principis més nobles. L’ambaixadora dels Estats Units davant l’ONU i futura secretària d’Estat, Madeleine Albright, va afirmar que el nou tribunal internacional “no seria un tribunal dels vencedors”. L’únic guanyador, va jurar, seria la veritat. Louise Arbour, fiscal en cap del tribunal del 1996 al 1999, es va fer ressò de les seves paraules.

Tanmateix, des del principi va ser la justícia dels vencedors. La raó: el règim del Front Patriòtic Ruandès, vencedor de la guerra del 1994, tenia, i continua tenint, el poder d’acusar o no acusar les persones, perquè controla els fets i el territori on es van produir els suposats fets.

Tot i que el Consell de Seguretat de l’ONU va atorgar al fiscal en cap la facultat d’acusar, aturar i processar els sospitosos, era una facultat falsa. Perquè per establir els càrrecs o desenvolupar una defensa, calia confiar en la bona voluntat dels dirigents de Kigali.

No cal subestimar el poder que s’atorga als qui determinen qui seran acusats, en aquest cas els guanyadors de la guerra. En aquest cas, són els seus enemics polítics els qui han estat elegits. De fet, això és la guerra per altres mitjans i és molt cruel.

Així, els testimonis de l’acusació van arribar des de Rwanda sense cap impediment, fet que va donar lloc a un nombre notable de casos de perjuri. D’altra banda, els testimonis de la defensa no es van atrevir a acudir al tribunal per por de les represàlies de les autoritats ruandeses contra ells o les seves famílies. Els fiscals, inclosa Louise Arbour, no hi van poder fer res.

Això va fer impossible acusar els líders militars del Front Patriòtic Ruandès. El crim més important que se li atribueix és l’atemptat del 6 d’abril del 1994 que va costar la vida als presidents de Rwanda i Burundi i va posar fi als acords de pau d’Arusha. Ja l’any 2000, la successora de Louise Arbour, Carla Del Ponte, va declarar que si resultava que l’FPR havia abatut l’avió presidencial, caldria reescriure la història del genocidi ruandès. Cap membre de l’FPR ha estat acusat de res i els intents d’investigar l’FPR mai han tingut èxit.

Louise Arbour, en defensa seva, va confirmar el 2016 que el TPIR funciona com un tribunal dels vencedors. El govern de Paul Kagame, va dir, “podria cooperar o no depenent de si aprova la feina del tribunal”.(…) La fiscalia estava situada al cor del país, on s’investigaria certs dirigents sospitosos. Això és francament inviable. (…) [El tribunal] estava constantment en conflicte amb el president Kagame. Va afegir que el treball de recerca “no era factible sense la plena cooperació del govern ruandès”.

Absolts i alliberats: on van?

A les presses per crear aquest tribunal el 1994-95, els seus dissenyadors, especialment els estatunidencs, no es van plantejar les preguntes més senzilles. Això és més evident que mai en els casos que ens concerneixen avui, en què els buits suggereixen que la justícia era la menor de les seves preocupacions.

– On complirien les penes els condemnats? De fet, van ser enviats a diferents països de l’Àfrica, lluny de les seves famílies, i després traslladats segons els capricis polítics del país en qüestió. Però mai a l’Haia?

– Absolucions i acusacions falses? N’hi hauria alguna? On podrien anar? Qui els proporcionaria els documents d’identitat necessaris? Qui els indemnitzaria si fossin acusats injustament? Es va decidir que no n’hi hauria cap?

– Els alliberats després de la condemna, on podrien viure?

Sacrificats a l’altar de la política internacional

Vint-i-vuit anys després de la tragèdia ruandesa, el Canadà, França, Bèlgica i els Estats Units mantenen bones relacions amb el règim del Front Patriòtic Ruandès. Fan orelles sordes als informes condemnatoris sobre les execucions internes i extraterritorials d’aquest règim, les desaparicions i les incursions militars fora de les seves fronteres.

¿L’establiment de bones relacions amb els vencedors de la guerra del 1994 els permet ignorar les decisions del Tribunal del qual en van ser partidaris ardents? O és una prova més que la justícia penal internacional no és més que una eina de política internacional per a certes grans potències imperials?

Si hi ha algun dubte sobre això, només cal llegir el que David Scheffer, antic ambaixador dels Estats Units per als crims de guerra, va dir a les seves memòries:

“En aquell moment el tribunal era una poderosa eina legal, i comptava amb el suport suficient del president Clinton, de la secretària d’Estat Madeleine Albright i del secretari de Defensa William Cohen, així com d’altres autoritats superiors de Washington, per poder esgrimir-lo com ariet en l’execució de la política dels Estats Units i de l’OTAN (All the Missing Souls, A Personal History of the War Crimes Tribunals, Princeton University Press, 2012).

La qüestió de la creació d’un tribunal penal internacional es remunta molt abans de la dècada de 1990.

Ramsey Clark, exfiscal general dels Estats Units, que va ser present a Nuremberg el 1945, va recordar que l’ONU mai hauria creat un tribunal penal internacional després de la Segona Guerra Mundial. “Ni tan sols hauria existit l’ONU si la Carta hagués fet alguna referència a la facultat de la futura organització de crear un tribunal penal facultat per processar qualsevol persona sobre la base dels fets”, va dir. La reunió de San Francisco mai s’hauria celebrat, i Estats Units hauria estat el primer país a retirar-se. Al poder no li agrada ser jutjat, i si és prou fort, no ho serà.

Un règim especial per als africans?

El difunt Boutros Boutros-Ghali, exsecretari general de l’ONU, va ser, segons va admetre, qui va decidir que el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda estigués a Arusha, i no a l’Haia. Així mateix, va admetre en una entrevista el 2002 que va ser un error, el seu error. Un error avalat per totes les grans potències del Consell de Seguretat, que avui n’assumeixen la responsabilitat.

A la pregunta de què es faria amb els acusats, els condemnats o els absolts, Boutros-Ghali va respondre: “Ningú de nosaltres, juristes, hem tractat mai aquesta part no jurídica: és una part política, una part material. Bé, has condemnat algú, on complirà la condemna? Qui el vigilarà? Per què? Això mai s’ha estudiat seriosament”(2).

Es tracta d’un greu error i unes llacunes que es reconeixen des de fa més de 20 anys i per les quals els ruandesos n’estan pagant el preu. Una mena d’apartheid legal.

Mai és massa tard

Mai és massa tard per reparar els errors del passat. L’ONU, a través del Mecanisme, ha d’ocupar-se dels absolts, dels ruandesos alliberats i dels condemnats.

Ha de protegir-los dels capricis de les estratègies polítiques de les grans potències i els seus aliats i garantir-ne la seguretat i el benestar.

També ha de garantir que els països on viuen les seves famílies respectin plenament les decisions dictades pel TPIR, i no només les que els convenen. La discrecionalitat és l‟antítesi de la igualtat, que és la mare de la justícia.

Robin Philpot, editor de Baraka Books

Notes

1. Els 8 ruandesos són: Zigiranyirazo Protais; Nzuwonemeye François-Xavier; Nteziryayo Alphonse; Muvunyi Tharcisse; Ntagerura André; Nsengiyumva Anatole; Mugiraneza Prosper; Sagahutu Innocent.

2. Robin Philpot, « Ça ne s’est pas passé comme ça à Kigali » (2003), p. 172

Font: Réseau International