Scott Ritter, en la segona i darrera part d’aquesta sèrie, exposa el que diu la llei sobre els crims de guerra i com s’aplica al conflicte d’Ucraïna.

Durant la seva recent gira europea de quatre dies, el president estatunidenc Joe Biden va ser notícia quan, durant una reunió amb el president polonès Andrzej Duda, va descriure el president rus Vladimir Putin com “un home que, francament, crec que és un criminal de guerra”, afegint “crec que també complirà amb la definició legal”.

El portaveu de Putin, Dmitry Peskov, va condemnar el comentari de Biden com “una retòrica inacceptable i imperdonable per part del cap d’un Estat les bombes del qual han matat centenars de milers de persones arreu del món”.

Biden va fer les seves declaracions després d’un comunicat emès pel secretari d’Estat Antony Blinken en què aquest anunciava que el Departament d’Estat havia fet una avaluació formal de que els militars russos havien comès crims de guerra a Ucraïna. “Sobre la base de la informació actualment disponible”, va dir Blinken, “el govern dels Estats Units avalua que membres de les forces de Rússia han comès crims de guerra a Ucraïna”. “La nostra avaluació”, va afegir Blinken, “es basa en una revisió acurada de la informació disponible de fonts públiques i d’intel·ligència”.

Segons Blinken, “les forces de Rússia han destruït edificis d’apartaments, escoles, hospitals, infraestructures crítiques, vehicles civils, centres comercials i ambulàncies, deixant milers de civils innocents morts o ferits. Molts dels llocs que les forces russes han atacat han estat clarament identificables com d’ús civil”. Blinken ha declarat que aquesta categoria “inclou l’hospital de maternitat de Mariúpol”, així com “un atac que va tocar  un teatre de Mariúpol, clarament marcat amb la paraula russa per a ‘nens’, en enormes lletres visibles des del cel”.

Les acusacions de Blinken es fan ressò de les realitzades pel govern ucraïnès i per organitzacions com Amnistia Internacional. Karim Khan, el principal fiscal de la Cort Penal Internacional, ha anunciat que la seva oficina començarà a investigar les acusacions de crims de guerra russos comesos durant la seva actual operació militar a Ucraïna.

Tanmateix, la narrativa que pinta Rússia i els militars russos com a autors de crims de guerra va en contra del dret internacional humanitari real i de les lleis de la guerra. La qüestió de l’ius in bello (el dret que regeix la conducta durant l’ús de la força) estableix un marc de conceptes jurídics que, quan s’alien amb accions específiques, ajuden a determinar si hi ha hagut una violació real del dret de la guerra.

L’ius in bello es deriva dels tractats, els acords i el dret internacional consuetudinari. Dos conjunts d’acords internacionals, les Convencions de l’Haia de 1899 i 1907, i els quatre Convenis de Ginebra de 1949, serveixen de base per a la comprensió moderna de l’ius in bello, regulant, respectivament, el que està permès en l’execució de la guerra, i les proteccions proporcionades als no combatents, inclosos els civils i els presoners de guerra. Les “violacions greus” de l’ius in bello poden ser processades als tribunals de la jurisdicció pertinent com a crims de guerra.

Partint de la base que la guerra és poc més que un assassinat organitzat, la qüestió de com definir allò que constitueix un assassinat suficient per ser categoritzat com de naturalesa criminal és molt més difícil del que es podria pensar. Michael Herr va donar veu a aquesta realitat al seu llibre Dispatches, sobre la guerra dels Estats Units al Vietnam, quan va observar que “acusar un home d’assassinat en aquell lloc era com repartir multes per excés de velocitat a l’Indy 500”.

Distinció, intenció, necessitat

Una de les consideracions clau que distingeix un acte de guerra legítim, i un crim de guerra, és la noció de “necessitat militar”. D’acord amb els preceptes establerts al dret de la guerra, la necessitat militar “permet mesures que són realment necessàries per aconseguir un propòsit militar legítim i que no estan prohibides pel dret internacional humanitari. En el cas d’un conflicte armat, l’únic propòsit militar legítim és afeblir la capacitat militar de les altres parts del conflicte”.

Juntament amb el concepte de necessitat militar hi ha la qüestió de la “humanitat”, és a dir, que una operació militar no pot infligir patiments, lesions o destrucció que no siguin necessaris per assolir un objectiu militar legítim. Tot i que la “humanitat” és difícil de definir (hi ha alguna vegada una forma humana de treure una vida humana durant la guerra?), està relacionada amb un altre principi del dret internacional humanitari, la “proporcionalitat”.

La proporcionalitat en temps de guerra encara no s’ha codificat estrictament, però en termes bàsics gira al voltant de “la idea que els mitjans militars han de ser proporcionals a les finalitats previstes”.

En resum, si hi ha un franctirador enemic en una habitació del tercer pis d’un edifici d’apartaments, la proporcionalitat es compliria si s’utilitzés la força necessària per eliminar el franctirador a l’habitació en qüestió; si hi hagués algun civil a l’habitació en aquell moment, això no constituiria una violació de les lleis de la guerra, ja que els civils entrarien desgraciadament (i tràgicament) en la noció de “danys col·laterals.”

Tanmateix, si s’aplica una força que provoca la destrucció de tot el complex d’apartaments, matant desenes o centenars de civils, aleshores es podria argumentar que l’ús de la força va ser desproporcionat respecte al resultat militar esperat, i com a tal constitueix un crim de guerra.

El darrer principi a destacar és el de “distinció”, que sosté que les parts d’un conflicte armat han de “distingir en tot moment entre la població civil i els combatents i entre els béns civils i els objectius militars i, en conseqüència, dirigiran les seves operacions únicament contra objectius militars”. La distinció prohibeix “els atacs indiscriminats i l’ús de mitjans i mètodes de guerra indiscriminats”, com ara un bombardeig generalitzat o un bombardeig d’artilleria que no tingui una finalitat militar específica.

A partir d’aquests preceptes i principis bàsics, la comunitat internacional ha codificat els actes específics que constitueixen crims de guerra a l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, en particular l’article 8 (crims de guerra). Aquí s’enumeren diverses accions que donen lloc a la majoria, sinó a totes, les acusacions formulades per Biden i Blinken en formular les seves acusacions de crims de guerra contra Putin i l’exèrcit rus:

– Dirigir intencionadament atacs contra la població civil com a tal o contra civils individuals que no participen directament en les hostilitats.

– Dirigir intencionadament atacs contra objectes civils, és a dir, objectes que no són objectius militars.

– Dirigir intencionadament atacs contra personal, instal·lacions, material, unitats o vehicles que participin en una missió d’assistència humanitària o de manteniment de la pau, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides, sempre que tinguin dret a la protecció atorgada a les persones civils o als béns de caràcter civil en virtut del dret internacional dels conflictes armats.

– Llançar intencionadament un atac sabent que aquest atac causarà incidentalment pèrdues de vides o lesions a civils o danys a béns de caràcter civil.

Els elements

Cadascun dels crims enumerats anteriorment consta de dos elements, cadascun dels quals ha de ser provat com a qüestió de dret, abans que l’acusació d’un crim de guerra pugui ser reconeguda. Són l’element físic, o actus reaus, és a dir, l’acte en si, i l’element mental, o mens rea, que constitueix la intenció específica, o dolus specialis, de cometre l’acte en qüestió.

Fins i tot si es pot provar l’element físic d’un presumpte delicte, com ara el bombardeig d’un hospital o un complex d’apartaments, tret que es pugui provar la intenció real subjacent a l’atac (és a dir, no només dirigir els atacs contra una població civil, sinó dirigir-los intencionadament), no s’ha comès cap delicte.

Una de les principals circumstàncies atenuants contra la majoria dels presumptes crims de guerra és el principi de “necessitat militar”. Prenguem, per exemple, l’acte de bombardejar un hospital. Si una bomba impacta en un hospital, s’ha establert l’actus reas de facto. Ara, diguem que hi ha una ordre escrita d’un comandant a un pilot que ordena bombardejar l’hospital en qüestió: s’ha establert el dolus specialis i s’ha comès un crim de guerra.

No tan de pressa.

Tot i que el dret de la guerra prohibeix els atacs directes contra objectius civils, com ara habitatges, escoles i hospitals, com aclareix el Comitè Internacional de la Creu Roja, “un hospital o una escola poden convertir-se en un objectiu militar legítim si contribueixen a operacions militars específiques de l’enemic i si la seva destrucció ofereix un avantatge militar definitiu per al bàndol atacant”, o si “s’utilitzen com a base des d’on llançar un atac, com dipòsit d’armes o per ocultar soldats o combatents sans”.

Aquí hi ha el problema. “Cada vegada més”, assenyalava un recent article publicat a The Washington Post, “els ucraïnesos s’enfronten a una veritat incòmoda: el comprensible impuls dels militars per defensar-se dels atacs russos podria estar posant els civils al punt de mira. Pràcticament tots els barris de la majoria de les ciutats s’han militaritzat, alguns més que altres, cosa que els converteix en objectius potencials per a les forces russes que intenten acabar amb les defenses ucraïneses”.

A més, “l’estratègia ucraïnesa de col·locar equips militars pesants i altres fortificacions en zones civils podria afeblir els esforços occidentals i ucraïnesos per considerar Rússia legalment culpable de possibles crims de guerra.”

Qui és culpable?

La conclusió és que si Rússia té informació d’intel ligència que Ucraïna està utilitzant un objectiu civil, d’altra banda protegit, per a fins militars, i si es pren la decisió d’atacar l’objectiu utilitzant una força considerada proporcional a l’amenaça, aleshores no s’ha comès cap crim de guerra.

De fet, a la vista del que ha documentat The Washington Post, sembla que és Ucraïna, i no Rússia, la que està cometent crims de guerra. Segons Richard Weir, investigador de la divisió de crisi i conflictes de Human Rights Watch citat a l’article del Post, els militars ucraïnesos tenen “una responsabilitat sota el dret internacional” de retirar les seves forces i equips de les zones civils, o de traslladar la població civil de les zones on estan ubicats el personal i els equips militars.

“Si no ho fan”, diu Weir, “és una violació de les lleis de la guerra. Perquè el que estan fent és posar en perill els civils. Perquè tot aquest equip militar és un objectiu legítim”.

La conclusió és que, tot i que el govern ucraïnès, els polítics estatunidencs i els grups de drets humans poden fer acusacions de crims de guerra per part de Rússia a Ucraïna, demostrar aquestes acusacions és una tasca molt més difícil.

A més, sembla que, si s’examina amb atenció, l’acusador (almenys quan es tracta del govern ucraïnès) es podria convertir en l’acusat en cas que es dugui a terme una investigació exhaustiva dels suposats fets.

Si el govern ucraïnès sosté que els llocs específics atacats per Rússia pertanyen a una categoria protegida, i que en atacar-los Rússia ha comès un crim de guerra, aleshores cal suposar que qualsevol compromís d’Ucraïna de situar personal i equips militars a les proximitats d’aquests objectius constitueix “una ubicació conjunta intencionada d’objectius militars i civils o persones fora de combat amb la intenció específica d’intentar impedir l’atac a aquests objectius militars”.

Aquesta és la definició legal d’escut humà, que és una violació de les lleis de la guerra.

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva.

Font: Consortium News

Testimonis de civils a Mariúpol, Ucraïna