25 anys després del genocidi de Rwanda, sabem més sobre els responsables de l’atemptat i l’esclat de les matances. Després de cercar en nombrosos arxius i dur a terme una rigorosa investigació, Charles Onana revela el rerefons d’aquest assumpte que continua sacsejant la regió dels Grans Llacs.
El 1990, el president François Mitterrand va optar per donar credibilitat a la garantia d’estabilitat francesa recolzant el règim del president Habyarimana contra les forces de l’FPR (Front Patriòtic Ruandès). Aquestes forces, recolzades per una potència estrangera i compostes en gran part per la minoria ètnica del país, els tutsis, semblaven una amenaça tangible. El 1991-1992 es va iniciar una segona fase, la de les negociacions pacífiques entre les dues parts, motivades i acompanyades en gran mesura per l’esforç francès. Aquesta acció va permetre, el 4 d’agost de 1993, els acords d’Arusha, les clàusules dels quals eren molt favorables a la minoria tutsi (el 40% de l’exèrcit havia de ser tutsi, la meitat dels ministres, etc.). Aquests acords van ser destruïts per l’atemptat del 6 d’abril del 1994, en el que el Falcon 50 on viatjaven els presidents de Rwanda i Burundi, Juvénal Habyarimana i Cyprien Ntanyamira respectivament, així com els tres francesos de la tripulació, van ser assassinats. Aquest esdeveniment va deixar sense efecte els Acords d’Arusha i va desencadenar l’escalada que va conduir al genocidi.
Tot i que l’informe Duclert no es pronuncia sobre la participació de França en el genocidi, reconeix “un conjunt de responsabilitats pesades i condemnatòries”[1] que, segons l’informe, testifica una “derrota del pensament”, una “lectura etnicista” que condueix a un “conjunt de responsabilitats ètiques, cognitives i morals”.
Després de molts anys de recerca, Charles Onana aconsegueix desvetllar el curs d’aquest procés. Entrevista realitzada per Rémi de Francqueville.
Charles Onana és l’autor de Rwanda. Enquêtes sur un attentat, 6 avril 1994 (L’Artilleur, 2021).
Al seu llibre se centra en l’esdeveniment que va desencadenar els successos del 1994, l’atemptat del 6 d’abril del 1994. Vostè s’esforça per reprendre una per una les diverses investigacions que sistemàticament van conduir a un sobreseïment. El mateix informe Duclert afirma que “els arxius francesos no permeten identificar amb certesa els autors de l’atemptat”[2]. En diverses entrevistes, vostè ha dit que no creia que fos impossible identificar els autors de l’atemptat, però que faltava la voluntat política per fer-ho. Podria reprendre aquesta idea i il·lustrar-nos sobre les seves implicacions?
En primer lloc, les diferents investigacions en què he treballat, en particular la investigació de l’Auditoria Militar belga, les dues investigacions del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR), la investigació de la justícia espanyola i les dues orientacions de la investigació francesa no condueixen a un sobreseïment. Només la investigació duta a terme pels jutges Trévidic, Poux i Herbaut ha donat lloc a un sobreseïment. Totes les altres investigacions van conduir a una identificació clara dels sospitosos d’aquest atemptat.
En segon lloc, totes les investigacions judicials, sense excepció, testifiquen que el Falcon 50 en què viatjaven els presidents de Rwanda i Burundi, els seus col·laboradors i els tres tripulants francesos va ser abatut per un míssil SA-16 a l’aeroport de Kigali. A partir de llavors, quedava per esbrinar qui el volia abatre i qui hauria estat en condicions d’abatre l’avió presidencial el 6 d’abril del 1994 a Rwanda. Objectivament, la recerca es va centrar en els dos bel·ligerants, és a dir, les forces armades governamentals ruandeses (FAR) i els rebels del Front Patriòtic Ruandès (FPR), la branca militar del qual estava dirigida per l’actual president Paul Kagame. Van ser ells i les forces de pau de la MINUAR (Missió d’Assistència de les Nacions Unides per a Rwanda) els qui van estar presents a Kigali aquell dia. Si es descarta la possibilitat que les forces de pau de l’ONU que es trobaven a Kigali per a la missió de pau estiguessin en possessió dels míssils SA-16, queda la possibilitat que els soldats del govern i els rebels del Front Patriòtic Ruandès fossin els responsables. Totes les investigacions, a excepció de les franceses dirigides per Trévidic, Poux i Herbaut, sostenen que només els rebels de l’FPR tenien capacitat militar i tècnica per abatre el Falcon 50. Per tant, és molt sorprenent la conclusió que el cas va ser sobresegut, com van fer els dos darrers magistrats. D’altra banda, a la llum dels elements que figuren a l’expedient de recerca i del treball realitzat pel seu predecessor Jean-Louis Bruguière, és indiscutible que els magistrats Trévidic, Poux i Herbaut no van realitzar investigacions en profunditat per sobreseure el cas. Una altra sorpresa en aquest cas és que el TPIR, el mandat del qual era perseguir els autors de tots els crims comesos entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 1994, va descartar d’ofici l’atemptat en els judicis i debats amb el pretext d’una manca de jurisdicció totalment injustificada.
Finalment, atès que la investigació del jutge Bruguière va concloure que els rebels de l’FPR eren els responsables de l’atemptat, és sorprenent que els seus col·legues Poux i Herbaut aconseguissin sobreseure el cas. El mínim que es pot dir és que tenir dues decisions contradictòries del mateix tribunal sobre els mateixos fets delictius planteja dubtes. Les implicacions d’aquesta situació són molt clares: l’absència de justícia per a les parts civils i la impressió que els autors de l’atemptat no volen ésser nomenats per amagar millor la veritat sobre el succés que va desencadenar la tragèdia ruandesa. Aquesta voluntat d’ocultar la veritat queda clarament demostrada a l’informe Duclert, que ignora tots els fets relatats en nombrosos informes d’arxiu del Ministeri de Defensa francès obtinguts pel jutge Bruguière sobre les capacitats tècniques que van permetre a l’FPR abatre l’avió. Així mateix, ignora tots els treballs rellevants del TPIR i de la Força Aèria Belga sobre aquest tema. Orientat políticament, aquest informe està molt lluny de tenir autoritat sobre el cas de l’atemptat i fins i tot sobre tota la tragèdia ruandesa.
Més relacionat amb el fons del seu llibre, al qual tornarem, què opina del discurs d’Emmanuel Macron al memorial de Gisozi en què va declarar que havia arribat a “reconèixer l’abast de les responsabilitats (franceses)”[3]? En aquest context, què opina de la posició de l’exministre d’Afers Estrangers Hubert Védrine, que nega qualsevol responsabilitat negativa, no només en el genocidi, és clar, sinó més àmpliament en tots els esdeveniments del 1990 al 1994?
El president Macron està en una posició política, que és molt diferent de la d’un investigador o d’un historiador. Per tant, pot dir qualsevol cosa que li permeti acostar-se a l’actual règim de Rwanda sempre que contribueixi a aquest objectiu.
L’únic problema és que en ignorar la responsabilitat ruandesa en l’assassinat de sis francesos el 1994, inclosos els de l’atemptat, alguns podrien pensar que el cap d’Estat francès està contribuint d’alguna manera a dissoldre o amagar la veritat.
Des del punt de vista científic, el que ell anomena “responsabilitats franceses” no està demostrat en absolut pels arxius francesos, ni pels de les Nacions Unides, i encara menys pels del TPIR. També cal assenyalar que, en aquest punt precís, l’exprimer ministre Edouard Balladur no està en la mateixa línia que ell, ni tan sols els exministres François Bayrou i Paul Quilès. Tots sostenen que França té poca culpa en aquesta tragèdia. En aquest sentit, la posició de Hubert Védrine no és incongruent ni aïllada. Pel que fa al fons, cal destacar que aquesta posició és defensada per persones que no comparteixen les mateixes opinions polítiques ni necessàriament els mateixos interessos en aquest assumpte. Es basa essencialment en la realitat política i geopolítica de l’època i en els fets. Per tant, la posició del Sr. Védrine s’ajusta a la realitat dels fets històrics, diguin el que diguin els seus detractors.
Diversos protagonistes han sostingut que el Front Patriòtic Ruandès, FPR, i el seu braç armat, l’Exèrcit Patriòtic Ruandès, estaven darrere del tret al Falcon 50. Quines serien les conseqüències si el moviment de què procedeix l’actual president Paul Kagame estigués realment darrere d’aquest crim?
Això seria extremadament greu, ja que la versió oficial de la tragèdia seria falsa. La fiscal del TPIR, Carla del Ponte, havia argumentat públicament que si va ser l’FPR qui va abatre l’avió el 6 d’abril del 1994, caldria reescriure tota la història de la tragèdia ruandesa. Això significa, en termes clars, que la història d’aquests esdeveniments en la versió oficial i mediàtica actual estaria tacada de falsedats i hauria de ser totalment revisada. Per tant, aquesta reescriptura i revisió de la història, vista des d’un nou angle, és el que preocupa seriosament els partidaris de l’statu quo judicial sobre els autors de l’atemptat. L’actual règim ruandès no té cap interès en acceptar un examen exhaustiu dels fets de l’atemptat, ja que s’arrisca a exposar-se a l’anàlisi de les pròpies responsabilitats en aquesta tragèdia i s’arrisca a perdre el seu estatus d'”heroi” construït artificialment durant els últims vint-i-set anys.
Sobre aquest mite descansa naturalment tota la seva legitimitat política i és molt el que hi ha en joc. En altres paraules, la continuació de les investigacions judicials i de les investigacions científiques independents i ben documentades és un perill real per a Paul Kagame actualment. Per això, hi ha campanyes sistemàtiques de desprestigi contra tots els investigadors i periodistes (europeus, americans, canadencs o africans) que ataquen la versió oficial de la tragèdia ruandesa o que qüestionen la identitat dels autors de l’atemptat.
A mesura que avança la seva investigació, hom té la impressió que la identitat dels autors dels atemptats és de fet un secret de domini públic en els cercles de decisió. El paper tan tèrbol exercit pels Estats Units també planteja molts interrogants; a Adolfo Pérez Esquivel, que prologa el llibre, li agrada cridar l’atenció sobre el llarg historial d’accions subversives estatunidenques a l’estranger. Quina conclusió treu sobre el paper exercit pels Estats Units?
El paper dels Estats Units ha estat i continua sent crucial en els secrets d’aquesta tragèdia, com assenyala el premi Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel. Només cal veure els arxius desclassificats pel propi govern estatunidenc per convèncer-se’n. Paul Kagame i alguns membres del seu moviment van ser entrenats als Estats Units amb el suport del Pentàgon abans de l’ofensiva militar de l’FPR contra el govern ruandès el 1990.
Es van beneficiar de l’assessorament d’alguns oficials estatunidencs durant les negociacions de pau fins que l’FPR va prendre el poder el juliol de 1994. Per tant, no és estrany que els Estats Units estiguin molt presents en aquest cas, encara que el seu paper s’hagi ocultat en gran mesura.
Va ser una investigadora estatunidenca, Helen Epstein, la primera en revelar el paper secret dels Estats Units el 2017, setze anys després de la desclassificació dels primers arxius del Departament d’Estat dels Estas Units el 2001. A Europa, els investigadors gairebé no han fet treballs sobre aquest aspecte gairebé tabú. Va ser en fer la meva pròpia investigació sobre el procés judicial espanyol quan vaig descobrir els cables diplomàtics que mostraven les múltiples interferències dels diplomàtics estatunidencs en aquest cas; aquests darrers no van dubtar a demanar al ministre de Justícia espanyol que intervingués davant del jutge que investigava els autors de l’atemptat perquè s’anul·lessin les ordres de detenció emeses contra els familiars de Paul Kagame. Les autoritats estatunidenques també van intervenir amb diplomàtics alemanys i britànics a Madrid per pressionar els dirigents espanyols perquè anul·lessin les mateixes ordres de detenció. El mateix Paul Kagame va arribar a preguntar a George W. Bush sobre el cas. Totes aquestes iniciatives semblen sospitoses en un cas que aparentment no afecta els Estats Units ni els ciutadans estatunidencs. Per què es fa això si Paul Kagame i els seus homes tampoc no tenen absolutament res a retreure’s en el cas de l’atemptat? Per tant, d’aquestes múltiples pressions es desprèn que els Estats Units estan treballant, com a mínim, en contra de la veritat i la justícia en aquest cas i, probablement, a favor de la protecció del règim de Kigali.
Dedica la darrera paraula del seu llibre a les famílies de les víctimes que esperen que es faci justícia, sobretot a França, malgrat que el cas va ser sobresegut el 2018. No creu que el tema està realment tancat?
No, el tema no està tancat perquè les parts civils han recorregut al Tribunal Suprem. D’altra banda, qui té interès en que el tema es tanqui? Per descomptat, no es tracta de les víctimes franceses o ruandeses o fins i tot burundeses. Són les persones que volen amagar la veritat, però que, alhora, no són aparentment els autors de l’atemptat. Per tant, no es tracta de tancar el cas, sinó d’aclarir-lo permetent que els autors de l’acte que va desencadenar l’horror a Rwanda siguin identificats formalment i jutjats de la mateixa manera que els autors del genocidi.
Notes
[1] Duclert, Vincent, Informe de la Comissió d’Investigació sobre els arxius francesos relatius a Rwanda i al genocidi dels tutsis (1990-1994). Ed. Armand Colin, 2021, p. 972
[2] Ibid. p. 331
Font: Conflits