Amb motiu del Dia Mundial del Refugiat, que se celebra cada any el 20 de juny, Jambonews ha entrevistat Didier, un jove ruandès refugiat a Bèlgica que, amb només 10 anys, va recórrer milers de quilòmetres, entre cadàvers, a través de selves equatorials, parcs nacionals poblats d’animals salvatges, fugint de les bombes i les bales d’un exèrcit que li trepitjava els talons. Durant gairebé 25 anys, tot i les ferides emocionals encara obertes, Didier s’ha vist obligat a guardar silenci sobre la seva història, de la qual no n’ha pogut parlar ni tan sols al si de la seva família. El 2020, amb el confinament, va tenir “més temps per entrar a YouTube”, on es va trobar amb el testimoni d’Alphonse, un jove amb la mateixa experiència que ell. Va ser el vídeo d’Alphonse publicat el 20 de juny de 2018 a Jambonews el que va inspirar Didier a sortir del seu silenci per primera vegada. Espera que el seu propi testimoni el podrà ajudar a guarir les seves ferides i seguir endavant.

Didier tenia 3 anys quan va esclatar la guerra a Rwanda el 1990, després que els rebels de l’FPR-Inkotanyi ataquessin el lloc fronterer de Kagitumba, a la frontera entre Rwanda i Uganda.

El 1994, Didier tenia 7 anys quan va esclatar el genocidi a Rwanda, que va matar gairebé un milió de ruandesos en 100 dies.

El juliol de 1994, quan l’FPR Inkotanyi va prendre el poder a Rwanda, Didier i la seva família es van exiliar a l’antic Zaire, com gairebé 3 milions de ruandesos.

Es van instal·lar al camp de Inera per al que havia de ser el començament d’una nova vida com a nen refugiat, en uns camps en què la vida diària estava esquitxada de batalles per la supervivència.

El 1996, als nou anys, el camp d’Inera, com altres camps de refugiats de la RD del Congo, va ser atacat per les tropes de l’AFDL/FPR dirigides per Laurent Désiré Kabila i James Kabarebe.

Això va marcar el començament d’un viatge de força mesos, al llarg de milers de quilòmetres, entre cadàvers, en selves equatorials i parcs nacionals plens d’animals salvatges, fugint de les bombes i les bales de l’exèrcit de l’FPR/AFDL que els trepitjava els talons.

Durant aquesta travessia, que el va portar de Bukavu a Kisangani, Didier va veure diverses escenes apocalíptiques, com al riu de la selva equatorial, “on hi suraven tants cossos que ja no es veia l’aigua” i en el que queda marcat pel record de la seva germana petita, que es va trobar amb una cama atrapada en un cadàver.

“Ens vam prendre com una gràcia que no ens haguessin matat”

Al llarg del seu testimoni, Didier relata amb precisió quirúrgica cadascuna de les etapes d’aquesta travessa, les històries són inenarrables per al comú dels mortals, fins al seu retorn a Rwanda.

Un retorn marcat per la por de ser assassinat fins al punt d’agrair als seus botxins el fet d’haver-lo deixat viure: “T’imagines algú que t’ha perseguit durant tants quilòmetres i de sobte caus a les seves mans! Ens va sorprendre que no ens matessin ( …), ens vam prendre com una gràcia que no ens matessin”.

Després de la travessia de l’horror, comença per Didier i els qui tenen la mateixa experiència, una nova travessa, la del silenci i la vergonya. “Era una vergonya ser un dels antics refugiats del Congo. Podien anomenar-te interahamwe o genocida només perquè havies fugit. Totes les persones que tornaven del Congo rebien el nom de Tingi Tingi. No podíem parlar de la nostra història. Es va ajudar els nens que havien sobreviscut al genocidi, però nosaltres no vam poder explicar la nostra història. Fins i tot a la família mai en parlem”.

La seva arribada a Bèlgica el 2008 no va ajudar a trencar aquest silenci imposat sobre la seva història. “Va ser un patiment enterrat, (…) recordo que un dia vaig posar al meu perfil de WhatsApp una foto del meu oncle assassinat a Kasese. A la meva mare no li va agradar i em va demanar que la tragués. (…) Aquest tabú sobre la nostra experiència em fa témer per la gent gran com la meva mare. Tenim cicatrius a les cames, al cos. Crec que psicològicament, aquest silenci té conseqüències en la salut mental de les persones. Tens tres germans i els seus fills que van ser assassinats i no en pots parlar, ni tan sols pots encendre una espelma a la seva memòria. Això té inevitablement conseqüències”.

Les conseqüències a què es refereix, són les “malalties psicosomàtiques, provocades per aquestes emocions que no expressem”. El 2016, ell mateix va contreure un càncer als intestins, que creu que està relacionat amb “totes aquestes coses que ens corrouen per dins i que no expressem.”

Quan el 2020, en ple confinament, va escoltar el testimoni d’Alphonse, un jove de la seva edat amb la mateixa experiència, es va sorprendre en veure que hi havia altres persones que compartien la seva experiència. Aquest va ser el detonant que el va fer decidir a treure a la llum aquestes emocions llargament enterrades.

“Vaig créixer sense cosins perquè tots els meus cosins van ser assassinats allà. No em poden dir que no va passar, quan ho vaig viure”

A la fi del seu testimoni, comparteix la seva tristesa en veure que alguns mitjans de comunicació francòfons francesos o belgues transmeten declaracions que neguen o minimitzen la seva història. “És trist. No és una pel·lícula el que expliquem, és la nostra experiència. És l’experiència de milions de persones. El que nosaltres vam passar, altres encara ho van passar pitjor, van seguir caminant, van perdre tots els seus familiars. No entenc la gent que pot escriure per negar o minimitzar aquesta història. Vaig créixer sense cosins perquè tots els meus cosins van ser assassinats allà. No pots dir-me que no va passar, quan ho vaig viure”.

A les autoritats belgues que li van concedir l’asil, oferint-li així una segona pàtria, els demana que escoltin més, que es prenguin el temps d’escoltar totes les experiències dels ruandesos: “si poguessin permetre que els qui van viure aquesta història l’expliquessin, que pogués passar pels mitjans de comunicació “. (…). Per què no permetre’ns explicar la nostra història tal com la vam viure? No entenc com es pot acceptar una versió de la història però no una altra”.

Finalment, expressa la seva preocupació pel futur de Rwanda: “Hem de construir un futur junts, però quan es nega a una de les parts el dret a explicar la seva història, s’alimenta l’odi. La veritat ha de ser explicada tal com va ser viscuda. De moment no podem explicar la nostra història tal com la vam viure. Mentre se’ns privi d’aquest dret, no podrem aconseguir una veritable reconciliació. No veig cap esperança mentre no es permeti que cada ruandès expliqui el seu passat. Estem construint sobre sorra, tot corre el risc de esfondrar-se.”

Font: Jambonews