Els diners no són un misteri
El 1972, el govern federal va abandonar tota pretensió que els diners estiguessin recolzats per l’or de la Reserva Federal o per alguna cosa concreta. El dòlar es va convertir en una moneda fiduciària, diners que no estan lligats a res més que a la reputació. Des d’aquell dia fatídic, els poders darrere de les cortines han mantingut el valor del dòlar de diverses maneres.
La legitimitat del dòlar es va vincular a la legitimitat dels Estats Units i la seva força com a potència cultural, educativa, científica, tecnològica i, tristament, militar. Aquest enfocament va funcionar fins a la dècada del 1990, però la decadència de l’àngel era inevitable.
A mesura que el valor dels Estats Units disminuïa a causa de la corrupció i la decadència, i a causa de l’inevitable ascens de les altres nacions devastades a la Segona Guerra Mundial, es van fer servir mitjans cada vegada més tortuosos per assegurar el valor del dòlar.
Es van fer esforços encoberts per soscavar l’autoritat d’altres nacions, ja fossin Rússia i la Xina, o Alemanya i el Japó. Potser a Wall Street li semblés una bona idea, però el resultat va ser la creació d’una brutal economia global en què el guanyador s’ho emporta tot, i els mateixos mitjans encoberts s’utilitzarien finalment contra els mateixos estatunidencs per mantenir-los addictes a l’economia del dòlar mentre aquesta s’esfondrava.
Els Estats Units van lliscar cap a una cultura maligna. La decadència de la riquesa i el poder va fer que la innovació es veiés sufocada per homes creguts com Steve Jobs o Bill Gates, que pretenien ser els inventors de les coses que robaven i estaven consagrats en un grapat d’institucions paralitzades.
La qualitat de la literatura i l’art, del cinema i la música, va decaure. Les universitats dels Estats Units van deixar d’esforçar-se per la veritat i per la ciència. En lloc seu, es van ficar al llit amb el capital privat i els filantrops multimilionaris, utilitzant la publicitat, en lloc de l’educació, per apuntalar el seu estatus global. L’estratègia de fer servir la cultura per mantenir el valor del dòlar va deixar de ser eficaç.
Un altre enfocament va consistir a vincular el valor del dòlar a la venda de petroli, un producte que tothom necessita a la nostra societat sobreindustrialitzada.
Els Estats Units van fer servir el seu poder diplomàtic, financer i militar per assegurar-se que el petroli només es vengués en dòlars, establint així un valor clar per a aquesta moneda fiduciària, que gairebé equivalia a estar recolzada per or. Però aquest valor es va afegir al dòlar a un preu espantós.
Moltes nacions van veure el valor de vendre petroli en les seves pròpies monedes, i ho van intentar fer. Aquests països van haver de ser infiltrats, soscavats, intimidats o comprats. En alguns casos, va caldre envair-los i enderrocar-los. El procés ha aconseguit un crescendo els darrers mesos, i ha augurat una guerra mundial com a conseqüència final d’aquesta croada per salvar el dòlar.
Com veuen, els Estats Units havien de controlar l’Orient Mitjà, i tenir els seus llargs dits ficats a la política de les nacions de tot el món, per mantenir en marxa aquest sistema petrolier. El cost de mantenir el dòlar era horrible, i a poc a poc, els Estats Units es van corrompre fins a quedar irreconeixibles.
Les guerres pel petroli i altres recursos naturals es van convertir en la principal preocupació de la política exterior, no pas la pau. Com a resultat, el militarisme va enfonsar les seves arrels profundament en l’economia, profundament en l’esperit mateix de la nació. No quedava espai per cercar la cooperació i la conciliació. Qualsevol amenaça al dòlar havia de ser abatuda brutalment.
Alhora, calia promoure el petroli, i una cultura de consum que exigia l’ús del petroli, a tots els nivells als Estats Units i arreu del món. Els automòbils van ser glorificats, les ciutats van ser dissenyades perquè els automòbils fossin necessaris, els fertilitzants a base de petroli i els pesticides van ser ruixats a les granges industrialitzades. Les companyies petrolieres i els fabricants d’automòbils es van convertir en totpoderosos perquè van ajudar a apuntalar el valor del dòlar i van imposar el petroli a l’home comú.
L’altre mecanisme per apuntalar el dòlar va ser la promoció del lliure comerç mundial, un sistema en què productes que podrien ser fabricats localment pels veïns són enviats per vaixell a mig món, cremant combustible durant tot el trajecte, per assegurar-se que gairebé tot el que hi ha al teu plat, a la teva taula, a la teva esquena, ha passat pels monopolis logístics que s’emporten la seva part.
Aquest “lliure” comerç mundial destrueix les economies locals i fa que els ciutadans depenguin d’empreses multinacionals com Walmart i Amazon, que s’emporten els seus diners i no fan res per ajudar l’economia local.
El dòlar es va col·locar al centre d’aquest sistema de comerç tancat: qualsevol cosa menys “lliure”. Els estatunidencs mitjans es van empobrir fins i tot quan el dòlar es va promoure en el nostre nom. La nostra república es va transmutar en un imperi despietat que exigia que tot es comprés i vengués en dòlars.
La cancerosa economia militar també va tenir un paper fonamental a l’hora d’apuntalar el dòlar quan l’altra font de poder es va esvair la dècada de 1990. Les nacions podien ser envaïdes o sancionades si no acceptaven el dòlar com a moneda mundial.
L’equipament militar es va convertir en una forma de metadivisa: les nacions es van veure obligades a comprar sistemes militars sobrevalorats, i sovint sense valor, per milers de milions de dòlars com a forma d’apuntalar el dòlar. S’esperava que els designats com a aliats dels Estats Units compressin avions de combat i tancs, drons i míssils a preus exorbitants. L’exemple més notori és el caça furtiu F-35, que costa uns 80 milions de dòlars cadascun i gairebé no funciona. Aquests aparells, grans peces, obliguen a transferir grans quantitats de capital estranger a dòlars en nom de la seguretat.
Amb bilions de dòlars en parador desconegut, el Pentàgon s’ha convertit en la principal operació de blanqueig de diners del món, rebent diners de multimilionaris, narcotraficants i gairebé qualsevol altra persona i pagant-los amb diners del pressupost de defensa i de les compres d’armes de tothom. Per descomptat, l’amenaça de la força enforteix la moneda fiduciària, però el cost és una guerra interminable.
Una altra forma enginyosa d’apuntalar el dòlar és obligar els nostres ciutadans a endeutar-se, fent que lluitin per obtenir els dòlars per pagar els deutes contrets en el procés de tractar de mantenir-se amb vida i complir els criteris exigits per les empreses per a l’ocupació.
El cost de la sanitat s’ha disparat, igual que el de l’educació. Ens trobem amb deutes de centenars de milers de dòlars només per néixer, educar-nos, rebre tractament per malaltia i ser enterrats, per no parlar de reptes més seriosos. I els bancs augmenten el preu de l’habitatge amb la seva especulació sense fi amb els diners fraudulents que han imprès.
Chase Manhattan i Goldman Sachs, Morgan Stanley i BlackRock utilitzen les seves figures d’autoritat a sou que apareixen a la televisió, o a la Universitat de Harvard, estableixen el valor de tot a la societat, justificant per què ha de ser tan car.
Quantes vegades has sentit als teus amics parlar de diners, de quants diners tenen a les seves pensions, quant valen les seves cases i quant gasten en l’educació dels seus fills? Els diners s’han convertit en el principal tema de discussió de la nostra gent perquè els mitjans de comunicació, el complex de l’entreteniment i el sistema educatiu així ho fan. Les preguntes: Com puc ser una bona persona? Què és la veritat? Què és la justícia? Què diu la Constitució? Aquestes preguntes han desaparegut del nostre discurs.
El complex de Bretton Woods, centrat en el Banc Mundial i l’FMI, i vinculat als bancs centrals de tot el món, estava viciat des del principi, però recentment ha degenerat molt més fins a convertir-se en una Disneylàndia de valors ficticis on els esforços humans només es poden avaluar segons la mètrica procrusteana del creixement, la producció, el consum, les exportacions i les importacions. Tots els diaris i revistes, des dels feixistes fins als socialistes, consideren que la pujada i la baixada de la borsa, el mercat de bons i altres fantàstiques efemèrides són el factor determinant del benestar de la humanitat, i aquestes mètriques de creixement i consum son citades a la universitat, el govern i l’empresa.
En una horrible farsa, els valors fonamentals de la humanitat: modèstia, honestedat, sinceritat, castedat i humilitat, són tractats en el millor dels casos com a passatemps per a la classe ociosa després d’haver acumulat riquesa, però freqüentment són presentats com a obstacles per al creixement econòmic que requereix malbaratament i impuls.
La frugalitat és el pecat més gran, creure que es pot viure una vida espiritual i mentalment sana sense malbaratament és un insult al ritual bestial del consum que es presenta perquè tots l’adorin.
Tenir cura dels teus pares malalts, ajudar la teva veïna a reparar la seva finestra, cultivar patates o ensenyar els teus fills a ser ètics i a distingir la veritat de la mentida, totes aquestes accions són negatives per al producte interior brut, negatives per a la teva posició a la societat.
Pel camí, passem d’una economia cooperativa a una economia depredadora, a una economia parasitària. Aquest procés va estar vinculat als dos traumes més horribles que ens van sacsejar fins a la medul·la. L’única manera d’encobrir els fraus de l’11-S i de la COVID-19 dels darrers vint anys és silenciar els ciutadans fent-los una oferta que no poden rebutjar: triar els diners o la veritat.
La veritat és que els multimilionaris no posseeixen res, excepte una ideologia fallida i cobejosa dels diners. La compra de terres de cultiu per Bill Gates, la pavimentació de terres de cultiu de valor incalculable per erigir centres comercials sense sentit, autopistes i gratacels per empreses de construcció i especuladors immobiliaris, tot això es va fer utilitzant els diners falsos impresos per a ells pels seus lacais de la Reserva Federal.
Aquesta terra pertany a tothom. Els paràsits que han assassinat la nostra gent tan viciosament amb les armes de la COVID-19, els aliments processats verinosos, o els productes químics abocats als nostres rius i llacs, aquests paràsits no tindran cap domini.
El primer pas per abordar la qüestió dels diners és tornar la terra al poble i permetre-li cultivar els seus propis aliments, fabricar els seus propis mobles i ser independent del domini encobert de les multinacionals.
De la mateixa manera, podem compondre la nostra pròpia música, celebrar els nostres propis concerts, fer el nostre propi art, muntar el nostre propi teatre, i així deixar enrere la decadent cultura hollywoodenca d’excitació sexual i narcisisme momentani.
Les institucions que regulen els diners s’han girat contra els ciutadans que haurien de protegir.
Les empreses multinacionals i els seus titelles, enriquits amb els nostres diners, ens sermonegen sobre el reciclatge i la sostenibilitat, sobre com ens hem d’estrènyer el cinturó, però faran tot el possible perquè ningú amenaci els sistemes d’envasos de plàstic i paper que han creat per obtenir beneficis de nosaltres en tot moment.
No som ciutadans empoderats per una relació contractual entre nosaltres mitjançant els diners determinats per la Constitució, sinó que hem estat reduïts a consumidors que només poden concebre el valor en termes de dòlars perquè les empreses de publicitat i relacions públiques de Madison Avenue ens han adoctrinat perquè abracem els falsos valors del culte al jo.
Com que hem deixat de ser ciutadans d’una república amb sentit de la responsabilitat cívica per convertir-nos en consumidors dels productes cridaners que se’ns ofereixen per distreure’ns, no se’ns guia per un toc de clarí, sinó per un anell al nas. No som amos dels nostres destins, no som capitans de les nostres ànimes. No som més que productes que es processen i després es rebutgen com els ninots de drap que embruten l’esquàlida gàbia d’un mico ociós.
No! Els nostres ulls s’han de girar cap a l’esperança d’una nova nació futura.
Hem de trepitjar aquests horribles raïms de la ira, alliberant la terrible i veloç espasa de la veritat; com un llampec, perquè la veritat s’obri pas.
Font: Fear No Evil