Aquest reconeixement sembla encara més difícil d’aconseguir que el reconeixement de la seva pròpia situació per part de tantes dones maltractades per la seva parella. Poderosos i incontrolables elements emocionals, fomentats i potenciats pels mitjans d’“informació”, ens impedeixen reconèixer la realitat en què estem immersos. Ja fa força anys vaig utilitzar en un article aquesta frase atribuïda a Albert Einstein: “Hi ha una força més poderosa que la inèrcia física: la inèrcia mental”.
Era la meva intenció tornar-hi a recórrer per iniciar aquest nou article que tractarà precisament sobre les poderoses inèrcies emocionals i mentals. En concret sobre les nostres, les dels occidentals. No sembla que hi hagi el menor indici que Occident intenti frenar la seva boja marxa cap al profund Abisme o el descomunal Mur contra el qual ens dirigim acceleradament. I en la hipòtesi que en algun moment intentés fer-ho, segurament les inèrcies serien massa poderoses perquè aconseguim evitar el xoc frontal contra La Realitat.
Si la nostra societat no abandona els seus prejudicis i canvia de paradigma, Occident sucumbirà
Com que han passat força anys des de la publicació d’aquell article, he volgut confirmar l’autoria de tal frase. En realitat no ho he aconseguit. Però he trobat altres perles del geni Albert Einstein tan valuoses com aquesta: “És trista la nostra època! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. O com aquesta altra: “Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no estic realment segur de la segona”. També he trobat un article del catedràtic de Física Aplicada Antonio Ruiz d’Elvira el títol del qual hagués pogut ser també el d’aquest article meu: “Ments noves, o col·lapse”.
És un article que tracta precisament sobre el fet que “Les inèrcies mentals són tremendes”. Tesi que el catedràtic demostra amb multitud de dades històriques sobre les tremendes resistències dels mateixos científics a un canvi de paradigma. Resistències que van endarrerir, de vegades fins i tot durant segles, l’acceptació del nou paradigma. Però les inèrcies i resistències mentals sobre qüestions polítiques o econòmiques que afecten totalment les nostres vides es converteixen en una cosa molt més difícil fins i tot de frenar o desactivar: són científicament “treballades” i reforçades per la propaganda “informativa”. Una propaganda tan poderosa avui a Occident com mai ha existit a la història.
Al títol del present article queda clar que no hi ha la tercera opció: la de continuar avançant cap endavant. El que tenim al davant és inamovible. No es tracta ni dels exèrcits de Rússia ni dels de la Xina. Ni tan sols del “Canvi sistèmic” a què es refereix Eamon McKinney en el seu recent i magnífic article, la lectura del qual recomano vehementment. Es tracta de La Realitat.
Fa també força anys vaig recollir igualment un humorístic relat breu que per aquell temps corria per Internet. Es referia al diàleg entre els comandaments d’un vaixell de guerra poderós dels Estats Units i els d’un altre suposat vaixell, suposadament enemic i suposadament inferior en tots els sentits. Massa supòsits i prejudicis, com sempre. Després de diverses amenaces llançades pels altius estatunidencs comminant l’enemic a retirar-se de la trajectòria del seu poderós vaixell i de rebre aquests la resposta “Retirin-se vostès”, finalment un darrer missatge de l’enemic va acabar en sec amb el conflicte: “Retireu-vos, aquí un far”.
Rússia és una realitat molt diferent de l‘extinta Unió Soviètica de Stalin i de la Guerra Freda
Tot això enllaça amb una observació que vaig fer en un article de fa un parell de setmanes: “[…] mentre una reduïda minoria de marxistes ortodoxos menyspreen un Putin cristià i de dretes, les elits anglo-occidentals intenten mantenir ancorada la nostra gran majoria social en una realitat que des de fa força dècades ja és passat: la del món de la Guerra Freda en què només era l’extinta Unió Soviètica, al costat dels seus estats satèl·lits comunistes, la que cercava la destrucció del seu ‘pacífic’ enemic, l’Occident ‘lliure i democràtic’.”
Que la Rússia actual no és la Unió Soviètica de Stalin i la Guerra Freda, que va col·lapsar el 1990-1991, és una cosa tan evident que no cal estendre’s en informacions i argumentacions. Així que seguirem donant-ho per descomptat, centrant-nos més aviat en el problema d’una propaganda massiva i omnipresent entossudida a fer-nos combregar amb rodes de molí com aquesta d’identificar l’actual Rússia amb l’extinta Unió Soviètica.
En un altre article recent titulat “Silenciant els anyells: com funciona la propaganda”, un article tan recomanable com el d’Eamon McKinney, John Pilger se centra una vegada més (com jo mateix faig des de fa anys) en com n’és de greu i decisiva actualment la propaganda a Occident, igual que abans ho va ser en el règim nazi. Una “exitosa” propaganda, una “hipnosi brillant” controlada des dels Estats Units en un 90%, que el seu amic el premi Nobel Harold Pinter va denunciar amb duresa: “[…] el rentat de cervell és tan complet que estem programats per empassar-nos un paquet de mentides. Si no reconeixem la propaganda, podem acceptar-la com a normal i creure-la”. Pilger continua així:
“Ucraïna és la primera línia. L’OTAN ha arribat efectivament a la mateixa frontera a través de la qual l’exèrcit de Hitler va irrompre el 1941, deixant més de 23 milions de morts a la Unió Soviètica. […]
El 25 d’abril, el secretari de Defensa dels Estats Units, el General Lloyd Austin, va volar a Kíiv i va confirmar que l’objectiu dels Estats Units era destruir la Federació Russa: la paraula que va fer servir va ser «afeblir». Estats Units havia aconseguit la guerra que volia, lliurada per un apoderat i peó prescindible finançat i armat pels Estats Units.
‘La missió històrica de la nostra nació en aquest moment crític’, va dir Andreiy Biletsky, fundador del Batalló Azov, ‘és liderar les Races Blanques del món en una croada final per la seva supervivència, una croada contra els Untermenschen liderats pels semites’. […]
Les notícies sobre la Xina a Occident es refereixen gairebé exclusivament a l’amenaça de Pequín. No es parla de les 400 bases militars estatunidenques que envolten la major part de la Xina, un collaret armat que s’estén des d’Austràlia fins al Pacífic i el sud-est asiàtic, el Japó i Corea. L’illa japonesa d’Okinawa i la coreana de Jeju són armes carregades que apunten a boca de canó al cor industrial de la Xina. Un funcionari del Pentàgon va descriure això com una ‘soga’.
Aquest rentat de cervell per defecte té una llarga història. La matança de la Primera Guerra Mundial va ser suprimida pels reporters que van ser nomenats cavallers pel seu compliment i van confessar a les seves memòries. El 1917, el director del Manchester Guardian, C.P. Scott, va confiar al primer ministre Lloyd George: ‘Si la gent sabés realment [la veritat], la guerra s’aturaria demà mateix, però no ho saben i no ho poden saber’.
La negativa a veure les persones i els esdeveniments com els veuen els d’altres països és un virus mediàtic a Occident, tan debilitant com la Covid. És com si veiéssim el món a través d’un mirall unidireccional, en què ‘nosaltres’ som morals i benignes i ‘ells’ no ho són. És una visió profundament imperial.
La història que és una presència viva a la Xina i Rússia poques vegades s’explica i poques vegades s’entén. Vladimir Putin és Adolf Hitler. Xi Jinping és Fu Man Chu. Els èxits èpics, com l’eradicació de la pobresa extrema a la Xina, amb prou feines es coneixen. Que pervers i escanyolit és això.
Quan ens permetrem entendre? […]
I quan s’aixecaran els escriptors, com ho van fer contra l’ascens del feixisme la dècada de 1930? Quan s’aixecaran els cineastes, com ho van fer contra la Guerra Freda la dècada de 1940? Quan es posaran drets els satírics, com ho van fer fa una generació?
[…] no és hora que aquells que estan destinats a mantenir les coses clares declarin la seva independència i descodifiquin la propaganda? La urgència és més gran que mai.”
A partir de les reformes de Deng Xiaoping el 1978, la Xina de Mao ha patit profunds canvis
Els qui a les seves ments encara tinguin catalogada la Xina com a “comunista” i Occident com a “capitalista”, és que han perdut el tren de la història. En un article en plena pandèmia de la COVID em vaig estendre una mica més que altres vegades per explicar que el que hi ha a Occident en aquest moment no és capitalisme, un mercat de competència lliure, sinó pura especulació per part d’unes reduïdes però poderoses elits financeres, pura finançarització, pura hipertròfia d’unes finances especulatives sense base o connexió amb l’economia real o productiva. En recullo només tres paràgrafs:
“Ningú mitjanament informat qualificaria de comunista l’actual economia xinesa de mercat. Per contra, del que estic parlant és que el capitalisme clàssic, fonamentalment industrial, ja fa temps que a Occident ha passat a ser història. Un capitalisme protegit ara fa un segle pel president Franklin D. Roosevelt de les maquinacions dels grans prestadors i especuladors, un capitalisme regulat que va generar riquesa i un New Deal, igual que actualment a la Xina. Els Estats Units estan en clara descomposició. Com ho estaven quan Franklin D. Roosevelt va ser capaç de lligar curt els poderosos banquers i sotmetre’ls al control democràtic. Però a tot l’horitzó occidental no hi apareix cap gran estadista. Només hi ha mediocritat i seguidisme. Perillosa situació.
A Occident avui tot està absolutament condicionat per una perversa, delirant i autodestructiva finançarització, que no només és il·lícita sinó també il·legal: imprimir dòlars, autoadjudicar-se’ls, especular, enriquir-se desmesuradament, abandonar com sempre els més desprotegits però a més destruir les petites empreses i la classe mitjana… això és tot! Paraules com capitalisme ja no tenen el significat que se’ls pretén donar. Igual que l’expressió lliure mercat. I la de lliure competència. Tot és una farsa. Farsa rere farsa: llibertat, democràcia, informació…
Ho han corromput i prostituït tot. Han segrestat les paraules, la informació i l’educació. Durant dècades han construït un món de ficció en què ells mateixos, igual que les societats que han adoctrinat, s’han anat quedant tancats. El desconcert és cada cop més evident. No tenen les claus necessàries per interpretar els esdeveniments que estan arribant ni els que arribaran. Això comença a recordar el desconcert del poble alemany davant de l’esfondrament de totes les falses certeses i seguretats nazis.”
L’article d’Eamon McKinney que he citat anteriorment desenvolupa més extensament aquesta qüestió tan fonamental per entendre les transcendentals transformacions que s’estan donant actualment al nostre món. Destaco especialment que Eamon McKinney hagi sabut centrar la seva anàlisi en la gran qüestió dels bancs centrals (la Fed, el BCE, etc.), que a Occident estan en mans privades, però que en altres països, com és el cas de la Xina, per contra, són públics:
“El model econòmic neoliberal occidental és […] un sistema impulsat per l’avarícia que exclou totes les altres consideracions, no hi ha gratificació retardada, els rendiments han de ser immediats […]. El sistema sempre ha estat amable amb els qui el van crear per a benefici propi. Durant un curt temps, va proporcionar una còmoda classe mitjana occidental. Però sempre ha estat cruel i brutal amb els de les nacions “menors” del Sud Global. El sistema tenia poder, un poder militar que era incontestable fins fa relativament poc temps. L’exèrcit hi era per garantir que les nacions romanguessin en el model neoliberal dominat pel dòlar. Fins i tot quan un país intentava alliberar-se del model de l’Imperi, no tenia cap altre lloc on anar. No hi havia alternativa al sistema financer i bancari internacional. Fins ara.
[…] el model econòmic de la Xina s’està imposant arreu del món. Amb més de 150 països associats a la Nova Ruta de la Seda de la Xina (BRI), l’enfocament xinès contrasta notablement amb les experiències anteriors dels països associats amb la mentalitat de l’imperi occidental. L’enfocament de benefici mutu dels xinesos genera molta bona voluntat a nivell mundial. Generar bona voluntat no ha estat mai una consideració d’Occident, que no la necessitava, podia simplement pressionar o amenaçar les nacions perquè es pleguessin a la seva voluntat.
La BRI ha estat calumniada a Occident com un parany del deute, com si els països del Sud Global no sabessin el que és un parany del deute, tots han conegut l’FMI. Tanmateix, recentment fins i tot la Universitat de Harvard va haver d’admetre a contracor que no era així. Entre el 2000 i el 2019 [Xina] va cancel·lar més de 3.400 milions de dòlars en préstecs i va reestructurar més de 15.000 milions de dòlars en deute africà. Acaba d’anunciar que ara cancel·la 23 préstecs sense interessos a 17 nacions africanes. La Xina també augmenta la inversió a l’Àfrica amb més projectes d’infraestructura previstos arreu del continent. Les diferències entre els enfocaments de la Xina i de l’FMI són clares. L’FMI és una eina del capitalisme financer occidental, el seu model d’imperi sempre ha estat mantenir el Sud Global empobrit i feble i, per tant, més fàcil d’explotar. El model xinès és el contrari, depèn de la prosperitat per a tothom. Més prosperitat, més clients, més oportunitats de negoci. Els motius de la Xina han estat qüestionats durant molt de temps, certament no és altruisme, però tampoc és nefast, la Xina té molt clar el que li convé.
El partit comunista continua governant la Xina, però la seva economia ho és tot menys comunista. Abans de les reformes introduïdes per Deng Xiaoping el 1979, la Xina ja havia abandonat molts dels principis del comunisme. Havien après dels seus propis fracassos en el col·lectivisme i el control estatal de la producció, també havien estat testimonis d’aquests fracassos a la Rússia soviètica. La principal lliçó que van aprendre va ser que la fixació en la «distribució de la riquesa» perdia el punt essencial; cal crear riquesa abans de distribuir-la. I van comprendre que només l’empresa privada proporcionava l’incentiu per a la creació de riquesa necessària. El creixement de la Xina des del 1980 ha estat impulsat principalment per l’empresa privada. El sector estatal de la Xina abraça principalment l’energia, l’educació, la medicina, la banca, el transport i les infraestructures. Tots els elements essencials de la vida quotidiana i els negocis, per ser clars, cap és gratuït, però són assequibles, i les necessitats bàsiques de la vida no representen una gran part de la renda mitjana xinesa. Això allibera més ingressos disponibles per invertir-los a l’economia. L’Estat proporciona la infraestructura de primera classe i l’energia assequible que cal per dirigir un negoci funcional. A la Xina, el sector estatal hi és per permetre les empreses privades, no per competir-hi. Els avantatges competitius que han impulsat el creixement de la Xina a nivell mundial han sorgit de l’entorn favorable a les empreses creat pel govern.
El seu model de banca pública permet a la Xina construir de forma assequible enormes projectes d’infraestructures amb préstecs a llarg termini a baix interès. No només a la Xina, sinó a més de 100 països de tot el món. Això produeix creixement, desenvolupament i prosperitat. Lamentablement, a Occident, el capital privat defuig el desenvolupament d’infraestructures perquè els rendiments són massa baixos i triguen massa a madurar. S’ha preguntat mai per què ja no es construeix res a Occident? És per això. El model occidental de «capitalisme financer» incentiva totes les coses equivocades. Els depredadors financers fa massa temps que estan desvinculats del que és real, de l’economia física. És el nucli dels problemes a què s’enfronta ara Occident. El model de la Xina és més un «capitalisme industrial», com el que hi havia a Occident quan encara s’invertia en la indústria. Quan s’inverteix, es construeix, es desenvolupa i tots hi guanyen, excepte, és clar, els depredadors financers. La banca nacional i pública és el que els poders financers han resistit violentament durant segles. I ho continuen fent.
Més de 70 països s’acosten perillosament a l’impagament dels deutes internacionals segons el Banc Mundial. Tradicionalment, l’FMI ja estaria en aquests països per administrar algunes solucions neoliberals als seus problemes. Tanmateix, no tenen solucions per atendre la gent famolenca i cada cop més enfadada que no es pot permetre les necessitats bàsiques de la vida. L’única preocupació de l’FMI és que, independentment dels problemes d’un país, el servei del deute és el més important. L’FMI no és conegut pel seu caràcter indulgent quan es tracta de deutes i, com cal esperar, li importa poc la bona voluntat. La condonació del deute de la Xina a l’Àfrica ha demostrat que és raonable i comprensiva amb els problemes d’altres nacions. Per a molts països que pateixen, la Xina pot ser la darrera i millor esperança d’evitar un futur de control financer de l’FMI.
Molts països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina s’estan allunyant del sistema financer occidental i desenvolupen les seves pròpies monedes regionals. Aquests països no han tingut mai l’oportunitat de desenvolupar les seves pròpies economies independentment de la interferència occidental. Per a ells, l’exemple del model econòmic xinès mostra com un país pot sortir de la pobresa absoluta per convertir-se en l’economia més dinàmica del món només en 3 generacions. No cal adoptar el model polític xinès, i la Xina no ho suggeriria. Tanmateix, les lliçons econòmiques apreses de la Xina sobre com dirigir una economia política, com industrialitzar-se i desenvolupar-se seran utilitzades per moltes de les noves nacions independents.
El model neoliberal està agonitzant, està a punt de desencadenar un cataclisme financer mundial sobre tothom i, tot i això, encara presumeix de donar lliçons als països sobre les seves economies. És un sistema que no es pot protegir de la seva pròpia cobdícia i arrogància, i ara tothom ho pagarà. Aquest model ha quedat al descobert de totes les seves febleses.”
Consideracions semblants a aquestes d’ordre econòmic podrien fer-se al voltant de l’altra gran qüestió sobre la qual la Xina rep acusacions massives per part dels “grans” ideòlegs occidentals: la democràcia i els drets humans. És una qüestió que per si mateixa exigiria almenys un article. Per avui n’hi haurà prou amb referir-me a la “curiosa” absència en aquest paquet d’acusacions d’altres qüestions encara més fonamentals i greus que la democràcia (la suposada democràcia) i els drets humans (tots ells individuals): els crims contra la pau (origen de les més massives violacions de drets humans individuals), o l’imperialisme (que sembra de bases militars qualsevol racó del planeta en vista d’una dominació global).
Els Estats Units són avui l’antítesi d’aquella gran nació que va presidir Franklin D. Roosevelt
Els canvis als Estats Units durant les darreres dècades han estat encara més profunds que els viscuts a Rússia i la Xina. Sempre recordo que, ja fa dues dècades, la congressista Cinthya McKinney, candidata a la presidència dels Estats Units pel Partit Verd, que havia vingut a Mallorca a donar suport a les nostres tasques i la meva candidatura al Nobel de la Pau, afirmava ja aleshores: “Estats Units ja no és el que era”. I, al contrari que Rússia i la Xina, el camí que han fet els Estats Units és un camí de retrocés cap al totalitarisme i cap al més criminal dels imperialismes. Al meu article anteriorment citat continuava així:
“Almenys des que el 1971 el president Nixon, pressionat per David Rockeffeller, va acabar amb el dòlar recolzat en or (i sobretot des de la desregulació amb què els presidents Reagan i Clinton van eliminar les lleis que tan eficaçment havien funcionat des de la seva instauració per Franklin D. Roosevelt), el capitalisme occidental, dominat absolutament per les grans famílies anglosaxones que es van apropiar de la Fed (Reserva Federal) el 1913, és una maquinària de fabricar desigualtats, és una absoluta bogeria. Franklin D. Roosevelt, tot i que també va patir intents d’assassinat, no va intentar acabar amb un Banc Central en mans privades, com sí que ho van intentar els assassinats Abraham Lincoln, James A. Garfield i John F. Kennedy. Franklin D. Roosevelt només va regular el món financer que la Fed controla. Tot i així, van intentar eliminar-lo. Com abans ho van intentar amb un altre president que no tolerava aquesta situació: Andrew Jackson.
Aquelles grans famílies de llavors també controlen avui la Fed, l’FMI (Fons Monetari Internacional) i el BCE (Banc Central Europeu). Però amb molts agreujants: ho fan sense cap control democràtic; estan embogides en una finançarització desbocada; no els importen absolutament res els patiments actuals de “la plebs” –com no els van importar els patiments del 1919–; i segueixen excedint-se fins a extrems increïbles en la seva desenfrenada ambició, fins al punt de fer que el BCE abandoni a la seva sort [en plena pandèmia] les societats europees i no emeti els bilions d’euros que podria i hauria d’emetre… Per això mateix afirmo que són ells els grans responsables de la ruïna de milions d’occidentals. Greus denúncies que no permeten cap equívoc. Però si no escoltem avui les nostres consciències i aixequem la nostra veu, quan ho farem? Som conscients de la magnitud del patiment en què en aquesta hora tràgica estan immersos milions dels nostres conciutadans?
Ells són els veritables responsables de la gran decadència econòmica, social, política i democràtica en què està caient Occident. Com les decadències en les que van caure anteriorment tots els imperis en els que la cobdícia i l’addicció al poder absolut van acabar sent les forces dominants. Només seguim sent líders en la impressió de paper-dòlar, en rescats bancaris abusius mentre s’abandona a la seva sort la gran majoria social, en pressupostos militaristes i en guerres d’agressió. Tot això sense referir-nos a la decisiva qüestió del control de la informació i la mediocritat, conformisme i fins i tot complicitat de tants professionals de la informació. També en això el nostre lideratge és cada cop més aclaparador.
Fa un parell de dies vaig poder veure i escoltar a TV3 a la carta una entrevista molt interessant a un dels economistes espanyols de més reconeixement internacional, Xavier Sala i Martín, una entrevista que porta per títol ‘L’única solució és que el Banc Central Europeu imprimeixi diners i els regali als governs’. […].
Ell sí que té accés als grans mitjans. Per això em va resultar molt gratificant escoltar els seus posicionaments: si ja no s’imprimeixen euros, immediatament, i es nega l’accés al BCE, ‘Europa passarà a la història com una institució infame. […] I si Europa no serveix per això, que algú m’expliqui per què collons serveix Europa’.”
Aquesta radical i perversa desregulació del gran llegat de Franklin D. Roosevelt és denunciada des de fa dècades per personalitats tan lúcides com el matrimoni LaRouche (i l’Institut Schiller). A la pàgina www.l-hora.org s’hi poden trobar molts articles on s’analitzen aquestes claus importants que estan condicionant absolutament el futur de la humanitat.
Només hi ha una via de solució, molt semblant a la que és inevitable davant del maltractament femení: atrevir-nos a reconèixer que estem lligats a una elit de psicòpates i en mans d’ella
El 23 de setembre del 2013, amb motiu del lliurament de la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca, la respectada periodista recentment morta Virginia Eza em va fer una entrevista a la qual va tenir el valor de posar un títol políticament molt incorrecte: “La societat no té consciència que està casada amb una elit de psicòpates”. Les meves denúncies ja apuntaven a aquesta necessària, important i urgent presa de consciència:
“Joan Carrero: Hi ha dos problemes fonamentals. Un és l’existència d’aquesta elit embogida que té com a objectiu anul·lar la Xina i Rússia. […] L’altre problema és que la societat occidental, que els tolera i finança amb impostos, treball i retallades, no té consciència que està casada amb un psicòpata maltractador. Hi ha una mena de bloquejos emocionals que no ens permeten veure el que aquests éssers humans són capaços de fer, i faran, amb nosaltres. Aquests plantejaments sonen radicals, però són absolutament objectius, els ho asseguro. […] Als qui parlem d’aquestes conjures ens anomenen paranoics, cosa que és una jugada magistral del sistema.
Virginia Eza: Fins que surten els cables de Wikileaks.
Joan Carrero: A mi no em poden anomenar paranoic gràcies a això. Als cables quedava clara la conjura per aturar la nostra querella a l’Audiència Nacional, amb el Departament d’Estat cartejant-se amb l’ambaixador estatunidenc a Madrid i el Ministeri de Moratinos, el Govern de Rwanda, l’ONU… Era la querella contra el Govern de Rwanda , que suposadament eren els bons fins que el jutge Fernando Andreu va dictar una interlocutòria en què parla de genocidi, espoli, crims contra la humanitat, assassinat de nou espanyols… Va dictar ordre de captura pels crims més greus possibles.
Virginia Eza: Vostè és dels qui creu que la crisi econòmica és una estafa.
Joan Carrero: Bill Clinton va donar la puntada final desregularitzant tot allò que es referia a fusions de bancs. Automàticament van venir les hipoteques escombraries, l’enfonsament… […] Va ser el grup Bilderberg el que va crear la UE i l’euro, i el van construir de manera que el BCE no pot injectar diners als Estats, només als bancs, amb interessos inferiors a l’1%. Després aquests bancs venen bons als Estats al 5, 6 o 7%. En tres anys, un país que gairebé no tenia deute, com Espanya, ha passat la partida més gran del pressupost d’aquest any per al pagament d’interessos. Està muntat per enriquir unes minories.
Virginia Eza: Treuria Espanya d’Europa i l’euro?
Joan Carrero: La UE està tan controlada per les grans famílies financeres que jo ara mateix en sortiria. Al seu dia vaig ser internacionalista, però ara crec que l’única força que es pot enfrontar a aquests grans globalistes és el nacionalisme sa, no pas l’obtús. Ara, l’únic obstacle són les arrels dels pobles, la seva cultura, les seves tradicions, a les quals no renunciaran tan fàcilment. No crec que puguem revertir la UE tal com ha estat construïda. Hi ha molts països fora de la UE. Ens han fet creure que fora d’ella i de l’euro no hi ha vida i no és cert. Això no és Europa. Ni tan sols l’Europa dels mercaders, perquè l’economia no té lligam amb l’economia real. És l’Europa d’unes poques grans famílies financeres.”
Finalment, responent a la pregunta final del meu anterior article, “Què podem fer cadascun de nosaltres en aquest moment a favor de la pau?”, només em queda tancar aquest article amb les mateixes afirmacions amb què l’he obert: “Sense el reconeixement que estem casats amb una elit de maltractadors, no hi haurà alliberament. Si la nostra societat no abandona els seus prejudicis i canvia de paradigma, Occident sucumbirà”.
Als qui per solidaritat ens alerten d’això, no els hauríem de considerar persones manefles i crítiques, igual que fan sovint les dones maltractades incapaces d’acceptar la seva dura realitat. Però és evident que, primer de tot, hi ha una condició prèvia: conèixer la veritable identitat oculta del nostre consort, descobrir qui són en realitat aquestes elits de maltractadors que ens tenen sotmesos i que un dia fins i tot ens podrien llevar la vida.