Veneçuela fa eleccions. Joan Guaido mai ha estat candidat presidencial. Tot i el massiu finançament de l’oposició per part de la CIA i de les interferències durant anys mentre Big Oil intenta recuperar el control de les majors reserves de petroli del món, Nicolás Maduro va ser reelegit democràticament el 2018 com a president de Veneçuela.

El cop en curs és il·legítim. Em vaig oposar a la iniciativa de Maduro de reemplaçar l’Assemblea Nacional triada. De vegades llegeixo coses que vaig escriure en el passat i decideixo que estava equivocat. De vegades crec que l’article era correcte, però una mica mal escrit. Ocasionalment n’estic orgullós, i estic orgullós de la meva anàlisi sobre Veneçuela escrita el 3 d’agost de 2017. Crec que continua sent vàlida.

La política revolucionària d’Hugo Chávez es basava en dos principis molt simples:

1) La gent no hauria d’estar morint de fam als barris pobres de l’estat més ric en petroli del món.

2) La CIA no ha de controlar Veneçuela.

Al llarg dels anys, Chávez va acumular èxits reals en la millora de les condicions de vida dels pobres i en la provisió de serveis de salut i educació. Era molt popular i tant ell com també el seu successor, Nicolás Maduro, van obtenir victòries electorals molt genuïnes. Maduro segueix sent el president elegit democràticament.

Però el somni es va tornar agre. En particular, es va veure perjudicat per la tendència de les economies de planificació centralitzada a no aconseguir els productes bàsics que la gent vol a les prestatgeries de les botigues, i per la corrupció que acompanya la centralització. Aquesta última no era certament pitjor que la corrupció de la dreta a la qual va reemplaçar, però això no disminueix la seva existència.

Tota revolució sempre desplaçarà una elit existent, que per definició és el sector amb millor educació i més articulat de la població, amb major accés als recursos –inclosos els mitjans de comunicació– i al suport secret de la CIA, que ha continuat durant tot el procés a un ritme cada vegada més gran. Chávez no va resoldre aquest problema com ho haurien fet Robespierre, Stalin, Trotski o Mao. Va acceptar la democràcia, els va deixar, i en gran mesura va deixar intactes els seus milers de milions de dòlars privats a l’estranger i, per tant, el seu poder.

Inevitablement va arribar el dia en què les falles econòmiques i administratives van esquerdar la solidesa del suport dels pobres a la revolució. La dreta llavors va intensificar la seva oposició amb una campanya dirigida per multimilionaris corruptes, que els mitjans de comunicació occidentals no han reconegut que ha estat en tot moment mortalment violenta.

El problema amb el mil·lenarisme revolucionari és que els seus partidaris consideren que el seu fracàs per aconseguir la utopia és un desastre. Maduro hauria d’haver acceptat que és la naturalesa de la vida que les marees polítiques flueixen i reflueixen, cedint el poder als èxits de l’oposició al parlament, mantenint els principis de la democràcia i esperant que la marea retrocedís en el seu camí, assumint el risc que la CIA no li donés l’oportunitat. En canvi, ha recorregut a un acord constitucional que dilueix la democràcia, un precedent que delectarà la dreta que, a llarg termini, és la que té més a témer de la població. Donada l’extrema violència de l’oposició, estic menys inclinat a veure les detencions com un assumpte inqüestionable de drets humans, tal com ho veuen alguns grups pro-occidentals de suposats drets humans. Però que Maduro hagi sortit del camí democràtic, em temo que és cert. Ell, sense embuts, s’ha equivocat, per molt difícils que siguin les circumstàncies. Condemno tant les desviacions de les millors pràctiques en matèria de drets humans com l’intent d’utilitzar un òrgan elegit indirectament per subvertir el Parlament elegit.

Però, encara avui, Veneçuela és molt més democràtica que l’Aràbia Saudita, i respecta molt més els drets humans que Israel en la seva terrible repressió dels palestins. No obstant això, el suport a Israel i l’Aràbia Saudita són pedres angulars de la política exterior d’aquells que avui són incessants en les seves demandes que des de l'”esquerra” condemnem Veneçuela. La BBC ha donat massivament mes cobertura periodística als abusos dels drets humans a Veneçuela aquest últim mes que en una vintena de països molt pitjors que jo podria anomenar.

Les violacions dels drets humans han de ser condemnades a tot arreu. Però només apareix als titulars quan és practicat per un país que es troba al costat equivocat de l’agenda neoconservadora.

Qualsevol que cregui que la democràcia interna d’un país és el factor determinant perquè Occident decideixi canviar el règim violent d’aquest país, és un complet idiota. Qualsevol periodista o polític que faci aquesta afirmació és més probable que sigui un complet xerraire que un complet idiota. Els últims anys, la possessió de reserves d’hidrocarburs és òbviament un factor important en les accions de canvi de règim d’Occident.

A l’Amèrica Llatina, durant l’últim segle, la presència de la democràcia interna ha estat molt més probable que condueixi a un canvi de règim extern que la seva absència, ja que el manteniment de l’hegemonia imperialista estatunidenca ha estat el factor definitori. Això es combina amb les reserves de petroli per fer que el moviment actual sigui un doble cop.

És descoratjador veure que les “democràcies” occidentals donen suport tan universalment al cop d’estat a Veneçuela. La UE, en particular, ha fet un salt endavant per donar suport a Donald Trump en el ridícul acte de reconèixer el corrupte titella de Big Oil, Guaido, com a “president”. El canvi de la UE a una manera totalment neoconservadora –representat amb tanta cruesa en el seu descarat suport a la violència franquista a Catalunya– és el que em va portar a reconciliar-me amb el Brexit i amb una relació a l’estil noruec.

Quan jo era al Foreign Office, la regla del reconeixement era molt clara i molt oberta: el Regne Unit reconeixia el govern que tenia el “control efectiu del territori”, fossin quins fossin els atributs d’aquest govern. Es tracta d’un principi molt ben establert del dret internacional. Va haver-hi molt rares excepcions que impliquessin seguir donant suport als governs derrocats. El govern polonès a l’exili anterior al 1939 va ser l’exemple més obvi, encara que una vegada derrotat el nazisme, la Gran Bretanya va passar a reconèixer el govern comunista que realment se’n feia càrrec, amb ràbia per part dels polonesos exiliats. Vaig participar en la qüestió del reconeixement continu del president Kabbah de Sierra Leone durant el període en què va ser derrocat per un cop militar.

Però no se m’acut cap precedent per reconèixer un president que no té ni ha tingut mai el control del país, i que mai ha estat candidat a la presidència. Aquesta idea que Occident simplement tracta d’imposar un líder degudament corrupte i dòcil és realment un fet sorprenent. És sorprenent que el comentari dels principals mitjans de comunicació i la classe política sembli no veure-hi cap problema. És un precedent bastant extraordinari, i sens dubte conduirà a moltes noves aventures imperialistes.

Un últim pensament. El govern de dretes de l’Equador ha estat un dels primers i més expressius en fer les ofertes d’Occident. El govern equatorià ha estat col·ludint amb els Estats Units en els esforços per empresonar Julian Assange, i en aquest mateix moment ha fet arranjaments perquè el personal de l’FBI i la CIA a Quito facin declaracions falses i malicioses fabricades pel govern equatorià en col·laboració amb la CIA, sobre les activitats de Julian Assange a l’ambaixada de Londres.

Els documents del govern equatorià ja havien estat produïts fora de Quito, i mostrats en mitjans de l’MI6 i de la CIA com el Guardian i el New York Times, amb la intenció de mostrar la cita diplomàtica de Julian Assange a Moscou el desembre de 2017. He cregut al llarg de tot el procés que aquests documents falsos van ser probablement produïts per la nova CIA de l’Equador que va influir en el propi govern.

Avui l’Equador, que una vegada va ser una part clau de la revolució bolivariana, és simplement una titella de la CIA, que expressa el seu suport a un cop d’Estat dels Estats Units a Veneçuela i treballa per a produir un fals testimoni contra Assange. Els adverteixo amb fermesa que no han de donar crèdit a la pròxima “primícia” de Luke Harding que, sens dubte, sortirà aviat d’aquest procés.

Font original: Craig Murray