Nota de l’editor: Junaid S. Ahmad és professor de religió i de política internacional, i és el director del Centre per a l’Estudi de l’Islam i la Descolonització a Islamabad, Pakistan. L’article reflecteix les opinions de l’autor i no necessàriament les de CGTN.

“Vietnam és un cas únic: culturalment, històricament i políticament. Espero que els Estats Units no repeteixi els seus errors del Vietnam en altres llocs”.

Un dels grans gurus de les qüestions relacionades amb el colonialisme, l’hegemonia i la resistència, el difunt intel·lectual pakistanès Eqbal Ahmad, va oferir alguns sobris consells als planificadors de Washington fa gairebé mig segle. Lamentablement, no només no se li va prestar atenció, sinó que ja no té sentit qualificar els errors imperials acumulats i en cascada com a mers “errors”.

És evident que cada nació té les seves especificitats objectives i subjectives úniques. Aquestes són les que, en última instància, defineixen i situen el país –geoestratègicament– en el sistema mundial. Els vietnamites eren, objectivament, una nació més del Tercer Món. Tanmateix, la formidable resistència organitzada contra la inqüestionable supremacia planetària estatunidenca és la sorprenent característica subjectiva i particular del Vietnam en aquella època.

Tot i l’enorme cost humà que va suposar el Vietnam, la brutal guerra aèria i terrestre estatunidenca de més d’una dècada no va poder derrotar la resistència. Almenys, no ho va poder fer militarment.

Tanmateix, des del punt de vista polític, el missatge de Washington es va enviar alt i clar. Si una nació del Tercer Món, o del Sud Global, no se sotmetia al gran disseny estatunidenc per al món, en pagaria un preu alt. Vietnam va ser totalment destruït per un bombardeig massiu sostingut any rere any. Quina mena d’independència i sobirania es podia tenir quan gairebé no feia cap efecte en la trastornada hegemonia estatunidenca?

La dominació global dels Estats Units seguiria manifestant-se en els cops d’Estat i les guerres per delegació que els Estats Units van seguir mantenint –amb èxit pel que fa a les seves ambicions imperials– durant les dècades següents. El “síndrome del Vietnam” no va significar un menor intervencionisme global per part dels Estats Units. Va ser simplement un expansionisme a través d’altres mitjans –indirectes. I aquest “síndrome” va durar poc. Es va superar en el moment del gran desplegament militar estatunidenc a la Guerra del Golf de 1990-91.

Els escenaris de Saigon el 1975 i Kabul el 2021 són notablement similars, tot i les considerables diferències ideològiques de les forces polítiques autòctones implicades. L’absoluta humiliació dels Estats Units en els dos casos és massa palpable. No obstant, hi ha una diferència crucial: els dos esdeveniments tenen lloc en contextos globals molt diferents. I això ha definit la forma en què els talibans han reprès ara l’Afganistan.

El 1996, els naixents talibans van trigar dos anys a derrotar un grup de senyors de la guerra abans d’establir el seu regnat sobre el país des de Kabul. El nou moviment d'”estudiants”, o talibans, comptava amb el suport obert i total, en tots els sentits, inclòs el militar, del Pakistan. Els talibans no només no han rebut aquesta vegada un suport ni remotament semblant per part d’Islamabad ni de cap altre lloc, sinó que a més han hagut d’enfrontar-se al que sobre el paper és un enemic molt més descoratjador: personal militar i de seguretat afganès fortament entrenat i armat que supera àmpliament els 300.000 efectius. I, per descomptat, els atacs aeris estatunidencs.

Hem vist davant dels nostres ulls la sorprenent rapidesa amb què aquesta insurgència d’ètnia paixtu s’ha apoderat de l’Afganistan un cop que va començar l’anunciat oficialment principi de la fi de l’ocupació occidental. El govern titella estatunidenc a Saigon va durar uns tres anys ben bons després de la retirada dels Estats Units el 1972. De fet, fins i tot el règim titella soviètic a Kabul va durar uns tres anys després de la retirada dels soviètics el 1989. El govern d’Ashraf Ghani , en canvi, s’ha ensorrat fins i tot abans del termini de retirada estatunidenca.

Per subratllar aquest fet nou: els talibans d’avui, a diferència dels de la dècada de 1990, han aconseguit el que tenen a l’Afganistan més o menys pel seu compte. Resulta notable quan es compara el seu assoliment amb la incapacitat, per exemple, dels “rebels moderats” a Síria. Finançats amb centenars de milions de dòlars i armats fins a les dents per una sèrie d’actors regionals i occidentals (principalment els Estats Units), aquesta oposició no tan moderada no ha pogut derrocar el règim d’Assad.

Per molt important que fos el suport rus i iranià/Hezbollah al govern sirià, no s’aproxima en absolut a la magnitud de les dues dècades d’ocupació occidental de l’Afganistan. El país ha estat testimoni de 20 anys d’atacs aeris dels Estats Units i l’OTAN, d’operacions terrestres de fins a 150.000 forces estrangeres, d’un nombre igual, si no major, de mercenaris i contractistes privats, de l’armament i la formació de l’Exèrcit Nacional afganès (ANA) i de personal de seguretat, amb una quantitat de prop de 2 bilions de dòlars per a tota aquesta empresa, només per veure, al final, com el feu titella apuntalat a Kabul perdia el poder tan ràpidament i vergonyosa quan havia d’enfrontar-se a qualsevol resistència per si mateix.

El significat polític més ampli del que ha passat ara a l’Afganistan és el que el distingeix de la caiguda de Saigon el 1975. La guerra i la derrota militar al Vietnam, com va assenyalar Eqbal Ahmad, va ser un colossal error estatunidenc. Més enllà de la seva importància geopolítica, la guerra del Vietnam es va cobrar un tràgic peatge humà de proporcions èpiques.

Però els Estats Units van poder sobreviure fàcilment a aquella derrota militar, de nou políticament parlant. Els Estats Units van mantenir el seu estatus hegemònic mundial de superpotència que “mana”. Un país que somiï amb la independència i la sobirania pot oposar una resistència valenta a l’imperi estatunidenc. Però fins i tot si aquesta resistència “guanya”, com va fer el Viet Cong, el seu país hauria estat aixafat fins a esdevenir un paisatge lunar. Al final, aquesta nació del Tercer Món es veuria obligada políticament i econòmica a tornar al seu estatus servil en l’ordre global dirigit pels Estats Units.

I això és el que diferencia la derrota de Saigon el 1975 de la de Kabul el 2021. Les últimes dècades, els Estats Units han passat d’un declivi constant com a potència hegemònica a un de precipitat. Les desastroses guerres de l’Iraq i l’Afganistan han validat encara més aquesta valoració.

Per tant, el que ha passat ara a l’Afganistan no és només un altre “error” imperial. És una manifestació nua, amb la seva sorprenent seqüència d’esdeveniments i la seva espectacular òptica, de la crisi terminal de l’imperi. Les dues darreres setmanes, que han culminat amb la presa de Kabul per part dels talibans, representen ni més ni menys que l’etapa final de l’imperi estatunidenc de postguerra.

En lloc de limitar-se a examinar els dos esdeveniments en si mateixos, Saigon el 1975 i Kabul el 2021, respectivament, hem d’avaluar la posició global estructural objectiva dels Estats Units abans i després de cada intervenció militar. I aquí hi ha el quid de la qüestió. Estats Units era absolutament dominant tant abans com després de l'”error” al Vietnam. Fins i tot després d’aquest “error”, el món seguia dividit entre l’Occident guanyador i la resta.

Això ja no és així. La caiguda de Kabul ha estat simptomàtica i producte d’un procés de dècades de greu afebliment del poder, l’autoritat i la legitimitat dels Estats Units, en definitiva, de la seva hegemonia. El món s’ha tornat definitivament multipolar, especialment amb el fenomenal ascens de la Xina. S’ha produït un profund descentrament d’Occident en el sistema mundial que ha intentat dominar durant més de 500 anys.

La retirada de les forces estatunidenques a Kabul, per tant, pot ser no només el toc de difunts simbòlic de l’excepcionalisme i l’expansionisme estatunidencs –narratives i processos que defineixen la nació des del seu naixement–, sinó també una de les últimes pàgines del capítol de la història eurocèntrica.

Font: CGTN

facebook
Twitter
Follow