De fet, al llarg de mil·lennis, molta gent petita (des de creients a ateus) ha canviat el curs de la història: el cas del doctor Eben Alexander i el seu petit fill Bond

Aquest article és com una prolongació de l’anterior: l’aclareix i el completa de cara a aquells que, no sentint-se cristians, comparteixen moltes de les inquietuds i anhels que hi vaig exposar. Són formulacions diferents les que faig en un i altre cas, però que mantenen a l’uníson la certesa expressada per tots aquells que estan des de fa anys lluitant per una globalització de rostre humà, per tots aquells que encara segueixen convençuts que podem assolir un món incomparablement més just i millor que l’actual.

El meu anterior article, que tancava un cicle de trenta anys i que pretenia ser una mena de testament espiritual, estava dirigit al meu entorn proper, un entorn cristià. És el que se sol fer quan hom realitza un testament. Tret que no sigui una persona tan important que el seu testament tingui conseqüències internacionals. Cosa que no és el meu cas, tot i que algunes persones que em són molt properes hagin confós la meva certesa íntima que “per a Déu no hi ha res impossible (Lluc 1, 37)” –i que, per tant, podem i hem d’enfrontar-nos als grans poders d’aquest món–, amb una immadura o malsana omnipotència personal, que m’han retret.

La veritat és l’arma més poderosa en la guerra psicològica, tan decisiva per a la victòria militar

Fins i tot sense necessitat de recórrer a l’existència d’una divinitat personal ni a les il·lusions de somiadors com mahatma Gandhi (“Una minoria d’un de sol i la veritat es poden enfrontar a un imperi”) o a Martin Luther King (“He tingut un somni… ”), hauríem de ser conscients que, lentament però inexorablement, la veritat-realitat (Satya en sanscrit) es va imposant sempre a l’engany, a la propaganda i a la desinformació.

Això és ser una persona autènticament realista: ser capaços de reconèixer aquesta constatació històrica, experimental, encara que els temps evolutius superin enormement els nostres personals. Paradoxalment, aquells que tenen deformat el seu sentit de la realitat a causa de l’actual mentalitat positivista-cientificista, de resultats immediats i ben visibles, que mengen menjar ràpid-escombraries, etc. ens retreuen manca de realisme als qui tenim una visió més global i estesa de la realitat.

Després d’un breu recorregut històric des dels antics mètodes usats en les operacions psicològiques militars (com, per exemple, el llançament de fullets als camps de batalla) fins als actuals (desinformació i engany massius als grans mitjans, a les xarxes socials, etc. .), Basma Oaddour conclou així l’apartat final, titulat “La veritat és l’arma més poderosa en la guerra psicològica”, del seu article que porta per títol “Operacions psicològiques militars dels EUA (PSYOP): ‘L’ús de la informació com a arma’ en suport de la conquesta militar global”:

“[El Sr. Scott Bennett, exoficial de guerra psicològica dels Estats Units en una entrevista a Síria Times] va respondre una pregunta sobre la millor i més efectiva manera d’afrontar la guerra PSY dient:

‘La veritat és l’arma més poderosa en la guerra psicològica. Les mentides no s’hi poden oposar, ni la intimidació enganyosa o els comentaristes agressius se’n poden defensar. La veritat ressona als cors i les ments dels pensadors independents. L’alternativa als principals mitjans de comunicació són les veus, les plataformes i els mitjans alternatius que diuen el contrari de la propaganda; i mostrar fets, xifres i exemples… Com a resultat de la cultura de cancel·lació i el tancament de plataformes de vídeo de periodistes independents i persones que diuen la veritat sobre diversos temes, sorgeixen noves plataformes com Odyssey, Rumble, Radion i altres… Aquests nous mitjans i els nous líders que sorgeixin seran les primeres línies de la nova guerra per la informació que s’està desenvolupant als Estats Units.’

Els anys entre 1945 i el final de la Segona Guerra Mundial fins a principis de la dècada de 1950 van ser fonamentals en el desenvolupament de la comunicació massiva en les ciències socials i la guerra psicològica del govern dels Estats Units.

Les llavors es van plantar a principis de 1942 durant la guerra quan el president Franklin Delano Roosevelt va nomenar l’advocat de Wall Street William ‘Wild Bill’ Donovan, director de la predecessora de la CIA, l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS). Donovan va ser ‘un dels primers als Estats Units a articular una teoria més o menys unificada de la guerra psicològica’. La va anomenar ‘l’enginyeria del consentiment’ amb la idea que les campanyes de propaganda en temps de pau podrien adaptar-se efectivament a la guerra oberta.

Christopher Simpson, l’autor de molts llibres sobre la història i la política dels mitjans de comunicació, la Guerra Freda i les agències de seguretat nacional, ha descrit el terme ‘guerra psicològica’ com a derivat d’una paraula alemanya Weltanshauungkrieg (literalment guerra de visió del món), creada pels nazis, que va significar una aplicació científica de la propaganda, el terror i la pressió estatal per assegurar la victòria ideològica sobre els enemics. Donovan va entendre les tàctiques psicològiques nazis com a font vital d’idees i l’ús del terme es va estendre per tota la comunitat d’intel·ligència dels Estats Units.”

L’única cosa important en aquesta vida

El fet que en el meu article anterior no faci cap referència als no cristians no pot ser interpretat com un menyspreu envers ells. Un menyspreu semblant al que jo mateix criticava per part de Ken Wilber envers l’espiritualitat cristiana, una espiritualitat inferior, segons ell, com tota espiritualitat teista. No, res més lluny de la meva intenció. Aquests judicis de valor estan fora de lloc, fins i tot en algú que creu que Jesús és –en expressió de Teillard de Chardin– l’Alfa i l’Omega de l’Univers. Al mateix Evangeli apareix molt clara la posició de Jesús al respecte: “I us dic que en vindran molts de l’orient i de l’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob al regne del cel (Mateu 8, 11 i Lluc 13, 29)”.

És una cosa que queda especialment en relleu en una paràbola clau per entendre el pensament de Jesús sobre aquestes qüestions. Es tracta de la paràbola del Judici Final (Mateu 25, 31-46). Una paràbola que s’emmarca en tota una tradició mil·lenària profètica, que Jesús porta a la culminació. Una tradició profètica que recorda una vegada i una altra que el veritable culte, la veritable religió i la veritable espiritualitat, aquelles que agraden a Déu, no són altres que la pràctica de la justícia social i la misericòrdia cap als més desvalguts. Cosa que Ken Wilber i tants altres gurus de moda, amb les seves elitistes espiritualitats superiors no dualistes i no teistes, semblen incapaços d’entendre:

“En aquell temps, Jesús va dir als seus deixebles: Quan el Fill de l’home vingui en la seva glòria acompanyat de tots els seus àngels, llavors s’asseurà al seu tron ​​de glòria. Seran congregades davant seu totes les nacions, i ell separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits. Posarà les ovelles a la seva dreta, i els cabrits a la seva esquerra.

Aleshores dirà el Rei als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu l’herència del Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.’ Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, quan us vam veure afamat, i us donàrem menjar; o que teníeu set i us donàrem beure? Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o que anàveu despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?’

Aleshores dirà també als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern preparat per al Diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no m’acollíreu; anava despullat, i no em vestíreu; estava malalt o a la presó, i no em visitàreu.’ I el Rei els respondrà: ‘En veritat us dic que tot allò que deixàreu de fer a un d’aquests més petits, també a mi m’ho deixàreu de fer.’ I aquests aniran a un càstig etern, i els justos a una vida eterna.”

Per als qui no ens escandalitzem de les pretensions de divinitat de Jesús, perquè ressonen misteriosament en el nostre cor profund, que assenteix davant d’elles; per als qui hem superat el rebuig a les “moralines” sexuals decadents en què ens van educar, acompanyades de condemnes insanes, i sabem diferenciar el missatge original de Jesús de tots els afegits postissos posteriors; per als qui creiem que la categoria de Judici Final és l’adequada davant de la perversió i psicopatia d’aquells grans criminals que no senten mai culpa; per als qui som capaços d’observar que Jesús era duríssim davant d’aquests grans hipòcrites (Mateu 23, 27-39) que es fan dir benefactors de la humanitat (Lluc 22, 26) alhora que era summament comprensiu i amable amb els pecadors (Lluc 15, 11-32)… aquesta paràbola és summament reveladora: l’única cosa important en aquesta vida no són les creences religioses, ni les reflexions espirituals sobre la nostra no-dualitat amb tothom i amb tot, ni el sentimentalisme caritatiu, sinó l’autèntic amor i l’empatia veritable que es concreten en fets.

Paradoxalment, aquells que Jesús considera com els seus en aquesta paràbola, ni tan sols eren conscients de ser-ho. Segons el Senyor ressuscitat aquesta és l’única espiritualitat superior, ja sigui cristià, ateu, practicant zen, de l’advaita hindú o de qualsevol altra espiritualitat superior segons Ken Wilber. Per contra, els qui són conscients de la seva suposada superioritat estan en realitat tancats en ells mateixos. Això és el que vaig escriure al respecte al llibre Els cinc principis superiors:

“Aquesta subtil convicció sobre la superioritat d’aquestes pràctiques místiques no-duals respecte a ‘les religions’, l’he comprovat (i patit) també en les relacions quotidianes. En el meu afany per aprendre de tothom, des de l’actitud permanent d’aprenent, he tret temps a la meva vida per viatjar repetidament a Israel i conèixer millor el judaisme, per viatjar a l’Índia i conèixer millor l’hinduisme, per practicar el zen des de fa dècades (amb un parell de viatges al Japó inclosos) i coneixe’l millor… Ho he fet degut, en gran mesura, a la meva preocupació per la pau mundial, a la meva convicció sobre la importància que tenen les religions per assolir-la i al meu interès per conèixer millor aquests aliats i companys de camí en aquesta recerca de la pau. Uns companys i germans que, des de fa mil·lennis, han elaborat unes valuoses tècniques de silenciament interior, han cultivat el despreniment i s’han obert a la compassió. Però no ho he fet, gens ni mica, perquè no hagi trobat en el Crist ressuscitat tot el que necessito per avançar pel camí que em toca caminar en aquesta vida. Un Crist ressuscitat que omple tota la meva vida, que satisfà totes les meves aspiracions, que em guia i ajuda en la missió que m’ha encomanat.

Tanmateix, aquesta actitud d’aprenent ha estat sovint mal entesa per altres persones (persones que, al seu torn, no van fer mai el menor pas per coneixe’ns millor a nosaltres i al sentit profund de les nostres pròpies pràctiques espirituals): ha estat interpretada com la confirmació que els cristians hem de cercar, finalment, la veritable experiència mística fora de la nostra religió; o com la confirmació que, els qui som persones públiques per les nostres activitats internacionals per la pau, som en realitat uns simples principiants en allò veritablement important, que és la pràctica de la meditació; o com d’altres coses per l’estil. Alguna vegada em sento temptat d’abandonar aquesta mena de diàleg interreligiós particular. No tant pel maltractament cap a la meva persona com pel menyspreu cap al cristianisme o pels qui donen la seva vida per la justícia i la pau amb una generositat de la qual estan mancats molts ‘espirituals’. Però he acabat dient-me a mi mateix: ‘S’ha de seguir!’. Per tot això, al llarg de les darreres dècades he entès i recordat amb freqüència aquell consell de Jesús: ‘Vosaltres, en canvi, no us deixeu dir Rabbí, perquè un de sol és el vostre Mestre; i vosaltres sou tots germans. […] Ni tampoc us deixeu dir Preceptors, perquè un de sol és el vostre Preceptor: Crist (Mateu 23, 8 i 11)’.”

Existeix un Déu personal?

En un apartat del capítol segon del llibre Els cinc principis superiors em vaig atrevir a afrontar la qüestió sobre un Déu personal. És una gran qüestió metafísica i teològica, però, alhora, com veurem al següent apartat, una qüestió que condiciona radicalment la nostra vida quotidiana. Com a introducció, doncs, a l’apartat que segueix i que és el central en aquest article, transcriuré alguna cosa del que ja vaig expressar llavors:

“Hi ha un important desajust entre la realitat i la percepció tridimensional que en tenim. La nostra ment és incapaç de visualitzar una mica més enllà de la tridimensionalitat. És incapaç de visualitzar una mica més enllà d’uns objectes tridimensionals separats entre si i separats del temps, percebut com una cosa que avança linealment des del passat cap al futur. Però del que sí que és capaç la nostra ment és de constatar les distorsions que es produeixen quan eliminem una dimensió. És a dir, les distorsions que es produeixen quan intentem plasmar en dues dimensions (el mapa) allò que en realitat és tridimensional (el globus). Això ens resultarà altament alliçonador quan intentem apropar-nos a l’àmbit del Misteri amb categories tridimensionals, quan intentem parlar de Déu amb categoria personals, i es produeixin unes distorsions semblants. A més de comprendre i moure’ns bé tant en un mapa com en una esfera, captem i comprenem bé els desajustos que es produeixen en eliminar una dimensió i tractar de reduir el que és tridimensional al que és bidimensional.

Podríem dir que el mapa de Mallorca no és en realitat Mallorca i, alhora, marcar amb el nostre dit el mapa de Mallorca en un mapamundi, dient ‘aquesta és Mallorca’, quan algú ens pregunti sobre ella. Tot depèn del nivell de realitat o marc de referència en el que ens estem movent. Podríem igualment afirmar que demà el Sol sortirà a les 7,30h, malgrat que el Sol està sempre relativament estacionari (dins del seu propi i ‘petit’ sistema solar, tot i que aquest es mou a velocitats vertiginoses en relació amb la nostra galàxia, la Via Làctia) i que només és el gir de la Terra el que, aparentment, el fa ‘sortir’. Seria una afirmació precisa i exacta en el seu àmbit de realitat, encara que només en ell.

De la mateixa manera, un veritable místic podria dir-nos ‘Déu és l’única cosa real’ i, alhora, ‘No existeix un Déu personal’. O simplement ‘Déu no existeix’. El gran fenomenòleg de les religions i teòleg protestant alemany Rudolf Otto (1869-1937) sabia molt bé què deia quan afirmava que el més característic del veritable místic és la seva integració dels aparents oposats. Realment el mateix concepte d’existència és inadequat per parlar de Déu, és també un ‘mapa’: no ​​sabem gairebé res, per exemple, ni de la matèria fosca ni de l’energia fosca (per això se les va anomenar fosques), que pel que sembla constitueixen més del 25% i del 70%, respectivament, de l’Univers observable; tampoc no podem ni imaginar què era el que existia ‘abans’ del Big Bang; ni sabem què és el que ‘hi ha’ als forats negres, en els que l’espai-temps ha col·lapsat… De quina existència parlaríem, per tant, en dir que creiem en l’existència de Déu?

[…] crec que és cert que l’existència (suposada o real) d’un Déu personal difícilment es pot convertir en una formulació coherent (no paradoxal) i, encara menys, en una definició dogmàtica. Només és una metàfora, una paràbola. Quina persona o ment podria haver creat aquest immens i inimaginable Univers que cada dia ens sorprèn i aclapara més?

Però es tracta, i això és el decisiu que vull destacar, d’una paràbola que, com els mapes, ens revela molt. Ens revela molt, que sempre serà molt poc, de la inconcebible amabilitat, bellesa i plenitud d’aquest misteri inefable que anomenem Déu. Un Misteri en què el cristià intueix, o fins i tot percep amb claredat, atributs que evoquen els trets més sublims d’una cosa tan subtil com són les relacions interpersonals. Aquesta crec que és una de les extraordinàries aportacions de Jesús de Natzaret a la humanitat: anomenar Abbà, Papa, a aquest Misteri inefable. I, sobretot, obrir-se a Ell en la pregària (sense imaginar-lo sota cap forma concreta i sense definir-lo sota cap concepte) i posar-se totalment a les seves mans fins al seu darrer sospir. Qualificar aquesta extraordinària experiència (que els cristians anomenem ‘filiació divina’) d”estadi místic inferior’ respecte a la ‘mística sense forma’ em sembla que, en la més benèvola de les crítiques, suposa un coneixement insuficient de l’espiritualitat cristiana.

Aquest va ser el meu redescobriment del Déu pare-mare, uns anys després d’haver estat enlluernat per l’extraordinari apofatisme budista. És en aquest sentit, analògic, però plenament vàlid, en el que podem afirmar que Déu és com un pare misericordiós. […]

De James Jeans en rescato unes interessants reflexions que, en essència, venen a dir: els darrers descobriments de la física ‘ens mostren com a evident l’existència d’una força planificadora i controladora a l’Univers que té alguna cosa en comú amb les nostres ments individuals’. Però a més obre altres qüestions suggestives i paradoxals, com la referent a ‘una mena d’acció a distància alhora en l’espai i en el temps’; o la referent a la ‘realitat’ d’una matèria que es comporta com a pensament pur…

[…] Tot això ens porta exactament a allò que estic intentant argumentar: si hi ha algunes categories que ens acostin (el poc que la nostra limitada comprensió pot acostar-nos) a aquest Misteri o Absolut innombrable, aquestes són les categories relacionades amb el més complex dels fenòmens coneguts, la ment humana. […]

És a més important ser conscient que la metàfora no només és necessària per parlar de Déu sinó fins i tot també per parlar de la realitat. Així, per exemple, parlar d’un abans del Big Bang és totalment inapropiat, ja que va ser en el Big Bang quan ‘va aparèixer’ el temps. És per tant una manera metafòrica de parlar. De vegades s’explica el Big Bang com la explosió descomunal inicial d’una minúscula partícula que va donar origen a l’Univers. Però, en realitat, es va tractar d’un esdeveniment tan singular que aquesta imatge tampoc és adequada. L’únic que se’n podria dir és que es va tractar d’un esdeveniment inimaginable en què es va originar l’univers increïblement immens a partir d’un punt de volum nul i densitat infinita, a partir d’una singularitat espaciotemporal matemàticament paradoxal. I aquest Univers que ‘va néixer’ llavors i que s’expandeix acceleradament, cap on s’expandeix? Què hi ha més enllà d’ell? I si deixem l’àmbit de l’immensament gran i ens internem en el que és increïblement minúscul, el nostre llenguatge habitual unívoc es fa més inadequat encara.

Al seu llibre La part i el tot, Werner Heisenberg escrivia: ‘La teoria quàntica és un formidable exemple que es pot haver comprès una problemàtica (estat de coses) amb tota claredat, i entendre al mateix temps que només se’n pot parlar amb imatges i paràboles’.”

El cas de doctor Eben Alexander

Ja fa uns anys que el cas del doctor Eben Alexander va tenir una gran repercussió pública. El seu llibre La Prova del Cel va ser el número u en vendes als Estats Units durant força temps. El coma profund i perllongat, durant sis dies, per una estranya meningitis bacteriana patida per algú que era precisament un gran i reconegut neurocirurgià, va ser una cosa realment excepcional. A més, el seu cas em resulta especialment interessant per exemplificar tot el que vinc exposant en aquest article a diferència del que vaig exposar a l’anterior.

Es tractava d’alguna cosa més que un agnòstic: el doctor, absolutament absort en el seu món científic positivista, era a la pràctica un ateu tancat a tot allò que tingués alguna cosa a veure amb Déu, l’ànima o l’espiritualitat. A més, encara ara, després de la seva transcendental experiència, no sembla presentar-se necessàriament com un devot cristià sinó més aviat com algú que ja sap que es pot establir amb Déu una relació personal i que l’única cosa real i l’única cosa que importa és l’amor. És, per tant, un arquetip força perfecte del que intento exposar en aquest article:

“[…] la ‘veu’ d’aquell Ésser era càlida i –per estrany que pugui semblar això– personal. Comprenia els éssers humans i posseïa les mateixes qualitats que nosaltres, només que en una mesura infinitament superior. Em coneixia a mi en total profunditat i desbordava totes les qualitats que sempre he associat amb els éssers humans i només amb ells: calidesa, compassió, emoció… i fins i tot ironia i sentit de l’humor.

[…] em va revelar que no hi ha un sol univers sinó molts –més, de fet, dels que jo podria arribar a concebre–, però que l’amor resideix al centre de tots ells. El mal també hi és present, però únicament en quantitats diminutes. El mal és necessari perquè sense ell el lliure albir seria impossible i sense lliure albir no podia haver-hi creixement, ni avenç, ni cap possibilitat que ens convertíssim en allò que Déu vol que arribem a ser. Per molt terrible i poderós que de vegades pugui semblar el mal en un món com el nostre, en conjunt l’amor és aclaparadorament dominant i al final acabarà triomfant. […]

Vaig veure la Terra com una mota blau pàl·lid en la immensa negror de l’espai físic. Vaig poder constatar que era un lloc on s’hi entremesclaven el bé i el mal, cosa que constituïa una de les seves característiques úniques. Fins i tot a la Terra hi ha molt més bé que mal, però és un lloc on es permet que el mal adquireixi influència d’una manera que seria completament impensable en els nivells superiors de l’existència. El fet que de vegades triomfés era una cosa coneguda i permesa pel Creador, com a necessària conseqüència del lliure albir que havia concedit a éssers com nosaltres. […]

Un dels errors més grans que comet la gent en pensar en Déu és concebre’l com un ésser impersonal. Sí, Déu excedeix tota mesura, és la perfecció de l’univers que la ciència intenta amb prou feines mesurar i comprendre. Tot i això –de nou paradoxalment–, Om també és ‘humà’, fins i tot més que tu i jo. Om comprèn la nostra situació i sent per ella una simpatia més profunda i personal de la que podem imaginar, perquè sap el que hem oblidat i comprèn la terrible càrrega que suposa viure en l’amnèsia del Diví, encara que sigui un simple moment. […]

No hi ha ningú que no sigui objecte d’amor en tot moment. A tots ens coneix i ens estima profundament un Creador la capacitat de protecció i afecte del qual supera la nostra capacitat de comprensió. I aquesta és una veritat que no ha de seguir en secret. […]

Al cor de la més infinita unitat, seguia existint aquesta dualitat. […]

No vaig sentir mai directament la veu d’Om, ni vaig veure la seva cara. Era com si em parlés a través d’uns pensaments que eren com grans onades que es trencaven sobre mi, que ho aixecaven tot al meu voltant i em mostraven que hi ha un teixit més profund de l’existència, un teixit del qual tots en formem part, encara que en general no en siguem conscients. Així que, m’estava comunicant directament amb Déu? Sense cap dubte. Així expressat, sona a megalomania. Però quan estava passant, jo no ho percebia així. De fet, em feia la sensació que només estava fent allò que tota ànima és capaç de fer quan abandona el cos i el que podem fer fins i tot ara mateix per mitjà de diferents tècniques de pregària o de meditació profunda. Comunicar-se amb Déu és l’experiència més extraordinària que es pugui imaginar, però alhora és la més natural del món, perquè Déu és present en tots nosaltres en tot moment. Omniscient, omnipotent, personal… i font d´amor incondicional. Tots estem connectats com un de sol a través del nostre diví enllaç amb Déu.”

Va ser només a posteriori quan va recuperar l’autèntic sentit de les pràctiques religioses a l’església, de la qual en vivia força allunyat:

“No vaig tornar a l’església fins al desembre del 2008, quan Holley em va arrossegar a un servei el segon diumenge d’Advent. Seguia feble, una mica alterat mentalment i massa flac. La meva dona i jo ens vam asseure a primera fila. Michael Sullivan, que presidia el servei aquell dia, es va acostar per preguntar-me si em venia de gust bufar la segona espelma de la corona d’Advent. La veritat és que no en tenia gaires ganes, però alguna cosa dins meu em va dir que ho fes. Em vaig aixecar, em vaig recolzar al passamans de bronze i vaig caminar amb sorprenent facilitat cap a la zona de l’altar.

El record sobre el temps que havia passat fora del meu cos seguia fresc a la meva memòria i tot el que veia en aquell lloc que mai abans havia aconseguit commoure’m gaire m’ho tornava amb forces redoblades. […] Els finestrals de vidre tintat, amb els seus núvols i els seus àngels, em tornaven a la celestial bellesa del Portal. Una pintura de Jesús partint el pa amb els deixebles evocava la comunió del Nucli. Em vaig estremir en recordar la felicitat de l’infinit i incondicional amor que havia conegut allà.

Per fi comprenia el sentit de la religió. Almenys el sentit que hauria d’haver tingut. Jo no creia simplement en Déu; coneixia Déu. Mentre m’acostava a l’altar per rebre la comunió, sengles reguerons de llàgrimes solcaven les meves galtes.”

Però va ser el seu petit fill Bond qui va començar a canviar el curs dels esdeveniments

Que un nen de deu anys hagi estat, amb el seu intens amor cap al seu pare moribund i la seva profunda fe, el protagonista inicial dels grans esdeveniments que seguirien (tinguem en compte que estan sent milions d’éssers humans els qui estan sent influenciats pel llibre del seu pare) em sembla d’un extraordinari interès per provar “científicament” la tesi d’aquest i el meu anterior article: fins i tot el més petit de nosaltres pot canviar el curs del futur.

“[Bond] va esperar a l’altra banda de la porta, on va poder sentir part del que deia el metge. Prou per comprendre quina era la situació real. Per comprendre que el seu pare, en efecte, no tornaria. Mai. Va córrer a la meva habitació i va pujar al meu llit. Entre sanglots, em va besar el front i em va acariciar les espatlles. Aleshores, em va aixecar les parpelles i em va dir: ‘Et posaràs bé, papa, et posaràs bé’. Ho va continuar repetint una vegada rere l’altra, creient, com només ho pot fer un nen, que, si ho deia un nombre suficient de vegades, al final acabaria per convertir-se en realitat.”

Sis dies abans d’aquesta reacció de Bond, el seu pare, en el darrer instant abans d’entrar en coma, havia demanat auxili a Déu amb aquella intensitat que sempre és escoltada:

“Que em diagnostiquessin un cas raríssim de meningitis bacteriana per E. coli no va ser l’única cosa extraordinària del meu primer dia d’estada a l’hospital. En els moments previs a la meva sortida del servei d’Urgències, després de dues hores de gemecs i udols animals, vaig quedar en silenci complet. I llavors, com a sortit del no-res, vaig llançar un crit format per dues paraules. Dues paraules tan perfectament articulades que tots els metges i infermers presents, així com Holley, que es trobava a l’altra banda de la cortina, a pocs passos de distància, les van sentir amb nitidesa:

– Déu, ajuda’m!

Tots van córrer a la llitera. Però quan van arribar al meu costat, estava totalment inconscient. No recordo res sobre la meva estada a Urgències, inclòs aquell crit d’auxili. Però va ser la darrera cosa que vaig dir en set dies.”

El fet és que, com explica el doctor Alexander, va ser el seu petit fill de deu anys, Bond, el qui el va fer tornar des del Més Enllà:

“El rostre va anar cobrant més definició, fins que finalment vaig poder veure que el seu amo estava suplicant que jo tornés, que afrontés el terrible descens cap al món inferior per tornar al seu costat. Seguia sense comprendre les seves paraules, però d’alguna manera em van transmetre la idea que encara hi havia coses que em lligaven al món d’allà baix, que encara, com se sol dir, ‘seguia en joc’. Era important que tornés. Hi tenia vincles allà, vincles que no podia descuidar. Com més clar es tornava el rostre, més conscient em tornava d’allò. I més bé reconeixia el rostre. El rostre d’un nen.

[…] en aquell moment, mentre Sylvia i Bond em miraven el rostre enfonsat, negant-se obstinadament a acceptar el que acabava de dir el metge, va passar alguna cosa. Els meus ulls es van obrir.”

Així que, gràcies a Bond, milions d’éssers humans avui estan trobant fe, esperança i consol (cosa molt semblant al que va succeir a la trentena d’amigues/cs d’El Ressuscitat) en el testimoni del seu pare, un eminent neurocirurgià tancat en el seu món científic positivista, però a qui Déu va mostrar uns prodigiosos horitzons incommensurablement més amplis que aquells en els que vivia:

“Tots aquells llibres [sobre experiències properes a la mort que va començar a llegir apassionadament després de la seva sortida del coma], aquell material, eren allà abans de la meva experiència, és clar. Però no els havia vist mai. No només perquè no els hagués llegit. Era alguna cosa més. Simplement, no m’havia obert mai a la possibilitat que hi hagués alguna cosa autèntica en la idea que una part de nosaltres sobreviu a la mort. Era el típic metge que respon a aquestes coses amb una combinació de somrient indulgència i escepticisme. I com a tal, et puc dir que la majoria dels escèptics no ho són en realitat. Per ser veritablement escèptic, hom ha d’examinar alguna cosa i prendre-s’ho seriosament. I jo, com la majoria dels meus col·legues de professió, no havia fet mai l’esforç d’estudiar el tema de les EPM [Experiències Properes a la Mort]. Simplement, havia ‘sabut’ que no podien ser certes. […]

Sé que hi haurà gent que intentarà restar validesa a la meva experiència per qualsevol mitjà, i altres que es negaran a creure-la des del començament, adduint que el que explico no té base ‘científica’ i no podria ser res més que un somni absurd i febril. Però jo sé quina és la veritat. I tant pels qui viuen aquí a la Terra com per aquells que vaig conèixer més enllà d’aquest regne, sé que és el meu deure –com a científic i per tant cercador de la veritat i també com a metge consagrat a ajudar els meus semblants– transmetre a tota la gent que pugui que el que vaig experimentar és cert, va ser real i és molt important. No només per a mi, sinó per a tots nosaltres.

Al meu viatge no vaig descobrir només l’amor, sinó també qui som i la profunda mesura en què estem connectats, és a dir, el veritable sentit de tota existència. Allà dalt vaig descobrir qui sóc i en tornar aquí vaig comprendre que els darrers caps per lligar del meu ésser s’estaven lligant.

T’estimen. Són les paraules que necessitava sentir com a orfe, com a nen a qui havien abandonat. Però també és el que tots necessitem sentir en aquesta era de materialisme, perquè en termes de la nostra autèntica identitat, de la nostra veritable procedència i del nostre destí final, tots ens sentim (equivocadament) com a orfes. Si no recuperem el record de la nostra connexió profunda i de l’amor incondicional del nostre Creador, sempre ens sentirem així aquí, a la Terra.

Així que sóc aquí. Continuo sent un científic. Continuo sent un metge. I com a tal tinc dos deures essencials: honorar la veritat i guarir els altres. Aquest és el sentit autèntic de la meva història. Una història que, com més temps passa, més segur estic que va passar per alguna raó. No pas perquè jo sigui especial. El que passa és que en mi van convergir dues circumstàncies que, en combinació, acaben de fer caure la idea, imposada pel reduccionisme científic, que el regne del que és material és l’únic que existeix, i la consciència i l’esperit –els teus i els meus– no són el centre i el gran misteri de l’univers. Però jo sóc la prova vivent que és així.”

Pintura: L’ascensió a l’Empiri (Hieronymus Bosch, 1500)

Es poden activar els subtítols en castellà