No hi pot haver democràcia i guerra colonial; una aspira a la decència, l’altra al feixisme. Mentrestant, els inconformistes, abans benvinguts, ara són heretges en una clandestinitat del periodisme enmig d’un paisatge d’indecent conformitat.

Espàrtac va ser una pel·lícula de Hollywood de 1960 basada en un llibre escrit secretament pel novel·lista Howard Fast, inclòs a la llista negra, i adaptat pel guionista Dalton Trumbo, un dels “10 de Hollywood” que van ser prohibits per la seva política “antiestatunidenca”. És una paràbola de resistència i heroisme que parla sense reserves dels nostres temps.

Tots dos escriptors eren comunistes i víctimes del senador Joseph McCarthy, president del Comitè d’Operacions Governamentals i del Subcomitè Permanent d’Investigacions del Senat dels Estats Units, que durant la Guerra Freda va destruir les carreres i sovint les vides dels qui tenien prou principis i valor suficients per enfrontar-se a un feixisme autòcton als Estats Units.

“Aquest és un temps fort, ara, un temps precís…”, va escriure Arthur Miller a El gresol. “Ja no vivim a la fosca tarda en què el mal es barrejava amb el bé i desconcertava el món”.

Ara hi ha un provocador “precís”; és clar per als qui ho vulguin veure i predir les seves accions. Es tracta d’una banda d’Estats liderada pels Estats Units que té com a objectiu declarat el “domini de tot l’espectre”. Rússia continua sent l’odiada, la Xina Roja la temuda.

Des de Washington i Londres, la virulència no té límits. Israel, l’anacronisme colonial i gos de presa desfermat, està armat fins a les dents i gaudeix d’una impunitat històrica perquè “nosaltres”, Occident, ens assegurem que la sang i les llàgrimes mai s’eixuguin a Palestina.

Els diputats britànics que s’atreveixen a demanar un alto el foc a Gaza són bandejats, la porta de ferro de la política bipartidista els és tancada per un líder laborista que privaria d’aigua i menjar als nens.

A l’època de McCarthy, hi havia forats per a la veritat. Els inconformistes de llavors són heretges ara; hi ha un periodisme clandestí (com aquesta web) en un paisatge de conformitat indecent. Els periodistes dissidents han estat defenestrats del “corrent dominant” (com va escriure el gran editor David Bowman); la tasca dels mitjans és invertir la veritat i donar suport a les il·lusions de la democràcia, incloent-hi una “premsa lliure”.

La socialdemocràcia s’ha reduït a l’amplada d’un paper de fumar que separa les principals polítiques dels grans partits. La seva única subscripció és a un culte capitalista, el neoliberalisme, i a una pobresa imposada descrita per un relator especial de l’ONU com “l’empobriment d’una part significativa de la població britànica.”

La guerra és avui una ombra immòbil; les guerres imperials “per sempre” es designen com a normals. L’Iraq, el model, és destruït a costa d’un milió de vides i tres milions de desposseïts. El destructor, Blair, s’enriqueix personalment i és adulat a la conferència del seu partit com un guanyador electoral.

Blair i la seva contrapart moral, Julian Assange, viuen a 14 milles de distància, un en una mansió Regency, l’altre en una cel·la en espera de ser extradit a l’infern.

Segons un estudi de la Universitat de Brown, des de l’11-S gairebé sis milions d’homes, dones i nens han estat assassinats pels Estats Units i els seus acòlits a la “Guerra Global contra el Terror”. Es construirà un monument a Washington per “celebrar” aquest assassinat massiu; el seu comitè és presidit per l’expresident George W. Bush, mentor de Blair. Afganistan, on va començar, va ser finalment devastat quan el president Biden va robar les reserves del banc nacional.

Hi ha hagut molts afganistans. El forense William Blum es va dedicar a donar sentit a un terrorisme d’Estat que poques vegades pronunciava el seu nom, per la qual cosa requereix repetició: “Al llarg de la meva vida, els Estats Units han derrocat o intentat derrocar més de 50 governs, la majoria democràcies. Han interferit en les eleccions democràtiques de 30 països. Han llançat bombes sobre la població de 30 països, la majoria pobres i indefensos. Han lluitat per suprimir moviments d’alliberament en 20 països. Han intentat assassinar innombrables dirigents”.

Potser sentireu a alguns de vosaltres dir: ja n’hi ha prou. Mentre la Solució Final de Gaza es retransmet en directe a milions de persones, les petites cares de les seves víctimes gravades a les runes bombardejades, emmarcades entre anuncis televisius de cotxes i pizza. Sí, sens dubte, ja n’hi ha prou. Com de profana és aquesta paraula “prou”?

Afganistan va ser el lloc on Occident hi va enviar joves carregats amb el ritual dels “guerrers” perquè matessin gent i en gaudissin. Sabem que alguns en van gaudir per les proves dels sociòpates del SAS australià, incloent-hi una fotografia bevent de la pròtesi d’un home afganès.

Ni un sol sociòpata ha estat acusat d’això i de crims com llençar un home per un penya-segat, matar nens a boca de canó, degollar: res d’això “en combat”. David McBride, exadvocat militar australià que va servir dues vegades a l’Afganistan, era un “veritable creient” en el sistema com quelcom moral i honorable. També creu fermament en la veritat i la lleialtat. Sap definir-les com pocs. La setmana que ve compareixerà davant un tribunal de Canberra com a presumpte delinqüent.

“Un alertador australià”, informa Kieran Pender, advocat del Centre Jurídic Australià de Drets Humans, “s’enfrontarà a un judici per denunciar horribles irregularitats. És profundament injust que la primera persona jutjada per crims de guerra a l’Afganistan sigui l’alertador i no un presumpte criminal de guerra”.

McBride pot rebre una condemna de fins a 100 anys per revelar l’encobriment del gran crim de l’Afganistan. Va intentar exercir el seu dret legal com a alertador en virtut de la Llei de Revelació d’Informació d’Interès Públic, que segons l’actual fiscal general, Mark Dreyfus, “compleix la nostra promesa de reforçar la protecció dels alertadors del sector públic.”

Tanmateix, va ser Dreyfus, ministre laborista, qui va donar el vistiplau al judici de McBride després d’una espera punitiva de quatre anys i vuit mesos des de la seva detenció a l’aeroport de Sydney, una espera que va destrossar la seva salut i la seva família.

Els qui coneixen David i coneixen l’horrible injustícia que s’ha comès amb ell omplen el carrer a Bondi, a prop de la platja de Sydney, per donar el seu alè a aquest home bo i decent. Per a ells, i per a mi, és un heroi.

McBride es va sentir ofès pel que va trobar als arxius que se li va ordenar inspeccionar. Hi havia proves de crims i del seu encobriment. Va lliurar centenars de documents secrets a l’Australian Broadcasting Corporation i al Sydney Morning Herald. La policia va assaltar les oficines de l’ABC a Sydney mentre els reporters i productors veien commocionats com els seus ordinadors eren confiscats per la Policia Federal.

El fiscal general Dreyfus, autoproclamat reformista liberal i amic dels alertadors, té el singular poder d’aturar el judici de McBride. Una recerca en la Llibertat d’Informació de les seves accions en aquest sentit revela poc, com a màxim una indiferència.

No es pot dirigir una democràcia de ple dret i una guerra colonial; una aspira a la decència; l’altra és una forma de feixisme, independentment de les seves pretensions. Fixeu-vos en els camps d’extermini de Gaza, bombardejats fins a reduir-los a pols per l’apartheid israelià. No és casualitat que a la rica però empobrida Gran Bretanya s’estigui duent a terme una “investigació” sobre l’assassinat a trets per soldats del SAS britànic de 80 afganesos, tots civils, inclosa una parella al llit.

La grotesca injustícia comesa contra David McBride està encunyada de la injustícia que consumeix al compatriota Julian Assange. Tots dos són amics meus. Cada cop que els veig, em sento optimista. “M’animes”, li dic a Julian quan aixeca un puny desafiador al final del nostre període de visites. “Em fas sentir orgullós”, li dic a David a la nostra cafeteria preferida de Sydney.

La seva valentia ha permès que molts de nosaltres, que podríem desesperar, comprenguem el veritable significat d’una resistència que tots compartim si volem impedir la conquesta de nosaltres mateixos, de la nostra consciència, del nostre amor propi, si preferim la llibertat i la decència a la conformitat i la connivència. En això, tots som Espàrtac.

Espàrtac va ser el líder rebel dels esclaus de Roma els anys 71-73 a.C. Hi ha un moment emocionant a la pel·lícula Espàrtac, protagonitzada per Kirk Douglas, quan els romans demanen als homes d’Espàrtac que identifiquin el seu líder i així ser perdonats. En lloc d’això, centenars dels seus camarades s’aixequen i alcen els punys en solidaritat i criden: “Jo soc Espàrtac!”. La rebel·lió està en marxa.

Julian i David són Espàrtac. Els palestins són Espàrtac. La gent que omple els carrers de banderes, principis i solidaritat són Espàrtac. Tots som Espàrtac si ho volem ser.

John Pilger ha guanyat dues vegades el màxim guardó britànic de periodisme i ha estat Reporter Internacional de l’Any, Reporter de Notícies de l’Any i Escriptor Descriptiu de l’Any. Ha realitzat 61 documentals i ha guanyat un Emmy, un BAFTA i el premi de la Royal Television Society. La seva “Cambodia Year Zero“ figura entre les deu pel·lícules més importants del segle XX. És el guanyador del Premi Gary Webb 2023 de Consortium News. Es pot contactar amb ell a www.johnpilger.com i a X @johnpilger.

Font: Consortium News

Foto: “Jo soc Espàrtac”