Un dels puntals fonamentals sobre el que descansa el sistema democràtic és la qualitat i la independència de la Justícia. Jutges i magistrats, quan es posen la toga han de fer abstracció de la seva ideologia personal, així com de les pressions de qualsevol mena: governamentals, econòmiques o mediàtiques. La Llei ha de ser igual per a tothom, independentment d’idees polítiques, religioses i conviccions morals. Quan aquest principi fonamental falla, tot el sistema democràtic trontolla.

La setmana passada, el Tribunal Suprem va provocar un autèntic escàndol en anul·lar, de manera vertiginosa, la sentència del mateix Tribunal que condemnava les entitats financeres a pagar retroactivament l’Impost sobre els Actes Jurídics Documentats que grava les hipoteques. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i, fins i tot, s’han convocat manifestacions de protesta a diferents ciutats de l’Estat. El Govern espanyol va aprovar un Decret Llei exprés que estableix que a partir d’ara la banca haurà de pagar aquest tribut, un gest que només ha servit per desactivar les mobilitzacions ja que la banca segueix estalviant-se els milers de milions que hauria hagut de tornar als hipotecats.

Just uns dies abans, la Justícia espanyola rebé una altra galtada, encara que no ha tengut tanta repercussió mediàtica. El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha fallat que Arnaldo Otegui i quatre membres més d’Herri Batasuna no tengueren un judici just per la falta d’imparcialitat de la jutgessa de l’Audiència Nacional, Ángela Murillo. Els injustament condemnats han passat sis anys a la presó. —Com es pot compensar aquesta monumental injustícia?

Igual que està passant amb la presidenta del Parlament de Catalunya, amb els membres del Govern de Catalunya i amb els representants de la societat civil, que fa més d’un any que pateixen presó preventiva a partir d’un relat que els atribueix un alçament violent, quan tot el món i els tribunals de justícia d’Alemanya, Bèlgica, Regne Unit i Suïssa no l’han vist enlloc. O el mateix que passa amb cantants acusats de terrorisme per les seves cançons, que s’han hagut de protegir de la injustícia espanyola en altres països europeus.

El mes de desembre acaba el mandat del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes. Mentrestant, el PP i el PSOE ja han negociat les vacants i la nova presidència. Tot augura que els dos partits no tenen intenció de resoldre els problemes de la Justícia espanyola, els quals, al meu entendre, són dos:

El primer, professionals de la Justícia, magistrats, jutges i fiscals contaminats per la seva ideologia personal: masclisme, classisme, moralisme i, especialment, el nacionalisme castellà-espanyol —excloent i sectari—, que els justifica per inventar-se relats judicials sense proves que permetin escalivar els qui amenacen la “unitat de la pàtria”.

El segon, és l’escassa formació jurídica de bastants de professionals de la Justícia. Uns perquè han fet carrera a l’empara dels partits polítics —el mateix Lesmes participà, es suposa que cobrant, a cursos organitzats per la FAES, Fundació creada per Aznar per fomentar la ideologia més conservadora—. D’altres jutges han aconseguit la plaça als Tribunals Superiors de Justícia o al Tribunal Suprem o al Consell General del Poder Judicial, gràcies al vot dels partits polítics, no a través de la carrera judicial. El resultat és que han arribat a les més altes instàncies judicials uns mals professionals, que deuen la seva carrera a un partit o a un altre i que posen la seva ideologia per davant de la Justícia. I aquests són majoria.








facebook
Twitter
Follow