La guerra està perduda, i la lluita per mantenir el «fingiment forçat» s’està obrint pas, per ser vista per tots com una falsa realitat.
Israel està entrant a la següent fase de la seva guerra contra Palestina en completar la seva presa de la Franja de Gaza, des de la frontera nord fins al corredor de Netzarim. És probable que la seva intenció sigui habilitar gradualment aquesta zona per als assentaments jueus i la seva annexió a Israel.
En un article titulat “Annexió, expulsió i assentaments israelians: Netanyahu es prepara per a la següent fase de la guerra de Gaza”, el director de Haaretz, Aluf Benn, escriu que, si es duu a terme la presa del poder, «els residents palestins que romanguin al nord de Gaza seran expulsats, com ha suggerit el general de divisió (res.) Giora Eiland, sota amenaça d’inanició i amb l’excusa de ‘protegir les seves vides’». Netanyahu i els seus partidaris veuran aquesta mesura, suggereix Benn, com un èxit de tota una vida: ampliar el territori d’Israel per primera vegada, després de 50 anys de retirades israelianes. Aquesta serà la resposta sionista de la dreta israeliana al 7 d’octubre.
Aquest canvi extraordinari s’ha produït, no només a través d’operacions militars, sinó d’un cop de ploma: el nomenament del coronel Elad Goren com a cap de l’esforç humanitari i civil a Gaza, cosa que el converteix en «governador de Gaza» durant els propers anys.
Els mitjans de comunicació occidentals no han parat tanta atenció en la dura realitat que, en els vint mesos que porta en el poder l’actual govern israelià, Ben Gvir ha armat un moviment de vigilància de 10.000 colons que ha terroritzat els palestins de Cisjordània. La policia dels territoris ocupats ja respon a l’autoritat de Ben Gvir.
El que falta en aquesta apreciació és que mentre Ben Gvir ha estat reunint el «nou exèrcit de l’Estat de Judea», el ministre de Finances Smotrich, que dirigeix l’Administració dels Territoris, ha revolucionat la situació dels colons jueus i els palestins a Cisjordània. L’autoritat a Cisjordània ha passat a mans d’un moviment tancat i messiànic de dretes que només respon davant d’un home: Smotrich (el Governador de Cisjordània en tot menys en el nom).
En allò que Nahum Barnea descriu com un sigil·lós moviment de pinça desplegat per Smotrich, un braç del poder ha residit en la seva autoritat com a ministre de Finances; el segon braç consisteix en el poder que se li ha delegat en qualitat de segon ministre del Ministeri de Defensa. L’objectiu de Smotrich, i del govern israelià –establert al ‘Pla Decisiu’ de Smotrich el 2017– no ha canviat: induir el col·lapse de l’Autoritat Palestina, impedir l’establiment d’un Estat palestí i donar als set milions de palestins que viuen entre el riu Jordà i el mar Mediterrani una opció: morir lluitant, emigrar a un altre país o viure per sempre com a vassalls en un Estat israelià més gran.
No ho dubtis, «el Pla Decisiu» per als palestins està en marxa: terroritzar els habitants de Cisjordània perquè abandonin les seves terres, destruir les infraestructures socials de Cisjordània (com a Gaza) i aplicar una dura pressió financera a la societat palestina, com a Gaza.
L’ofuscació de Netanyahu sobre el probable futur de Gaza no necessita gaire explicació. Els palestins del nord de Gaza s’enfrontaran al destí dels armenis de Nagorno-Karabakh: van ser expulsats de la regió de la nit al dia fa un any, en un ràpid moviment dels azerbaidjanesos. El món ho va veure i simplement «va seguir endavant», segons la interpretació israeliana de la història. Netanyahu ha preferit quedar-se amb una «petita mentida» sobre el futur de Gaza, abans que dir la gran veritat en veu alta.
Amb la declaració de Netanyahu la setmana passada a la cadena estatunidenca Fox News «que no s’està gestant cap acord per a l’alliberament dels ostatges de Gaza, ni tan sols a prop de tancar-se». I en afegir que les vibracions positives (la majoria procedents de Washington) eren «falses narratives», Netanyahu ha llançat efectivament la següent fase de la guerra d’Israel: l’acció militar al nord d’Israel, destinada a crear les condicions per al retorn dels seus residents desplaçats. Aquests tres components israelians (el nord de Gaza, Cisjordània i el Líban) s’entrellacen. De fet, estan interrelacionats.
A falta d’un «acord diplomàtic» pel qual Hezbol·là es retiraria de la regió fronterera (i no tornaria), Israel, per la força de la lògica, només té dues opcions: un alto el foc a Gaza que podria pacificar la frontera nord, o una escalada deliberada al nord, amb totes les seves ramificacions.
La idea que Hezbol·là seria «engatusat» perquè s’allunyés de la frontera l ibanesa sempre ha estat una quimera. Les perspectives d’un acord a Gaza, diuen ara els mediadors, són «gairebé nul·les», i per això l’atenció d’Israel s’ha dirigit cap al nord.
El general Gantz, president del partit de l’oposició Unitat Nacional –a Washington per a la cimera Middle East America Dialogue (MEAD)– i crític amb el govern de Netanyahu, semblava, tanmateix, reconciliat amb el que és inevitable: «La història de Hamàs és vella», va dir. «La història de l’Iran i els seus aliats a tota la zona i el que intenten fer és la veritable qüestió… L’enfocament militar s’hauria de desplaçar de Gaza al Líban», afegint que «anem tard en això», «ha arribat el moment d’actuar al nord».
El general estatunidenc Kurilla, al comandament de les forces estatunidenques a la regió, va arribar el cap de setmana a Israel –la seva segona visita en una setmana– per completar «la coordinació amb les FDI en previsió de qualsevol possible atac de represàlia de l’Iran i Hezbol·là».
Washington, tot i que s’ha compromès a recolzar Israel en qualsevol conflicte amb l’Iran o Hezbol·là, està preocupat. Alts funcionaris estatunidencs han expressat els darrers dies el seu temor que una guerra a gran escala contra Hezbol·là provoqui enormes danys al front intern israelià, especialment si l’Iran i altres membres de l’Aliança de la Resistència s’hi uneixen.
L’adquisició per part de l’Iran de material de defensa rus avançat ha complicat seriosament el panorama per als Estats Units: pot ser un factor que canviï les regles del joc si es combina amb l’arsenal iranià de míssils d’atac avançats. La guerra moderna ha patit una revolució. El domini aeri occidental ha estat posat en escac.
Estats Units (imprudentment) s’ha compromès a participar en qualsevol conflicte que s’estengui al Líban i l’Iran, i això, però, probablement amenaçaria les perspectives electorals de Kamala Harris, a mesura que augmenta la ira entre els votants musulmans en els estats indecisos clau dels Estats Units.
També hi ha més d’una sospita a Washington que a Netanyahu li encantaria tant perjudicar Biden-Harris com decantar les eleccions cap a Trump.
El pla de «Gran Victòria» de Netanyahu per netejar el Gran Israel de palestins s’està desenvolupant, però, aixafar Hezbol·là continua pendent. Són totes aquestes «victòries» remotament factibles? No. Més aviat corren el risc del col·lapse d’Israel (com han deixat clar comentaristes autoritzats com el general de divisió Brick). Tot i això, és factible que Netanyahu intenti dur-les a terme. L’esperit kahanista segueix viu i avui és el corrent dominant a Israel.
Aquesta perspectiva llança l’ombra fosca d’un enorme cigne negre sobrevolant el Pròxim Orient durant els mesos que queden fins a les eleccions estatunidenques.
Així també, la guerra d’Ucraïna conté les llavors d’una sorpresa desagradable inesperada.
El president Putin va suggerir aquesta setmana, al Fòrum Econòmic Oriental de Vladivostok, que la guerra d’Ucraïna també es troba en un punt d’inflexió, al mateix nivell que la del Pròxim Orient: Rússia ha girat la truita amb la seva resposta a la incursió de Kursk a Rússia.
Les forces russes han aprofitat la insensatesa del desplegament per part d’Ucraïna de les seves brigades de xoc i dels preuats blindats occidentals en una gàbia de confinament boscosa i poc poblada, i s’han disposat a «disparar al gall d’indi» tranquil·lament.
Moscou va rebutjar l’esquer de reduir les reserves russes al front del Donbàs per desplegar-les a Kursk. I Putin va aclarir a Vladivostok, amb confiança tranquil·la, que Zelenski «no ha aconseguit res en l’ofensiva de Kursk». Les forces russes han estabilitzat la situació a Kursk i han començat a expulsar l’enemic dels territoris fronterers, mentre que l’ofensiva al Donbàs ha aconseguit impressionants avenços territorials».
Per a més claredat, Putin ha dit que l’enemic està patint pèrdues molt importants, tant en homes com en equipament. Aquesta situació, ha subratllat, podria dur al col·lapse del front en les zones més crítiques i provocar la pèrdua completa de la capacitat de combat de la totalitat de les seves forces armades.
Putin pot insistir que, com sempre, està obert al diàleg; però les seves paraules al final d’aquesta frase van ser contundents: un col·lapse, «que és el que preteníem» (referint-se a la pèrdua completa de la capacitat de combat ucraïnesa). Són set paraules clau.
Per extrapolar, amb el col·lapse total de la capacitat de combat ve gairebé amb tota seguretat l’enfonsament de l’arquitectura política que es recolza únicament en aquestes capacitats militars, i no en cap legitimitat política.
El que Moscou no pot preveure és com, o de quina manera, es podria produir aquest enfonsament.
El més probable és que les estructures polítiques de Kíev segueixin existint com a zombis, tot i que desposseïdes de la seva raó de ser mentre l’Administració Biden pugui fer-ho, per tal de salvar les aparences fins a les eleccions.
Potser el president Putin «parli per parlar» de mediació, però Moscou sap molt bé que l’estructura de poder de Kíev s’ha creat a partir d’un grup de racistes antieslaus, precisament per bloquejar qualsevol acord amb Moscou. La mediació està condemnada a ser rebutjada: aquest era el propòsit de Washington en donar poder al bloc stefanbanderista des del principi.
Tanmateix, el desmantellament de les estructures polítiques de Kíev probablement farà innecessaris tots els «possibles mediadors».
Parlant amb franquesa, una nova administració (neta) a Kíev probablement arribaria a la conclusió que no té cap altra opció que la capitulació al front de batalla, oferir neutralitat formal i límits a la futura militarització. I Moscou és perfectament capaç de discutir això amb els ucraïnesos, sense ajuda de l’exterior.
Per descomptat, sorgirà el cor de que els Estats Units no seran capaços d’acceptar el col·lapse complet de les capacitats militars d’Ucraïna; en vigílies de les eleccions de novembre, això és força cert (retòricament). Per això Putin manté viva la “narrativa de la mediació”.
Roman al davant la cimera dels BRICS (a Rússia, a finals d’octubre), que cal gestionar. Occident impulsarà la mediació fins al final, per tal de mantenir l’actual règim russòfob de Kíev amb respiració assistida durant el major temps possible, i per mantenir la noció de conflicte congelat en primer pla a la ment d’alguns assistents al BRICS. Tot i això, la proposta del conflicte congelat és un parany per establir les bases d’una futura plataforma de pressions sobre Rússia.
Potser els caps dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units i el Regne Unit juguin amb la idea de colpejar al més profund de Rússia amb ATACMS, però el recurs a mesures (francament) destinades a terroritzar la població civil russa, i a minar la popularitat de Putin serveix més aviat per subratllar el fracàs estratègic occidental. Una vegada més, Occident ha fracassat a l’hora de posar dempeus una força militar creïble per derrocar un objectiu, encara que estigui pintat amb tints demoníacs.
La guerra està perduda, i la lluita per mantenir el «fingiment forçat» s’està obrint pas, per ser vista per tots com una falsa realitat.
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: Binyamín Netanyahu, primer ministre d’Israel – Itamar Ben-Gvir, líder del partit d’extrema dreta israelià Otzma Yehudit – Bezalel Smotrich, ministre de Finances d’Israel.
Alastair Crooke: Israel i Ucraïna a punt d'esclatar? (Judge Napolitano, 16.09.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics